Fa uns quants anys, amb el Pep, ja vam intentar aquesta via, però aquell dia no vam arribar a trobar-la. Ens vam embolicar pujant massa a l'esquerra i, quan ja vam veure que era més a la dreta s'havia fet tard. Així que aquest dissabte ja teníem molt més clar on anàvem.
De la Josep Maria Montfort no se'n troben gaires referències, i sap greu perquè la via val molt més la pena del que aparenta. I si es repetís més, encara seria més interessant! En general la roca és prou bona i te trams molt bons, com ara els llargs sisè i vuité. Però probablement el fet d'estar molt poc equipada li resta visites...
La via comença després de pujar una feixa cap a la dreta des del punt més baix de la paret, en un punt amb una fletxa desdibuixada picada a la roca. L'aspecte inicial no és massa bo, però la roca és franca. Cal anar pujant i flanquejant cap a l'esquerra i anar a trobar el final del primer llarg de la Dismi. A la tirada hi trobem dos claus casolans i, damunt del segon, hi ha el pas difícil. Nosaltres vam aprofitar la primera reunió de la Dismi, amb dos parabolts, situada molt a prop de la original, que només té un espit.
El segon llarg (a sota) puja en diagonal a l'esquerra buscant un tram més fàcil que volta un desplom, per tornar després a la dreta i fer reunió a la vertical de la primera. Només trobarem un clau casolà, abans del flanqueig a la dreta.
El tercer comença molt vertical i, després d'un parell de passos en A0, una placa fina però protegida et deixa a la reunió.
El quart llarg continua recte amunt, per anar a la dreta a buscar un diedre-canal cada cop més atlètic. Teòricament hi havia d'haver algun clau, que no vam trobar, així que actualment la tirada està neta (a sota). La roca és sempre molt bona i es pot protegir una mica.
Aquestes dues tirades es poden fer juntes sense massa problemes i, si nosaltres no ho vam fer, va ser perquè quan ho vam veure ja era tard.
Per evitar la barrera de sostres del mig de la paret, l'itinerari fa un llarg flanqueig horitzontal cap a l'esquerra, que té força ambient però és molt senzill. Al començament, a sobre, hi ha un clau casolà.
El sisè llarg és el millor de la via. Sostingut de baix a dalt, amb bona roca i molta verticalitat, té alguns claus i espits, però es pot protegir bé.
Comença amb una bona bavaresa on vaig trobar a faltar el camalot del 4, per passar cap a la dreta en un flanqueig de placa on hi ha el pas díficil. Després ja és tot continuïtat cap amunt, seguint primer una fissura i després pel mig de la placa fins una terrassa on es fa reunió en un pi gros.
Després d'un flanqueig cap a la dreta on vam canviar de reunió, el vuité llarg és prou divertit. Puja per una fissura molt atlètica i després flanqueja cap a l'esquerra per damunt d'un sostre, just sobre la reunió. Després cal pujar cap a buscar el pi de la reunió següent pel lloc més evident. La pena és l'arribada a la reunió, terrosa i un pèl aleatòria....
Al darrer llarg que ens porta a la sortida s'ha d'anar a buscar la placa final, protegida amb un espit, per on us agradi més. Jo vaig anar per la fissura de la dreta i el Pep va preferir pujar pel dret... Tenia curiositat per veure com era el pas i, realment, és el més difícil de la via (a sota). Roca dubtosa, preses menudes, verticalitat, i cap altra possibilitat de protecció.
Però després d'uns intents amb caiguda inclosa (l'espit aguanta!), vaig poder sortir al bonic bosc del cim.
La baixada és molt agradable i es fa sense necessitat de rapelar. Només cal seguir el còmode camí que planeja cap a l'est, deixar enrera en primer collet amb fita, i baixar pel següent seguint la traça evident. Ressalt rera ressalt, ben aviat sortim a les tarteres i al camí que ens torna al cotxe.
Una jornada agradable i positiva, en un indret que sempre té alguna cosa d'especial, com saben bé els qui hi han escalat!
