L'endemà de la Grande Ruine no ens llevem gaire d'hora, i el temps ja no té la lluminositat del dia d'ahir, així que busquem algun objectiu interessant però proper. I tot ens porta al pilier Gris de la Croix de Toulouse, un cim situat just damunt de Briançon.
Així que a mig matí sortim de l'apartament que tenim al casc antic per tirar cap a la base de la paret, seguint les indicacions de la via ferrada.
El pilier Gris és la gran clàssica de la paret i, com podeu imaginar, bastant ensabonada. Una via que ara es creua amb la més moderna via Splash.
Seguim les indicacions de la ressenya de Camptocamp i arribem sense gaires complicacions al peu de la via. Aquest cop el sorteig em depara els dos primers llargs, així que em preparo i tiro cap amunt.
El primer llarg comença fort, és allò que passa a tot arreu, inclòs casa nostra. La via ha pujat clarament de grau degut a l'estat patinós de les preses, però ningú s'atreveix a pujar el grau de les ressenyes!
En tot cas, les preses són grosses i, tot i la verticalitat del primer tram, la via es deixa pujar. Després s'ajeu i s'arriba a una còmoda reunió gairebé caminant.
El segon llarg és molt més aeri, però la roca continua sent molt bona, clar que sovint cal buscar preses més petites però menys sobades....
Ara el dia ja s'ha obert i el fred del matí s'ha convertit en calor de debò!
El tercer llarg li toca al Moi, i aquí el tenim, jutament amb el Celdoni, fent aquest pas tan fotogènic. Segurament aquest és el tram més dur de la via.
Mica a mica anem agafant alçada sobre Briançon i cada cop hi ha més ambient.
La quarta tirada és un petit mur senzilla i una llarga travessa de cresta fins a l'inici de la cinquena. Ara li toca al Celdoni que s'hi agafa decidit. Un llarg d'anar fent tret d'un tram en teoria de 5c, però que fem en A0 perquè les preses patinen de mala manera i costa d'afrontar en lliure.
Afortunadament el darrer llarg és una meravella, un goig dels que no voldries que s'acabés mai. Una tirada de IV+ sostingut durant tot el llarg, vertical però amb bona presa. No ens podem queixar!
Per baixar, caldrà pujar un tram brut amb algun pas de grimpada i seguir després un petit senderol cap a la dreta marcat per fites. El camí se segueix bé, però quan comença a baixar veiem que és una autèntica merda. Brut i trencat, i amb dos ràpels pel mig d'una canal molt relliscosa...
Per sort arribem al peu de la via i retrobem el camí de l'anada.
I per tancar aquests 4 dies a Briançon, res millor que una passejada per la ciutat i un bon sopar de comiat, que l'endemà tornem cap a casa (això si, després de fer una bona caminada matinal, perquè no podem parar quiets de cap manera!)
