25 de març 2010

Vilmanbar, a la Pastereta

Aquesta tarda no feia tan bon temps com el dia que vaig tirar la foto de la cara oest de la Pastereta (a sobre), però era el dia que podíem sortir. La Vilmanbar sempre m'havia cridat l'atenció, i aquesta tarda hem anat a provar-la.

Ben aviat hem vist que potser l'havíem cagat. Que és una via prou sostinguda, com per anar-hi amb més calma i sense aigua a la paret. Però la ressenya dels Escalatroncs ens ha animat a intentar-la. Almenys està molt assegurada i no t'hi pots fer mal....

A més, l'aproximació és curta i còmode, així que sempre s'hi pot tornar!
Seguint els consells dels mestres, he tirat amunt carregat de cintes per enllaçar les dues primeres tirades i fer-ne una de magnífica de 50 m. El problema és que la tirada és molt sostinguda, almenys per a nosaltres. Però mica a mica, amb paciència i algun A0, ha anat sortint.

La roca és excel·lent i només cal portar una vintena de cintes (hi ha 19 parabolts i la R1). Tot la placa és ben vertical, i té algun tram lleugerament desplomat, sobretot a la sortida de la reunió intermèdia, on unes branques i uns bons forats, ajuden a pujar-hi. Podríem dir que es pateix més de peus que de mans!
El Toni també ha anat pujant, amb calma i serenor, així que quan ha arribat a la reunió hem vist que el temps i la boira se'ns tiraven a sobre.

Un rappel i cap avall. Això si: amb els braços calents!

Mentre pujàvem, els cops de cap de les cabres ens han anat amenitzant l'escalada i, a la baixada, hem descobert tota la colla de mascles lluitadors.

21 de març 2010

Pic de la Font Blanca

Després de les nevades ha arribat la caloreta, així que el dissabte quedem per sortir a fer-ne alguna amb esquís abans que no es fongui tota la neu i em quedi tot l'hivern sense posar-me'ls...

Amb la Queralt i el Toni tirem cap a Andorra, i ens decidim pel Font Blanca. Un dia que sortim, almenys intentarem baixar per una de les pales més famoses d'Andorra.

El dia no acompanya massa, el cel està esblanqueït i no fa gens de fred. La neu, és abundant, pero una mica pasta.
A mitja pujada ens trobem amb una colla de Gironella, amb qui arribem junts fins dalt de tot. El darrer tram fa vent i a estones patim perquè la boira no ens cobreixi, no hi ha res pitjor que un descens amb boira....
Finalment arribem a la piràmide final, i sembla que el temps s'anirà aguantant. Però tothom es mira la pala per baixar amb molt respecte.

A més, no hi ha ni una sola traça!
Mengem alguna cosa i tirem avall. Sorprenentment, veiem que ningú baixa per la pala. Me la miro i no es veu massa malament, m'hi poso i la neu no es veu perillosa però, per si de cas, a la meitat flanquejo cap a la carena per on baixa tothom. No em fa gràcia ser-hi tot sol...

La neu no és massa ràpida i, a estones, és una pasta enganxosa i lenta, així que tirem avall ràpidament. Un petit embolic al bosc i a les 2 arribem al cotxe. Hem trigat unes 4 hores a pujar i baixar, es nota que no ha fet gaire bon dia!
El recorregut de la ruta el podeu veure a sota i, el track, al wikiloc.

14 de març 2010

Cascada de Campllong, segona part

Després d'aquests dies de neu i fred, costava saber on anar, què fer. Sobretot veient tantes pistes i carreteres tallades. Així que, al final, amb el Toni, el dissabte al matí tornem a la cascada de Campllong, és Montero.

Després d'una setmana pensàvem que la trobariem en millors condicions que fa uns dies, però la realitat ha estat una altra. Segurament la cascada anterior es devia desplomar, i l'actual és molt prima. 

Tot i això, en companyia d'una colla que trobem que hi van animats per la nostra història del dia 25 de febrer, obrim la traça en la neu fonda per arribar-hi. El què veiem no ens agrada, però tirem amunt.

Al primer llarg l'aigua cau per sobre i per sota, el gel és fràgil i en alguns trams no n'hi ha. Però podem tirar amunt amb relativa seguretat. Hi ha inversió tèrmica, i fa més fred a Berga que a Campllong....
Amb tota la gent que hi ha al peu de la cascada, renunciem a provar el tram més vertical assegurats per dalt, i continuem cap amunt.

El segon llarg comença amb un tram nevat, per continuar per una zona de gel fràgil. Però també pels pèls, ens deixa pujar.
Arribem a dalt contents i enfarinats. No ha estat una gran escalada, però estem contents. El dia és magnífic, no fa massa fred, i gaudim com canalla obrint traça de baixada en aquest munt de neu que s'escampa per les obagues!

10 de març 2010

Berga i Queralt sota la neu

Dimarts 9 de març, us deixo algunes imatges de la nevada a Berga i Queralt, representatives de la nevada de diumenge i dilluns. Perquè escoltant els polítics no ho sembla, però aquí dalt el diumenge al vespre ja nevava.... (a sobre, es veu el gruix de la nevada damunt d'un cotxe)
Pujant a Queralt. Berga i Sant Pere de Madrona.
La tercera capella, pujant per la solana.

L'aparcament de Queralt

La plana de Berga des de Queralt

El camí de l'obaga

L'agulla del Mercadal

El Gegant de la font d'en Guiu

 
De tornada a Berga, les primeres cases

7 de març 2010

Roca dels Arcs, via Lleida

 
Aquest dissabte, amb el Toni, hem tornat al Montsec de Rúbies, i aquesta vegada a la Roca dels Arcs, La Lleida és una de les clàssiques de la paret i, com que no l'havia fet mai és d'aquelles vies que pesen, perquè es veia maca i elegant, i semblava assequible. Almenys m'ho semblava a mi pels comentaris que n'havia llegit i, sobretot, comparant-la amb les seves veïnes.

Ara ja no m'ho sembla tant, d'assequible. La resta d'adjectius els mantinc. Suposo que l'equipament hi influeix una mica, sobretot quan fas el segon llarg....

La qüestió és que dissabte feia bon dia, a l'aparcament érem els primers i el primer llarg tenia molt bon aspecte. El Toni ha començat decidit (a sota), però ben aviat les impressions han començat a canviar, i és que només és IV o IV+, però està sobat de mala manera i et va agafant una estranya sensació de que, tot i que no és difícil, en qualsevol moment et pots veure expulsat de la roca!
  
  
El segon llarg és curiós, i una mica cabró. Aquí la roca és sòlida, però difícilment pots posar res. Perdedor i en flanqueig, va travessant altres vies i cal tenir clar on vas i que sempre s'ha de seguir el material antic. Amb alguns trams llargs sense poder-te assegurar, i amb la verticalitat de la paret, vaig passar alguna estona adrenalínica, com ara a l'hora de travessar una zona molla 8 o 10 metres més enllà del darrer clau...
  
  
Arribo a la reunió, miro amunt, i veig el sostre del començament del tercer llarg (a sobre). Mentre el Toni pujava me l'anava mirant una mica terroritzat, i al final el vaig acabar fent. És durillo però permet de posar algun alien, i el pitjor està en la recuperació al replà de sobre. Després la tirada afluixa per tenir un altre tram fort abans de la reunió, més que vertical, amb presa petita, i assegurat per dos claus no gaire nous. 

Sort de calcular bé que el que entra en un forat que hi al mig de la fissura era l'alien groc! 

Un llarg compacte i vertical, amb un bon pati, que semblava pitjor vist des de sota.
  
  
Diuen que el quart és el llarg estrella. Comença amb un sostre de 6b, després arribes a una sabina i encares un bon diedre fins la reunió. El sostre té tres parabolts, però es pot posar alguna cosa a la sortida. I a la sabina reposes!

El diedre ja és una altra cosa, perquè és bonic, es pot equipar, però patina de mala manera, sobretot a sota. I només hi ha dos claus en tot el tram! Si no fos per això, seria molt més bonic, perquè com que també desploma lleugerament, costa parar a veure quin friend s'escau millor.

He de reconèixer que aquesta tirada la vaig gaudir força, excepte en el flanqueig cap a l'esquerra que cal fer per arribar a la reunió, doblegat sota del sostre...
  
  
Després les dificultats ja s'acaben. El cinquè és vertical i cal travessar un petit sostre, però les preses són grandioses i la fissura es deixa equipar molt bé. El més complicat és trobar l'itinerari i la reunió següent, perquè el llarg està net.

I el darrer, un tràmit per arribar fins dalt la carena.

En resum, una bona via, però més complicada del que assenyalen les ressenyes, almenys pels qui no ens agrada l'escalada de tibar... I un molt bon dia d'escalada, amb temperatura ideal i, curiosament, molt pocs escaladors (i quatre a la Lleida...).
  
 

4 de març 2010

Petit Guifré al Serrat d'en Muntaner

 
Ja portava massa dies sense tocar roca montserratina, i avui ho hem arranjat. Una via curta, que la tarda encara no és molt llarga, però el serrat d'en Muntaner és el lloc ideal per fer-hi coses ràpides.

La veritat és que no imaginava que la via Petit Guifré fos tan curta. I això que hem enllaçat les dues primeres tirades....

Això si, la roca és molt bona, placa montserratina molt compacta, amb alguns forats, i farcida de parabolts.
  
  
El segon llarg ha estat curt, i més senzill. Però avui no es tractava de fer res especial, avui només volíem tornar a tocar roca a Montserrat i començar la nova temporada de tardes de roca!

Un rappel de 45 m i avall, amb temps per arribar al cotxe amb prou llum...

Ara a veure si no s'esguerra, i podem tornar a agafar el ritme!
 

2 de març 2010

Volta a la serra dels Bastets, i tossal de la Vídua

 
Des de que es fer l'embassament de la Llosa del Cavall, que la serra dels Bastets ha quedat una mica en l'oblit excursionista. Envoltada pel nord i ponent per l'aigua, amb la serra de Busa al sud i l'Aigua d'Ora a l'est, amb un relleu complex i cap camí senyalitzat, trobar-hi un bon itinerari representava un bon repte.

Si hi sumem el bon record d'una sortida de primers dels vuitanta, en que hi vam anar a posar un pessebre, hi havia ingredients sobrats per engegar les ganes d'anar-hi.

Així que, amb la Carme i la Clara, vam recuperar una vella ressenya d'abans de l'embassament, pensant que a la tornada ja ens espavilaríem! 

Del pont de Valls, el camí porta a la casa de colònies d'Aiguaviva, des de la que s'enfila un sender dret i humit cap al coll del Grauet. Aquí seguim la carena cap a ponent, en direcció al tossal de la Vídua (a sobre), el cim més alt de la serra.

Es coneix que no hi puja gaire gent, només trobem traces de camí, amb algunes fites allunyades i, la major part del recorregut, el pugem directament per la carena que fa com una esquena d'ase (a sota).
  
  
Arribant a dalt, el camí es va aplanant, amb un darrer tram aeri i espectacular. Davant nostre, la serra d'Ensija i la cara sud del Pedraforca (a sota) tanquen l'horitzó pel nord.

Tot i que no està fent el magnífic dia que ens havien promès els mentideròlegs (els diumenges tendeix sempre a fer més mal temps del què anuncien, ho deuen fer expressament per fer-los quedar malament...), la vista és molt bona sobre tot el Prepirineu.
  
  
Des del cim, veiem com es despleguen cap a l'oest els relleus enrevessats de la serra dels Bastets, en direcció a Sant Llorenç de Morunys i el Port del Compte. I amb l'embassament de la Llosa del Cavall  a sota, força ple.
  
  
Tornem al Grauet per una camí una mica diferent del de pujada, però costa orientar-se en aquest mar de carenes boscades. 

Baixem pel costat oposat fins trobar un camí transversal força millor que el que seguiem fins ara. Un camí magnífic, planer que travessa una roureda jove. Així, sota l'ombra de la paret nord de Busa, travessem dues collades, el coll de Vera i el coll de la Maçana (a sobre).

Trobem una pista que va baixant en direcció al tossal dels Llengots, que s'alça altiu davant nostre (a sota). En un punt, la pista gira i comença a pujar, llavors cal agafar uns rastre que baixen per la vora del torrent, sempre en direcció nord.
  
  
Aquí la descripció de la ressenya ens fa una mala passada. O no. Textualment diu: "Anar seguint el curs del torrent, vigilant per poder-lo gaudir".

No sabíem a què es referia fins que ens trobem tancats en un engorjat molt estret, i amb molta aigua... Darrerament estic abonat a mullar-me tan si m'agrada com si no! Tot i que avui, me'n sortiré prou bé.

Tots anem passant com podem, inventant noves maneres de passar sense mullar-se (a sota). No fa calor, i les basses són prou fondes com fer el què calgui per no ficar-se a l'aigua!
  
  
Això si, l'engorjat és realment bonic i atractiu. A cada revolt del torrent trobem un tram que ens sorprèn i ens engresca. Hauríem d'haver vingut amb sandàlies i bon temps!

No sabem si el patim o el gaudim, potser mig/mig. En tot cas, riem força!
  
  
Just deixar el torrent, quan la vall s'obre, ens trobem de cara amb l'embassament. Ara toca anar-lo flanquejant amb l'esperança de trobar algun pas cap al vessant oposat, on veiem un bon camí i la carretera.

Pugem i baixem, arribem al final de l'embassament, però el desglaç fa que el riu Aigua de Valls baixi fort i tampoc es pugui travessar, així que ens conformem i continuem sempre per aquest costat de la vall, enllaçant vells camins i carreranys, fins arribar a les runes de cal Gabriel i una pista que ens retorna al cotxe.

Una ruta realment interessant i sorprenent, on tenim garantit no trobar-hi ningú més. La ressenya inicial parlava de 4 hores i mitja, i n'hem acabat estant 7, però amb menys aigua segur que es pot fer amb menys temps. Clar que, en un lloc com aquest, qui vol córrer?

A sota podeu veure el recorregut i, aquí, el track.