Via Independència, a la paret del Devessó, Malanyeu

Aquest que està fent una llarga i magnífica primavera, l'estem aprofitant amb el Pep anant almenys una tarda a la setmana a la paret del Devessó. La primavera sempre és agradable a Malanyeu, i en aquest temps solem passar calor a l'aproximació i al començament, i fred al final...

Dimecres vam repetir la via Independència, una via atapeïda entre altres, com la gran majoria aquí, però que té prou caràcter, sobretot el segon llarg.

Al peu de la via hi ha el nom pintat, una mica esborrat pel temps però que es veu prou bé. A dalt deixo la ressenya original del Joan Baraldés.

El primer llarg, molt equipat, és intens però tens els parabolts i els ponts de roca que et van donant tranquil·litat. Hi ha el tram del mig que es posa més vertical i on cal apretar una mica, però en general és una bona tirada que es deixa pujar.

El segon, en canvi, és tota una altra història. Comença suau amb algunes xapes, després comença a posar-se dret fins una fissura on s'acaben les assegurances bones. A partir d'aquí uns ponts de roca força cutres ens marquen el camí.

Per sort, la fissura es pot protegir molt bé, i més amunt també. Abans d'arribar a la reunió un bombo és la darrera dificultat, després ve un tram de terra i rocs trencats una mica perillós, però gens difícil. En aquest llarg hem utilitzat un friend mitjà i un alien.

El tercer llarg marxa cap a la dret amb un recorregut força evident, i que ens deixa a la carena després de marxar una quarantena de metres en diagonal a la dreta per unes roques que podrien ser molt més compactes en alguns punts....

A dalt comença a caure alguna gota i decidim de baixar rapelant per la via Epirimountains. Dos ràpels de 30 m ens deixen a la nostra primera reunió, des d'on arribem bé fins a terra.

Malanyeu, paret del Devessó, via dels Jubilats.

Fa poc vaig veure al blog del Joan Baraldés que havia obert una nova via a Malanyeu, en una zona que ja està força saturada. De seguida vaig pensar que potser s'havia passat de frenada, que tampoc cal cosir-ho tot, però he de reconèixer que, després de fer-la, tot i que evidentment passa molt a prop de les vies veïnes, la via no està malament.

A sobre podeu veure la ressenya que ell ha fet i que trobareu al seu blog.

Amb el Pep hi vam anar una estona de dimecres a la tarda, i vam encertar perquè és una via ràpida. Ja la vam trobar fàcilment perquè hi ha el nom a peu de via.

Només veure la placa del primer llarg ja ens va semblar que fàcil no seria, i així és, un bon llarg amb un tram central de V+ de veritat, que cap a la part superior va afluixant fins a la reunió.

Un bon llarg molt assegurat (14 assegurances en 30 metres) que permet arriscar sense patir. 

La reunió és rapelable (la única), suposo que per fer-lo en mode escalada esportiva...

I el tercer marxa fort en diagonal a la dreta per no topar amb cap de les vies veïnes i no és lleig. Tampoc és V grau, potser IV+, però independentment de la graduació és un llarg bonic, amb forats i una roca molt abrasiva.

Després, com que la via no és rapelable i volíem baixar ràpidament, vam caminar uns metres cap amunt fins trobar la darrera reunió de la via Pa-Ba, des d'on vam arribar a terra amb 3 ràpels de menys de 30 metres.

El resum és que, sense entrar si calia o no calia aquesta via, a nosaltres ens ha agradat, i no cal que porteu res més que les 14 cintes.

2023, any de cascades

Ara que ja s'ha acabat l'hivern, un hivern magre en canals de neu i hivernals interessants, m'agrada recordar que ha estat un bon any per les cascades berguedanes.

Tot i que no hi havia gaire aigua, el fred intens del gener va provocar que la poca aigua que hi havia es glacés i permetés de gaudir dels diversos sectors de cascades.

La primera, i la més propera, la de Murcurols, que curiosament presentava un aspecte molt bo tot i la secada. 

Una escalada de tarda, tranquil·la, sense haver-la de compartir i quan encara no havia estat gaire masegada. Un plaer escàs.

L'altre lloc on les cascades s'han format escandalosament bé, ha estat el Pedraforca. Gerdera, el Miner, columna del Verdet.... Totes han estat ben formades i feia prou fred com per poder-hi anar a partir del migdia, quan tothom ja marxa, i gaudir-les intensament.

Gel abundant i sòlid, cascades poc complicades i un fred raonable al no escalar a primera hora del matí. Unes tardes molt agradables.

I tornar a la llum de la lluna cap a l'aparcament, en una nit plàcida i quieta, és sempre el millor final per una bona jornada de muntanya!

Puigsacalm, esperó dels Llops

Aquesta via que puja pel vessant sud del puig dels Llops, és una magnífica excusa per pujar al Puigsacalm escalant una mica i caminant bastant. Tan aviat com la vaig veure vaig pensar d'anar-hi, i finalment hi vam poder treure el cap amb la Queralt.

Reconec que em va agradar, tot i que l'escalada és curta, el conjunt de caminada i cims, i la volta de la muntanya, val la pena. I no s'escala amb un gres tan tou cada dia!!

A sobre deixo la ressenya dels Kutrescaladors, però nosaltres no vam fer l'aproximació des de Joanetes, si no des del coll de Bracons, penso que és molt més rodona i t'estalvies gairebé 500 m de desnivell.

Des del coll de Bracons seguim el camí normal del Puigsacalm i, al collet de Clivillers, a sota del Puigsacalm Xic, baixem a la dreta per agafar el camí dels Burros (senyal de fusta). Després d'un tram de baixada el camí comença a flanquejar seguint tot el vessant sud de la muntanya fins arribar, al cap d'una hora i mitja, al peu de l'esperó dels Llops (el darrer de la cinglera). Uns metres més enllà hi ha una cadena que ens indica que ens hem passat la pujada de l'esperó.

Grimpem uns metres i ben aviat trobem els primers parabolts, on comença la via.

Comencem a pujar i ben aviat veiem el to de l'escalada, un gres molt tou, que a vegades s'escrosta només de posar-hi el peu al damunt, que demana una certa atenció. 

Però el dia és bo, i l'equipament abundant, i tot plegat fa que l'escalada sigui plaent, sobretot perquè el tram més difícil agafa unes bones fissures!

Els trams difícils són curts, i mica a mica anem guanyant alçada. 

Un tram final ben estètic ens porta al darrer tram que ja és més una aresta senzilla que una escalada per l'esperó. Arribo al final de la corda i allà mateix ens desencordem i acabem d'arribar grimpant fins al cim del puig dels Llops.

Arribats al cim, trobem el camí ample i ben marcat que puja fins al Puigsacalm, on hi arribem en menys d'un quart. 

Des del cim, una darrera ullada a l'esperó que acabem de pujar, i enfilem l'ample camí de baixada que ben aviat enllaça amb l'aproximació de pujada i ens torna al coll de Bracons.

Una excursió-escalada ben interessant a una muntanya singular que ens ha agradat molt!

Peramola, sector Bestioles. Vies Moix i Pilar Marx

A prop de Peramola, sota el Roc de les Dues, hi ha un petit sector de conglomerat anomenat sector Bestioles. El mes de febrer hi vam anar a treure el cap amb el Pep, amb qui ens agrada explorar nous racons, sobretot quan la graduació de les vies no pica en excés.

a sota us deixo la ressenya, extreta de la web Eskalades.

Arribats a lloc, que des de l'aparcament i seguint la descripció de la ressenya és força evident, vam començar per la primera vi oberta a la paret, la via Moix, que a més serveix per baixar rapelant de la paret.

Ja us dic ara que va ser un error, la via és molt senzilla i molt trencada. I el descens en ràpel per aquí, un petit infern. Sorprèn molt que no hi hagi una baixada alternativa caminant perquè, tal i com està la roca, només perilles de fer-te mal amb la caiguda continuada de pedres.

Això si, la tranquil·litat és absoluta.

La via Moix manté sempre un patró: roca cutre i grau baix. Està prou equipada com per no haver de posar gran cosa. I el descens per ella, doncs amb molta paciència es fa, però sobretot perquè no hi ha alternativa.

tot i pensar que tornar a rapelar seria una merda, volíem provar la via que té més bon pinta: el pilar Marx. Aquesta no ens va decebre gens, només entrar a la paret per un petit pas desplomat ja t'avisa de què anirà la cosa. I al contrari de l'anterior, en aquest cas la roca és impecable!

La placa del segon llarg, per exemple, és realment molt bona.

Després, la paret es va tombant, però això no li treu mèrit. Si mai veniu no dubteu a fer aquesta via!

Fins i tot els dos llargs superiors tenen trams molt interessants, verticals i amb roca més que acceptable.

Així que havent trobat la via bona de la paret, i després d'un altre malson de ràpels, vam marxar satisfets de la troballa.

Camarasa, el Puro i el Sabardó.

Finalment, després d'una pila d'anys (des d'abans de la pandèmia), ens tornem a trobar amb el Manyo! Aquesta vegada, i acompanyat pel seu amic Òscar, hem quedat a Camarasa perquè gaudeixi de les bones vies d'aquesta raconada.

M'han preparat una magnífica tria de vies, i m'han deixat escalar de primer sempre que he volgut o pogut, cap queixa!!

La primera via ha estat la JOPUMA amb la variant Gutiérrez a la roca del Puro, una esvelta agulla que veiem a sobre. La via ressegueix el seu esperó de l'esquerra de la foto. A sota he deixat la ressenya del Col·leccionista de vies.

La via és molt bona, molt divertida, amb una roca extraordinària, i està completament equipada. Me l'han deixat pujar tota de primer, així que ja us podeu imaginar la satisfacció.

El segon llarg, a més, és cada cop més aeri a mesura que vas arribant a dalt. Una delícia.

Hem baixat del Puro amb un ràpel de 60 m directe fins a terra, seguint l'itinerari de la via Directa, que es veu una altra cosa, i hem anat fins a la base del Sabardó per pujar el primer llarg de la Mayor-Oliva, que també és una altra cosa. A sobre he deixat la ressenya de l'amic Asin.

Un diedre magnífic, molt vertical i pràcticament desequipat (2 parabolts i un filferro en 40 m), V+/6a. Així que he preferit veure-les venir i deixar que fos el Manyo el qui inaugurés el llarg.

I tal i com imaginava se m'ha fet dur, amb l'agreujant que avui estava de gresca per aquí i no comptava amb una tirada així. 

Tot i així reconec que és molt bona, que no està equipada però que permet posar-hi de tot i que la roca és molt bona. Ja ens mentalitzarem i hi tornarem un altre dia per gaudir-la de veritat!

Hem decidit que al Sabardó hi pujaríem per una altra via, així que hem rapelat i hem arribat al peu de la via següent.

La Rupi-Garreta al Sabardó és la que més m'ha agradat del trio de vies del dia. A sobre podem veure la ressenya del Col·leccionista de vies. 

La dificultat és una mica més alta, la roca segueix sent igual de bona i l'equipament és bo però no tant abundant com al Puro. Una meravella de via.

Al cim hi hem arribat per una bonica xemeneia, i després hem sortit per un diedre desequipat on val la pena portar algun friend gros (2 i 3) tot i que la roca és extraordinària i les preses molt bones. Per això entenc que no hi posin més de IV+.

Des del cim del Sabardó, un petit tram de traces pel bosc ens porten a un bon camí que ens retorna a les passeres metàl·liques de l'estret de Mu, i al cotxe. Un dia complet!