4 d’oct. 2022

Tríglav, volta des de la vall de Vrata

Aquest setembre, amb la Queralt, hem fet una petita expedició als Alps Julians. Una mena de concentració de muntanyes dolomítiques situades a la cruïlla entre tres països: Àustria, Itàlia i Eslovènia. Muntanyes d'alçada modesta però de grans desnivells i parets calcàries espectaculars.

I de tot el conjunt dels Alps Julians, el Tríglav és el cim més alt. Una muntanya que també és la més alta d'Eslovènia i molt important per ells. Fins i tot és present a la bandera, i també la trobem representada a la moneda de 50 cèntims d'euro!
Nosaltres hi vam anar des de la vall de Vrata, situada al vessant nord, fent la pujada i baixada durant el mateix dia. Des d'aquí hi ha dues opcions, totes dues amb trams equipats. Nosaltres vam pujar per la Tominskova i vam baixar per la Prag. Les dues s'ajunten en una mena de desert pedregós anomenat Kotel, des d'on s'arriba sense dificultats al refugi Kredarica. 

Ara cal pagar un peatge per accedir a l'aparcament al costat del refugi Aljazev Dom, 5€ per tot el dia. Comencem a caminar per la vall i, just sortir del bosc, al reconèixer que la visió de la muralla nord del Tríglav impressiona. 

Ben aviat trobem la cruïlla de camins i marxem a l'esquerra en direcció a la paret seguint les indicacions de la ruta Tominskova.
El camí puja fort, però sense cap dificultat durant els primers 500 o 600 m de desnivell dels 2.000 m que ens esperen avui... Però arribats a un petit collet ja veiem els primers cables que ens dirigeixen per cornises i canals entremig de les roques. 

Al darrere, el gegantí Stenar ens acompanyarà durant tota la pujada.
El Tríglav, de 2.864 metres, és un cim molt llarg si hi volem pujar en el dia, així que val la pena triar un dia bo i estable, com el que ens va tocar a nosaltres. Són 2.000 m de desnivell en total i bastantes hores, però sobretot és una muntanya molt perdedora en alguns punts en cas de boira, i molt perillosa si hi ha tempesta.
Però mica a mica anem guanyant alçada en aquest recorregut aeri, però sense grans complicacions. Aquest primer tram està equipat per seguretat, però no és massa difícil.
Abans d'entrar a l'altiplà del Kotel trobem la cruïlla on arriba la via Prag, que serà la que utilitzarem a la baixada.

Ara ja només cal travessar el llarg altiplà fins arribar al refugi Kredarica.
No ens aturem al refugi, anem directament a la base de la cresta oriental, per on pujarem fins el cim seguint un itinerari avui carregat de gent. Es nota que fa bon dia!
La cresta ja s'assembla més a una via ferrada. Tota la cresta està equipada, i cal superar passos atlètics i molt aeris.
I el recorregut és més llarg del que semblava a simple vista. consta d'un primer ressalt vertical, una llarga cresta horitzontal, equipada en el tram més esmolat, i el darrer i definitiu ressalt.
I com que tot acaba arribant, nosaltres també arribem al cim!!
Un cim curiós, amb aquest petit refugi a la mateixa punta on hi caben un parell de persones dretes...

Però també un cim panoràmic, des d'on veiem la majoria de muntanyes d'Eslovènia (és un país més petit que el nostre), i dels Alps Julians. en canvi, cap a Itàlia no tenim gaire vista, a aquesta hora ja han començat a fer bullir la pasta i puja la boira...
Dalt mengem alguna cosa, i jo com a bon avi m'entretinc a donar menjar als coloms, vull dir a les gralles!

Un cim bonic i ple de gent, el gaudim una bona estona fins que veiem que ha arribat l'hora de tirar cap avall.
Baixem la cresta fins arribar, ara si, al refugi Kredarica. On fem una aturada per hidratar-nos abans de la llarga baixada.
També hi ha una petita exposició on destaca, sobretot, el canvi que ha fet la gelera del Tríglav en els darrers 100 anys, res que no puguem comprovar també al Pirineu.

El camí de baixada, la ruta Prag, és lleugerament més senzilla que la de pujada, però de tant en tant també té trams equipats que permeten saltar les barreres rocoses que van tallant el pas.
Finalment arribem al fons de la vall. Allà el camí ens tornarà cap a l'aparcament passant pel monument als Partisans, amb el conjunt de clau i mosquetó més grans que mai haureu vist!!
Al mapa de sota podeu veure el recorregut, que trobareu al Wikiloc.

3 d’oct. 2022

Pic de Rascrousset

El pic de Rascrousset és un cim de 3.082 metres situat just al sud del Pelvoux, i a l'est dels Bans, un cim que a tot arreu sortia com un mirador de privilegi sobre el vessant sud del massís dels Ecrins. 

Aquesta serà la darrera sortida d'una intensa setmana de conèixer a fons aquesta zona dels Alps, petita però interessant.

Per anar-hi surto amb cotxe de Vallouise en direcció al refugi dels Bans fins al final de la carretera, al punt anomenat Entre les Aigues, on hi ha un aiguabarreig de torrents. Des d'aquí un camí ben marxat puja en direcció nord guanyant desnivell ràpidament.

A mesura que pujo, se m'apareix al darrere un cim de dies enrere, la Pointe de l'Aigliere.
El camí no te cap complicació, puja pel bosc fins que aquest s'acaba i dóna pas als prats alpins de la zona superior, amb el massís dels Bans sempre omnipresent a la vora.
Des de la zona de prats, el cim el tenim just al damunt, per arribar-hi només hem d'agafar la carena i seguir direcció nord fins arribar al punt més alt.

I just arribar, el Pelvoux i la seva via normal apareixen just al davant.
Des de dalt tenim una bona perspectiva també sobre la Pointe de l'Aigliere i, clar, sobre els Bans. Amb unes geleres que enguany han quedat molt escurades ja a primers de juliol!
El descens el faig seguint el camí de pujada després d'un dia i d'una setmana espectacular de muntanya.

A sota deixo l'esquema del recorregut i, al Wikiloc, el track.

30 de set. 2022

Monte Chaberton. Esperó sud

El Monte Chaberton és un muntanyot de 3.131 metres que, quan esquies a l'estació de Montgenevre sorprès per la seva presència just arribats dalt del telecabina! Així que hi vaig començar a posar ganes i aquest estiu va ser el moment.

La intenció era pujar per l'esperó sud, i baixar per la via normal, sortint de Claviére, ja en territori italià. De fet, es tracta d'una frontera a la pràctica completament inexistent actualment. Però la seva situació fronterera fa que sigui una muntanya molt utilitzada en temps de guerres antigues...

Un bonic camí puja amb ganes pel mig del bosc, fins arribar a les antigues bateries d'artilleria, situades en un petit altiplà. Allà ja veiem el cim situat al fons de la vall.
Després el camí va a buscar la carena sud, seguint unes traçades molt agraïdes que permeten de guanyar alçada sense patir massa.
Arribant a la carena ja es veu clarament l'esperó sud. Les ressenyes que tenia em deien que hi havia una grimpada distreta, però una gran placa em va cridar l'atenció de seguida. I a l'acostar-m'hi la sorpresa fou que l'any passat hi havien instal·lat una ferrada!!
Bé, doncs què hi farem...

Així que vaig continuar per l'esperó, aprofitant a estones els cables, i anant per la vora en altres moments.

La qüestió era gaudir de l'ascensió per aquest esperó trencat però prou aeri que porta directament dalt del cim.
Un cim mig emboirat, però amb boniques vistes sobre tot el massís, sobretot cap a l'omnipresent Barra dels Ecrins!!
Un cim curiosament coronat per una macro estructura militar de defensa, ara ja afortunadament obsoleta.

Per baixar per la via normal, només cl seguir direcció nord fins el coll de Chaberton, i després baixar tota la vall que ens acaba retornant a Claviere sense cap mena de complicació.
Al mapa de sota podeu veure un recorregut fàcil de seguir, però aquí hi trobareu el track, per si de cas!!