27 de maig 2024

Aneto amb esquís. El millor final de temporada.

Aquest dissabte 25 de maig hem anat amb l'Albert a fer el comiat de la temporada d'esquí de muntanya. I ens hem trobat que era el mateix lloc que tothom havia pensat: l'Aneto. La volta clàssica de pujar per la Renclusa cap al Portilló Superior i tornar per Aigualluts.

Tot i que a les 6 sortíem de Benasc, ens ha costat aparcar. a la Besurta, impossible, llavors hem anat baixant per la pista fins el primer forat. I amb els esquís i les botes a l'esquena (val la pena fer les aproximacions a la neu amb bambes) hem pujat caminant fins la Renclusa.
Al costat del vell refugi ens hem calçat els esquí, la neu començava just allà. I amb un dia que ha començat magnífic, amb neu endurida, hem començat a tirar cap amunt.
Ben aviat ens ha agafat el sol, i la calor, així que màniga curta.... Però una bona traça ens feia la pujada força més agradable.
A part dels problemes d'aparcament, ben aviat hem vist que no seríem sols a la muntanya, avui. Sort que la muntanya és gran!

Érem força esquiadors, però curiosament també hi havia molta gent amb grampons o raquetes passant-ho malament per la gran quantitat de neu que hi havia a la muntanya, sobretot a la part superior. Gairebé tota l'estona anàvem per traces diferents, però.
A l'alçada del Portilló Superior fem el flanqueig i baixem la bretxa per canviar de gelera i de vessant per passar a la vall de Barrancs.

Aquí comencem el llarg flanqueig fins al coll de Corones. Una travessa que nosaltres fem còmodament, però no tant els que no porten esquís i que veiem enfonsar-se contínuament a la neu.
A partir del coll, la gent s'ha anat concentrant i comencem a ser molt colla. Deixem els esquís i fem el darrer repetxó a peu fins a la vora del pas de Mahoma, que està col·lapsat. Molts dels que anaven a peu ho feien acompanyats de guies que intenten posar ordre però no és fàcil.

El caos és gran i l'Albert, que hi ha pujat fa poc, decideix passar de tot, però jo hi poso una mica de morro i em colo entremig del personal per poder arribar a fer-me la foto.
Una foto amb conseqüències, a la baixada no em puc escapar i he de fer tota la llarguíssima cua...
I després la part més bona de la sortida, la baixada!! Els 15 o 20 cm que van caure ahir fan que el descens sigui una meravella. Només cal veure aquest vídeo d'un esquiador mediocre.
A la part baixa, en canvi, hi va ploure i la neu està fet una merda. a les darreres pales baixem amb cura de no fer-nos mal fins que la neu s'acaba i tornem a carregar el material a l'esquena per tornar tranquil·lament al cotxe, en una dia per recordar!

17 de maig 2024

Bukanan a la Roca dels Arcs i Díedre blau a la Roca Alta, doblet de vies del Joan Asín

Després d'una llarga temporada sense escalar plegats, amb el Manyo vam tornar a trobar un projecte que valgués la pena: enllaçar aquestes dues vies que tenen en comú que un dels apertiuristes és el nostre admirat Joan Asín.

Va ser una jornada d'acabar amb els braços ben satisfets, vaja, que notàvem que en teniem!
La Bukanan és una via lògica i agradable per ser de la Roca dels Arcs. No gaire equipada però de bon protegir, reconec que em va agradar molt més del què esperava.
El primer llarg ja va avisant de què anirà la cosa, avui, i el segon ho acaba de rematar. Bones franges horitzontals, verticalitat i algun desplom de tant en tant per no adormir-nos.
El tercer llarg el vam fer per una boníssima placa en comptes del recorregut original, que es veu molt brut. Així que la nostra enhorabona per haver millor la via passant per aquest placa tan xula.

Després la paret es va tombant fins enllaçar amb la Tàrrega. Però dalt de tot, en comptes de marxar flanquejant cap a la dreta vam tirar pel dret i també permet arribar fàcilment a dalt de tot.
Contents i animats, anirem cap a la base de la Roca Alta. Primer cal flanquejar tota la carena superior de la Roca dels Arcs fins al pas de Nerill, on hi ha el camí de tornada per a les vies de l'esquerra. Llavors cal seguir el camí marcat que va de dret cap a la base de la Roca Alta i acabar d'arribar a peu de via com millor es vegi.

El Díedre blau és una línia molt estètica però gens senzilla d'escalar. Més vertical que la Bukanan i força més difícil. Aquí deixo la ressenya dels companys de rocacalenta.com.
Només començar ja veiem que això serà una altra cosa. Un pas de ganxo seguit d'una placa molt exposada ens porten a un mur desplomat i molt poc equipat que només el savoi faire del Manyo fa que ens en poguem sortir. Un llarg intens.
El segon afluixa una mica, però ja es comença a notar el cansament als braços. I en un tram poc equipat i on cal tranquil·litat per posar bones assegurances, això es nota.

El tercer torna a apretar fort, la paret es torna més vertical i les assegurances són mínimes. Hi ha algun tram molt bo, però el tram de sota la reunió no és cap broma.
Afortunadament per a mi, el darrer llarg la paret tomba i permet una darrera tirada molt més relaxada que ens porta fins al cim sense més distraccions.

Una bona combinació de vies on cal anar-hi ben mentalitzat!!

6 de maig 2024

Peramola mola, a la serra de les Canals

Aquest dissabte, abans no sigui massa tard i no s'hi pugui anar per la calor, vam anar a barallar-nos amb la roca trencada de la serra de les Canals. En aquest cas la via escollida va ser la Peramola, mola, animats per la ressenya del Joan Asín. És una paret on amb el Pep hi hem anat a fer altres vies, unes vies amb característiques similars, la mateixa roca escrostonada, el mateix bon equipament i també una primera part més tombada i una segona part més vertical.

Com que la baixada és pel descens de la via ferrada, vam optar per fer una aproximació diferent de la proposada pel Joan. Així que vam deixar el cotxe a l'aparcament de la ferrada i vam tirar avall per la carretera fins una corba tancada, on marxa un camí molt marcat. Llavors només cal esperar a trobar una fita situada a la vertical de la via, per pujar per un corriol costerut fins a la base de la paret.
El primer llarg és molt llarg i molt senzill, tret d'un petit tram de IV amb dos parabolts. Per trobar la reunió cal fer un petit flanqueig a la dreta en una sabina, quan ja gairebé no queda corda.
El segon llarg recorda el primer però és més sostingut en el III, i també és de gairebé 60 metres.

Després, una caminada cap a l'esquerra seguint un rastre evident ens porta a la base de la paret, on comença la part més vertical de la via.

El què serà el quart llarg, molt curt, ens ensenya el què serà la resta del recorregut: mur vertical, un petit desplom, roca a vigilar i un flanqueig cap a la dreta a buscar la reunió, senzill però exposat.
El cinquè és un mur desplomat amb alguns passos llargs, però ben equipat, que a mesura que s'acosta a la reunió va tombant i permet escalar una mica en lliure.
El sisè seria una fotocòpia de l'anterior, només que aquí cal posar un parell de friends per poder passar a l'inici de l'artificial. Nosaltres vam fer amb un camalot del 0,75 i un alien vermell. I al tram final també cal sortir en lliure sobre aquesta roca tan particular.

Afortunadament el tram més artificiós ja l'hem passat i al setè llarg ja tornem a escalar. Aquí la via puja directament fins una gran cova i després marxa flanquejant a l'esquerra fins arribar a una reunió bastant penjada.
La tirada és molt interessant, i el flanqueig realment aeri!! Si la roca fos més bona seria una meravella.
I curiosament, perquè a la ressenya no ho semblava gens, el darrer llarg és el més difícil de la via. Els passos en lliure són molt obligats, però ara ja portem una bona estona escalant en aquestes crostes que es desmunten i ens en sortim prou bé.
Finalment arribem dalt de tot, a la cresta de la serra de les Canals, enmig d'un dia magnífic amb sol i poca calor.

Per baixar, tot i que la via és rapelable, preferim seguir tota la cresta fins al cim. Una cresta molt interessant, senzilla però molt aèria, on cal vigilar sempre que en cas de relliscada és preferible caure cap a l'esquerra....
Dalt del cim, al costat de la creu omnipresent, trobem l'arribada de la via ferrada i l'inici del seu camí de descens, que seguirem fàcilment per retornar al cotxe.

29 d’abr. 2024

Tàrrega a la Roca dels Arcs

La via Tàrrega puja per la zona més tumbada de la Roca dels Arcs, si és que aquesta gran paret en té cap, de zona tumbada... El què si que és, és una escalada molt interessant i distreta. A sobre us deixo la ressenya del Joan Asín.

D'entrada per arribar al peu de via cal fer una grimpada entre arbres que et fa reflexionar quan hi ets: "Si això és el camí, com serà la via!"
Al petit replà on comença la via ens equipem i marxem cap a l'esquerra, però no gaire. Allà hi ha una línia de parabolts que no és la nostra via. Jo aprofito per xapar el primer i després marxar cap a la dreta seguint una mena de díedre i tirant cap amunt. En un replà, cal fer un senzill flanqueig horitzontal a la dreta fins la reunió.
El segon és un clàssic mur vilanoví, però que es deixa fer prou bé, fins una gran savina on hi ha la reunió.

Al damunt hi ha el pas més difícil de la via, un petit desplom amb una fissura bona, però d'aquelles on les preses bones no són on haurien de ser! Res que no arregli una bona tibada...
A partir d'aquest pas, la via es va tornant més senzilla i més indefinida. Nosaltres vam fer la tercera reunió en unes savines quan la corda ja no donava gaire més, i després fins dalt per on ens va sembla millor. 
Després ja només quedava baixar. Afortunadament la baixada és molt millor que des de dalt de la Necronomicon i veïnes. Hi ha un corriol ben agradable baixa directament per l'obaga i no cal passar pel trencacames de la carena.