Passejant per la Camarga

La Camarga, a part de ser un restaurant barceloní conegut pels seus micròfons, és un espai d'aiguamolls situat a la Provença, entre les dues desembocadures del Roine i al sud de la ciutat d'Arles. Perquè el Roine, el gran riu provençal, abans d'arribar al Mediterrani se separa en dos braços: el Petit Roine a l'oest i el Gran Roine, a l'est.

Entremig dels dos braços de riu s'hi troba la reserva natural de la Camarga. És un espai immens, molt pla i ple de llacunes, i el conjunt constitueix el delta fluvial més gran d'Europa.

Nosaltres hi vam destinar un cap setmana llarg, i les dues activitats més destacades que vam fer van ser una ruta amb bicicleta cap al nord, voltant l'estany de Vaccarés, i una caminada circular cap a l'est, fins el far de la Gacholle tornant per la platja.

Tota l'àrea és un festival pels ornitòlegs, milers d'ocells aprofiten aquest espai immens per nidificar-hi o per fer-hi parada en els trajectes de les migracions. Però fins i tot per als no aficionats és un espectacle, sobretot amb els flamencs, omnipresents en tots els recorreguts que hi vam fer.

Les rutes són sempre molt planeres, però no per això menys interessants. I aquest fet permet caminar o pedalar a bon ritme i recórrer distàncies més llargues que en un espai de muntanya.

Només cal veure el track de la volta a peu cap al far de la Gacholle, el GPS va compatibilitzar un desnivell d'un metre en gairebé 30 quilòmetres!

Anant-hi a finals d'any el que hi trobarem sobretot seran ocells hivernants, un dels més abundants, a part del flamenc, és el martinet blanc.

Un lloc molt recomanable i situat ben a prop de casa, no us el perdeu!

Orpierre. Via Brazil

Per fugir del fred del Vercors, baixem cap a Orpierre. Pel camí perdem unitats, la Joana i el Ben se'n tornen a Grenoble i ja només continuaré amb l'Anna i la Maria.

Aquí ja vam ser-hi l'any passat amb el Pep, fent el difícil diedre sud. Avui ens relaxarem a la via Brazil, tot i que tampoc és tan senzilla com podria semblar. A dalt he deixat la ressenya dels Escalatzencas,

Com que som 3, ens repartim la via en tres trams. Comença la Maria i continua l'Anna. A mi em tocarà la part final.

La via no té cap secret, són 8 llargs totalment equipats amb químics sobre un calcari excel·lent. Els únics perills són confondre's de via, i alguns passos una mica suats..., però en general és una via molt satisfactòria.

Aquí la temperatura és ideal, tirant a càlida, així que agraïm les nuvolades que ens tapen el sol i fan que l'escalada sigui encara més agradable.

Cap a la part final la paret es redreça i, després d'uns murs prou verticals, un sostre ens barra el pas per arribar al cim del Quiquillón. 

Però unes quantes apretades més tard ja som dalt de tot, per fer-nos la foto de cim que la fosca ens va negar al Mont Aiguille!!

Després ja només cal seguir la carena fins trobar el camí que ens retorna còmodament fins el cotxe.

Mont Aiguille

L'endemà de bon matí, deixem Orpierre i ens acostem fins a Richardiére, al vessant sud del Mont Aiguille. És una muntanya separada de la gran carena del Vercors per una falla, i que fa temps que ens crida l'atenció, sobretot perquè es considera que, per pujar-hi, es va fer la primera escalada de la història.

Sembla ser que el rei francès (Carles VIII?) passava un dia per allà i els veïns li van dir que aquella muntanya era inaccessible. Evidentment, per un rei francès això no es podia tolerar, així que va enviar l'exèrcit a conquerir el cim, cosa que es va aconseguir el mes de juny de 1492, després de molts esforços i algun cadàver.

Nosaltres no volíem conquerir res, però ens feia gràcia arribar fins un cim tan emblemàtic, així ue vam agafar el bonic camí que puja fins el coll de l'Aupet, base de totes les vies. el problema va ser el fred intens i un vent molt constant que va començar a bufar, combinat amb que la via triada estava a la cara nord....

Així que després de pujar la primera tirada i quedar amb les mans sense sensibilitat, vam entendre que ho passaríem malament si continuàvem, així que vam anar a buscar la via normal.

La via normal no és molt senzilla, té alguns trams de III i III+, però es pot fer perfectament sense encordar-se. Nosaltres portàvem tot el material d'escalar, però el vam arrossegar a l'esquena i només el vam treure per baixar. És una llarga grimpada amb uns trams amb cables que, en alguns punts, fan més nosa que servei.

Al final,una llarga xemeneia ens deixa dalt, on hi trobem una mena de gran prat envoltat de cingleres.

Pugem fins el punt més alt, encara ben abrigats, i gaudim de l'espectacle que tenim al davant: el Gran Veymont i la muralla est del massís del Vercors!

Anem a buscar la via de descens, en una fita situada una mica més enllà de la canal de la via normal. La baixada consisteix en una llarga desgrimpada per una canal descomposta, fins que queda tallada. Llavors comencen els rappels. Primer un de 30m.

I després un de 50 m realment impressionant, pel mig d'una falla de la muntanya. Llavors ja només ens queda una curta desgrimpada que ens retorna al camí inicial.

I tornar a gaudir del camí de baixada, pel mig d'una fageda, i agradable com pocs. Per cert, si voleu més informació, a la pàgina del Camptocamp la trobareu actualitzada.

Quiquillon d'Orpierre, diedre sud

El mes de setembre és molt bona època per marxar cap als Alps, enguany hem pogut reservar uns dies amb el Pep que intentarem aprofitar. Com que les ganes són grans, busquem poder conèixer algun lloc nou que estigui a mig camí, i ens fixem en les cingleres d'Orpierre, un poble sorprenent envoltat de parets calcàries on hi trobem centenars de vies d'escalada de totes les mides, sempre ben equipades amb químics.

I cap a les 2 de la tarda, arribem al peu del Diedre sud després d'una còmode i curta aproximació, ben explicada a la pàgina de Camp to camp, d'on he tret la ressenya de dalt. 

El primer llarg, però, ja no és tan còmode, una bavaresa desplomada i amb la roca molt suada, ens obliga a posar-nos les piles ben de pressa!

El segon llarg ja és una altra cosa, tot i que dalt de tot també té un tram prou emprenyat!! Sort que la roca és una meravella i l'equipament també!

El tercer llarg comença per un desplom poc complicat, i continua per una placa molt fina on l'estil d'escalada canvia de cop, deixa de ser atlètic per passar a l'adherència.

Aquí arribem a una terrassa des d'on les vistes sobre el poble ja comencen a ser interessants. Es veu molt bé com està encaixat en una vall estreta envoltada de parets calcàries.

Després del llarg de flanqueig, arribem al tram final, dividit en dues tirades que ens van agradar molt. Les dues estan plenes de passos que semblen impossibles fins que t'hi poses i comences a trobar forats amagats que, combinats amb passos d'adherència, permeten d'anar progressant en aquest mur compacte.

Al final, una altra placa molt vertical rematada per un sostre ens porten a la carena. Curiosament, el sostre del final és el tram més senzill del llarg!!

Després, només cal seguir la carena pel fil cap a la dreta fins un coll, on trobem un magnífic i còmode camí que ens tornarà a l'aparcament de l'Adrech. 

Un bon començament de vacances!

Escalades al Verdon

Anar al Verdon i no escalar-hi, és una mica com anar a Núria i no ficar el cap dins de l'olla...., així que, encara que fos només una mica, no podia deixar de fer-ho. Sobretot a la paret de l'Escalés, la més espectacular de les gorges.

Com que la carretera passa just per la vora del cingle, i per anar a la base de la paret cal caminar força, al peu de la majoria de les vies s'hi arriba rapelant des de dalt. El primer fa una mica de basarda, però després ja t'hi acostumes de pressa!

Per a les vies més llargues, amb 7 o 8 rappels ets baix, i tota la paret està plena de línies per baixar sense haver de fer gaires cues.

Però això de despenjar-s'hi des de dalt també ha fet que tota la part superior de la paret, la de millor qualitat de roca, estigui plena de vies curtes, de 2 o 3 llargs, i de dificultat molt diversa. De fet, moltes de les vies mítiques del Verdon dels anys 80 són vies d'aquest estil.

I d'això me'n vaig aprofitar. Portava una corda de 70 m i una companya amb molt bona voluntat, així que rappelant i després pujant assegurat per dalt, vaig poder fer diverses vies de 50 o 60 m de les que estan entre el mirador i la via de les Dalles, amb una dificultat sempre al voltant del V/V+.

I va ser una molt bona experiència que només ha fet que fer-me venir moltes ganes de tornar-hi, però amb la intenció de fer-ne algunes de les llargues, i començant per baix, com pertoca!

La roca és extraordinària, una calcària grisa d'adherència i forats, similar a la de la paret sud del Pedraforca, i les vies estan prou assegurades, sobretot en els trams difícils. A part de que es van trobant forats i fissures si cal. 

Un lloc ideal per anar-hi en aquesta època!