7 de nov. 2020

Combinació de vies al Pas Nou: Cayo Largo. Pirates i Llaç lila

Remenant pels blogs, un dia vam veure aquesta combinació de vies que van fer el Manel i la Ita, i ens hi vam encaminar engrescats. El cap de setmana no va poder ser, així que hi vam anar dilluns!!

A sota he deixat la seva ressenya, però si voleu més informació no dubteu de visitar el seu blog!

Deixem el cotxe a l'aparcament del Pas Nou, just després del de la Roca dels Arcs, i no ens cal caminar gaire fins trobar una petita feixa amb una fita a l'inici, que ens porta fins a la placa anomenada "Escola", plena de vies curtes de IV-IV+.

No tenim clar si vam pujar per la Cayo Largo o per la veïna Casablanca, pel cas és el mateix. Totes les vies pugen a la feixa superior des d'on cal caminar cap a la dreta fins al peu de la Piratas.

La Piratas i la Corsarios comencen una al costat de l'altre i pugen paral·leles fins a una reunió comuna. En aquest cas, una placa al peu de via aclareix que anem bé.
El primer llarg de la Piratas és una tirada típica vilanovina, on a mesura que vas pujant se't van inflant els braços fins que arriba un punt en que costa de mantenir la ma tancada damunt de les preses...

Comença bé, amb un petit desplom amb molt bona presa, però després la verticalitat fa que no et puguis encantar massa... Això si, roca de primera i equipament allunyadet...
El segon llarg és clarament més senzill, a més, amb els braços calents ja no ens agafa de sorpresa i ben aviat som al capdamunt.

Aquí cal tenir en compte que les dues vies es creuen i cal anar cap a l'esquerra si no es vol canviar de via!
Davant nostre tenim la part més oriental de la Roca dels Arcs, on algunes cordades també pateixen d'inflor als braços, no sé si a la Necronomicón o a la Cabra blanca.

Nosaltres fem la caminada a buscar la part superior de la Llaç lila. La clau és trobar una taca groga de pintura.... Anem massa a l'esquerra, però rectifiquem i aviat trobem el peu de via.
Un primer sostre, més senzill del què aparenta, ens porta al veritable pas de V+, un tram sense gaires peus que et porta a la placa de sortida. Un bon inici de la tercera via!
Una altra caminada, aquesta més curta i comencem el darrer llarg de la via. De fet són dues tirades, però la darrera, de 15 metres i força cutre, demana cridant que l'enllacem amb l'anterior!

Inici contundent, que vam resoldre en A0, i després la dificultat es va acabant i la bona roca també. Però les arribades a les carenes a vegades tenen aquests peatges!!
No vam saber trobar la reunió del cim, però hi havia una bona sabina.

Si que vam trobar fàcilment el camí de baixada, que en poca estona ens va deixar a la carretera després de fer la foto de rigor!

Dersu Uzala a la Paret de l'Esperança

La Dersu Uzala és una via d'aquelles que no saps mai si anar-hi o no, amb comentaris a favor i molts comentaris en contra... El darrer diumenge abans del confinament de caps de setmana va ser el dia d'anar a veure-ho amb la Queralt.

Vam seguir la ruta de la ressenya dels Escalatroncs, ara desapareguts de la xarxa..., en que fan passar el quart llarg per un magnífic esperó en comptes d'anar cap a l'esquerra. I vam fer la bonica, però perdedora, aproximació de la Palleta.

El peu de via és evident per un replà molt net al costat d'una alzina, i per una línia de parabolts que puja per una placa a l'esquerra i que no s'ha de seguir.

De material vam agafar les dues cordes de 60 m i una tria de friends i tascons per a la fissura del tercer llarg, tot i que en vam fer servir poquets.

Arribats al peu de la via ja vam tenir la primera sorpresa: un parell de cabres (mare i filla) ens miraven des de la meitat del primer llarg...
Un primer llarg millor del què esperàvem. Roca bona, prou equipat i amb algun tram de placa que ens va agradar molt.
Després d'un segon llarg més irregular, però també amb alguna placa ben interessant, arriba el teòric millor llarg de la via: el tercer.

Una bona fissura desequipada, però molt curteta, on només vam necessitar un parell de friends petits... Després un parabolt i una alzina permeten d'arribar a la reunió de sota el sostre taronja.
Però per mi el millor llarg de la via és el que puja per l'esperó i que no pertany a la via original. Comença superant el sostre per l'esquerra, amb uns passos que si no són V+ se li acosten molt... Després, ja enfilat a l'esperó, la dificultat decreix i segueixen més de 40 metres d'una roca extraordinària i amb només un parabolt....

Però la bona roca la baixa dificultat fa que es pugui negociar prou bé.

Després ja només queden els dos llargs finals fins a la carena, el primer dels quals ens va sorprendre per la dificultat del tram final!!
I ja només queda la tornada, avui toca rapelar la via, amb algun rapel ben espectacular!!

2 d’oct. 2020

Pene Sarriere, clàssica de la cara est

El quart dia, finalment fa bon temps per escalar al vessant nord, així que abans de tornar cap a casa anem a fer la gran clàssica de la cara est del Pene Sarriere. La número 53 del llibre de les 100 millors del Bellefon.

Una via que ja havia fet el 1982, amb botes i sense parabolts, acompanyat per l'Àngel. 38 anys més tard, amb parabolts i peus de gat, tot plegat té un altre sentit. El què llavors va ser una epopeia física i, sobretot, mental, ara és una agradable escalada matinal...

Aquest cop no vam necessitar res de material flotant, amb les assegurances fixes n'hi ha prou, tot i que en algun tram allunyen una mica, res a veure amb l'Anayet!! A sota deixo la ressenya del Luichy, prou fidel.

La via és a la cara est i preveiem que acabarem passant calor, però al setembre al sol li costa una mica d'escalfar aquesta paret situada a l'ombra dels pics de Louesque i la cresta d'Esquerra. Així que comencem abrigadets amb la pell i la samarra!

El primer llarg és prou agradable tot i que la roca és freda i que no podem tocar gaire la terra, avui fang. Però l'imaginava més relliscós pel pas de la gent.

El segon, en canvi, comença desagradable amb molta herba, uns graons que cal anar superant. Hi ha una primera reunió que ens la saltem, i llavors ja entra a la placa i trobem quina serà la tònica de la via: regletes i més regletes, amb algun parabolt de tant en tant.

L'escalada és sempre molt agradable, però cal anar bé de nervis. És vertical i amb ambient!
Potser el pas més difícil és al començament del penúltim llarg, un tram molt fi de placa que ja vaig immortalitzar el 1982...

A mi em va semblar el millor llarg de la via, tot i que en general tots són molt interessants.
El darrer llarg arriba fins a una bretxa, i cal seguir fins al cim per l'aresta sud. Aquí la dificultat ja baixa, però un petit desplom encara ens reserva una sorpresa i ens demana un darrer esforç!
Amb la darrera foto de cim, i una baixada enfangada on cal anar molt alerta de no relliscar, ens acomiadem d'aquest petit periple de 4 dies d'escalades i cims a l'entorn del Portalet. Caldrà repetir-ho aviat!

25 de set. 2020

Anayet, via Sueños de verano

El tercer dia, el temps al vessant nord continua igual. Però com que ja ens ho sabem, ens aixequem aviat i marxem cap al sud travessem el Portalet i deixem al cotxe al primer aparcament que trobem de l'estació de Formigal.

Des de l'aparcament del Portalet hi ha un parell de rutes per anar fins a l'Anayet. A l'anada agafem la que va pel vessant est de l'Espelunciecha, seguint les pistes d'esquí que van més a la dreta fins a una collada on cal seguir la carena.

Llavors veiem el cim al davant i el recorregut és evident, encara que calgui travessar una petita ferrada per arribar a la muntanya, sortir d'aquí dalt ens estalvia quilòmetres d'asfalt i uns quants metres de desnivell.
Al vessant est de l'Anayet hi ha un parell de vies d'escalada sobre-equipades, la Balcones i la nostra. I dic sobre-equipades perquè és realment escandalós el nombre de parabolts que hi trobem. Nosaltres en xapàvem una de cada dos i tot i així anàvem més que bé.

Però l'escalada és interessant, la roca curiosa (andesita volcànica, semblant al Midi d'Ossau) i el lloc molt bonic.

A sota deixo la ressenya de la web Untzillaitz sur, que és més o menys la que circula per tot arreu.
Al començament la roca se'ns fa estranya, però les bones preses i les grans bústies fan que ben aviat ens hi acostumem.
De tant en tant hi ha alguna franja herbosa que trenca la continuïtat de la paret, però aquestes vies fabricades així ja tenen aquestes coses..

Precisament després del cinquè llarg, un fals IIIº ja que es tracta només de caminar, arriba un dels llargs més bonics de la via, un flanqueig aeri cap a la dreta seguit d'un tram ben atlètic i vertical, que l'Albert reu sense massa problemes.
Després d'un tram herbós amb detalls surrealistes (la R7 es fa al costat del camí de baixada....), i on et pots escapar cap a la via normal o cap a la via Balcones, arriben dos llargs que valen prou la pena. Un penúltim prou sostingut, i el darrer amb un pas teòric de 6a però que sembla que tothom fa en A0.
Aquest darrer llarg, bonic i atlètic, ens deixa directament al mateix cim de l'Anayet, on descobrim l'altiu Midi just darrera nostre.
El retorn el fem per l'agradable via normal que ens retorna al peu de la muntanya. Allà aprofitem per passejar una mica a l'entorn dels llacs de Anayet, aprofitant la llum de tarda i de tardor que ho redibuixa tot. 

I per tornar ara anem pel vessant est de l'Espelunciecha. És a dir, seguim el GR 11 fins el primer coll, i llavors agafem un camí que marxa a l'esquerra i ens retorna directament a l'aparcament.