28 de febr. 2011

Josep Maria Montfort a la Serra de Sant Joan

Fa uns quants anys, amb el Pep, ja vam intentar aquesta via, però aquell dia no vam arribar a trobar-la. Ens vam embolicar pujant massa a l'esquerra i, quan ja vam veure que era més a la dreta s'havia fet tard. Així que aquest dissabte ja teníem molt més clar on anàvem.

De la Josep Maria Montfort no se'n troben gaires referències, i sap greu perquè la via val molt més la pena del que aparenta. I si es repetís més, encara seria més interessant! En general la roca és prou bona i te trams molt bons, com ara els llargs sisè i  vuité. Però probablement el fet d'estar molt poc equipada li resta visites...

La via comença després de pujar una feixa cap a la dreta des del punt més baix de la paret, en un punt amb una fletxa desdibuixada picada a la roca. L'aspecte inicial no és massa bo, però la roca és franca. Cal anar pujant i flanquejant cap a l'esquerra i anar a trobar el final del primer llarg de la Dismi. A la tirada hi trobem dos claus casolans i, damunt del segon, hi ha el pas difícil. Nosaltres vam aprofitar la primera reunió de la Dismi, amb dos parabolts, situada molt a prop de la original, que només té un espit.

El segon llarg (a sota) puja en diagonal a l'esquerra buscant un tram més fàcil que volta un desplom, per tornar després a la dreta i fer reunió a la vertical de la primera. Només trobarem un clau casolà, abans del flanqueig a la dreta.
El tercer comença molt vertical i, després d'un parell de passos en A0, una placa fina però protegida et deixa a la reunió.

El quart llarg continua recte amunt, per anar a la dreta a buscar un diedre-canal cada cop més atlètic. Teòricament hi havia d'haver algun clau, que no vam trobar, així que actualment la tirada està neta (a sota). La roca és sempre molt bona i es pot protegir una mica. 

Aquestes dues tirades es poden fer juntes sense massa problemes i, si nosaltres no ho vam fer, va ser perquè quan ho vam veure ja era tard.
Per evitar la barrera de sostres del mig de la paret, l'itinerari fa un llarg flanqueig horitzontal cap a l'esquerra, que té força ambient però és molt senzill. Al començament, a sobre, hi ha un clau casolà.

El sisè llarg és el millor de la via. Sostingut de baix a dalt, amb bona roca i molta verticalitat, té alguns claus i espits, però es pot protegir bé.

Comença amb una bona bavaresa on vaig trobar a faltar el camalot del 4, per passar cap a la dreta en un flanqueig de placa on hi ha el pas díficil. Després ja és tot continuïtat cap amunt, seguint primer una fissura i després pel mig de la placa fins una terrassa on es fa reunió en un pi gros.
Després d'un flanqueig cap a la dreta on vam canviar de reunió, el vuité llarg és prou divertit. Puja per una fissura molt atlètica i després flanqueja cap a l'esquerra per damunt d'un sostre, just sobre la reunió. Després cal pujar cap a buscar el pi de la reunió següent pel lloc més evident. La pena és l'arribada a la reunió, terrosa i un pèl aleatòria....

Al darrer llarg que ens porta a la sortida s'ha d'anar a buscar la placa final, protegida amb un espit, per on us agradi més. Jo vaig anar per la fissura de la dreta i el Pep va preferir pujar pel dret... Tenia curiositat per veure com era el pas i, realment, és el més difícil de la via (a sota). Roca dubtosa, preses menudes, verticalitat, i cap altra possibilitat de protecció. 

Però després d'uns intents amb caiguda inclosa (l'espit aguanta!), vaig poder sortir al bonic bosc del cim.
La baixada és molt agradable i es fa sense necessitat de rapelar. Només cal seguir el còmode camí que planeja cap a l'est, deixar enrera en primer collet amb fita, i baixar pel següent seguint la traça evident. Ressalt rera ressalt, ben aviat sortim a les tarteres i al camí que ens torna al cotxe.

Una jornada agradable i positiva, en un indret que sempre té alguna cosa d'especial, com saben bé els qui hi han escalat!

24 de febr. 2011

Via Ricard Mampel, al cingle de l'aresta de can Marcet (Sant Llorenç del Munt)

Dilluns a la tarda no feia molt bon temps, però no ja no teníem marge per tornar a anular l'escalada a aquesta nova via de la factoria Masó a Sant Llorenç del Munt. El Jaume insistia molt per anar-hi, suposo que pel fet d'haver conegut personalment al Ricard Mampel i perquè volia fer-hi la primera repetició.

Així que, acompanyats per la Maria (una jove promesa de l'escalada), vam anar-la a provar en una tarda grisa i en la que bufava un aire més aviat fresc.

El Jaume va reservar-se el primer llarg, com sempre. Amb ell no hi ha mai problemes per veure qui comença, i a mi m'és ben igual. Ben aviat vam poder comprovar que potser si que no s'havia escalat gaire, la via. De cada 5 preses que provava n'hi havia una que no queia...

Per sort, el primer llarg està cosit de parabolts i no passes gaire por. Quan es redreça, tots vam pujar de forma elegant en A0 a vista, i cap problema.
El segon llarg no té res a veure amb el primer: roca molt més sòlida i només un parabolt i un pont de roca dins de la xemeneia, però tampoc vaig trobar a faltar més material, la dificultat és baixa, i la roca encara millora més a mesura que puges.
En el "potet-registre" de dins de la xemeneia vam comprovar que érem els segons que passàvem per aquí, i ja només tocava gaudir de la curta i excel·lent xemeneia de sortida!

Una via nova, però amb regust de clàssica on vam passar-hi una bona estona. Segurament quedarà com a via per col·leccionistes, tot i la curta aproximació, però suposo que ja ho van preveure i per això el pot-registre és tan remenut....

23 de febr. 2011

Puig Sobirà. El vessant meridional del Port del Compte.

 
A la roca de Canalda hi hem anat diverses vegades, alguns cops a caminar per la seva base, altres a voltar-la, altres a escalar-hi. I sempre ens miràvem el puig Sobirà, punxegut i altiu, desenganxat al sud  del massís del Port del Compte, però hi havíem acabat d'arribar.

Aquest diumenge hem anat a treure'n l'entrellat, amb una volta que voreja el peu de la roca de Canalda i s'enfila al puig Sobirà pel vessant occidental.
El camí, després de vorejar el peu de la roca de Canalda, puja per una pista força dreta i, tan aviat com hem vist la possibilitat, hem anat a buscar la carena oest del puig, per un tram de bosc sense camí. Allà hem trobat un camí molt bonic que ressegueix la carena fins trobar una pista que puja de les cases de Montnou, amb neu a les zones més obagues.

Tot i les boires que pujaven i baixaven, finalment ha fet força bon dia i hem pogut gaudir de les vistes sobre el proper massís del Port del Compte, i del mar de boira que ocupava la plana.

En el moment en que la pista comença a baixar, cal tirar bosc amunt fins arribar ben aviat dalt d'aquest cim tan poc visitat, on hi ha un vèrtex geodèsic.

Carena enllà, hem arribat al cim oriental. Baixant per la carena a buscar el camí, hem hagut de fer un petit tomb per evitar les cingleres superiors, però ben aviat hem trobat el rastre que segueix una torrentada seca i ens ha deixat a la pista que retorna al punt inicial.

Una volta tranquil·la i solitària que permet de conèixer aquest bonic racó de l'alt Solsonès, i que trobareu aquí. Després, vam arrodonir el dia tot dinant al Cap del Pla!

19 de febr. 2011

Esperó del silenci al Roc del Migdia

Aquest dissabte la previsió no convidava massa a l'optimisme, així que hem ajornat els plans de la serra de Sant Joan i amb la Lu hem aprofitat per anar a aquesta via bonica i ràpida, en un entorn de tranquil·litat absoluta. La via la van obrir el Josep i la Laura, i a sobre he deixat la ressenya original que també trobareu al seu blog.

L'aproximació té una certa gràcia, però al final hem encertat el camí i fins i tot hem trobat les 4 o 5 marques fúcsia que hi ha! En realitat, des de la Valldan, cal seguir la pista fins a una porta de la tanca, continuar amunt en direcció a l'esperó i anar-s'hi acostant seguint rastres de persones i cabres fins que ets a la vertical de la via, i llavors tirar recte amunt. El bosc és prou net com per no tenir massa problemes.

La via comença en un replà terrós, a la vertical del sostre, on es veuen un parell de parabolts del primer llarg. Aquest tram només té un tram més difícil (IV+), però està ben protegit, com tota la via. No cal portar res més que les 12 o 13 cintes preceptives, almenys a nosaltres no ens ha calgut.
Just acabat el primer llarg, trobem dos parabolts de reunió, però és més aconsellable fer-la uns metres més endins, just a l'inici del segon llarg. Aquest comença dret, però ben aviat desploma amb força i comença l'artificial. 

Pujo en A0 força còmodament, fins que allunyen i entenc que cal sortir en lliure. Unes bones preses em deixen dins d'una xemeneia on quedes molt mal posat i amb tot d'herbes a la cara, un flanqueig ràpid a l'esquerra i pujo a la reunió. De fet, me l'he passada i després ha hagut de desgrimpar una part del flanqueig del tercer llarg!! Coses que passen....

El flanqueig del tercer llarg és molt bo. La Lu l'ha encarat amb ganes i amb molta tranquil·litat ha arribat bé a la reunió. Pujo resseguint el camí que ja coneixia i ja veig el passet de 6a, incòmode i amb presa petita. El principal problema és saber si anar per baix o per dalt, i és per baix!

Un llarg curt i espectacular, i tan ben protegit com tota la via.
El quart comença recte, però ben aviat torna a flanquejar fins trobar l'esperó principal. Tot el llarg és molt còmode, però just arribant a l'esperó hi ha un tram més finet. Afortunadament la roca continua prou sòlida i compacte, cosa que s'agraeix perquè l'ambient és tirant a aeri!

El cinquè puja pel costat esquerre de l'esperó, tot buscant la millor roca. Aquest llarg, com l'anterior, té el tram més difícil al final de tot, per damunt d'una llastra d'aspecte dubtós.
Una darrera tirada senzilla, serveix per arribar dalt de tot. De cop, la vista s'obre, tan cap a la Móra Comdal i el Turp, com cap a les parets de la cinglera dels Esplovins.

Per baixar només cal seguir el camí de la carena, passar una primera bretxa i baixar a un replà en la segona on hi ha la instal·lació de rappel. Tot i el que diu la ressenya, en un únic rappel de 55 m s'arriba a baix, amb un final una mica embrossat!

I després recte avall, seguint l'instint, fins trobar el camí de pujada, mentre els núvols es van fent cada cop més compactes, arribem contents al cotxe perquè la via s'ho val, i el lloc encara més! 

17 de febr. 2011

Sant Llorenç de Montgai: Directa al Cilindre i Normal a la Formiguera

Aquest dimecres estava treballant per les terres lleidatanes, així que vaig trucar al José Manuel per veure si podia estrenar les escalades de tarda, de passada, fer la primera escalada a Sant Llorenç de Montgai.

Poc abans de les 4 ens trobàvem al peu del Cilindre, jo no portava cap ressenya refiat en el seu coneixement de la zona i, clar, ell tampoc! Em diu: "Anem ràpid cap a la Directa del Cilindre, que t'agradarà. Només és 6b de continuïtat en desplom.... I encara tindrem temps de fer-ne una a la formiguera."

A mi m'agraden les sorpreses, però no sé si d'aquesta mena! Però com que la confiança és gran, doncs pugem i engego. El primer llarg és molt bo, ben equipat amb parabolts, atlètic i amb tan bones preses de peu que potser es podria pujar amb bambes. Suposo que el 6a és el pas de la bavaresa, tal i com diuen els Kutres a la seva ressenya (a sobre). La resta, escalada riglera.
El segon llarg és tota una altra cosa, comença tranquil però ben aviat ensenya les dents. Desplomat i molt atlètic, amb un tram al mig realment complexe. Tot i que no faig 6b, amb paciència i alguna ajuda puntual el vaig traient, de segon, això si, i arribant a la reunió amb els braços com el Popeye!

El recorregut no té pèrdua possible, tota la via està supermagnesiada i no cal parar-se massa a pensar, només cal seguir les taques blanques....
Els dos darrers, que s'enllacen en un de sol, comencen també amb un desplom de bona presa. Com que necessitaria una bona estona de repòs per poder continuar, continua ell al davant.

Potser el pas més estrany del llarg és el flanqueig que hi ha a l'alçada de la reunió intermèdia, que costa d'agafar-lo. Després la dificultat baixa, la roca millora (és més calcària) i et deixen un tram final més relaxat. Bé, fins a l'entrada a la reunió, que em sorprèn i no vaig trobar gens senzilla (a sota).
Tot i que arribem a dalt pràcticament de fosc, encara tenim temps (sembla) i ganes per anar fins a la paret de la Formiguera. Allà pugem la via Normal en dos llargs que, venint de la Directa, pugem amb la sensació de que hi podríem haver pujat tranquil·lament sense cordes!

Tot baixant, a la llum dels frontals, comentem la jugada i la curiosa estrena d'aquestes parets. S'hi haurà de tornar!

14 de febr. 2011

Aresta Ribas al Puntal de l'Albarda, i Sonata in blue, al Trencabarrals

Aquest dissabte, mig sense voler, m'he trobat amb el Mohawk i el José Manuel per anar a una de les vies mítiques del Puntal de l'Albarda, l'aresta Ribas. Mítica, sobretot, per l'estat actual de les assegurances, que encara són les mateixes que s'hi van posar durant l'obertura l'any 1979. 

De pujada ens creuem amb diversos coneguts, el Carles Vallès que se'n va a la Prenyada, el Toni Aymamí que comença una solitària a Gorros,.... Fa molt bon dia i sembla que tothom ho vol aprofitar. Entre Gorros i Sant Jeroni, agafem el camí embrossat que ens porta al peu del Puntal.

La via comença a l'esquerra del punt més baix de la paret, en una alzina, on veiem la línia de burins i caps de burí del primer llarg. Estem una estona discutint com fer-ho i, com que després volem anar al Trencabarrals, ens repartim els llargs de forma curiosa. Resumint, a mi em toquen els dos primers del Puntal.

Tiro amunt i ben aviat m'adono de les dues característiques principals d'aquesta via: la magnífica roca i l'estat llastimós dels burins. Començo en lliure, però ben aviat començo en A0, però sense penjar-m'hi gaire fort... El material està realment malament, les xapes es desfan als dits i, quan puc posar la primera plaqueta recuperable, em sento alleujat! Però mica a mica vaig guanyant alçada i arribo a la reunió de la bauma (opcional a la ressenya) després d'uns metres finals prou bons.
A sobre he posat un exemple del material que s'hi troba, un burí dels 3 de la primera reunió i un pont de roca del segon llarg....

En canvi ells, pujant amb la corda per dalt, gaudeixen de la roca i pugen gairebé tot el llarg en lliure! Com canvia en aquests casos el fet d'anar de primer o no....

El segon comença amb un muret que cal agafar-se amb calma, cal pujar cap a la dreta i després a l'esquerra, navegant per on la lògica et marca, sense cap burí i amb caiguda sobre la reunió en cas de relliscada, fins que es tomba una mica i puc posar un alien blau.

Després trobo un burí, un pont de roca per escaladors de poc pes, i un altre burí abans de la reunió. Una tirada on està prohibit caure!
Els dos següents li toquen al Mohawk. Per sorpresa nostra, el tercer és realment genial, roca de meravella i més burins del què ens pensàvem. Ens surts molt bé als tres i, tot i l'aire fresc que va bufant, una certa escalfor provocada pel gaudi intens, ens omple de sensacions increïbles! Quina meravella!

El darrer llarg també és molt bo, tot i que comença amb el pas que més ens ha costat a tots: la sortida de la reunió també amb un important factor 2 en cas de badada. Després, un flanqueig per provar els nervis (a sota) i fins el cim sense problemes.

Per baixar aprofitem les instal·lacions de la via Unitat coronària i en un parell de rappels som a baix.
Per acabar la jornada ens acostem al Trencabarrals, on el Mohawk te un compte pendent amb el darrer llarg. La via comença al peu de l'aresta est, així que no ens tocarà gens el sol. Però la roca no està massa freda i escalem a gust.

El primer tram té 3 reunions, però el fem en dos trams com la majoria, només que en comptes d'enllaçar els dos primers llargs, enllacem el segon i el tercer. Intercalats amb alguns zones més tombades trobem algun mur de roca excepcional molt interessant, que gaudim de valent, tot i no depassar el IV+.

Aquesta via també està equipada amb burins, però almenys estan en bon estat i, després de l'altra, ens sembla una meravella!
El tercer llarg remunta el mur vertical que puja al cim des d'una bona plataforma de reunió, i comença amb un bombo desplomat increïble. Però el què és increïble de veritat és veure al Mohawk agafant-s'ho en lliure!

Es nota que la via es va obrir en artificial, perquè costen de xapar anant en lliure. Puja uns quants metres, aprofita per xapar els tres primer burins, i baixa a reposar. Però llavors posa la directa i gairebé li surt tot d'una tirada:


Després arriba a la part vertical, on puja amb una gran facilitat

Quan ens toca a nosaltres ho entenem perfectament, i és que aquest final és brutal, molt vertical però amb uns còdols sòlids i enormes que no et fan patir gens ni mica a condició de que et quedin forces als braços després del desplom! Una meravella absoluta que mai m'hauria esperat d'un cim tan modest com el Trencabarrals.... Molt recomanable! No us la perdeu!
Un estètic rappel desplomat ens retorna al camí, envoltats de la llum del sol ponent que encara il·lumina les agulles de Sant Benet, recordant-nos que hem gaudit d'un dia rodó!