Del Mal Pas de Taravil al bon pa de casa

Al Mal Pas de Taravil no hi havia estat mai, i el Toni tampoc. Feia temps que deiem d'anar-hi i en època de temps insegur és quan es poden fer coses d'aquestes, com anar a fer esportiva. Aquest dijous a la tarda ho vam anar a veure, i també vam veure la cascada que surt del torrent (a sobre), habitualment sec.

Del lloc poca cosa puc dir que no hagin explicat el Terrible o el Passarell, potser explicar que enlloc surt la totalitat de les vies actuals, així que la cosa pot portar una certa confusió pels que hi vagin per primera vegada. Nosaltres vam estar de sort, i el Ricard ens va ajudar una mica.

En total vam fer quatre vies, començant per la més senzilla, 2 Tandem 2 (a sobre), que a la guia marca V però no deu depassar massa el IV+ o el V-.

Seguint els consells del Ricard, vam continuar pel diedre dels Ossitos (a sota), que tampoc ens va semblar V+, V si, i sostingut també. Més interessant i sostinguda que l'altra.

La tercera va ser la perla, l'esperó del Petitó (a sobre, jo mateix patint per treure-la). Una via molt maca, totalment d'acord amb el grau (6a+) i amb el que diu el Terrible: la millor del seu grau en un bon radi. Roca excel·lent, divertida i sorprenent. Res a dir-hi.

Però no volíem marxar sense fer la Noi del pijama de ratlles, oberta per l'Òskar, crec. Em feia especialment gràcia de fer una via oberta per ell (a sota, el Toni començant-la). I reconec que la vaig trobar dura, l'esperó ens va passar factura....

A part d'això, vaig trobar curiosa la imatge de la placa que fa referència als esforços que van fer els veïns per obrir el pas de la pista per sota de la paret.

Però com que això de l'esportiva no dóna per gaire, us explicaré una mica el procés que faig servir normalment per elaborar el pa, almenys el més senzill i habitual, que he vist que hi ha gent interessada en el tema.

D'entrada 4 ingredients i prou: farina de força de qualitat (300 grs.), aigua (200 cc.), llevat sec (7 grs.) i sal (7 grs.).

Posar-ho tot a la panificadora al programa d'amassar i, quan ha acabat, abocar-ho sobre una superfície lleugerament enfarinada i treballar-ho una mica (a sota).

Després donar-li la forma que a cadascú l'hi agradi. A mi particularment m'agrada fer fougasses (a sobre), queda un pa molt ben cuit i amb molta crosta ben cruixent, però sobre gustos....

I cap al forn (a sota), ben calent (250ºC) i amb humitat. Jo hi poso un recipient metàl·lic ple d'aigua que va bullint mentre el pa es cou. En total ha de coure uns 20', els primers 5 a 250ºC, després es baixa a 220ºC i els darrers 6' a 200ºC, més o menys. Això depen de la forma del pa, com més gruixut, més temperatura.

I després ve la part més bona: gaudir-lo sense comparar-lo amb els pans que comprem normalment, que llavors ens venen preguntes al cap que no porten enlloc !

Cingle de la To, totes les vies.

Darrerament costa sortir, no para de ploure i tots estem si fa o no fa igual: recordant vells temps, parlant d'anècdotes o d'entrenaments rancis sota cobert. I és que avui fa una setmana que no escalo......

Així que aprofito per penjar la ressenya de totes les vies que s'han obert fins ara al Cingle de la To. De fet ara mateix en faltaria almenys una: l'Esperonet utopia, però és que queda just a fora massa a l'esquerra de la foto !

També em falta muntar una segona reunió a la via del Llop solitari, resulta que el segon llarg no fa 60 metres, en fa 65 llargs....., i anant en solitari no ho semblava. Serà la primera cosa, o la segona, que faré al Cingle quan hi pugui tornar. I és que allà la pluja hi ha caigut amb ganes.

Almenys ara ja teniu una ressenya completa i actualitzada, pels qui tingueu interès en anar-hi algun dia, amb el detall de les assegurances existents.

Sempre hi falten detalls en aquestes ressenyes, perquè m'he assabentat fa poc que una cordada va pujar directament a la primera reunió de la Sapastres, però no m'han fet arribar els detalls. Tan sols sé que la roca era més aviat discreta i que resultava més exposada que la mitjana de la paret.

A sobre podeu veure l'aspecte inmillorable de les plaques superiors de la paret, i s'aprecien les franges hortizontals que permeten una escalada còmode i una bona autoprotecció, tot i la seva verticalitat.

En articles anteriors hi ha la descripció detallada de cada via, i aquí la situació, aproximació i descens.

Imagino que tothom té les seves neures quan no es pot sortir a muntanya, per la meva part m'he entretingut a millorar la tècnica de fer pa, que és d'aquelles coses per les que sempre falta temps !

I mirar com plou des del balcó de casa, clar.

Roca Narieda, via Xelo-Bam

Avui a Berga hi plou, hi plou molt tot i ser Patum. I és que la meteorologia ja no respecta res !

Però ahir feia bo, i s'havia d'aprofitar. Les coses s'han de fer quan es poden fer, que després venen els plors.... Així que aprofitant que estava per l'Alt Urgell vaig quedar amb el Pep a la tarda per fer-ne alguna.

I si provessim la.... Doncs si ! La Xelo-Bam no és precisament una via de tarda, però sense provar-ho és difícil de saber-ho del cert. Així que ens hi vam posar.

La via està reequipada i molt ben descrita als blogs del Xavi, d'on he agafat la ressenya de dalt (espero que no s'enfadi) i dels Kutrescaladors. Nosaltres no vam tenir cap problema ni per trobar la via, ni per baixar bé encara que fos quasi negra nit.

En general la roca és molt bona, tal i com podem veure a les fotos dels llargs primer (a sobre, inici de la via) i segon (a sota).

El que destaca més de la via, és la irregularitat de les tirades. Alguns llargs més aviat durillos com el quart (a sobre), s'intercalen amb altres més irregulars com el tercer, amb un pas dur d'inici i ja està, o clarament de transició com el cinquè (a sota).

En tot cas, el sisé llarg (a sobre) destaca per damunt dels altres per la seva bellesa i continuïtat en el IV grau. És l'essència de gaudir escalant en un ambient i amb una roca increïbles.

El vuitè tampoc està malament (a sota), però el grau ja pica més i cal anar més en compte. Els dos passos de V+ o 6a segons ressenyes, es poden protegir molt bé.

Del llarg d'artificial poca cosa en podem dir, un inici fi en lliure (V) i algun pas llarg amb possibilitat de sortir bé en lliure. Jo el vaig fer amb una barreja d'A0 i d'alguna sortida en lliure, posant algun estrep si calia. La sortida és especialment sorprenent, amb una placa de forats enormes.

El Pep el va gaudir especialment, aquest llarg, si fem cas de l'estona que s'hi va passar.....

L'equipament de la via oscil·la des de parabolts fins a ponts de roca, amb claus a prova de bomba (a sobre) i curioses cintes al voltant d'arbres per marcar la ruta.

El dia genial i la temperatura ideal, ni fred ni calor, van convertir el que podia ser una escalada angoixant en una disfrutada absoluta, arribant a dalt encara amb llum del sol (a sota) i amb temps per trobar tranquilament la baixada.

Pic del Martell, vies Scanner i Eucaliptus

Ahir a la tarda, amb en Marc, volíem anar a Montserrat, però a darrera hora, una oportuna ullada al radar meteorològic ens va fer canviar d'objectiu. Jo no em volia tornar a batejar a Montserrat i a ell tampoc li venia de gust, així que vam acabar al Pic del Martell.

Allà va fer molt bon temps i, com sempre, el teníem tot per nosaltres. Vaig tornar a badar i vaig deixar que tries ell la via: error ! L'escollida, l'Scanner. Una via que no deu fer gaire gent veient la qualitat de la roca.

Comença per la Mecano (a sobre, inici de la via) i continua recte. De fet, continua massa recte, sempre recte amunt, tieso i encara més tieso. I per si fos poc, el noi va empalmar els dos primers llargs, es veu que els trobava curts (a sota, al segon llarg).

Clar, es veu que com que només és 6a sostingut i força continuat, amb un llarg no en tenia prou ! Arribat a la reunió amb uns braços inflats com el Popeye, vaig fer un intent de continuar però finalment vaig cedir-li a ell tot l'honor (a sobre). Encara que després vaig comprovar que el tercer llarg era el més senzill !

Per sort, va tenir un atac de seny i la tercera reunió la va respectar. Això em va permetre de fer un llarg de primer, el darrer i no menys difícil, amb un tram desplomat molt interessant. Em sembla que és la via més continua que he fet fins ara al Pic del Martell, res a veure amb la majoria (a sota, el Marc a la sortida).

Com que tan sols eren 3/4 de 8, es veu que encara teníem temps de fer no sé quantes coses més. Així que vam rapelar fins al peu de la paret (3 rapels amb corda de 70 m per no sé quina via, potser la Jesus Barrientos), i ens hi vam tornar a posar.

Ara a l'Eucaliptus, tota una altra cosa. Quina diferència, això si que és escalar, forats, bones preses, replanets per reposar...., tot un luxe (a sobre, el Marc arribant a la primera reunió). També la roca és diferent, tot el que era adherència a l'Scanner aquí és ensabonat.

Per un misteri de ls matemàtiques, vam poder enllaçar els dos darrers llargs de 40 m amb una corda de 70 m (a sota, al segon llarg). Si que és cert que encara va sobrar ben bé mig metre de corda, però no m'acaben de sortir els números !

Aresta Ribas, entre pluges i ruixats

Després de força temps vaig aconseguir enredar al Joan per tornar a sortir a escalar. Ha portat una bona temporada d'esquí de muntanya i, després d'haver retornat a l'esportiva, volia fer-ne alguna de llarga que no fos massa complicada.

L'aresta Ribas la tenia pendent des del mes de desembre, que hi vaig patir una segona lesió en una caiguda tonta a mitja via i, com que a ell també l'hi feia il·lusió, ahir vam anar-hi tot decidits.

Tot i que la ressenya d'aquesta via que trobem a Onaclimb marca 13 llargs, nosaltres la vam fer en tan sols 7. A sobre he marcat en blau les nostres reunions per si poden servir de referència.

Les previsions de temps no eren dolentes pel matí, així que tot i el dia gris ens hi vam posar (a sota, el Joan atacant el primer muret de V+).

D'aquesta via, i després d'haver-la feta sencera ho puc ratificar, em continua agradant molt el tercer llarg, amb un final treballat de flanqueig cap a la dreta sota del sostre (a sobre), i una roca excel·lent. De fet la roca és quasi sempre boníssima en tota la via, i ben bé que ens va anar (a sota, arribant a la reunió).

Davant nostre, evolucionava una cordada per l'Esparraguera de la Roca Gris (a sota). La única que vam veure o sentir en tota la zona.

Però com que la felicitat no és mai completa, quan estàvem a la tercera reunió va començar a plovisquejar. De moment la cosa no era molt greu, algunes gotes portades pel vent que no ens van arronsar. No som una cordada d'alpinistes ?

La roca es va començar a mullar, i el llarg de 6a ja el vaig fer amb la roca força molla (a sobre, a mig llarg i, a sota, el Joan sortint-ne).

El següent, ja rajava aigua per tot arreu (a sota, cinquè llarg), sort de la qualitat i l'adherència dels còdols calcaris !

A la penúltima reunió (a sobre) hi ha una petita bauma on vam aguantar una estona el xàfec abans de sortir desseguida cap al cim (a sota).

Quan anàvem a buscar la carena (a sota) que porta al coll i a la canal de baixada, semblava que el ruixat afluixava i fins i tot vam gaudir d'algun forat entre la boira des d'on entreveure el Rave o les agulles de la Plantació (a sota), però va ser començar a baixar i tornar a ploure. Però ara de debò, pluja intensa que no ja ens va deixar fins a la Vinya Nova.

Miranda de les Boïgues, intent a la Hiwatta

La paret est de la Miranda de les Boïgues (a sobre) és realment una paret atractiva. Darrerament, circulant per Agulles, me l'he estat mirant i remirant. Finalment, aquest dijous a la tarda he aconseguit d'enredar al Toni per anar-hi a treure el cap.

Pel que sembla, tothom va a la Montpart, però un comentari de l'Oriol en algun blog sobre la Hiwatta em va cridar l'atenció sobre aquesta via reequipada. I cap allà ens vam encaminar. La humitat i la pluja també ens va fer preferir les plaques netes a les fissures i xemeneies de la Montpart.

Just començar, una patinada abans de xapar el primer parabolt ja em va fer veure que la cosa no seria senzilla. Arribar al primer pas d'A0 i veure que hi havia una baga d'algú que havia decidit plegar, tampoc va ajudar massa a mentalitzar-se. Per cert, curiós l'A0 de la ressenya, on cal fer boniques excursions entre els parabolts......

Però finalment vaig arribar a la reunió i va poder pujar el Toni (a sota). Cal reconèixer que te trams molt interessants.

El segon llarg em va tornar a tocar a mi, coses del destí. Una sortida dura de la bauma (a sobre), i després una combinada entre trams en lliure i algun A0 (a sota). Com que en preveia les conseqüències, intentava de tirar en lliure tan com podia.

Tot i així, les conseqüències van arribar.

A la ressenya ja es descriu un tram de V+ amb poca cosa, però anava força bé fins que tot pujant em vaig trobar davant d'un parabolt amb un maillon. Miro amunt i no en veig cap més. Miro avall, i veig el Toni com treu el cap de la bauma de la primera reunió (a sobre) tot donant-me ànims.

Em penjo, m'ho miro i veig que abans de la reunió hi ha un altre bolt, bastant amunt. Surto, poc a poc, un pas, dos passos, tinc el darrer seguro sota els peus però no goso fer el següent. Veig les preses però no surto perquè dubto de la continuació. I el parabolt es veu lluny.

Probo de posar alguna cosa, però això és conglomerat. Sòlid, però conglomerat i no hi ha possibilitats de reforçar la meva moral (sobretot). Pujo i baixo diverses vegades, fa fred, la boira ens envolta i endevino el final.

Em deixo anar. La por guanya i em gronxo altra cop del parabolt, però ara passo la corda pel maillon i baixo (a sota). Potser no tinc el dia, o potser he anat massa enllà. Però no vull tornar a caure i em despenjo poc convençut.

Llàstima, la via no es mourà de lloc i penso tornar-hi ben aviat, però no puc evitar una sensació trista.

L'hi tenia ganes a la via, i em costa sostreure'm a la sensació de fracàs que m'omple. Però ja diuen que no sempre es pot guanyar.......