4 d’abr. 2021

Roc de Rumbau, Pilié Fusté

Amb el descofinament comarcal hem pogut tornar a quedar amb el Pep al nostre enyorat Alt Urgell. I hem anar a veure de què anava aquesta curiosa via oberta a finals de l'any passat en un pany de paret on fins ara no n'hi havia cap.

A sobre deixo la ressenya original, treta dels aperturistes a la web Eskkalades, on hi trobareu tota la informació detallada.

Bé, dir d'entrada que la via no és gaire fotogènica, ja que els  millors trams queden amagats des de les reunions, i si anem amb una única càmera, encara més! així que disculpeu les fotografies...

Amb la descripció de l'aproximació no hem tingut cap problema per trobar el peu de via, deixant el cotxe a 25 metres de l'inici del camí. I del primer llarg, poca cosa, només cal veure com és a sota.
Ben aviat la roca ens ha sorprès una mica, l'esperàvem més consistent en els trams senzills... així, el segon llarg comença amb un pas explosiu que hem fet des del cim del bloc caigut i roca compacta, i després arriba un flanqueig que fa una mica d'angúnia. 

Però és la tònica de la via, apta per a escaladors valents. No diuen que no hi ha mala roca si no escaladors dolents? Doncs amunt!

El tercer llarg també té dues parts, una inicial molt compacta, i una segona amb massa terra, però aquest és un llarg que m'ha agradat!
El quart comença molt bé, també, i acaba fatal, enmig dels garrics. Pensava que potser amb alguns trams de corda en aquests llocs tan terrosos on potser caldria anar amb piolet, la via guanyaria moltíssim!!

Ara arriba el què per mi és el tram més interessant de la via, els darrers 3 llargs.

El cinquè és molt agradable, fissura i placa fins la reunió. Es fa curt.
El sisè és més llarg i intens, engega amb un slab magnífic i arriba a un esperó que finalment dóna una mica d'aire a la via. Un esperó on caldria netejar-lo una mica més per poder provar-lo més en lliure, però ben estètic. Només és una llàstima el tram final fins la reunió, a sobre, on un tros de corda....
Després fem els dos darrers d'una única tacada, la penúltima reunió  no la vam veure però tampoc la vam buscar, la corda no frega tant com per parar-hi. És un llarg bonic, amb una roca de cine, potser caldria una assegurança almenys al mig de la primera placa? Només és una suggerència. 

Finalment som dalt, on fem la foto i reflexionem sobre la via. Encara necessita madurar una mica, hi ha uns corredors de terra molt desagradables i, fins i tot perillosos, com el canvi de reunió de dalt. A l'esperó no et pots agafar enlloc fora de la línia de parabolts, tot cau. Una mica de neteja extra i algun tram de corda la convertirien en una via molt més interessant!!

I pel què fa a la baixada, vam optar pel camí de les Carreres, molt ràpid i intens, que et deixa ràpidament al cotxe i acaba de rematar la jornada! 

5 de gen. 2021

Martí Aran, nova via a la solana de Queralt


Aquest final d'any de confinament municipal ens ha deixat tancats als voltants de Berga, i hem aprofitat per escalar a Queralt i redescobrir la gran quantitat de zones interessants per fer-hi esportiva. 

Però la vista no ens deixava tranquils quan miràvem la solana de la muntanya, hi havia una línia que havíem d'explorar. Així que el dia 15 de novembre vam agafar les eines habituals més el martell i els claus i vam pujar pel camí de l'aproximació de la via Mossèn Tronxo fins a peu de paret. Allà vam haver de travessar la garriga fins on vam trobar un pany de paret interessant.

Una roca millor del què pensàvem i unes possibilitats d'autoprotecció elevades, afegits a un bon nas per trobar l'itinerari, van fer que aquell dia sortíssim per dalt sense netejar gaire ni haver de foradar la roca!! Després hi hem tornat, hem arrencat argelagues i algun garric, hem protegit millor alguns passos de placa i hem instal·lat bones reunions.

Finalment ha quedat una via prou interessant, si més no pels escaladors locals.

L'aproximació és pràcticament la mateixa que per la via Mossèn Tronxo (a sota). Des de Fumanya, seguim el camí del serrat de Fullaracs durants uns 10 minuts, fins trobar una cruïlla. Marxem a la dreta per un petit corriol durant uns 100 metres, fins unes alzines, llavors seguim a l'esquerra pel camí evident i marcat amb fites, que  puja per unes tarteres i es fica al bosc, a la dreta.

Ara el camí l'hem netejat i se segueix bé. Arribats al peu de la paret, cap a l'esquerra anem a la Mossèn Tronxo i a la dreta a la Martí Aran. El peu de via és evident, hem fet una mica de plaça al mig dels garrics.
El primer llarg puja per un bonic esperó força compacte, seguint un conjunt de plaques amb forats i petites escletxes. Hi vam poder posar 3 bons ponts de roca, que amb un espit al mig de la placa més compacta i algun friend, ens permetrà arribar a la reunió sense cap perill.

Si la placa no us atreu prou, sempre podeu pujar per la bona bavaresa de l'esquerra, on hi entra bé el camalot#2.

A la reunió hi ha dos parabolts en l'únic tram de roca compacta, just sota el cable telefònic.
El segon llarg és d'enllaç, flanqueja a la dreta entremig dels garrics on cal mirar de no relliscar (III), i després segueix un esperó fàcil de roca fins un punt on cal anar clarament a la dreta i arribar caminant fins a la segona reunió. Allà també hi trobarem 2 parabolts. I al llarg, 3 bagues vermelles.
El tercer llarg comença per una magnífica placa de còdols, que només té un petit problema: és massa curta! Vertical i amb les preses justes, és una petita meravella. 

Aquest tram té dues possibilitats, per la dreta (dos ponts de roca) és per on vam pujar el primer dia, però el trencament d'algunes preses l'ha convertit en un pas complex. En canvi, si pugem pel dret (1 parabolt i 1 pont de roca), desploma més però és més fàcil i bonic.

Després només caldrà seguir l'aresta, que es va tornant cada cop més esmolada i, abans de la reunió caldrà fer algun pas d'equilibri... S'arriba a la reunió per un caminet obert enmig de garrics i alzines, i la reunió la farem als arbres.
El darrer llarg l'iniciarem flanquejant cap a l'esquerra, per sota d'un petit sostre i després ens hi posarem al damunt anant a la dreta.

Després només caldrà tirar recte amunt, enllaçant les millors plaques. És el llarg més continu dels quatre, i hi trobareu una baga, 3 ponts de roca, un clau i un espit.
Aquest llarg segueix l'esperó evident que hi ha damunt la capella de Sant Jaume, però va per les plaques de l'esquerra i el seu recorregut evita possibles caigudes de pedres damunt del camí de la solana de Queralt.

Dalt, hi trobarem un parell de parabolts, i un caminet obert entre les alzines que ens deixarà al camí de la solana, prop de la tercera capella, en molt poca estona. Seguint aquest camí en sentit descendent arribarem ben aviat a Fumanya.

Al final ha quedat una bona via semblant a altres que pugen per aquest vessant de la serra de Queralt, a través del seu peculiar conglomerat calcari i la seva vegetació. Molt aconsellable per escaladors que fugen de les línies de parabolts i no necessiten massa dificultat per gaudir de l'escalada, i que es pot combinar fàcilment amb altres existents a la muntanya com la Mossèn David o la Queraltina.

7 de nov. 2020

Combinació de vies al Pas Nou: Cayo Largo. Pirates i Llaç lila

Remenant pels blogs, un dia vam veure aquesta combinació de vies que van fer el Manel i la Ita, i ens hi vam encaminar engrescats. El cap de setmana no va poder ser, així que hi vam anar dilluns!!

A sota he deixat la seva ressenya, però si voleu més informació no dubteu de visitar el seu blog!

Deixem el cotxe a l'aparcament del Pas Nou, just després del de la Roca dels Arcs, i no ens cal caminar gaire fins trobar una petita feixa amb una fita a l'inici, que ens porta fins a la placa anomenada "Escola", plena de vies curtes de IV-IV+.

No tenim clar si vam pujar per la Cayo Largo o per la veïna Casablanca, pel cas és el mateix. Totes les vies pugen a la feixa superior des d'on cal caminar cap a la dreta fins al peu de la Piratas.

La Piratas i la Corsarios comencen una al costat de l'altre i pugen paral·leles fins a una reunió comuna. En aquest cas, una placa al peu de via aclareix que anem bé.
El primer llarg de la Piratas és una tirada típica vilanovina, on a mesura que vas pujant se't van inflant els braços fins que arriba un punt en que costa de mantenir la ma tancada damunt de les preses...

Comença bé, amb un petit desplom amb molt bona presa, però després la verticalitat fa que no et puguis encantar massa... Això si, roca de primera i equipament allunyadet...
El segon llarg és clarament més senzill, a més, amb els braços calents ja no ens agafa de sorpresa i ben aviat som al capdamunt.

Aquí cal tenir en compte que les dues vies es creuen i cal anar cap a l'esquerra si no es vol canviar de via!
Davant nostre tenim la part més oriental de la Roca dels Arcs, on algunes cordades també pateixen d'inflor als braços, no sé si a la Necronomicón o a la Cabra blanca.

Nosaltres fem la caminada a buscar la part superior de la Llaç lila. La clau és trobar una taca groga de pintura.... Anem massa a l'esquerra, però rectifiquem i aviat trobem el peu de via.
Un primer sostre, més senzill del què aparenta, ens porta al veritable pas de V+, un tram sense gaires peus que et porta a la placa de sortida. Un bon inici de la tercera via!
Una altra caminada, aquesta més curta i comencem el darrer llarg de la via. De fet són dues tirades, però la darrera, de 15 metres i força cutre, demana cridant que l'enllacem amb l'anterior!

Inici contundent, que vam resoldre en A0, i després la dificultat es va acabant i la bona roca també. Però les arribades a les carenes a vegades tenen aquests peatges!!
No vam saber trobar la reunió del cim, però hi havia una bona sabina.

Si que vam trobar fàcilment el camí de baixada, que en poca estona ens va deixar a la carretera després de fer la foto de rigor!

Dersu Uzala a la Paret de l'Esperança

La Dersu Uzala és una via d'aquelles que no saps mai si anar-hi o no, amb comentaris a favor i molts comentaris en contra... El darrer diumenge abans del confinament de caps de setmana va ser el dia d'anar a veure-ho amb la Queralt.

Vam seguir la ruta de la ressenya dels Escalatroncs, ara desapareguts de la xarxa..., en que fan passar el quart llarg per un magnífic esperó en comptes d'anar cap a l'esquerra. I vam fer la bonica, però perdedora, aproximació de la Palleta.

El peu de via és evident per un replà molt net al costat d'una alzina, i per una línia de parabolts que puja per una placa a l'esquerra i que no s'ha de seguir.

De material vam agafar les dues cordes de 60 m i una tria de friends i tascons per a la fissura del tercer llarg, tot i que en vam fer servir poquets.

Arribats al peu de la via ja vam tenir la primera sorpresa: un parell de cabres (mare i filla) ens miraven des de la meitat del primer llarg...
Un primer llarg millor del què esperàvem. Roca bona, prou equipat i amb algun tram de placa que ens va agradar molt.
Després d'un segon llarg més irregular, però també amb alguna placa ben interessant, arriba el teòric millor llarg de la via: el tercer.

Una bona fissura desequipada, però molt curteta, on només vam necessitar un parell de friends petits... Després un parabolt i una alzina permeten d'arribar a la reunió de sota el sostre taronja.
Però per mi el millor llarg de la via és el que puja per l'esperó i que no pertany a la via original. Comença superant el sostre per l'esquerra, amb uns passos que si no són V+ se li acosten molt... Després, ja enfilat a l'esperó, la dificultat decreix i segueixen més de 40 metres d'una roca extraordinària i amb només un parabolt....

Però la bona roca la baixa dificultat fa que es pugui negociar prou bé.

Després ja només queden els dos llargs finals fins a la carena, el primer dels quals ens va sorprendre per la dificultat del tram final!!
I ja només queda la tornada, avui toca rapelar la via, amb algun rapel ben espectacular!!

2 d’oct. 2020

Pene Sarriere, clàssica de la cara est

El quart dia, finalment fa bon temps per escalar al vessant nord, així que abans de tornar cap a casa anem a fer la gran clàssica de la cara est del Pene Sarriere. La número 53 del llibre de les 100 millors del Bellefon.

Una via que ja havia fet el 1982, amb botes i sense parabolts, acompanyat per l'Àngel. 38 anys més tard, amb parabolts i peus de gat, tot plegat té un altre sentit. El què llavors va ser una epopeia física i, sobretot, mental, ara és una agradable escalada matinal...

Aquest cop no vam necessitar res de material flotant, amb les assegurances fixes n'hi ha prou, tot i que en algun tram allunyen una mica, res a veure amb l'Anayet!! A sota deixo la ressenya del Luichy, prou fidel.

La via és a la cara est i preveiem que acabarem passant calor, però al setembre al sol li costa una mica d'escalfar aquesta paret situada a l'ombra dels pics de Louesque i la cresta d'Esquerra. Així que comencem abrigadets amb la pell i la samarra!

El primer llarg és prou agradable tot i que la roca és freda i que no podem tocar gaire la terra, avui fang. Però l'imaginava més relliscós pel pas de la gent.

El segon, en canvi, comença desagradable amb molta herba, uns graons que cal anar superant. Hi ha una primera reunió que ens la saltem, i llavors ja entra a la placa i trobem quina serà la tònica de la via: regletes i més regletes, amb algun parabolt de tant en tant.

L'escalada és sempre molt agradable, però cal anar bé de nervis. És vertical i amb ambient!
Potser el pas més difícil és al començament del penúltim llarg, un tram molt fi de placa que ja vaig immortalitzar el 1982...

A mi em va semblar el millor llarg de la via, tot i que en general tots són molt interessants.
El darrer llarg arriba fins a una bretxa, i cal seguir fins al cim per l'aresta sud. Aquí la dificultat ja baixa, però un petit desplom encara ens reserva una sorpresa i ens demana un darrer esforç!
Amb la darrera foto de cim, i una baixada enfangada on cal anar molt alerta de no relliscar, ens acomiadem d'aquest petit periple de 4 dies d'escalades i cims a l'entorn del Portalet. Caldrà repetir-ho aviat!