Pedraforca, paret sud

La paret sud del Pedraforca, quin espectacle. Això si que és una paret compacta i sòlida on n'hi hagin !! A sobre es veu molt bé el pany de la dreta per on puja la via de Tots, la cornisa de la Gran Diagonal, que talla la paret, la xemeneia de la Pany-Haus, i la immensa llosa per on pugen les vies de setè grau...

Per sort, més a la dreta (foto de sota de tot), una zona més baixeta i assequible ens ha deixat algunes vies ben equipades on hem pogut anar a disfrutar una mica. Nosaltres hem començat per la Llamp de Tro, on ha quedt clar que el fet que siguin ben equipades que no vol dir que siguin fàcils.

A la meitat del primer llarg, el Pep ha tingut una caiguda desafortunada (just quan intentava xapar), i s'ha donat un bon cop a un peu. A sota, una mica abans de la caiguda:

I aquí, llepant-se les ferides després d'haver-se rascat una mica:

I el que sol passar en aquests cassos, és que llavors m'ha tocat pujar a mi, una idea fantàstica si no fos perquè ni el 6b ni el 6b+ són el que es podria dir el meu grau consolidat. En cara no sé com, perquè la via no permet gaires trampes, he pogut arribar a la reunió i retirar-nos de la via com uns senyors. A la foto se'm veu poc abans de la primera reunió, i darrera per nosaltres:

Tot i el peu adolorit del company, llavors ja hem anat a fer una via al nostre abast, el Camí del Tro. Ben equipada, sostinguda sense ser extrema, i amb passos aïllats de 6a als llargs centrals. A la foto de sota es veu l'arribada a la primera reunió:

La llàstima és que després del segon llarg el peu del Pep se n'ha ressentit i cada vegada coixejava més. Així que hem hagut de tirar cap avall i baixar sense massa pressa cap al cotxe. Per cert, el Camí del Tro es pot rapelar amb una corda de 60 encara que arriba una mica justa. Ho hem pogut comprovar personalment.

Tuc de Crabèra, un cim panoràmic

Aquest cap de setmana ens hem animat a fer una petita volta pel país de Biros, al nord de la Vall d'Aran. Animats pel bon temps i per les ganes de conèixer noves zones, després de deixar el cotxe a Frechendech (810 m), hem remuntat la vall de l'Isard cap a l'estany d'Araing.

Tota aquesta zona de l'Arieja és molt interessant, a la part baixa immenses fagedes ombrívoles, a les parts altes pastures, crestes, llacs, mulleres s'obren al nostre davant. Poca gent, sobretot pocs catalans, i el vol del voltor (al costat), del trencalòs o de la perdiu blanca que et sorprèn.

Abans d'arribar a l'estany ens hem desviat per pujar al pic de l'Har (2.425 m), per millorar la jornada i per disfrutar de la perspectiva que ens ofereix el Maubermé (a la dreta).

A la vora de l'estany hi ha un refugi molt acollidor (tel. 00 33 561 96 73 73) on, a més hem sopat de conya amb una escudella barrejada increïble, llenties amb confit d'ànec, taula de formatges i pastís. El bon temps ens ha permès fins i tot de sopar a la terrassa (25 euros la mitja pensió).

El tuc de Crabèra (2.629 m) es troba a una hora i mitja del refugi, el que el fa molt assequible després d'haver esmorzat. Tal i com es veu des del refugi (a la dreta), l'ascensió remunta el seu llom sud des del coll d'Auéran. I en aquesta època ja s'hi puja sense trepitjar neu.

Tal i com podem veure a la foto de dalt de tot, la vista des del cim del massís de la Maladeta és excepcional, i per la seva posició central, domina els Pirineus des de la Pica d'Estats, a l'est, fins el massís del Neouvielle, a l'oest.

Per rematar la volta i per no tornar pel mateix lloc, des del coll de l'Auéran nosaltres vam preferir tornar pel coll d'Auarde i la capella de l'Isard. El camí s'allarga una mica (5 hores del cim al cotxe), però val la pena de travessar aquest paisatge nòrdic (foto de sota), ple de petits llacs, mulleres i fonts ferruginoses, on ni tan sols hi trobem els camins marcats.

Córrer per la muntanya

Moltes vegades m'he fet una pregunta que costa de respondre per un muntanyenc d'esperit, el fet de córrer per muntanya és compatible amb els valors tradicionals de la gent que fa muntanya ?

Al començament treia l'excusa que corria per entrenar i sentir-me més fort quan anava a muntanya, cosa que se'n va anar en orris al participar en les primeres competicions. O pitjor encara, participant corrent tan com podia en caminades populars,....

Després pensava que sent de Berga (foto de dalt) i vivint-hi, era impossible sortir a córrer sense fer-ho per muntanya, però quan vaig començar a fer-ho per Montserrat, Collserola o qualsevol indret que tingués una bona pujada vaig haver de confessar que realment córrer per muntanya és una de les coses que més m'agraden !!

Avui hi pensava perquè costa sortir a escalar quan no tens molt temps o els companys no el tenen i el cap no està per fer solitaris. Marxar lluny també té l'inconvenient del temps. En canvi sortir a córrer per aquí dalt és un moment, en poca estona penques i sues i, fins i tot, s'obren oportunitats de disfrutar moltíssim com quan aquesta setmana, corrent pels Rasos de Peguera, vaig sorprendre a una femella de gall fer en un revolt del camí.

Un consell ràpid: des d'Espinalvet una pista puja fins el coll d'Estela amb uns 7 km. Des del coll, en 10 minuts es pot pujar al cim que té una vista fantàstica. Tota la pista té el perfil ideal per disfrutar-la corrent. No us en penedireu !

Serra de Queralt des de la Figarassa, al darrera, la plana de Graugés.

Dent de Cabirols

Aquest dissabte tan sols disposàvem de la tarda per fer alguna cosa, i no volíem anar a cap escola. La intenció era poder escalar uns quants llargs de corda per fer una sèrie de proves de cara a l'estiu.

Així que ens hem decidit per anar al Pedraforca, als Cabirols, a la via Civís-Genís, una via coneguda, de 5 o 6 llargs, amb roca normalment bona i una aproximació raonable. Amb la caloreta que comença a fer, les parets nord cada dia guanyen més punts a l'hora de triar un lloc on escalar.

A les 3 sortíem del cotxe, i a quarts de quatre ja començàvem a escalar. I la veritat és que tot i que hem començat a escalar amb màniga curta, ben aviat ens hem vist obligats a abrigar-nos,.... Un avís pels interessats !

Dalt, a la dreta, he fet una ressenya aproximada de la via, aprofitant una base que he trobat a la web de les ressenyes (www.ressenya.net), espero que no s'ho agafin malament. Però ésuna solució temporal mentre no trobi una foto meva sobre la qual dibuixar-hi la via.

Nosaltres vam fer 6 llargs perquè, tot i que les tirades 3 i 4 normalment es fan en una de sola, la reunió intermèdia és tan espectacularment aèria que no ens la volíem perdre. Tampoc es tracta de la via original, sinó que vam entrar per la Cerdà-Albert (primer llarg i foto de dalt, fins a la reunió que també és comuna amb la via del Guarda. Una baixada fàcil i una petita xemeneia et deixen a la primera reunió de la via original, i segona nostra.

Els tres llargs que segueixen són verticals i molt interessants (quart llarg, a dalt a l'esquerra, i inici del cinquè llarg, a sota). Trobem material posat, però els tascons i friends entren per tot arreu, si ens convé. I les reunions tenen parabolts. No sé si som els primers que hi pugem aquest estiu, però vam trobar alguns trams de roca en pitjor estat que altres vegades i vam aprofitar per fer neteja.

Per cert, si algun valent que llegeixi això i que faci 6b en clàssica em vol acompanyar a la via del Guarda,..., crec que ens podríem entendre !!

La reina de les ferrates

Res millor per a desengreixar una mica el cos, i les cames en particular, després d'una dia intens com el d'ahir que anar a divertir-se una estona en una via ferrata. Recorrer aquesta mena de camins equipats té múltiples avantatges, i podríem definir-ho com una activitat barata en el sentit que et permet passejar-te per llocs espectaculars amb una seguretat enorme.

De totes les de Catalunya, podríem catalogar la Regina d'Oliana com la millor. La més famosa, la més llarga, la més espectacular.

La vaig recórrer fa uns anys quan encara hi mancava el tercer tram, el més llarg i difícil, i ja em va cridar l'atenció de com estava de ben pensada. Avui, després d'haver-la fet tota sencera (a dalt, foto del final del tercer tram), només puc felicitar als autors. He trobat especialment ben muntat el descens, no sé si a càrrec dels mateixos equipadors o no, que volia conèixer per si algun dia toca fer-lo de nit després d'anar a alguna de les vies d'escalada de la Torre de Lleida o de la Cinglera dels Espluvins.

L'itinerari consta de tres trams, el primer puja fins una agulla desenganxada de la paret i et permet abandonar just abans del pont penjat (foto de l'esquerra), el segon s'enfila fins a l'alçada del bosc penjat que també serveix per aproximació a les vies de la Torre de Lleida, i el tercer, més difícil (foto de sota), ja et porta fins al cim.

Com a horari orientatiu hem de calcular uns 15' fins al peu de la via, unes 2 hores en el recorregut dels tres trams, i una hora més per a la baixada fins al cotxe.

De Ripoll a Berga, tot i la pluja

Aquest era un d'aquells projectes que em venien donant voltes al cap des de feia uns quants mesos, més concretament des que em vaig assabentar que els dissabtes al matí l'únic autobus de línia que sortia d'hora, anava cap a Ripoll a 1/4 de 8.

Va ser saber-ho i començar a preparar l'itinerari, una tasca que al principi semblava complexe perquè per venir des de Ripoll les possibilitats són grans. En aquestes situacions cal començar per estrènyer el cercle. Caminant o corrent ? En un dia o en dos ?

Una vegada respostes les preguntes em van aparèixer 2 itineraris molt interessants per fer en dos dies: un pel nord, carenejant pels Rasos de Tubau i el Catllaràs, i un altre més pel sud, enllaçant les serres de Vinyoles i del Picancel. Però d'aquests en parlarem algun altre dia, quan els hagi provat.

El tercer itinerari el tenia previst per si anava sol i tenia ganes de matxacar-me. I a fe que ho he aconseguit. Deu ser l'itinerari més curt i més planer entre les dues capitals, sense deixar de ser interessant. Calculo que la distància deuen ser entre 60 i 70 kms, el desnivell més gran del què em pensava, i el temps que hi he trigat han estat 6 hores i 10 minuts.

Tot això sempre és una mica relatiu, perquè avui ha estat plovent gairebé tot el matí, amb el que té d'emprenyador i he trobat els camins molt enfangats. Alguns exageradament enfangats. Però no ha fet tanta calor i potser una cosa compensa l'altra. També he pogut disfrutar de la companyia de les salamandres (foto de la dreta) que la pluja ha tret a pasejar.

El recorregut l'he començat al centre de Ripoll, on he anat a buscar el GR-1. Aquest camí marcat puja cap a l'ermita del Remei i al nucli de Vallespirans. Aquí cal deixar-lo quan gira cap al sud i seguir planejant en direcció oest voltant la serra de Matamala (foto de dalt) fins al Puig de Viladonja. Aquí una pista baixa a la riera de Merlès on retrobem un camí marcat: el GR-241.

Aquests senyals m'han acompanyat fins el cobert de Puigcercós i el santuari de la Quar (al costat). Per sort aquí la pluja ja havia parat i baixant cap a la Portella m'he anat eixugant. El final del recorregut ja era evident: collada de Mascaró, pont de Pedret i Berga.

Una experiència molt interessant que s'haurà de repetir, i un bon test per comprovar la forma física !!!

Una volta original entre Berga i Montmajor

La comarca del Berguedà es pot explicar o descriure de moltes maneres, segons els interessos de la persona que ho fa. Però crec que tothom que la coneix una mica estaria d'acord en que es tracta d'una comarca interessant i complexe. Per a mi, que la conec a fons i l'he trepitjat de totes les formes possibles, encara em reserva alguna sorpresa (a dalt, cingles de sant Salvador i plana de l'Espunyola).

Durant la lluna plena de setmana santa, se'm va ocórrer una forma diferent de traçar-hi un itinerari. En podríem dir: "quan casa teva és el refugi". La idea era de fer un itinerari a peu de dos dies, un itinerari circular en el que el punt central era la casa pròpia. I encara que sembli mentida, la cosa va funcionar.

El primer dia vam anar a deixar el cotxe a Montmajor, refiats de conèixer prou bé els camins a mesura que ens acostàvem a Berga com per fer-los sota la llum de la lluna. Com al matí encara treballàvem, vam sortir a la tarda per anar cap a Montclar, el castell de l'Espunyola, Casancots, Avià i Berga.

Arribar a casa permet de prender una dutxa i fer un bon sopar, i també de retrobar la calidesa dels llençols coneguts, amb un pressupost mínim.

L'endemà ben aviat, vam pujar cap a Queralt pel camí de la solana. Sempre que hi passo m'agrada de grimpar per alguna de les vies obertes sobre mateix del camí, poc abans d'arribar dalt de tot, anomenades de la drecera de Queralt. Tenen una dificultat molt assequible (III amb algun pas de IV, com es pot veure al costat), que permet de pujar-hi sense corda. Aquest dia, però, hi havia una cordada que s'ho agafava molt seriosament i tampoc era qüestió de deprimir-los.

Després vam continuar l'itinerari en direcció oest cap al camí de l'aigua de Queralt, el Portet, l'obaga de Campllong i la font de l'Espluga. Tot passant per sota el roc del Gegant (foto de sota), ens va sorprendre el fet que no hi hagi cap via d'escalada oberta tot i que la roca és la mateixa que al roc de l'Alou. Potser és massa lluny del cotxe ?

Després la ruta va anar cap als Tossals i vam fer una petita desviació al cingle de Sant Salvador, abans de baixar a l'Espunyola i retrobar el cotxe a Montmajor. Una ruta molt maca fruit d'una idea interessant que caldrà madurar.

Tres dies voltant pel país dels càtars

Primavera, ja ha arribat la primavera esclatant als boscos del vessant nord del Pirineu, com podem veure aquí sota.

Com sempre que puc, el cap de setmana de primers de maig és el temps ideal per anar-ho a veure. I aquest any 3 dies seguits, 3 dies per recòrrer el país d'Olms, entre Belesta, Montsegur i el seu castell o pog (a dalt), Montferrer, Rocafixade i també el seu castell, i al centre de tot la ciutat de Lavelanet.


La volta, que podem veure al mapa de baix extret de la web informativa : http://www.randonnees-ariege.com/travail/entrees/GR.htm , no és una caminada espectacular, ni terriblement llarga (menys de 70 km), es tracta senzillament d'una llarga passejada entre boscos espessos de faigs, roures, freixes, cireres, pícees,..., amb el pic de Sant Barthelemy al fons (a sota de tot), pujant i baixant per les valls d'aquest sector oriental de l'Arieja i travessant poblets on es respira una gran sensació de calma.

Els castells càtars i la seva curiosa història és un altre dels atractius d'aquesta ruta, però potser l'interès màxim tracta simplement d'això: conèixer i trepitjar territori agradable i bonic.

Nosaltres vam dividir la ruta en tres etapes: Belesta-Montsegur, unes 6 hores incloent la visita al castell, Montsegur-Lavelanet, aquesta més llarga (10 hores) però amb la desviació per anar a dormir al poble i no quedar-nos a Greoulou, i la darrera fins retornar a Belesta, 5 hores escasses. El que vol dir que amb una mentalitat més esportiva es pot fer perfectament en 2 dies, cosa que no recomano en absolut.

Escalada al Devoluy

Abans de tornar cap a casa, ens quedava un dia penjat que vam aprofitar per anar a escalar i per conèixer una d'aquestes zones que de tant en tant en llegeixes alguna cosa però que no acabes de decidir-te mai per anar-hi: el Devoluy.

En aquest massís dominat pel pic de Bure, prop del cotxe s'aixeca el pic Crillon (1.821 m), construit per calcàries amb sílex del maastrichtià (final del mesozoic). La seva composició és prou important perquè en alguns passos més compactes sort en tenim dels nòduls de sílex que destaquen damunt el calcari.

Dalt hi he posat una ressenya aproximada i el recorregut de la via Charbonnier-Lainez, de 250 m. Tot és aproximat perquè ens hi vam embarcar sense ressenya i les sorpreses les vam anar resolent sobre la marxa.

Així, tot i que la via es pot fer en 6 llargs, nosaltres vam trobar 8 reunions equipades, la majoria còmodes, i les vam aprofitar per no haver de cridar tant. Destaca una xemeneia de 80 m, de la R 1 a la R 4 (es veu força bé a la foto de l'esquerra), i dues tirades finals acabades amb un desplom de V+ com a mínim, molt aèries i verticals.

Tot i que portàvem material sobrat, només vam posar dues o tres peces perquè la via està molt ben equipada. La roca és força bona, però cal anar amb compte si t'apartes en algun punt de la via, on ja és més trencadissa. A la dreta, veiem l'inici del segon llarg.

La baixada es fa per un rappel volat de 35 m i un còmode camí et torna al cotxe. A la dreta d'aquesta via han equipat tota una zona d'esportiva. Típicament francès: al pàrquing hi ha totes les ressenyes per qui vulgui anar-hi a tibar.

Una bona manera de conèixer aquest massís oblidat, amb la mirada posada en la via Desmaison del pic de Bure, tot i que això ja són paraules majors !!

I per veure més fotos:

Fotos de la via

Gran Paradiso

El Gran Paradiso, 4.061 m, situat al bell mig del parc nacional del mateix nom a la Vall d'Aosta, és un dels quatre mils clàssics per pujar amb esquís. Ho té tot a favor, un camí còmode fins al refugi, un refugi gran que ens va semblar molt acollidor (menjador a la foto de baix), i una sèrie de grans rampes fàcilment esquiables fins a pocs metres del cim. Fins i tot, els darrers passos de grimpada aèria fins dalt de tot són una mena de cirereta del pastís.

Poca cosa es pot dir d'una muntanya tan coneguda pels esquiadors de muntanya, potser que la pujada fins al refugi ens va entretenir unes dues hores i mitja, i que del refugi al cim (1.300 m de desnivell) vam trigar-ne unes quatre, pujant sense cap mena de pressa en un dia molt bó.

La principal dificultat són els trams de pendent més dret i glaçat que demanen un petit esforç extra per pujar-los (foto de dalt). Aquestes rampes després, quan disfrutes d'una baixada inacabable, s'agraeixen. Una baixada que ens va deixar al cotxe en menys de dues hores des del cim.

Però per poder fer-vos una millor idea de l'itinerari, res millor que donar un cop d'ull al recull fotogràfic:

Fotos Gran Paradiso

El vessant italià del Mont Rosa

Pel vessant italià, si es tenen ganes i s'està en forma, pujar al Mont Rosa es pot convertir en un festival de quatre mils. Des dels refugis Mantova o Gnifetti, molt a prop l'un de l'altre, es pot pujar d'una tacada la Piramide Vincent (4.215 m), el Corno Nero (4.322 m), el Parrotspitze (4.432 m), la Signalkuppe (4.554 m) i la Zumsteinspitze (4.563 m).

Nosaltres ens vam quedar en els dos darrers i, de tots els alpinistes que vam veure, ningú va fer més que això. I és que per moure's a aquesta alçada, pujant i baixant d'un cim a l'altre, realment cal tenir-ne moltes ganes.

Tot i que la pujada al refugi Mantova (tel 0163/78150) la vam fer des de Alagna, a la Valsesia, és molt més senzill d'anar-hi des de Gressoney, a la Val d'Aosta. Més a prop en cotxe i amb una tornada més còmode ja que el descens cap el cotxe és directe. També es pot utilitzar el refugi Gnifetti situat 100 m més amunt i mb una capacitat molt més gran (tel 0163/78015). Convé tenir present que el refugi Mantova és molt car, 45 € la mitja pensió i l'aigua la venen a 2 € cada mig litre. Omplint les cantimplores de tè al vespre, ens van canar 4 € per cadascuna.

Des d'una vall o l'altra, el telefèric puja fins al Passo Salati, 2.971 m, i llavors cal pujar fins a la Punta Indren (3.260m) seguint la carena, si no té el telefèric obert. Un llarg flanqueig posterior et deixa sota mateix del refugi. En total, entre 3 i 4 hores segons les condicions i la facilitat en trobar l'itinerari.

Del refugi el camí és evident: cap amunt, voltant sempre la carena de quatre mils per l'esquerra. En la pujada vam anar deixant a la dreta els itineraris dels dos primers cims i en poc més de dues hores ja érem al coll de Lys, a la carena del Lyskamm (foto de dalt) i que dóna pas a la gelera suïssa del Mont Rosa. Des d'aquest punt es pot baixar fàcilment fins al refugi suís del Mont Rosa. Després d'un flanqueig i de deixar enrera el camí del Parrotspitze ens vam encaminar a la punta Zumstein, un cim bonic amb una cresta final de neu fàcil i espectacular. A la dreta, un pendent de 2.000 m de desnivell cau directe fins la vall de Macugnaga.

A la foto del costat podem veure la Signalkuppe des d'aquest cim, una aproximació curta i una pujada molt glaçada ens van acostar a l'únic quatre mil que disposa d'un refugi al mateix cim (refugi Margherita, tel 0163/91039) en unes 5 hores des de baix.

La baixada va ser ràpida i una mica estressant, passar pel refugi i baixar tota la vall fins el Gabiet van ser 2.200 m de desnivell. Pels pels vam poder agafar el telefèric que ens tornés a pujar al Passo Salati i ens estalviés la remuntada. Llavors per acabar d'arribar al cotxe vam afegir 1.700 m més de baixada. En total uns 3.900 m de descens esquiant !

Si voleu veure les fotos, aquí n'hi ha alguna més:

Fotos Mont Rosa

Final de vacances de primavera

Una setmana fora, i retorn a la vida normal. Una setmana intensa plena d'experiències, la majoria positives. Dues grans sortides d'esquí de muntanya, pujant a dues de les puntes més altes del massís del Mont Rosa (Zumsteinspitze, 4.563 m, i Signalkuppe o Punta Gnifetti, 4.554 m) i al cim del Gran Paradiso, 4.061 m (foto de dalt), en unes condicions molt bones de temps i neu; i una dura escalada al massís de Devoluy, als prealps francesos (foto de sota), van justificar sobradament la sortida.

Les darreres consultes maratonianes a les webs meteorològiques ens va decidir per canviar d'objectiu, abandonar la idea de la travessa per l'Oberland Bernès i encaminar-nos cap al sud d'Itàlia. Primer a la Valsesia, des d'on vam pujar a les dues puntes del Mont Rosa des del refugi Mantova, i després a la Valsavaranche, per esquiar fins al Gran Paradiso en condicions optimes, molt bon temps i molt poca gent.

Per completar la setmana vam encaminar-nos al massís del Devoluy, un d'aquests massissos dels prealps calcaris que queden a l'ombra dels grans, i que sempre ens contentem en veure de lluny des de les autopistes. El circ de Devoluy és un petit paradís de l'escalada en roca, i el vam voler descobrir pujant al Pic Crillon per la via Charbonnier-Lainez, 8 tirades de calcari vertical amb una dificultat molt sostinguda entre el IV+ i el V+.

Una bona estrebada per esperar amb més tranquilitat l'arribada de l'estiu.

El temps als Alps

Normalment, per la majoria de sortides a muntanya que fem, amb les previsions de TV3 i alguna consulta per internet al Servei Meteorològic (http://www.meteocat.net ) ja en tenim prou. Però per aquests dies que tenim pensat de marxar als Alps Bernesos, a fer alguna ascensió amb esquís als grans cims de la zona com el Monch, la Jungfrau o el Fisteraarhorn, m’he hagut d’assessorar una mica millor (a dalt, cims del Dom i del Lenspitze fa un any).

Quan sortim als Alps francesos, la informació de referència la trobem a la meteo de Chamonix (http://www.chamonix.com ), amb una informació força fiable i una webcam que funciona molt bé i et dona una idea clara del temps del moment. A més, també hi trobem informació actualitzada de les condicions per a la pràctica de l’alpinisme.

També ens ajudem de la previsió oficial francesa (http://www.meteofrance.com/FR/ ), de les webcams dels Ecrins (http://www.oisans.com/menus/index-fr.htm ) o de tot el conjunt de webcams dels Alps (http://www.alpimages.net/meteo_webcams.php ).

A Suïssa trobem molta informació en alemany i jo la buscava en francès o anglès. Per una banda hi ha el servei meteorològic suís (http://www.meteosuisse.ch/web/fr/meteo.html ), amb un apartat molt interessant on s’entra un nom de localitat i et dóna la previsió a 10 dies vista.

També he trobat una altra adreça interessant en francès o anglès: (http://meteonews.ch/). Al Valais és més fàcil trobar les dades ja que les pròpies webs estan en francès i anglès, tan a Saas Fee (http://www.saas-fee.ch/fr/weather.cfm ) com a Zermatt (http://bergbahnen.zermatt.ch/f/web-cam/ ), amb bones webcams.

Ara mateix, ho estic mirant i veig que les previsions no són massa optimistes, potser haurem de girar els ulls cap al Pirineu. En aquest cas sempre vaig a l’Infomet (http://www.infomet.fcr.es/ ), a la informació general espanyola (http://www.inm.es/cgi-bin/p06hesp1.sh.2001 ), a la web de Barrabés (http://www.barrabes.com/eltiempo/meteo.asp) i al meteored (http://tiempo.meteored.com
/prediccion-para-Europa-5-Espana.html ).

I sempre, en qualsevol cas que es vulgui conèixer una mica les previsions a llarg termini a Europa, cal anar a llegir els models alemanys de pluja (http://www.wetterzentrale.de/pics/avnpanel4.html) o de temperatures (http://www.wetterzentrale.de/pics/avnpanel2.html ) pels propers 10 dies.

Castell de Roset

Al damunt de Vilada, en direcció nord sota la serra de Catllaràs i les carenes de Picamill, hi trobem traçat un sender de petit recorregut (PR) pel qual conèixer una mica millor tot aquest sector, inclòs el castell de Roset (a l'esquerra).

Una primera pujada et transporta al camí de l'aigua, que planeja cap a ponent travessant els cingles, per terrasses obertes i, fins i tot, per un petit túnel obert a la roca. En una collada després de travessar el rec de la font del Sofre, una curta pujada et transporta fins el castell, un edifici que està documentat des del segle IX, actualment força enrunat.

Darrera nostre, les cingleres de Picamill ens entretenen mirant possibles rastres de rapinyaires o hipotètiques vies d'escalada en aquesta roca balmada i trencada.

Les roques que el camí va tallant són majoritàriament gresos calcaris de l'Eocè (terciari inferior), però com a curiositat, en les seves diàclasis es poden observar uns cristalls romboidals de calcita força ben formats.

Entre Sallent i Balsareny

Aquest dissabte he tornat al Pla de Bages, tot i que això de "Pla" és una mica relatiu. He aprofitat que hi baixava per fer una petita volta de poc més de 3 hores a partir de Sallent, aprofitant un sender de petit recorregut que puja cap els plans de Cornet, entre Balsareny i Avinyó.

El camí puja fins la carena, a l'ermita de Sant Miquel de Serra-sanç (a dalt), una ermita romànica restaurada pels muntanyencs del FAES, i ressegueix les carenes cap al nord fins els plans de Cornet. Aquí, el sender senyalitzat continua cap a prop de Navàs o bé es pot enllaçar fàcilment amb el GR-4.

Per aquest darrer camí, es torna còmodament per un altre seguit de carenes cap a Sallent, fent una volta prou interessant en aquest país oblidat, poblat de camps de blat, alzines i pi blanc.

En aquesta època de calor moderada és agradable descobrir altres indrets i intentar identificar els arbres florits que anem trobant.

L'esquena del diable

Aprofitant que la tarda és llarga, vé molt de gust d'anar a provar coses noves o d'acostar-se a llocs diferents. En el penúltim Vèrtex hi havia una ressenya curiosa: una via nova a Montserrat, una via fàcil i equipada en la placa tumbada que veiem a la foto (és una mica a contrallum).

Ara que estic aprenent les tècniques d'escalada en solitari, he pensat que era un bon lloc per anar a disfrutar una bona estona, 4 llargs de 50 m que no depassen el IV+ (que anant sol es transformen en 8), poca verticalitat per si cal solventar algun inconvenient, i equipada de fa poc. A més, es troba una zona molt interessant de Montserrat, davant mateix del Serrat del Patriarca i comença des del fons de la canal dels Avellaners.

La via en qüestió, l'esquena del diable, no deceb gens ni mica, tot i que la dificultat és un pèl massa baixa i es troba concentrada en els dos primers llargs. L'altra problema és habitual en aquestes parets montserratines: costa de veure els parabolts i endevinar l'itinerari en algun moment.

De l'aproximació per la canal no cal que us comenti res, ja sabeu com són les canals de Montserrat, sobretot les del vessant nord. En qualsevol cas podríem resumir dient que, arribats a peu de via (45'), es pot començar a escalar sense necessitat d'haver d'escalfar.

La baixada des del cim és evident cap a la canal dels Avellaners, seguint primer la carena i després un camí a la dreta (40' fins al cotxe).

Des del cim, la vista en picat sobre el Cavall Bernat i la perspectiva d'aquesta zona de Montserrat é molt interessant. Mirant cap a Sant Jeroni, en canvi, potser és per l'efecte de la primavera, però en comptes de la roca del Patriarca em va semblar veure una altra cosa.

Carboneres

Aquest matí hem pujat a Carboneres a escalar una estona per fer gana per dinar. Es tracta d'un totxo enorme que trobem al costat de la carretera que puja als Rasos de Peguera, entre els Porxos i el xalet dels Rasos.

Hi ha una bona colla de vies, en general ben equipades, amb bones fissures pels descontents que necessiten posar-hi alguna cosa més. La roca és un bon calcari no massa adherent, en alguns cassos pel pas d'escaladors, en altres perquè tendeix a estar recobert d'una sorreta fina, sobretot sota els desploms. Les ressenyes les podem veure aquí:

http://www.tandemesports.com/informacio/rasosdepeguera.htm#Carboneres

Les vies de l'esquerra, que és on ens entretenim, no depassen el 6a i tenen una alçada d'una quinzena de metres. La majoria tenen uns passos explosius a l'inici i al final, i la resta es deixa fer bé. El lloc és molt agradable, tot i que aquest diumenge encara vam passar una mica de fred.

Mentre nosaltres ens petàvem una mica els braços pujant i baixant, molt a prop hi havia una parella de miriàpodes que sentia amb força l'arribada de la primavera. Tal i com sembla que toca fer en aquestes dates, es dedicaven a cardar com animals, indiferents a la nostra curiositat.

Els vam estar observant una bona estona amb una no dissimulada enveja !

El Querot Negre

Aprofitant aquest bon temps sobtat que ens ha envait, és el moment de fer sortides d'aquelles que no saps mai quin és el millor moment per fer-les. A l'hivern hi fa massa fred i a l'estiu hi fa massa calor, ara doncs hi trobem les millors condicions.

Una d'aquestes sortides que feia dies que hi donava voltes, és un itinerari que surt de la Rodonella i puja per darrera la tèrmica de Cercs fins a Fígols Vell, puja la cinglera fins sobre Vallcebre i torna a baixa per una vall paralela. Reconec que és un lloc on no havia estat mai, i a vegades amb això ja n'hi ha prou per despertar la curiositat i les ganes.

Ara tot just han començat a sortir les primeres fulles. Algunes plantes com el gatell (foto superior, de la mateixa família que el gatsaule), aprofiten l'avinentesa per florir mentre esperen que el bosc es vagi omplint de fulles i d'ombra. En aquest moment també és curiós de comprovar com el bosc, que encara té un aspecte totalment hivernal, té el sòl entapissat de violetes i flors d'hepàtiques.

La volta, descrita en la recent guia de l'Alt Berguedà de l'editorial Cossetània i parcialment al Vèrtex núm. 203, és força interessant. El recorregut d'unes 5 hores en total, et porta del fons de la vall del Llobregat fins al peu de la serra d'Encija, a través de barrancades mig oblidades.

El recorregut també té força interès geològic. Durant tota la pujada es va travessant tota la sèrie del cretàcic superior, principalment gresos i calcàries amb força restes fòssils, que marquen tota la cinglera a cada costat de la vall de Llobregat. Dalt de tot, els terrenys ja són de transició entre el Cretàcic i el Paleocè, on hi trobem abundants exemples dels dipòsits de carbó que es van explotar durants anys. Una lumaquela formada per una acumulació de petxines d'aigua dolça en una matriu carbonosa (foto petita), és un nivell guia excel·lent d'aquesta sèrie.