4 d’ag. 2022

Eiger, aresta Mittellegi (Entrada número 1.000 del blog!!)

Aquesta història del blog va començar fa molt temps, abans de la crisi financera, del wikiloc i del Twitter, concretament el 30 de desembre de 2005. En aquell moment em va semblar el format idoni per deixar per escrit moltes de les sortides que feia, i així aportar una mica d'utilitat al internet de la muntanya.

I encara ho penso, tot i que ara ja només hi penjo els relats que penso que aporten alguna cosa d'interessant. Com el d'avui.

El número 1.000.

Que s'ha escaigut amb una ascensió que feia temps que volíem fer però que no s'acabaven de donar les circumstàncies: l'Eiger, per l'aresta Mittellegi!

Una muntanya carregada d'història, amb els intents suïcides d'obertura de la paret nord als anys 30 del segle passat... Quin alpinista no hi somnia alguna vegada?

El dia 10 de juliol ens vam trobar a l'aeroport de Ginebra amb l'Albert i el Toni, d'allà marxem cap a Grindelwald, deixem el cotxe i tirem amunt amb el caríssim tren de la Jungfraujoch. 

A la tètrica estació d'Eismeer baixem, obrim la rovellada reixa, i per un túnel gelat sortim damunt de la gelera. Ara hi ha una corda fixe que permet arribar a la neu sense haver de rapelar.
A la gelera no tenim cap problema, una bona trça ens porta fins a la paret de sota el refugi. I en una zona de sèracs, on s'ha obert una gran esquerda, hi ha posat un còmode pont per travessar sense aturar-nos.
Això si, l'ambient és fantàstic! Fa una estona estàvem passant calor mentre fèiem la motxilla, i ara estem al mig dels gegants de l'Oberland!!

Arribem a la roca i no acabem d'entendre per on hem de pujar, fins que veiem uns parabolts a la vora d'una fissura invertida, cap a la dreta.
Tot i que el grau no supera el IV+, l'escalada no es cap tonteria amb les botes rígides, sobretot en els passos que són més d'adherència... Però al cap de poca estona, a la reunió, ja ho veiem diferent.
El segon llarg ja és més senzill, i el tercer ens deixa a les feixes que ens permetran d'arribar caminant fins sota el refugi. Allà ens desencordem.
Caminat per les cornises, amb un ràpel entremig, arribem just sota el refugi. Llavors una pujada gens senzilla per plaques de roca descomposta, ens permeten d'arribar-hi. Hem trigat dues hores i mitja des de l'estació del tren.

I allà l'espectacle de l'aresta és impressionant!
Havent sopat ens entretenim observant la ruta de demà, el refugi està ple i ens ha tocat el tercer torn d'esmorzar (les guardes donen torns per esmorzar perquè els alpinistes sortim esgraonats). 

I després d'una bonica posta de sol es anem a dormir amb les ganes de pujar intactes!!
Sortim que ja clareja. Fem el primer tram més planer de l'aresta i quan comença a adreçar-se ens encordem. Farem tota l'aresta ensamble, sempre amb alguna assegurança intermèdia, i agafem un ritme prou bo tot i anar tres.
Als trams més verticals hi ha una gruixuda corda fixe, que ens facilita molt la pujada. Perquè pel què fa a trobar el camí, l'aresta és prou esmolada per no tenir dubtes!!
Mica a mica anem guanyant alçada. La roca està seca i el dia és esplèndid, no sembla que haguem de trobar cap entrebanc, avui...
Al capdamunt del gran gendarme, hi ha un ràpel. Allà s'hi forma un petit embús, on aprofitem per fer un mos i reposar una estona.
La segona part de l'aresta és més dreta i cada cop hi ha més timba. L'ambient és increïble, estem gaudint com ximplets!! 

Mentre anem pujant, de tant en tant trobem alguna anella o algun parabolt, però sort n'hem tingut de portar també un joc de tascons i 3 o 4 friends, perquè hi ha tram molt llargs sense cap assegurança fixe.
Al tram final, després de les cordes fixes, l'aresta comença a tombar-se. Just llavors, l'Albert ens comenta un problema que pot ser greu, té un dolor intens al pectoral esquerre i això l'inhabilita per fer força amb aquest braç. Ho està passant molt malament... Aquí els necessitem tots dos, els braços!

Ho parlem i quedem de tirar fins al cim, si no li remet, haurem de veure què fem perquè així no pot seguir.
Però seguim gaudint a fons de l'ascensió, ara que ens acostem al cim. Ens posem els grampons per passar uns trams nevats, just damunt de la grandiosa paret nord, i cada cop som més a prop d'arribar.
I, finalment, el cim de l'Eiger!!
Ens felicitem i disfrutem aquest moment tan especial. Però la felicitat mai és completa, l'Albert es ressenteix del dolor al pectoral i no tenim alternativa, així que truquem al 112.
Una estona més tard ja tenim aquí l'helicòpter suís, que s'emportarà al nostre amic cap a l'hospital d'Interlaken. Aquí s'acaba l'aventura per a ell, però no sempre tens el privilegi de baixar en helicòpter des del cim de l'Eiger!!

Nosaltres continuem la baixada, que sabem que és molt més llarga que la pujada...

Comencem caminant en direcció sud per una aresta que es va redreçant. A mesura que l'aresta es torna més vertical i més estreta comencem a desgrimpar fins un punt penjat on trobem la primera instal·lació de ràpel.
A partir d'aquí la baixada és força intuïtiva, alguna desgrimpada, algun ràpel. Nosaltres n'acabem fent 6 o 7, dos de 30 metres i la resta més curts.

Un darrer tram caminant ens deixa al coll.
Allà retrobem les cordades que ens havien sobrepassat amb la història de l'helicòpter i veiem que encara hi ha un cert embús. Una placa de neu glaçada, que cal passar encordat (hi posem dos cargols) ha entretingut a la gent.
L'aresta de pujada es fa llarga, però la major dificultat després de la placa glaçada és una xemeneia, amb el fons gelat, on hi fem un parell de tirades que no passen de IV+.

I llavors arribem a la neu. 

Ara el camí voltarà la cara est del Monch fins baixar a la gelera i tornar a pujar, però ara fins al refugi del Monch, on passarem la nit.
Ara ja veiem la gelera que baixa cap a Concòrdia, la Ewigschneefäld, amb al Gross i el Hinter Fiescherhorn a l'esquerra. I, al fons, el més alt de tot l'Oberland, el Finsteraarhorn..

També veiem clarament la llarga traça que encara ens falta per arribar a la gelera de sota el refugi. Però la tarda també es manté magnífica i seguim gaudint al màxim d'aquest dia tan especial!
Finalment som al refugi, contents i satisfets. En aquest cas una imatge val més que mil paraules!!

7 de juny 2022

Pic de Coma d'Or, via Ramon Casadevall

Durant la tardor passada em va arribar aquesta ressenya d'una via d'escalada al Coma d'Or, un cim conegut sobretot per ser un clàssic de l'esquí de muntanya, situat a llevant del coll de Pimorent. Tot i que l'aproximació és llarga, ens van venir moltes ganes d'anar-hi ja a la tardor, però les primeres nevades ens ho van impedir.

Aquest diumenge hi vam poder anar, tot i que encara hi queda molt neu, tan al camí com a la base de la paret.

El recorregut de la via és, aproximadament, el de la foto superior. Mirant la ressenya, diria que els dos primers llargs no els vam fer per la via si no per uns diedres paral·lels, però la neu no ens va permetre anar més a l'esquerra per trobar bé el recorregut adequat. Però la part baixa és molt trencada i desdibuixada i, encara que no hi hagi neu, deu costar de trobar. Però com que la segona meitat ens va agradar molt, no descartem de tornar-hi!!
Vam sortir a primera hora del coll de Pimorent per agafar la pista que puja per la Coma d'en Garcia en direcció a la portella. Quan la pista s'acaba un camí molt ben traçat puja fins la portella, el darrer tram a través de les darreres congestes de neu. 

El dia és impecable, però un airet que no para ens fa patir una mica, la part inferior de la via és a l'ombra...
Per arribar a peu de via, seguim el camí fins el coll de sota el cim, i baixem per una tartera inestable fins trobar el què pensem que deu ser l'inici. 

La nostra única referència és l'esquema de la ressenya. Pensem que segurament vam començar massa a la dreta, però allà hi havia una línia lògica i comptàvem trobar més amunt el parabolt i el clau, cosa que no va passar.

A més, entre la neu enganxada a la base de la paret i el fred que feia, no teníem gaire interès en estar buscant més estona.

Així que vam tirar amunt durant uns 55 metres, seguint fissures i diedres amb una dificultat al voltant del IV-IV+, i una roca discreta, fins que vam poder muntar la reunió.
El segon llarg ens va agradar més, un parell de diedres enllaçats, amb un segon tram molt bo i compacte, però sense trobar cap rastre de pas. Gairebé 60 metres també de IV-IV+ fins arribar a un replà on la dificultat afluixava.

El tercer llarg si que sembla que coincideix bastant amb el de la ressenya, però per arribar al ràpel vam haver de sortir ensamble fent un tram d'uns 90 metres, és el què més ens ha sorprès de tot plegat, ja que les llargades dels llargs inferiors si que coincidia.
Un ràpel d'una vintena de metres ens va deixar al peu de la segona part. Cal dir que des d'aquest punt es pot arribar caminant al cim seguint l'aresta cap a l'esquerra, però veient la qualitat de la segona part, seria com una mena de pecat mortal!
El quart llarg és d'una qualitat excepcional, aquella dificultat que et fa patir però on sempre acaba apareixent aquella petita presa salvadora, i on a part dels 3 parabolts que hi ha, pots anar protegint perfectament tot el llarg.
Uns 45 metres de bon gneis que costaran d'oblidar!
El darrer comença amb un flanqueig prou espectacular, per tirar després directament cap al cim, on hi arribarem després de 60 justíssims metres.
Dalt, la vista és magnífica amb el Carlit i l'estany de Lanós davant mateix. Tot i ser una mica tard, avui no es veuen tempestes de tarda a l'horitzó i podrem fer una tornada tranquil·la pel bonic camí que ens tornarà a baix.

Una via molt recomanable, encara que imagino que amb el recorregut original encara ho deu ser més, però reservada als que no tenim mandra de fer llargues aproximacions si després tenim el premi d'un cim com aquest.