Cima Mulaz. Val di Fiemme-11

La cima Mulaz és un bonic cim situat al massís de la Pala de San Martino, però separat al nord del massís principal. Això l'hi dóna una visió molt interessant de tota la muralla nord d'aquest massís, i alhora permet tenir una gran panoràmica sobre les Dolomites occidentals.

El seu vessant nord cau a pic damunt de la Val Venegia, amb vies espectaculars com el Pilastro Grigio (450 m, 6b), la via clàssica d'aquesta paret.

L'aproximació al cim la vam fer per la aquesta vall de gran anomenada, i que ens va agradar molt. Vam entrar a la Val Venegia des de Paneveggio i vam deixar el cotxe a la vora de la malga Venegia. La vall és molt planera i el primer tram de caminada molt agradable.

Passada la malga Venegiota, el camí ample continua cap a la baita Segantini, però nosaltres hem d'agafar un camí a l'esquerra que puja decidit en direcció al passo Mulaz.

El camí puja fent llaçades pel mig d'un bosc de làrixs, que van aclarint-se a mesura que guanyem alçada. Aviat arribem a la zona rocosa on només hi trobem algunes plapes d'herba, i al passo Mulaz.

El camí continua cap al refugi Mulaz, però poc abans d'arribar-hi girem a l'esquerra, seguint una carena, en direcció al cim, ara ben proper.

Hi trobem força gent, el dia és molt agradable però és evident que el lloc s'ho val.

El camí va pujant vorejant les dificultats i aviat som a tocar del cim.

Curiosament dalt de tot no hi ha una creu, com en tants altres cims dolomítics, sinó una campana! 

L'entorn del cim és espectacular, la paret nord fa molt respecte vista des d'aquí, i també els cims propers de la Pala de San Martino.

A més, hem ensopegat un dia realment bonic. Al fons veiem la vall d'Alleghe i Agordo, amb la Marmolada a l'esquerra i el Pelmo i la Civetta a la dreta. I davant nostre, la carena de la cima del Focobon a la cima de la Valgrande i la Vezzana.

Al fons també reconeixem el massís del Sasso Piatto i el Sassolungo.

Però si el dia era lluminós, la tarda encara ho serà més, i la baixada ens ha reservat les imatges més boniques del dia.

Tant la llum de tardor, com els colors del làrixs ens emocionen mentre anem perdent alçada per tornar al fons de la vall.

I finalment només ens queda acomiadar-nos d'aquest magnífic cim, i la seva espectacular paret nord.

I abans d'arribar al cotxe, les darreres mirades cap a la muralla de la Pala de San Martino, un massís on una vegada vam venir a tastar-ne la roca al Spigolo del Velo!

Una darrera caminada pels colors de tardor de les Dolomites, que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

Torre de Pisa, Latemar. Val di Fiemme-10

La Torre de Pisa és una petita agulla, molt elegant, que s'ha convertit en el símbol del vessant oest del massís del Latemar. Tot i que té poc més de 30 metres d'alçada, i que la via que puja no passa de IV+, és una bona excusa per fer-hi una excursió circular carregant el material d'escalada.

Per anar-hi, pugem amb cotxe fins al Passo di Pampeago, però en comptes d'aparcar aquí mateix, aprofitem una pista en bon estat per acostar-nos una mica a la muntanya. Parem a la vora d'una instal·lació d'esquí, el lloc ideal per fer una volta circular.

Agafem una pista que surt cap al nord, i que mica a mica va girant en direcció sud i convertint-se en un bonic camí. 

Un camí que puja voltant la muntanya fins trobar l'itinerari directe del refugi de la Torre de Pisa. 

Anem pujant gaudint del bon camí i el dia lluminós, en direcció a la Cima Valbona i la seva creu característica. A la dreta ja albirem el refugi, situat a la mateixa carena en un lloc que et fan venir ganes de quedar-t'hi.

Deixem la Cima Valbona enrere i arribem ràpidament al refugi. 

Des de la carena, la vista s'obre cap a tota la coma oriental del Latemar. Una muntanya molt trencada, amb poques vies d'escalada per la qualitat de la roca, però amb algunes ferrades molt interessants, com la via ferrata Campanili.

I cap al fons apareixen grans cims dolomítics que porten grans records, com el Pelmo o les tres puntes de la Tofana.

Des del refugi seguim el camí en direcció nord i ben aviat entrem dins del caos d'agulles i roques d'aquest massís dolomític tan peculiar.

I ben aviat ens apareix la petita Torre de Pisa.

La via d'escalada puja pel seu vessant més tombat, tot i pel costat contrari també hi una altra via, majoritàriament en artificial. 

Després d'equipar-nos tiro cap amunt seguint l'itinerari més lògic. Vaig a buscar la fissura evident i, just a sota, hi trobo un clau. Després puc posar algun friend a la fissura, que em dóna confiança ja que la roca no és cap meravella, i ben aviat arribo al petit cim.

A dalt hi ha una bona instal·lació de ràpel que ens servei per baixa pel vessant oposat i deixar aquesta bonica i estètica imatge.

De fet, l'agulla ho és tant, d'estètica, que s'ha convertit en una veritable icona!

Després de la curta escalada reprenem el camí. Retornem al camí principal, que volta la Cima di Valsorda pel seu vessant oriental, plena de formes d'erosió, i pugem a una bretxa de la carena, la Forcella dei Camosci.

A la bretxa ens acomiadem de les vistes al cim principal, el Cimon del Latemar, i entrem en una mena de caos de bolcs caiguts des d'on agafem el camí que ens tornarà cap avall.

Passem per un tram de bosc on tenim la sort de poder observar molt un estol de trencanous, que ens acompanyen amb el seu crec-crec característic i, de camí cap al cotxe, també trobem un magnífic mirador dels massissos dolomítics de la zona i, sobretot, dels massissos de l'Ortles i Brenta, que tenim just al davant.

Alguns cartells ens recorden que ens trobem en una zona molt turística... I seguint un camí planer retrobem el cotxe.

Una bona volta circular que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

Giro del Corno Nero. Val di Fiemme-09

El Corno Nero és el cim que queda just damunt de Cavalese, però hi pujarem pel vessant contrari en un bonic itinerari circular. Deixem el cotxe al passo Oclini, entre els dos Cornos, el Bianco i el Nero, i seguim el sender que travessa els boscos de l'obaga de la muntanya, marcats com a sender número 14.

Avui farem una ruta senzilla, però amb grans vistes sobre les muntanyes del Sud-Tirol, seguint camins molt agradables.

Després de travessar el bosc, on aprofitem per collir un bon grapat de rossinyols, enfilem un pujador curt però dret fins a la carena. Una carena oberta i lluminosa, sense arbres, només recoberta de prats herbacis.

El darrer tram abans del cim, el camí fa un flanqueig llarg fins sota el cim, i en menys d'una hora i mitja arribem dalt.

Al davant apareix tota la muralla del Catinaccio, espectacular com sempre.

Avui ens hi estarem una bona estona dalt del cim, el dia és molt bo i la vista es perd intentant identificar muntanyes llunyanes.

Després, per tornar al coll, una ràpida baixada en direcció al Corno Bianco ens tornarà a deixar al cotxe.

Avui hem fet una volta curta per tenir temps a la tarda de baixar a passejar per Bolzano. Però abans d'entrar a la ciutat (prou gran i complexa perquè el trànsit sigui infernal), parem al rocòdrom.

Un dels rocòdroms més grans que he visitat, amb llarguíssimes vies on calia utilitzar cordes de 70 m per poder arribar a dalt! Un lloc per tornar-hi, sobretot ara que la calor no apretava massa!

A sota us deixo el mapa del recorregut del Corno Nero, i al Wikiloc, el track.

Volta al Catinaccio per la ferrata Santner. Val di Fiemme-08

Un dels recorreguts per atractius d'aquesta part de les Dolomites és la volta al Catinaccio per la ferrata Santner, que puja per la seva cara oest. Una volta molt coneguda, així que no estarem sols tot i ser a finals d'octubre. Avui ens aprofitarem de l'únic telecabina que està obert en aquestes dates, el que puja des de la carretera del Passo Nigra fins al refugi Fronza alle Coronelle.

Aquest serà el nostre punt d'inici i final. Així que des del refugi comencem a pujar i ben aviat hi ha una cruïlla on cal agafar el camí que puja directe cap a la paret, el 542, amb alguns passos equipats.

Damunt d'un ressalt, marxa a l'esquerra planejant en direcció a la paret oest del Catinaccio.

El camí, molt agradable, ben aviat arriba a peu de paret i comença a pujar en diagonal cap a l'esquerra per una mena de cornisa inclinada que no té cap dificultat ni pèrdua.

Aquest primer tram no té cap mena d'ancoratge, però tampoc l'hi cal. I unes marques vermelles ens faciliten seguir el millor camí. Tot i que segurament no caldrien, la roca està molt fresada!

Mica a mica anem guanyant alçada, i comencem a trobar alguns passos més verticals que tenen alguna cadena per ajudar a pujar.

O a baixar, el tram de dalt és una mena de flanqueig amb canals i cornises que pugen i baixen contínuament, superant bretxes i travessant parets.

Finalment arribem al Passo Santner, situat just a sota de la paret oest del Catinaccio, per on hi puja la seva via normal. 

Aquesta mena de collada és el punt més alt per on passarem avui, així que ens fem la foto cim i mengem alguna cosa. 

Al davant mateix hi ha el modern refugi del Passo Santner. És un punt molt bo per escalar al Catinaccio o a la Croda di Re Laurino, la paret que hi ha just damunt del refugi.

Ara el camí baixa cap al refugi i passa per sota de la Croda fins arribar al refugi Alberto I, sota les estètiques torres de Vajolet. 

Aquí l'any 2010 hi vam escalar l'aeri Spigolo Piaz a la Torre Delago, l'esperó de l'esquerra de tot, esmolat com una fulla de ganivet.

Del refugi el camí baixa fort en direcció al refugi Preuss, i cal anar amb compte ja que no és una baixada senzilla. És fàcil relliscar i encara més no passar pels millors llocs. 

Al davant s'obre la vall de Vajolet, amb l'esplanada del refugi Gardeccia i els acolorits boscos de làrix. Però nosaltres abans d'arribar al refugi Preuss agafem una drecera que surt cap a la dreta i estalvia un cert desnivell.

Una drecera que passa per algun punt estret tot flanquejant la majestuosa paret est del Catinaccio.

En aquesta paret, també el 2010, vam poder escalar la via Dimai, que puja directament fins al cim i de la que en tinc un gran record.

Anem flanquejant i aviat ens unim amb el camí més ample que puja des del refugi Preuss, el 541, en direcció al Passo delle Coronelle. A l'altra costat de la vall ens fixem en les estètiques puntes de Socorda, un altre bon terreny de joc per a l'escalada.

Ara el camí comença a pujar de valent i ben aviat som al capdamunt de la collada. Sota nostre apareix una baixada que no té res a veure amb el bon camí de pujada, així que farem un altre petit descans abans d'atacar-la.

Tirem avall i veiem que la baixada no era cap cosa, molt pitjor l'anterior, la del refugi Preuss. Passem la baixada de la bretxa i seguim el camí cap a la dreta fins que s'uneix amb el del matí. Allà retrobem els passos equipats de la pujada inicial, però en sentit contrari.

I al davant, en aquest dia magnífic, llueix la paret nord del Latemar.

Arribem al refugi i tirem avall amb el telecabina, però no volem marxar aviat d'aquí. El lloc és màgic i el dia acompanya, així que ens quedem a veure la posta de sol i com el Catinaccio (nom italià de la muntanya) es transforma en el Rosengarten (jardí de roses, nom alemany de la muntanya) i agafa un intens color rosat.

Una volta escènica que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.