28 de set. 2006

Torno a tancar per vacances

Per uns dies reposaré de blogs i de la resta del món virtual, per concentar-me a assaborir natura i més natura, molta muntanya i una bona dosi de descoberta.

Marxo a fer una travessa pels Alps, concretament pels Alps Marítims on no he estat mai, una travessa llarga de 10 o 15 dies que penso abordar sense estrès, però sense pausa. Caminar, caminar i poca cosa més, si tot acompanya.

Espero trobar colors de tardor, cels de blau intens, aire net, camins milenaris, boscos alegres i estanys que ja comencin a glaçar-se. També espero retrobar la tranquilitat perduda, aquella que cal anar a buscar molt lluny, molt endins d'un mateix.

I també espero retrobar-vos a la tornada.

26 de set. 2006

La primera nevada

El títol no és tant una referència a la primera nevada de la temporada al Pirineu, ja és la tercera que veig, sinó a la primera nevada que em cau al damunt.

I és que després d'un dissabte de pluja constant i d'un diumenge variable que ens va permetre de sortir a intentar trobar algun bolet, i que vam acabar mullant-nos els peus pels voltants del Santuari de la Quar, semblava que el dilluns prometia alguna cosa millor.

De fet, l'error va ser únicament nostre, el bon temps es va estendre per tot arreu excepte per la franja fronterera, que és on vam anar. Vam anar a recórrer la vall de Rialb, prop del parc natural de Sorteny, al nord d'Andorra (fotos de sobre i de sota), on ja s'endevinen els primers colors de la tardor als arbres més alts. A mesura que anàvem pujant i ens anàvem acostant a la carena fronterera (foto de sota), ja intuïem que la cosa no seria senzilla: força neu als cims, vent cada cop més fort, ruixats de pluja, boires,....Al port de Siguer, el pic de Thoumasset i la grimpada a la carena final (a sota) es veien complicades. El que no passa de segon grau se'ns va posar massa difícil amb la neu, el fort vent i el material estiuenc que portàvem, així que vam preferir arribar-nos fins a la vora de l'Estany Blau, on nevava tant com podia i girar cua.
Tot i el mal temps que podem veure en el mini clip següent:

Temporal de vent al port Vell

ens vam animar a fer un petit cim, el Turó de Port Vell, 2.489 m, aprofitant que el vent va afluixar una mica. Un recorregut que podeu seguir al mapa de sota, en una vall tranquila i molt bonica (foto de sobre), com tantes valls pirinenques desconegudes, que val la pena de resseguir ara que ja s'acosta amb força la tardor.

21 de set. 2006

Roc de l'Alou

Aquesta tarda he recuperat una tradició antiga, la d'anar a entrenar al Roc de l'Alou pujant caminant des de Berga. A l'anar-hi caminant aprofites per fer l'excursió i per passar pel mur de Sant Joan a treballar una estona els avantbraços.

Feia molt de temps que no hi anava i l'he trobat molt canviat. Abans ens enfilàvem una mica per tot arreu i fèiem el ruc, ara no, ara pugem vies. Fins i tot la normal (foto de dalt) l'han rebatejat com "nedant t'empaito" (núm. 2 de les ressenyes del Tàndem ). Coses de la modernitat.

Per començar l'he pujat i baixat per escalfar una mica, fins i tot m'he filmat escalant a l'estil del Paul Preuss:



Roc de l'Alou, nedant t'empaito (V)

Després ja he baixat al darrera i he pujat les dues vies de 6a: Diadre i Quemasdà. No les comento, això es feina d'en K., però m'han servit per comprovar que la mà esquerre ja va millor i a tornar a disfrutar en solitari.

18 de set. 2006

Trobada solsonenca

A l'àrea del Codó, sobre Sant Llorenç de Morunys i prop de Coll de Jou, ens vam trobar una colla d'amants de l'escalada, uns més forts i altres més fluixos (com el que escriu), per fer una petita posada en comú.

La trobada va servir també per veure diferents estils i formes d'entendre aquesta feina d'enfilar-se per les parets i, tot i que la balança es va decantar clarament cap als escaladors més esportius, almenys el sol es va compadir il·luminant als alpinistes (foto de dalt).

També vam poder veure el mètode K. de valoració de vies, cal dir que bastant relacionat amb el nombre de renecs que va deixant anar, i el sistema PGB d'embenatge i preparació dels dits, que no l'hi va donar el rendiment que esperava, suposo que pel fet d'escalfar en vies de 6b+...

En tot cas una experiència ben positiva que esperem que es pugui tornar a repetir ben aviat.

Pels que no vau venir, aquí us deixo un parell de mostres dels "forts", la Sílvia a la via feeling, que encara que no ho sembli és 6b+, i en Mohawk en una altra de grau indiferent (tot és fàcil si és menys de 7a !). Espero que la música de fons no desagradi als protagonistes.




Sílvia a la via feeling (6b+)



Mohawk, a la via camàlic (6c)

12 de set. 2006

Tres dies, quatre valls, nou cims

Aquest any en fa 30 que vaig pujar al primer tres mil, va ser la Pica d'Estats amb el meu pare i amb l'excusa del centenari del CEC. I aprofitant el número rodó, se'm va acudir que encara no els havia pujat tots: 30 anys pujant tres mils i encara en faltaven, ja seria hora de tancar-ho, no ?

De fet, això ja diu prou que no soc un bon col·leccionista, ni de cims ni de res. Però ha estat l'excusa per posar fil a l'agulla i anar per tancar-ho. Així que vaig preparar una ruta per una zona que pràcticament no coneixia, als voltants del refugi de la Soula. A sota de tot hi trobareu el plànol de l'itinerari i un enllaç que et permet descarregar el track de gps.

Dissabte va tocar acostar-se amb cotxe fins el pont du Prat, al final de la carretera de la vall de Louron. Un camí bonic i còmode, primer per fageda (foto de sobre) i després per prats, t'ajuda a guanyar un desnivell de 1.200 m fins al port de la Pez (2.451 m). Resseguint la cresta s'arriba amb comoditat als pics de la Pez i del Puerto de la Pez (3.018 i 3.024 m).

En canvi, la cresta que continua cap a l'Abeillé (3.029 m) ja és una mica més complexe (foto a sota) i demana una certa habilitat de grimpar i desgrimpar alguns passos complicats.

Per baixar cap al curiós refugi de la Soula (foto de sota) hi ha diverses opcions, però la més ràpida és la que cresteja cap al pic de Bacherets (2.878 m) i baixa tota la barrancada fins al refugi (1.690 m), situat al mig d'instal·lacions hidroelèctriques.

El refugi és una mica diferent de la majoria de refugis que coneixem, però hi vaig sopar força bé i les habitacions són de 2 o 4 places en lliteres cutres, per 32 € la mitja pensió.

El diumenge em vaig enfilar per la vall dels Gourgs Blancs, una vall plena de llacs de tota mena, petits, grans, amb aprofitament o sense, que puja fins al coll homònim. En aquella hora del matí, el llac dels Isclots (foto de sota) estava resplendent i venien ganes de quedar-s'hi una bona estona.

Després del llac du Milieu, per pujar al Belloc vaig haver d'intuir per on podia anar el camí, sobretot per travessar unes barreres rocoses. Després ja només cal endevinar els millors passos per la tartera fins arribar a la bretxa.

A la bretxa comença una cresta entretinguda per la mala roca més que no per la dificultat dels passos i després d'algun flanqueig aeri s'arriba al cim del Belloc (3.008 m). Des d'aquí, una esmolada cresta (foto de sota) continua fins al cim dels Spijeoles (3.065 m), amb una bonica vista cap a les muntanyes del grup del Perdiguero i Lezat-Crabioules (foto de dalt de tot).

Del cim dels Spijeoles en tinc un bon record de la seva paret est, una llastra de 300 m de granit boníssim, per on hi passen diverses vies com la del gran diedre (IV-V).

Aquí el temps encara era bo, però els núvols que anaven sortint em van desistir de pujar al Gourdon, on ja vaig estar-hi fa pocs anys, per anar directe al Seil de la Baquo (3.102 m), més una cresta que un cim (a sota, uns alpinistes passant per la cresta).

Però el canvi de temps va ser tan sobtat, que al mateix cim em va enganxar una pedregada intensa que em va fer buscar algun racó on aixoplugar-me. Veient que la cosa no parava, finalment em vaig tapar de la millor manera possible per baixar al refugi del Portillón (2.571 m). El camí es va fer llarg però finalment vaig arribar al refugi amb la mínima mullena.

Es tracta d'un refugi força nou i modern, on vam sopar un menú semblant a l'anterior (sopa i ànec rostit) per 28 € la mitja pensió.

Tot i ploure amb ganes tota la tarda i vespre, el dilluns es va aixecar ben serè i, gràcies a aquestes magnífiques cames d'aquí al costat (modèstia a part, je, je), vaig començar a tirar enrere cap als Gourgs Blancs.

La primera intenció era d'anar a buscar la canal de pujada als Gourgs Blancs pel sud (via normal), però el corredor NE va tenir l'atractiu suficient per fer-me canviar d'idea (foto de sota).

A més, el fet de no tenir gens de neu em permetia de pujar-hi sense piolet ni grampons. No diré que fos fàcil, perquè la roca que surt de sota el gel no és massa sòlida, però almenys permet intentar-ne l'ascensió.


De la cresta, vaig pujar a la punta Lourde Rocheblave que té una magnífica vista sobre els Gourgs Blancs (a sobre), per continuar cap als meus darrers objectius, el Camboué (3.043 m) i el Saint Saud (3.003 m), amb una esmolada cresta final (foto a sota). Al fons, sempre present, el massís del Bachimala.

La baixada em va permetre de conèixer la vall feréstec de Clarabide, una d'aquelles valls pirinenques tancades i fredes, que queden penjades al capdamunt d'enlloc. Sobre l'estany de Clarabide (foto de sota) pugen diverses vies d'escalada cap als pics de Clarabide i s'entreveuen moltes possibilitats d'obrir-ne d'altres. Potser alguna amb barca...

Al final d'aquesta vall s'enllaça amb la d'Aygues Tortes, una vall molt bonica i solitària, de la que es diu que és refugi predilecte d'alguns óssos (a la dreta, petjada d'ós).

Aquí retrobo un bon camí, cosa que s'agraeix després d'anar seguint fites des d'ahir al matí. Un bon camí que davalla suau cap al refugi de la Soula i travessa les gorges de Clarabide abans de retornar al pont du Prat.

Amb la sortida he reduït considerablement la llista de tres mils (me'n queden 12) i, tot i que probablement hauré d'esperar a l'any vinent per tancar-la, almenys serà un estímul més per sortir a muntanya. http://s19.quicksharing.com/v/4762789/soula.rar.html

8 de set. 2006

Un isard

No sé si recordareu la sortida al pic Long (foto superior):
Crestes del Pic Long
Aquell dia vaig poder enganxar de ple a un isard que travessava una congesta de neu, i l'he aprofitat per fer la primera prova de penjar un video en el Youtube.

No dura gaire, uns 15 segons, però a mi m'agrada. I amb els altaveus encesos encara m'agrada més.


7 de set. 2006

Nova via a l'Aneto

A la web de Barrabés anuncies l'obertura d'una nova via directa al cim de l'Aneto pel seu vessant sud (foto de sobre, extreta de la pròpia web), que sembla prou interessant:

http://www.barrabes.com/noticias/articulos.asp?id_articulo=4974

355 m, dos primers llargs de V i V+, la resta sobre el IV i sembla que amb bona roca. S'haurà d'anar a provar.

Avís als freekis: l'aproximació no deu baixar de 3 hores.....


5 de set. 2006

Pic Chiadenis

Una altra ascensió molt interessant que vam fer a les Dolomites, en aquest cas a la vall de Sappada, fou la volta al pic Chiadenis (a l'esquerra a la foto superior, damunt del refugi Calvi), i la seva ascensió per la via normal.

L'itinerari, que puja des de l'aparcament superior de la carretera de les fonts del Piave, és un camí molt agradable (foto inferior) que surt en direcció est travessant un bosc mixte de làrix i pícees. Un camí molt ben dissenyat que et porta fins al passo Cacciatori gairebé sense adonar-te'n.
Des del mateix coll, una ferrata s'enfila cap al cim del Chiadenis, però nosaltres vam preferir d'anar a buscar la via normal, ja prou complicada, abans que embarcar-nos en una ferrata de l'època de la gran guerra.

Per anar a buscar la via normal, cal flanquejar la muntanya pel vessant nord (foto de la dreta) i anar a buscar l'aresta nord-oest, per on puja un teòric camí que és una llarga grimpada sobre una roca força trencada.

Les restes de la primera guerra mundial són ben presents al llarg de tot el recorregut, trinxeres, coves, fortificacions, restes de filferro de púes i de material oxidat,..., fins i tot s'hi poden trobar casquets de bala.

En l'esquema inferior es pot veure la distribució de les forces austríaques, al nord-oest, i les italianes, al sud-est, i els pocs metres que separaven els dos exèrcits. Pocs metres que es van mantenir durant tota la guerra: després de les primeres razzies, els fronts es van estabilitzar i ja no es van modificar.

La tornada la vam fer per l'itinerari 132 que baixa del passo Sessis cap a la carretera tot passant pel refugi Calvi (1/2 litre de cervesa italiana: 2€).

3 de set. 2006

Piccolo Lagazuoi

Com aquest cap de setmana poca cosa he fet a part de sortir a entrenar, m'agradaria recuperar una de les excursions més sorprenents que vam fer per les Dolomites: el Piccolo Lagazuoi, a les Dolomites d'Ampezzo (foto de sota).

Es tracta d'un cim de 2.778 m al que també es pot pujar amb telefèric, com passa amb molts cims dolomítics, sobretot dels voltants de Cortina d'Ampezzo. La ruta que vam seguir es pot veure al mapa de sota, primer el sender 402 fins el coll i després el 401 fins el cim.

Per a qui hi pugui estar interessat, a la base de la muntanya hi ha una magnífica escola d'escalada (Lagazuoi Spitzer Stein), amb 25 vies equipades que van del V fins al VIII- (escala UIAA). La de la foto del costat, és la núm. 10, graduada com a VI-.

A mesura que vas pujant per un camí molt còmode, les Cinque Torri queden enfonsades (foto de dalt de tot), i al mateix temps s'obre la vista sobre les grans muntanyes de la zona, Civetta, Marmolada, Tofana,... Llàstima que en aquest cas no ens fes un dia magnífic i fins i tot passessin quatre gotes dalt al cim (foto de sota).
La pluja no ens va amoïnar massa perquè des de molt a prop del cim, i aquí ve la particularitat d'aquesta muntanya, comença un túnel que travessa tota la muntanya fins pràcticament la seva base (foto de baix).

Aquest túnel, de més d'un quilòmetre de llargada, es pot baixar perfectament tot i l'estretor d'alguns passos. Frontal obligatori i casc més que recomanable pels cops al cap que et vas donant contra el sostre (almenys els alts...).

Sembla ser que, durant la primera guerra mundial, els italians ocupaven la base de la paret i els austríacs el cim. Mentre els de dalt bombardejaven contínuament als de baix, els italians van començar a foradar la muntanya, primer per protegir-se i després amb la intenció de fer fora als austríacs.

Tot i que van aconseguir l'objectiu de foradar la muntanya i sortir als nassos dels centre-europeus, aquests van poder mantenir la posició fins al final de la guerra.

Això si, amb milers de morts inútils, com sol passar a totes les guerres.

2 de set. 2006

Ferrata dels Racons, Andorra

No sé si a vosaltres també us passa, però el tema de la dificultat en les vies ferrades sempre l'he trobat molt relatiu. Per una banda sempre les he trobat perillosíssimes, qualsevol relliscada o despiste tonto es pot convertir en una caiguda de factor 5 o 6 i amb cinta estàtica, però per altra banda les disfruto molt i per penjades que siguin sempre em semblen fàcils.

La via ferrata dels Racons, a Ordino, n'és un bon exemple (a dalt, un grup de 3 a mitja via) . Una aproximació pràcticament inexistent (comença a peu de carretera), un desnivell interessant (300 m) i una baixada còmoda, la fan molt aconsellable per anar-hi en una estona tot baixant de fer alguna altra cosa o algun d'aquests dies que entres a Andorra i tens un moment (com vaig fer jo). De cotxe a cotxe vaig trigar una hora justa.

L'equipament no és excessiu però és suficient, i té un tram força aeri i desplomat que es fa curt (foto superior). Fins i tot en uns metres han tret els graons i no hi ha més que preses artificials i naturals per poder continuar, com veiem a la part baixa de la foto. Cal dir que al capdamunt dels sectors més difícils hi han posat un parell de parabolts per qui vulgui assegurar als que venen al darrera.

Al link de vies ferrades del blog hi trobareu la ressenya, si no la teniu.

Com a curiositat de la zona, molt a prop de la carretera i al costat del camí de baixada, han equipat dues vies (foto de baix), una de 5b i una de 6a. La novetat és que estan muntades amb un cable per poder pujar-hi en solitari assegurat amb equipament de via ferrata. Una idea interessant.