12 de maig 2022

Via Bages, Malanyeu, paret del Devessó

Aquesta setmana, en Joan Baraldés ens va sorprendre amb la publicació d'aquesta darrera via oberta a Malanyeu, al pany de la dreta molt a prop de les Taules de la Llei. I precisament ahir havíem quedat per escalar amb el Pep, així que com l'ocasió fa el lladre, vam anar a veure què tal.

Tal i com vam trobar la via, i exceptuant les pujades dels aperturistes, diria que ens podem apuntar la primera repetició forània!!

La ressenya de dalt l'he extret del seu blog, tot i que encara no l'havia vist (només anàvem amb la ressenya d'Instagram) i no sabíem que calien 17 cintes.... Afortunadament, com que al Joan ja el conec, en vam agafar 18!! I per sort, l'estrep, que després el vam trobar imprescindible.
El començament de la via és evident, i des de sota es veuen els parabolts nous i lluents. Però per arribar-hi cal fer els primers metres de la via Aigua de Lluna. 

Després ja només és qüestió d'anar-los seguint. Nosaltres vam fer el primer tram en lliure (V, més o menys), i després combinàvem l'A0 amb sortides en lliure ja que els parabolts estan a prop però cal escalar entremig. Un primer llarg interessant i prou intens.
El segon el vam fer per parts, perquè el Pep va començar però va trobar que els passos d'artificial eren massa llargs per ell, així que hi vaig tornar jo que tinc un petit avantatge en cm que ens va permetre pujar.

Aquest llarg comença amb un tram en lliure de V i continua en artificial equipat. També és prou intens, amb el problema que la roca és menys adherent i els peus són tirant a molt dolents. Tenint en compte la gran distància que hi ha entre les xapes, sense l'estrep no sé si hauríem pujat, i tot i això cal estirar-se de valent.
Al final, una sortida divertida en lliure i una mata, ens porten fins la reunió.

El tram següent, 10 metres de vegetació, potser caldria netejar-lo una mica...

Després engeguem el tercer llarg, una tirada que ens va agradar molt tot i estar encara molt bruta. Una bona escombrada als dos llargs superiors potser estaria bé... En tot cas, un bon llarg que vam fer bé en lliure gràcies a les bones mans que hi ha.
El darrer llarg, en teoria més senzill que en l'anterior, és de roca més arrodonida i amb un pas estrany. D'aquells que no saps com passar i quan trobes la manera passes bé en lliure... 

Aquí vam saltar-nos la reunió i fer-la dalt de tot, al camí. Llavors surten 40 metres de tirada.

En resum, una via que ens va agradar molt i que, tan aviat com estigui una mica més neta, segur que repetim!!

23 de març 2022

Mussol gris, al serrat Curt de Vilamala

Com que l'anterior escalada a Vilamala ens va deixar una mica amb ganes de més, al febrer hi vam tornar. En aquest cas a la paret est del serrat Curt. En aquest tram de paret, d'accés interessant i sortida molt fàcil, ja hi havia estat abans. De les 3 vies que hi ha, em faltava la Mussol gris, oberta fa temps per l'Indi, així que quedava clar quina via triàvem.

A la ressenya de sota, dels Kutrescaladors, es veuen molt bé les 3 vies. I al seu blog hi trobareu tots els detalls per arribar-hi, així que no cal que ho repeteixi.
Feia molt temps que ho hi anava a baix al clot, així que vam seguir bé el camí però ens vam passar de llarg i vam haver de recular.... És el primer torrent clar que es troba el que hem de seguir!

Avui som 4, a més del Pep, també s'han apuntat l'Albert i la Queralt. així que farem dues cordades, amb la Queralt passarem al davant i amb l'Albert i el Pep ens anirem trobant a les reunions.
Trobar el començament de la via no és senzill, però tampoc difícil... Hi ha un punt on el torrent troba clarament la paret de l'esquerra, i allà ja veiem els primers parabolts.

Aquest primer llarg és interessant, comença prou vertical i és un bon tast de la qualitat de la roca, de l'estil de tot el Clot de Vilamala. Però la dificultat no pica gaire i és molt agradable de pujar.
Després, en canvi, venen dos llargs molt fàcils, massa i tot. Diria que són Iº amb algun passet de IIº. Tirades senzilles on es camina força, però el mar de còdols és prou agradable i la principal dificultat està en trobar les reunions.
El penúltim llarg, en canvi, ja comença a enfilar-se més, sobretot a la seva segona part, amb una arribada a la reunió amb roca delicada.
Només cal mirar la ressenya per veure que la tirada estrella de la via és la darrera, una tirada que no té res a veure amb la resta. Només cal veure la foto o la ressenya per notar que aquí el relleu s'aixeca de cop.

Un primer pas cabró, fins i tot en A0, et deixa a una placa on cal anar navegant amb cura, pujant en diagonal cap a la dreta fins que s'acaba tombant una mica. Per sort, el llarg està equipat per no patir per una caiguda, però on cal escalar.
Allà patim un petit embús de les dues cordades, però mica a mica tots anem arribant a dalt i ens podem fer la foto del final, ben contents per la matinal, i pel gran dia que ens ha fet. 

Ara ja només queda seguir la carena i, en poc més de 10 minuts, ja arribem a l'aparcament.

11 de març 2022

Escaladors bucòlics, a la paret de la Batalla, Vilamala

Amb el Pep vam veure aquesta nova obertura de l'amic Baraldés a Vilamala, a la paret de la Batalla que ja coneixíem, i ens en hi vam anar ben convençuts. És un indret curiós, com tot el clot, però aquí surts de la vora de la carretera i vas baixant fins trobar l'inici dels ràpels que et porten fins al peu de via.

Amb la descripció original del Joan no vam tenir cap problema per trobar el primer punt de ràpel, encara ple de pols del taladro!

La sorpresa va ser que semblava que podies baixar amb ràpels de 60 m, saltant-nos una reunió cada vegada, però al primer ràpel ja vam quedar aturats perquè la corda no arribava... A la pujada vam veure que és un llarg més llarg, uns 40 m. A la ressenya, a més d'aquestes correccions, he afluixat el grau dels llargs senzills, costa entendre la facilitat amb que generalment es posa IIIº quan només és IIº o Iº...
L'escalada la comencem al fons d'una gran esquerda, tirem amunt per una rampa de roca més bona del què esperàvem, però amb només algun pas aïllat de IVº. 

Això si, l'indret és increïble!
Tot i ser el mes de gener fa més aviat caloreta quan ens toca el sol... En canvi al primer llarg i a la primera reunió més aviat ens fotem de fred. Intentem sortir-ne ràpidament a buscar el sol, que trobem just a la segona reunió, després d'una tirada francament fàcil, en que no cal ni posar les mans a la roca en bona part de la pujada.
La tirada més llargs i més complicada és la tercera, i també és la més maca. No apreta mai massa, es deixa fer bé, i té trams molt bonics. Molt recomanable!!
Després ja només ens queden els llargs superiors, de bon fer, on aprofitem per fer una mica de neteja de la via perquè sempre hi ha alguna cosa que es mou, tot i que la roca és més que acceptable, res a veure amb Sant Llorenç del Munt!

I dalt de tot, una caminada agradable i ben curta, ens retorna al cotxe després d'aquesta matinal agradable. Haurem de tornar a la paret de la Batalla!

7 de març 2022

CADE a la Miranda de la Portella

Abans, fa més de 10 anys, fer escalades de tarda a Montserrat era un clàssic, les circumstàncies m'ho permetien i anava molt bé per agafar el punt d'escalada en conglomerat que em va permetre fer vies molt bones. Ara ho tinc més complicat però també està bé de forçar-ho una mica per poder-hi anar tornant.

Així que dijous passat vam aconseguir quedar amb el Celdoni per fer alguna cosa per Agulles. Buscàvem alguna via interessant però no gaire llarga, i el cap se me'n va anar a la CADE de la Miranda de la Portella, una via que ja coneixia prou bé.

Fem l'aproximació, on em perdo com sempre, i tiro amunt el primer llarg, que comença desplomat i on cal anar de xapa a xapa fins que s'acaben i cal sortir en lliure fins a la reunó.
Només arribar a la reunió, miro la xemeneia i penso què cony faig aquí...Qui em manava tornar-m'hi a embolicar! a més, amb el Celdoni ens hem repartit la via, jo faig les dues primeres i ell les dues de dalt.

Res, doncs cap dins, a recordar la sensació claustrofòbica d'estar ficat allà i anar guanyant metres a base d'arrossegar-se com un cuc.
Finalment arribo a la fissura de sortida, on puc posar un camalot del 2 i acabar de sortir d'aquest infern particular!

Ara li toca a ell, però el cabronàs és primet i no pateix ni la meitat del que he patit jo.
Ara tira ell, fent aquest tercer llarg tan fotogènic i espectacular. Primer el flanqueig, després el sostre, i finalment la placa de sortida de roca excepcional.
Fem el darrer llarg, curt però contundent amb un bombo que no perdona i arribem al cim, on de cop gaudim de tot l'espectacle d'Agulles!!

Un ràpel curt i una passejada agradable ens tornen a can Massana, mentre ja parlem de quin serà el nostre proper objectiu, que les tardes cada dia són més llargues!

3 de març 2022

Via Sufi a la paret del riu Lacó, Solsonès

La paret del riu Lacó és una franja de roca calcària ben curiosa. La carretera que va de Sant Llorenç de Morunys cap a Cambrils la travessa poc després de Canalda. La curiositat d'aquesta roca és que és la mateixa que trobem a la solana del Cadí, un calcari dur i consistent, molt blanc i amb fòssils abundants del període Paleocè, però que al Cadí no forma cap cinglera important i en canvi aquí si. Només cal veure la franja de la foto de sobre o mirar la paret del Llop Blanc, a Canalda.

Jo ja la coneixia la paret d'una incursió antiga, avui amb el Pep hem vingut a provar la via Sufi, que fa una travessa prou espectacular seguint una barrera de grans sostres situats damunt del riu d'Odèn, al paratge de Riulacó.

Per arribar-hi seguim una pista que surt cap a l'esquerra després del Km 27, passa pel castell d'Odèn i travessa la barrera calcària. Aparquem on podem i tornem fins a sota la paret. Allà una pista baixa en direcció al riu però ben aviat hem de seguir un corriol mig perdut, però amb fites, que ens portarà al peu de la via. Veurem les assegurances quan la paret comença a baixar massa de pressa.

A sota us deixo la ressenya dels Col·leccionistes de vies.

El primer llarg comença de manera evident, però costa una mica de seguir perquè marxa més a la dreta del què semblava. La roca és molt compacte, i navegant entre savines acabem arribant a la primera reunió.
Després venen dues tirades que són, com a mínim, peculiars.
De la primera reunió cal entrar dins de la vegetació (recomano no posar cap assegurança...) i anar seguint una mica la traça oberta que hi ha fins tornar a trobar la roca. Allà cal baixar clarament a buscar l'inici de la cornisa del tercer llarg (a sota).

Aquest consisteix llavors a seguir la cornisa fins a la reunió, situada a l'inici de les dificultats.
Tant el Pep com jo teníem curiositat per saber què hi havia darrera de la frase de la ressenya: "passos penosos agafant-nos als arbres"... I a fe que ho vam descobrir ben aviat.

Des de la reunió cal tirar recte amunt a buscar una savina, sense cap assegurança intermèdia. I passar-la tan bonament com es pugui!! Clarament el pas més dur de la via!!
A partir d'aquí, la via recupera la normalitat, i el llarg va encadenant unes plaques magnífiques de roca, amb algunes assegurances de tant en tant que ens assenyalen el recorregut.

Finalment, un darrer llarg curt i molt interessant, damunt d'un buit imponent, ens porta al final de la via.
Una via que ens ha agradat molt, tret de l'arrossegada del segon llarg, clar. I on el joc de friends ens ha sembla imprescindible.

Per baixar, nosaltres hem seguit caminant la carena fins una instal·lació de ràpel que ens ha tornat a un punt proper al peu de via.