15 de febr. 2020

Mulleres, des de la boca sud del túnel de Vielha

Fa una setmana, amb el Pep, vam escapar-nos cap al Pirineu Central amb els esquís. Teníem diversos projectes, i al final vam acabar anant al Mulleres, una sortida llarga però còmode ja que permet d'anar-hi sense necessitar cap refugi de suport.

Després d'una còmode nit a Pont de Suert, enfilem cap a la boca sud del túnel. Va ser aparcar i treure els esquís per adonar-me que m'havia deixat els pals a casa.... Coses que passen quan portes els esquís i pals dins d'una funda...

Afortunadament al mateix aparcament hi havia una autocaravana amb algú que s'hi movia. Vaig provar sort i, efectivament, la Vanessa tenia un parell de bastons per deixar-me. A més, ens va acompanyar fins al refugi!!

Vam anar pujant junts, sobretot el primer tros, en que vam portejar els esquís fins damunt de la cascada...
Després, amb els esquís als peus, nosaltres teníem un petit avantatge, sobretot de cansament. 

Però el dia era extraordinari, fins i tot massa... A la part de dalt vam suar de valent tot i anar en màniga curta!!
Al refugi hi vam trobar una colla de valencians que ja n'havien tingut prou. Allà es va quedar la Vanessa que així s'assegurava companyia per baixar a peu.

Nosaltres vam continuar pujant, amb una neu glaçada però abundant, i amb un dia que continuava sent molt bo. Aviat vam deixar el refugi enrere.
Però per arribar sota el cim, encara ens faltava una llarguíssima travessa en flanqueig, on a mesura que anàvem suant, ens anàvem treien roba.

Sota el cim, deixem els esquís i pugem per una curta canal que mena a la carena. Allà la neu estava estovada i no calia ni posar-se grampons.
I l'atzar va voler que la majoria d'alpinistes del dia féssim junts el cim, la resta de valencians que anava a peu, bascos i manresans amb esquís....
Un dia ben bonic, amb unes vistes de les que costa de trobar, i amb l'Aneto i tot el massís de la Maladeta allà al davant. 

I gens de fred.
Després de menjar alguna punyeta, baixem la canal, calcem esquís. i ja només quedava gaudir d'una llarguíssima baixada per tota la vall de Mulleres, d'aquelles que valen molt la pena!!

Per si us queda algun dubte, a sota deixo el mapa de la ruta i, al Wikiloc, el track.

14 de gen. 2020

Via Entre aigües a la cresta de la Vall-llonga

La cresta de la Vall-llonga és una de les múltiples crestes de conglomerat de la serra dels Bastets, unes crestes que s'alcen verticals per l'empenta cap al sud del conjunt del Prepirineu, mentre més al nord s'anava aixecant el Pirineu axial. Restes petrificades i aixecades d'antics deltes terciaris, que s'han convertit en un bon terreny de joc pels escaladors.

Aquesta cresta en particular, queda just davant de la cresta del Sol, des d'on vaig fer la foto de sobre.

Fa uns quants anys els Kutres i la Ingrid, bons amics, hi van obrir una via que encara tenia pendent. Una matinal distreta, on hi hem passat fins i tot calor durant el tercer dia de l'any 20. A sota he deixat la seva ressenya original.
L'aproximació és lògica i curta, tot i que cal deixar el cotxe a l'aparcament de la cresta del Sol i el tram de carretera fa una mica de mandra. 

Nosaltres vam fer això, caminar per la carretera fins després del pont sobre l'embassament, i vam agafar un corriol marcat que planeja inicialment, i després puja a buscar una cresteta. Al final de la cresta hi ha unes fites que indiquen un rastre a l'esquerra que porta fins al peu de la via, marcada amb una gran fita i una fletxa picada a la roca.

El primer llarg és molt llarg i senzill. Hi trobarem 3 parabolts i ens ajudarà a entendre quina mena de roca trobarem avui. Sòlida, però no és Montserrat.
El segon llarg és curtet, uns 25 metres, i està desequipat. Puja per una placa i va a buscar una mena de diedre ple d'alzines, on ens hi podrem assegurar. Al final, cal desgrimpar un parell de metre i fer reunió en una alzina.
El tercer és clarament el millor llarg de la via. Hi trobarem un parell de claus i 5 parabolts, concentrat en la zona central, molt vertical, i on caldrà escalar de debò i refiar-se de petites preses que fins ara segurament obviàvem... Els passos són ben obligats, però les assegurances i la verticalitat del pany de paret donen confiança!

Abans d'arribar a la reunió (aquesta si, amb un parell de parabolts), ens haurem de barallar una mica amb una alzina que, alhora, ens donarà seguretat.
La via acaba amb un darrer llarg molt curt, menys de 20 m Pujarem per una placa molt compacta amb molt bona roca, on haurem d'anar a caçar un parell de parabolts per sortir a la carena i gaudir de les vistes del vessant nord, i del conjunt de l'embassament!

La baixada també és ben lògica. Una curta desgrimpada pel vessant nord, i després només cal baixar per la carena fins al coll de l'esquerra i, seguint algunes fites, arribar al camí de l'aproximació.

Una via que ens va agradar i se'ns va fer curta, i ens va recordar els seus aperturistes, que ara fa dies que no coincidim!!

9 de gen. 2020

Daniel, SA, a la Miranda de les Boïgues

Diuen que la primera escalada de l'any sempre és especial, i aquesta curta però bonica via ho va ser, sobretot per a la Queralt, que no havia escalat mai a Agulles!

Una via curta i equipada, amb bona roca i una aproximació curta i còmoda, sobretot tenint en compte els estàndards de Montserrat. I d'una dificultat més que raonable, com podem veure a la ressenya del Coleccionista de vies.

Ja el primer llarg és fàcil i agradable, una grimpada deliciosa on només cal mirar-s'ho en un únic pas ben protegit...
El segon llarg ja pica una mica més, sobretot en el tram després dels forats. Allà la roca es torna més vertical i les preses més escasses. Com que la distància entre parabolts fa que hagis d'escalar, allà és on cal escalar amb calma...

Sobretot els que escalem menys del què voldríem a Montserrat!
El tercer ja torna a ser més agradable, amb una roca que continua sent impecable!

I al cim, ens espera l'espectacle del bosc d'Agulles per arrodonir un matí agradable per damunt de la boira!

5 de gen. 2020

Cadí, canal amagada, la darrera sortida del 19

Aquest any està fent un hivern peculiar, sec i poc fred. Una combinació que ha deixat a punt les canals que normalment no n'estaven fins a la primavera...

Així que el 31 de desembre ens hi vam acostar amb el Pep i la Queralt. No teníem clar l'objectiu i dubtàvem entre l'Ordiguer i l'Amagada. Veient que aquesta darrera estava en condicions, unes condicions òptimes i molt millors que la darrera vegada, vam tirar amunt.
Neu dura, grampons des de Prat de Cadí, una mica de traça, poc fred,..... les condicions perfectes!!
Tot i algun ressalt de gel, no veiem necessari encordar-nos i així anem pujant. Arribem bé al final de la canal i fem el ràppel que ens deixa a mitja canal Sàbat... 

Aquí també hi trobem molt bones condicions!
La rampa final de sortida és dreta, però no té cornisa i està en bones condicions, així que ben aviat de l'ombra al sol...
A dalt, ens relaxem, gaudim del paisatge, mengem, i veiem Montserrat al fons com una illa solitària....

Després caminem per la carena amb neu molt dura fins al coll de la canal del Cristall, per on baixarem.
Una baixada que no té res a veure amb les baixades primaverals, amb neu toba i agradable..... Tota la baixada és una rampa de neu dura o molt dura, on qualsevol patinada podria ser fatal! Quina diferència amb quan venim amb bon temps....

De fet, no ens traurem els grampons fins Prat de Cadí! Però ha estat una jornada increïble, sobretot per la Queralt que s'estrenava en aquest món!

17 de des. 2019

Pedra de tartera a la Paret Bucòlica

Dissabte passat vaig tornar a la Paret Bucòlica, aquest cop amb la Queralt. L'objectiu: la via Pedra de tartera, una via curta, amb una roca extraordinària i plena de parabolts. Una bona via perquè la Queralt torni a retrobar-se amb la roca, una bona via perquè tot el què passa de V+ es pot fer en A0. 

Però només el què passa.... Els trams de V+ no són cap broma! I, tal i com veiem a la ressenya de Desventuras y milagros, n'hi ha uns quants.

Fem l'aproximació per la canal d'accés i ben aviat ens hi posem. El dia no és tan assolellat com prevèiem, però ens permetrà escalar en màniga curta almenys els primers llargs. 

I l'entrada és tal com l'esperàvem, una roca molt bona, una fila de parabolts i una dificultat interessant.
Al segon llarg cal anar a la dreta per una cornisa senzilla fins un diedre desplomat que pujo fent uns quants A0's, fins que un curt flanqueig a l'esquerra que fa una certa impressió, ens deixa tornar a escalar i per unes bones plaques arribem a la reunió.
A la pujada hem coincidit amb el Joan Asín, la Isabel i el Juan Carlos, que faran la Pas d'estrès, des d'on ens fem fotos mútuament quan coincidim. Com la de dalt, fent l'inici del tercer llarg.

Es tracta del llarg més lleig, curt i amb dos trams d'A0 a l'inici i al final, i amb una arribada a la reunió, en un flanqueig a la dreta, que podríem qualificar de desagradable
El quart llarg és molt bo. Un petit pas amb ajuda a l'inici, i després ja tot és una placa força vertical, però amb bones preses i bona roca. 

Llàstima que aquí la via pràcticament s'acabi, se'ns ha fet molt curta!!
I mentre nosaltres encetem el darrer llarg de tràmit, un llarg flanqueig cap a l'esquerra amb passos aïllats de IVº, la cordada d'en Joan Asín ataquen el seu darrer llarg, també, que pel que recordo de quan hi vaig anar, era molt bonic!!

Las darrera reunió és al mateix camí de baixada, així que ja només ens queda la baixada, curta però relliscosa, fins el cotxe.