31 de gen. 2023

Necronomicón, a la Roca dels Arcs

En poc temps torno a Vilanova, aquest cop amb el Moi i el Celdoni que no hi han escalat mai abans. torno a enganxar un dia rúfol, i a primera hora encara plovisqueja. Triem una via clàssica i no gaire llarga, 3 llarg, un per a cadascú. 

Una de les més clàssiques, la Necronomicón. A sota deixo l'optimista ressenya dels enyorats Escalatroncs. Amb algun problema en la mètrica, perquè nosaltres vam enllaçar els dos primers llargs i surten uns 55 m...
Engega el Moi. La roca és la meravella de tota la Roca dels Arcs, i la mullena no molesta excessivament, només en algun pas aïllat.

Hi ha un passet cabró després del segon parabolt, allà cal tirar sense pensar i se'n surt de conya. Passa de llarg la primera reunió i atacar el diedre final arribant a la reunió quan la corda ja s'estava acabant.

Quan pujo em fixo en que la roca no està ni de bon tros tan relliscosa com caldria esperar per una gran clàssica, potser és una via que encara fa un cert respecte...
Quan encarem el llarg estrella, la boira se'ns tira al damunt. Però això no atemoreix al Celdoni, que hi puja decidit. 

El primer tram és senzill, i la placa és boníssima. Però també hi ha un pas on cal "apretar-se els matxos" i tirar cap amunt! Un maillon al parabolt ens explica que alguna cordada anterior va tenir dubtes molt importants en aquest pas.
Després pugem nosaltres amb la calma que dóna la corda per dalt, i el gaudim sense patir, però collons amb el pas!!

A mi em reserven el tercer llarg, més fàcil i més de navegació, amb algun tram on costa veure cap on tira.
I finalment estem molt contents d'arribar a dalt, en un dia on pensàvem que potser no escalaríem amb el mal temps que fotia!!

26 de gen. 2023

Via de les 5 feixes, Vilanova de Meià

La via de les 5 feixes és una via marca Baraldés, que fa una mena d'escalada-excursió entre la carretera del Pas Nou i la carena de la serra del Cucut. Una via que per dies dolents com el què vam enganxar, amb boira i la roca molla de la pluja nocturna, almenys permet d'escalar una bona estona!

Aquest tram de la paret està tallat per diverses feixes que li treuen continuïtat (concretament 5!), però els trams entre feixes són bons o molt bons i amb bona roca.

A sota deixo la ressenya del Joan Asín, que és la que vam utilitzar nosaltres i ens va anar ben bé.
La via comença a peu de carretera, una marca "5F" a la roca ens dóna una pista, l'altra és mirar amunt i veure la zona on la paret és més discontínua. Un primer llarg amb un tram vertical però que amb un pas d'A0 és de bon fer, tot i la mullena, i després una bona estona caminant fins arribar a l'alzina de la reunió.

El segon és més constant i més interessant, no és senzill del tot, però els parabolts ajuden a escalar amb la calma suficient per anar pujant, tot i tenir ara ja les mans força glaçades! Ja va ser mala sort trobar un dels pocs dies de mal temps del desembre!
El tercer és una placa que enllaça les feixes número 2 i 3, de l'estil de l'anterior però lleugerament més senzilla, ens porta directament al que penso que és el millor llarg de la via, el quart.
El quart comença senzill fins arribar a un desplom, amb un pas d'A0 que no és senzill perquè cal fer-lo al mateix temps que flanqueges a l'esquerra. Després es manté la dificultat però els passos són molt bonics.

La segona part del llarg és un fabulós diedre, gaudi pur. Si hi aneu, ja ho veureu!!
Finalment venen els dos darrers llargs, el cinquè el vam fer per la dreta, trobes algun tronc emprenyador, però el V+ no el vam saber veure... Un llarg ben bonic, també!

I després d'una caminada per la darrera feixa, vam pujar el darrer llarg que per poc ens l'estalviem. La roca ja no és tan bona i la reunió es fa a la vora del camí de baixada.....
I fins dalt amb la boira!! Estàvem convençuts que s'obriria i si que es va obrir, just quan entràvem al bar a Vilanova....

19 de gen. 2023

Via Don Giovanni, Oliana

Aquesta via de l'extrem occidental de la serra de les Canals, més que una via d'escalada és una excursió equipada, amb alguna bona placa, però sempre dins d'una dificultat molt assequible. 

Amb una roca més que acceptable i un equipament molt correcte, és interessant perquè recorre un indret on no hi havia escalat mai, per plaques amb feixes intercalades i a ple sol (tot i que el vent ens va fer escar abrigats!).

He deixat a dalt la currada ressenya d'en Joan Asín, que ens va ser molt útil.

L'aproximació és força intuïtiva des de l'inici de la carretera de la presa d'Oliana. Nosaltres vam aparcar en un espai que hi ha a la carretera principal, tot i que els metres que cal caminar per la vorera fan poca gràcia... De seguida pugem per on millor ens sembla i mica a mica anem trobant rastres de pas i alguna fita, que ens porten a l'inici.
El primer llarg és una llarga rampa tombada amb un parabolt (si n'hi ha més, no els vam veure...), però sense cap complicació.
Després d'un tram d'enllaç, començo el segon llarg, amb un flanqueig bonic cap a l'esquerra fins a una mena d'aresta. 

Aquí cal girar a la dreta i anar per l'aresta, mig per la roca, mig pels arbres, en un tram on la corda frega una mica.
El tercer és senzill però molt bonic, roca compacta i grans preses!
I el quart i darrer, que és el més difícil i equipat, va a buscar una placa i una aresta que et transporta fins al cim de l'esperó.
Des del cim, es baixa rapelant per la mateixa via. Nosaltres ens la vam jugar i vam fer un únic ràpel de 60 metres des del cim fins a la tercera reunió...., però la corda va seguir bé i a base d'estrebades la vam fer baixar sense embolicar-se.

Després, un ràpel curt fins a la primera reunió, i un altre de 60 massa tombat pel meu gust, ens van retornar al peu de via.

3 de gen. 2023

Dent d'Orlu, via Es poulit l'Efan

Un dels llocs bonics on anar a escalar a la tardor és a la Dent d'Orlú. El paisatge de l'entorn és increïble, i el bosc que cal travessar per arribar-hi és com un bosc de conte de fades.

Si després si adjunta el fet d'anar amb un amic que no hi havia estat mai, fa un dia magnífic i la via és ben encertada, llavors surt un dia d'escalada ben rodó!

El 22 d'octubre vaig venir amb el Moi i el Celdoni a fer una de les vies que tenia pendents a la distreta cara est, la del nom curiós "Es poulit l'Efan". Curiós i encertat per una via ben polida...
El primer llarg és contundent, però començar fort va bé perquè entres de cop en l'adherència i, passats els primers sustos, ja et prepares pel què anirà venint. 

I cal dir que és una via on la continuïtat en el V i V+ és la constant de la primera meitat, amb molt pocs trams senzills. Una via assegurada a les distàncies habituals a la Dent, que al principi et sembla que allunyen i després ja veus que només era una sensació.
Anem 3 i ens repartim la via en tres trams, a sobre el Celdoni que va gaudir moltíssim en el seu primer contacte amb aquesta muntanya, li va tocar el primer tram.
Després vaig continuar jo amb el tram del mig, que no desmereix per res el tram inicial.
Però escalar aquí sempre és agraït, quan agafes aquesta confiança en les menudeses de la roca i t'adaptes a l'adherència del gneis, ja només es tracta d'escalar i gaudir. I ja no penses en res més!
I a la part final el Moi va encapçalar la cordada. Aquí la dificultat afluixa lleugerament però sempre hi ha sorpreses...

L'equipament també es va espaiant fins a la cresta, on cal fer encara 2 o 3 llargs per arribar a la part senzilla abans del cim.
Arribem al cim amb la llum de tarda, prop de l'hora daurada. Un moment agradable tot i que l'escalada ja s'ha acabat i que ens espera la tortura del camí enfangat de baixada... Però és que ha estat una escalada realment satisfactòria!

16 de des. 2022

Jof di Montasio

Amb els seus 2.754 metres d'alçada, el Jof di Montasio és el cim més alt de tots els Alps Julians. Nosaltres el vam deixar pel darrer dia, però la veritat és que no va ser una decisió encertada perquè venia un canvi de temps i allà dalt ja hi havia el mal temps enganxat.

Res a veure amb la foto superior feta el dia que vam pujar la veïna cima di Terrarossa...

Per arribar-hi vam deixar el cotxe al mateix lloc, a l'aparcament de l'altiplà del Montasio.
Des d'allà vam tirar recte amunt, ens va sembla que passant pel dret estalviàvem revolts, però la veritat és que era clarament millor anar a voltar pel camí que vam fer a la baixada!

Pujant ja veiem que allò no aniria gaire enlloc, que el temps estava emprenyat... Però vam anar pujant a veure què.
El camí puja còmodament fent llaçades fins arribar al punt on començar el tram equipat. Inicialment és un camí amb algun cable en els indrets més verticals, però en general és un camí que va pujant en diagonal cap a la dreta, amb trams de tartera i canals pedregoses.

A mesura que pugem el temps és cada cop més rúfol, fins al punt en que costa saber on estàs. I tot plegat arribem a l'inici del tram de via ferrada de debò, l'anomenada escala Pipan.

Es tracta d'una escala vertical que puja 60 metres de desnivell de cop. Avui, a més, el metall està recobert de gel i bufa un vent molt fred, no pots parar sense quedar glaçat al moment!
Sort que al fons de la motxilla sempre portem guants per si de cas.... La qüestió és agafar-los i tirar amunt sense reposar i sense pensar gaire.... 

Després de l'escala, un tram equipat amb cable ens deixa a la carena, on curiosament el vent afluixa...
La roca està verglassada, però la dificultat és molt baixa, només cal anar en compte de no relliscar enlloc mentre anem seguint aquesta cresta tan aèria, però que amb la boira no ho sembla gens!
I de sobte, ens apareixen la creu i la campana del cim!! 

No ens entretenim gaire i tirem avall ben de pressa, el fred apreta i no voldríem enganxar un empitjorament del temps aquí dalt.
Així que toca desfer el camí. Arribat a l'escala el vent encara és més fort que abans i cal fer alguna aturada per posar les mans en algun indret calent per refer-les...

Però al final retrobem el camí que seguim sense problemes fins el cotxe, després d'haver viscut el primer dia d'hivern d'aquesta tardor!

I així, amb el cim més alt i un trist canvi de temps, mentre a Barcelona estan de festa major, nosaltres ens acomiadem d'aquesta bonica estada que ens ha servit per conèixer els Alps Julians!

Al mapa de sota hi ha el recorregut (s'hi veu clarament la drecera poc recomanable), i al Wikiloc, el track.