23 de març 2023

Ferrates de la vall de Susa. Orrido di Foresto i gorges de Giaglione.

Al mes de gener, sempre que podem ens escapem a fer una setmana d'esquí alpí. És a dir, d'esquí als Alps. Enguany, la manca de neu als Alps centrals ha fet que busquéssim prop dels Ecrins, on més neu hi havia. Així que ens vam instal·lar prop de Briançon, però al vessant italià, on sempre s'hi menja millor.

No cal dir que vam gaudir de la neu i de l'esquí com poques vegades ho podem fer al Pirineu, però el temps no sempre va ser prou bo. Així que un dia de mal temps a l'alta muntanya el vam dedicar a conèixer les possibilitats de la vall de Susa, sobretot llocs on a l'estiu no hi aniria mai per la seva baixa alçada.

Així vam descobrir que és un indret molt ric en zones d'escalada, i també amb vies ferrates prou interessants i originals.
La via ferrata de l'Orrido di Foresto és especialment bonica i espectacular. Recorre les gorges de Foresto, un petit poble situat entre Susa i Bussoleno, i entra dins de la reserva natural de l'Orrido de Foresto.

La vall de Susa, com tantes altres valls subalpines, és una vall enfonsada pel moviment tectònic de formació de la serralada dels Alps, i això genera grans desnivells que els torrents aprofiten per erosionar i crear gorges estretes i enfondides a la roca.

La ferrata entra a l'engorjat i el va superant a base de graons i escales, amb trams molts cops desplomats.
El camí que hi porta és evident, i només cal anar-lo seguint fins trobar els primer graons a les parets.

Després d'un primer tram de tempteig, arriba el primer pont penjat.
I ben aviat, després d'uns trams senzills de graons, apareix el segon pont.
Cap a la meitat de l'engorjat apareix el tram més bonic. Una entrada lateral dins d'una mena de clot excavat per l'aigua, del qual se surt per una sèrie de graons que desplomen i ens deixen a la vora d'una gran marmita.
El tram dels graons és un dels més bonics de la ruta.
Des de la marmita cal superar una altra paret per la dreta, en un altre tram desplomat que puja per la vora d'una cascada.
Un altre flanqueig damunt d'una segona marmita ens deixa al final de l'engorjat.

Per sortir-ne cal pujar un llarg tram d'escales força senzill cap a l'esquerra, que s'enfila fins trobar el camí. Un camí que només caldrà seguir de baixada per tornar al poble de Foresto.
Després d'aquesta ferrata la Queralt va dir que ja en tenia prou, però a l'altra costat de la vall i seguint el riu principal (el Dora Riparia) n'hi havia una altra que també tenia ganes de conèixer i així rematar el dia. La ferrata de les gorges de Giaglione.
Aquesta és una ferrata peculiar. Se surt de Giaglione en direcció oest fins un punt on el camí baixa en direcció al riu Dora Riparia.

Allà cal anar combinant trams de sender amb trams de ferrata fins arribar a la vora del riu. Allà cal travessar cap a la riba dreta mitjançant un pont tibetà.
A partir del pont, es passa més per camí que per ferrata, però el recorregut és molt bonic tot i ser ple hivern. El recorregut puja i baixa per la vora del riu en un entorn molt feréstec, fins que trobem un segon pont que ens retorna a la riba esquerra.
Ara el caràcter del recorregut canvia totalment. Desapareix el traçat suau o en baixada i la ferrata puja directament per tot el marge fins dalt de tot, a sota del mateix castell de Giaglione.

Després, un camí còmode ens retorna al punt inicial de la ruta.

21 de febr. 2023

Via Súper amics, a la Muralla, solana de Queralt

Al damunt de la Vinya, a la solana de Queralt, hi ha una zona d'escalada molt interessant on s'hi han obert una bona colla de vies, la majoria de 3 llargs. Hi ha el sector de la Muralla amb vies força dures, i entremig una petita agulla on anys enrere ja hi vam anar a fer la via Èlia.

Ara hi hem anat amb el Moi a provar la que puja per la vora, la Súper amics, que puja directa per la placa. A sobre he deixat la ressenya que van fer els Visas.

L'aproximació és força evident, cal voltar la Vinya per la dreta i seguir el camí fins trobar un petit rètol de fust amb el nom mig esborrat de la via. En tot cas, si arribem a l'esperó o a la canal, ens hem passat de llarg!
Tota la via ens ha agradat molt, amb passos difícils que hem gaudit provant-los i traient-los, i altres de més durs que hem resolt amb algun A0. L'equipament generós ajuda....

El primer llarg l'ha fet el Moi, un llarg d'anar fent tret d'un pas desplomat que costa d'agafar. Spoiler: si aneu per la dreta és molt més fàcil!!
El segon llarg comença amb un mur molt dur, però ben aviat es deixa fer i llavors hi ha uns passos molt bonics!

Continua amb un flanqueig que sembla més senzill del què acaba sent. Aquí és important trobar l'alçada bona per passar, més amunt o més avall la dificultat canvia.
La darrera tirada segueix la tònica, roca molt bona, escalada molt interessant, i alguns passos on cal tibar de cinta per poder passar. 
I per baixar sobretot no us emboliqueu rapelant per la paret, la canal de darrera és molt còmode, i es pot baixar desgrimpant o amb un parell de ràpels de 30 m que et deixen al camí.

31 de gen. 2023

Necronomicón, a la Roca dels Arcs

En poc temps torno a Vilanova, aquest cop amb el Moi i el Celdoni que no hi han escalat mai abans. torno a enganxar un dia rúfol, i a primera hora encara plovisqueja. Triem una via clàssica i no gaire llarga, 3 llarg, un per a cadascú. 

Una de les més clàssiques, la Necronomicón. A sota deixo l'optimista ressenya dels enyorats Escalatroncs. Amb algun problema en la mètrica, perquè nosaltres vam enllaçar els dos primers llargs i surten uns 55 m...
Engega el Moi. La roca és la meravella de tota la Roca dels Arcs, i la mullena no molesta excessivament, només en algun pas aïllat.

Hi ha un passet cabró després del segon parabolt, allà cal tirar sense pensar i se'n surt de conya. Passa de llarg la primera reunió i atacar el diedre final arribant a la reunió quan la corda ja s'estava acabant.

Quan pujo em fixo en que la roca no està ni de bon tros tan relliscosa com caldria esperar per una gran clàssica, potser és una via que encara fa un cert respecte...
Quan encarem el llarg estrella, la boira se'ns tira al damunt. Però això no atemoreix al Celdoni, que hi puja decidit. 

El primer tram és senzill, i la placa és boníssima. Però també hi ha un pas on cal "apretar-se els matxos" i tirar cap amunt! Un maillon al parabolt ens explica que alguna cordada anterior va tenir dubtes molt importants en aquest pas.
Després pugem nosaltres amb la calma que dóna la corda per dalt, i el gaudim sense patir, però collons amb el pas!!

A mi em reserven el tercer llarg, més fàcil i més de navegació, amb algun tram on costa veure cap on tira.
I finalment estem molt contents d'arribar a dalt, en un dia on pensàvem que potser no escalaríem amb el mal temps que fotia!!

26 de gen. 2023

Via de les 5 feixes, Vilanova de Meià

La via de les 5 feixes és una via marca Baraldés, que fa una mena d'escalada-excursió entre la carretera del Pas Nou i la carena de la serra del Cucut. Una via que per dies dolents com el què vam enganxar, amb boira i la roca molla de la pluja nocturna, almenys permet d'escalar una bona estona!

Aquest tram de la paret està tallat per diverses feixes que li treuen continuïtat (concretament 5!), però els trams entre feixes són bons o molt bons i amb bona roca.

A sota deixo la ressenya del Joan Asín, que és la que vam utilitzar nosaltres i ens va anar ben bé.
La via comença a peu de carretera, una marca "5F" a la roca ens dóna una pista, l'altra és mirar amunt i veure la zona on la paret és més discontínua. Un primer llarg amb un tram vertical però que amb un pas d'A0 és de bon fer, tot i la mullena, i després una bona estona caminant fins arribar a l'alzina de la reunió.

El segon és més constant i més interessant, no és senzill del tot, però els parabolts ajuden a escalar amb la calma suficient per anar pujant, tot i tenir ara ja les mans força glaçades! Ja va ser mala sort trobar un dels pocs dies de mal temps del desembre!
El tercer és una placa que enllaça les feixes número 2 i 3, de l'estil de l'anterior però lleugerament més senzilla, ens porta directament al que penso que és el millor llarg de la via, el quart.
El quart comença senzill fins arribar a un desplom, amb un pas d'A0 que no és senzill perquè cal fer-lo al mateix temps que flanqueges a l'esquerra. Després es manté la dificultat però els passos són molt bonics.

La segona part del llarg és un fabulós diedre, gaudi pur. Si hi aneu, ja ho veureu!!
Finalment venen els dos darrers llargs, el cinquè el vam fer per la dreta, trobes algun tronc emprenyador, però el V+ no el vam saber veure... Un llarg ben bonic, també!

I després d'una caminada per la darrera feixa, vam pujar el darrer llarg que per poc ens l'estalviem. La roca ja no és tan bona i la reunió es fa a la vora del camí de baixada.....
I fins dalt amb la boira!! Estàvem convençuts que s'obriria i si que es va obrir, just quan entràvem al bar a Vilanova....