Torrione Porro. Valtellina-02

El Torrione Porro és un bonic cim de la Valmalenco, però en aquest cas per arribar-hi des de Chiesa in Valmalenco caldrà continuar la carretera cap al nord fins al nucli de Chiareggio, on deixarem el vehicle. 

Un camí molt agradable s'enfila pels boscos del vessant nord i entra a la vall Ventina, seguint sempre la direcció dels refugis Porro i Ventina. El recorregut és molt agradable i amb bona vista sobre tots els cims de la carena fronterera amb Suïssa entre el Piz Forà i el Monte del Forno.

Passat el refugi, el camí surt del bosc. Nosaltres ens encaminem fins a la cresta sud per on puja una via ferrada de dificultat moderada però molt aèria i panoràmica.

Mitja hora després del refugi arribem al peu de la ferrada. Ens equipem i cap amunt a estirar-nos una mica. La via està molt equipada i no ens fa patir massa. Aquesta primera part puja per les plaques inferiors de la cresta.

Però la segona part és molt aèria i guanya força espectacularitat, sobretot amb el bon dia que fa i amb aquest entorn de muntanyes altes, entre les que destaca el Monte Disgrazia (a sota, amb la gelera Ventina), el segon cim més alt de la Valtellina després del Piz Bernina i els seus satèl·lits.

Mentre pugem no perdem de vista el Monte Sisone i la Cima di Rosso, fronterers amb la Val di Melo.

La ferrada mica a mica ens acosta al cim, amb passos aeris i verticals, però sempre ben assegurats. Una ascensió realment agradable i plaent.

Arribats al cim ens sorprèn el llac que hi ha a l'altre costat, del que no n'érem gens conscients. A més el llac Pirola té aquesta forma allargada i encaixada que ens parla directament del seu origen glaciar.

Després de gaudir del cim baixem pel camí de la via normal que es retroba amb el camí de pujada poc abans del refugi Porro. Aquí parem per observar l'exposició que tenen sobre els estudis de la gelera del Ventina.

Un treball molt interessant on han estudiat sobre el terreny la retirada de la gelera des del segle XVII i ho han relacionat amb la temperatura ambiental.

Veiem clarament la retirada de la gelera que ara està arraconada al vessant nord del Monte Disgrazia, i també com pugen les temperatures durant les darreres dècades. Bé, res que no sapiguéssim però que no deixa de ser una evidència de cap a on anem.

I després d'una merescuda cervesa reprenem la tornada cap a la bonica vall de Chiareggio. 

Un recorregut que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

Cima della Fontana. Valtellina-01

La Valtellina és una vall enorme orientada perpendicular a la majoria de valls alpines, en direcció est-oest en comptes de nord-sud, més o menys com la Cerdanya. Una vall immensa relativament propera a Milà, amb tot el què comporta, encaixada en els Alps Oròbics al sud, i els Alps Bernins al nord, fronterers amb Suïssa. 

El cim més important de la vall és l'únic quatre mil present: el Piz Bernina, situat a la frontera entre Itàlia i Suïssa. La vall s'estén des del llac de Como, a l'oest, fins al Parc nacional de l'Stelvio, a l'est. Quan vam pujar al Piz Bernina vaig adonar-me que aquesta vall tenia grans possibilitats per fer-hi una estada llarga, i això vam fer. Tot i que en part la coneixia després de les estades al Piz Badile i a la Val di Mello.

La capital de la vall és Sondrio, situat només a 300 metres d'alçada, així que nosaltres vam preferir un lloc més petit i lleugerament més alt: Ponte in Valtellina (500 m), que va resultar se un punt excel·lent per recórrer la Valltellina i els valls laterals.

Una d'aquestes vall laterals és la Valmalenco, que puja cap al nord des de Sondrio i des de la qual se surt per fer la via normal italiana del Piz Bernina. Vam buscar un cim interessant per fer la primera ascensió, i aquest va ser la Cima della Fontana (3.068 m), situada al sud-est del Piz Bernina.

Per anar-hi vam pujar fins a Chiesa in Valmalenco i després arribar fins a Campo Moro on vam poder deixar el cotxe a la cua de l'embassament homònim.

L'itinerari comença pujant dalt la presa de l'embassament d'Alpe Gera, on cal seguir un camí que va vorejant tot l'embassament, un camí de pujades i baixades que em va recordar aquell tan pesat de l'embassament de Cavallers.

Al nostre davant tindrem tota l'estona la mole del Piz Palü, amb una perspectiva diferent de quan hi vam anar. La petita gelera trencada que tenim al davant no té res a veure amb la de la cara nord!

El camí finalment comença a pujar, i travessa el bonic conjunt de barraques de l'Alpe Gembrè, que ara que ja és setembre sembla que ja estan tancades i esperen l'hivern.

A partir de l'alpeig el camí ja no és tan marcat, però es va seguint prou bé. I abans d'arribar a la carena trobem el refugi bivac Anghileri Rusconi, que podem comprovar que es troba en molt bon estat. Venen ganes de quedar-s'hi! Està al costat del passo confinale que serveix per comunicar la Valmalenco amb la vall de Poschiavo.

Com que queda més a l'oest costa de veure, però aquí finalment apareix el Piz Bernina amb tota la seva força!

A partir del refugi el camí gira cap al nord i a mesura que guanyem alçada el terreny es torna cada cop més pedregós.

Curiosament, on menys herba hi ha, trobem un bon ramat d'Íbex que no s'immuten gaire quan ens veuen. És el gran herbívor omnipresent dels Alps.

La carena final ens deixa al punt més alt de la Cima Fontana.

El dia és magnífic i ens permet gaudir sense presses del cim, i situar-nos en aquesta zona que no coneixíem massa.

I ja només queda desfer el camí de pujada i retornar cap a la Valmalenco, tot pensant en quina serà la propera ascensió!

Una ruta que podeu veure al mapa i al Wikiloc.

Gemmipass, llac de Dauben i cim del Plattenhorner, des de Leukerbad (Valais)

Un dels principals atractius de Leukerbad són les parets que l'envolten, que tanquen el poble com en una ferradura, i el telefèric del Gemmipass, que et deixa al capdamunt de les parets salvant ràpidament uns 1.000 metres de desnivell. 

Els dos grans cims de la ferradura són el Daubenhorn a l'oest i el Platennhorn al nord. Precisament al Daubenhorn hi puja una via ferrada molt interessant, però que la nevada ha deixat impracticable.

Aquesta mateixa nevada fa que ens replantegem què fer, i en comptes de pujar amb el telefèric i des d'allà atacar algun dels grans cims de més amunt (Wildstrubel, Mittelgipfel), decidim de pujar a peu fins el Gemmipass i d'allà anar fins al Plattenhorner.

El camí que puja fins al Gemmipass és realment bonic, encaixat entremig d'aquestes parets verticals, i salva amb gràcia els mil metres de desnivell. 

Allà veiem que hem fet bé de no intentar pujar més amunt, enmig d'aquesta situació de nevada d'estiu a mig fondre... 

Mentre pugem veiem al fons el bonic llac de Dauben (Daubensee) i les muntanyes que l'envolten. També comencem a entendre el nom del cim, format per una pila de plaques inclinades de roca.

Al principi el camí es va veient i seguint prou bé, però de seguida la nevada i les plaques de roca tombada i llisa ho van complicant. Llavors és quan hem d'aplicar el sentit comú i buscar el millor recorregut independentment de la traça del camí.

Finalment i amb els peus més molls del què ens havíem imaginat, arribem a la carena i al cim, rematat per una petita creu.

El dia no és cap cosa però mica a mica ha millorat i s'ha anat mantenint el temps estable.

Sota nostre, a la vertical del cim, apareix ben bonic el poble de Leukerbad.

Però abans de tornar-hi decidim de gaudir més de tot aquet entorn i baixem a donar una volta al llac, aquí per un bon camí molt agradable. 

Un camí circular al voltant del llac que permet tenir una bonica visió del Platterhorner des del costat oposat del llac.

Torrenthorn, volta des de Leukerbad (Valais)

Leukerbad és un poble del Valais suís, situat al vessant nord de la vall, al vessant oposat de Zinal. S'hi arriba per una carretera que puja des de Susten (entre Sierre i Visp). És un balneari i estació d'esquí, el què permet de tenir algun telefèric obert a l'estiu que permet estalviar metres de desnivell.

Com a balneari és realment curiós, a part dels banys típics d'aquests llocs, hi trobem desenes de fonts d'aigua calenta pel poble i pel seu entorn, una aigua que surt a 51ºC.

Nosaltres no vam enganxar gaire bon temps, mentre hi érem va fer una bona nevada tot i ser el mes d'agost! Però encara vam poder aprofitar per conèixer aquesta vall molt poc coneguda, i el primer cim on ens vam poder escapar després d'uns quants banys termals, fou el Torrenthorn (2.998 m).

Per anar-hi vam agafar el telefèric que puja fins al Rinderhütte, prop del qual hi pasturaven unes ovelles ben curioses!

La caminada sense neu deu ser molt senzilla i agradable, amb neu també, però vam acabar amb els peus ben molls!

Cal seguir el camí fins la carena i llavors seguir-la fins dalt de tot, no té cap mena de pèrdua.

El dia no acompanyava en excés, però ens vam animar quan es va obrir i van aparèixer al fons els cims de l'altra banda del Valais com el Cerví o la punta Dufour del Mont Rosa!

Però ràpidament es va tornar a tancar el dia i vam arribar al cim amb una visibilitat molt justeta...

La tornada la vam fer tornant enrere per la carena fins trobar un camí que travessa els grans pendents herbosos, on la neu ja s'havia fos, afortunadament, i arriba a les pastures del Flüealp, al nord de Leukerbad.

Si que gràcies a la boira de tant en tant ens creuàvem amb algun isard que no ens havia vist! 

I per tornar vam passar pel bonic engorjat de la Dala, equipat en part amb passeres metàl·liques, i on creuem alguna font termal de tornada cap al poble.

Una bona volta que podeu veure al mapa i al Wikiloc.