17 de maig 2024

Bukanan a la Roca dels Arcs i Díedre blau a la Roca Alta, doblet de vies del Joan Asín

Després d'una llarga temporada sense escalar plegats, amb el Manyo vam tornar a trobar un projecte que valgués la pena: enllaçar aquestes dues vies que tenen en comú que un dels apertiuristes és el nostre admirat Joan Asín.

Va ser una jornada d'acabar amb els braços ben satisfets, vaja, que notàvem que en teniem!
La Bukanan és una via lògica i agradable per ser de la Roca dels Arcs. No gaire equipada però de bon protegir, reconec que em va agradar molt més del què esperava.
El primer llarg ja va avisant de què anirà la cosa, avui, i el segon ho acaba de rematar. Bones franges horitzontals, verticalitat i algun desplom de tant en tant per no adormir-nos.
El tercer llarg el vam fer per una boníssima placa en comptes del recorregut original, que es veu molt brut. Així que la nostra enhorabona per haver millor la via passant per aquest placa tan xula.

Després la paret es va tombant fins enllaçar amb la Tàrrega. Però dalt de tot, en comptes de marxar flanquejant cap a la dreta vam tirar pel dret i també permet arribar fàcilment a dalt de tot.
Contents i animats, anirem cap a la base de la Roca Alta. Primer cal flanquejar tota la carena superior de la Roca dels Arcs fins al pas de Nerill, on hi ha el camí de tornada per a les vies de l'esquerra. Llavors cal seguir el camí marcat que va de dret cap a la base de la Roca Alta i acabar d'arribar a peu de via com millor es vegi.

El Díedre blau és una línia molt estètica però gens senzilla d'escalar. Més vertical que la Bukanan i força més difícil. Aquí deixo la ressenya dels companys de rocacalenta.com.
Només començar ja veiem que això serà una altra cosa. Un pas de ganxo seguit d'una placa molt exposada ens porten a un mur desplomat i molt poc equipat que només el savoi faire del Manyo fa que ens en poguem sortir. Un llarg intens.
El segon afluixa una mica, però ja es comença a notar el cansament als braços. I en un tram poc equipat i on cal tranquil·litat per posar bones assegurances, això es nota.

El tercer torna a apretar fort, la paret es torna més vertical i les assegurances són mínimes. Hi ha algun tram molt bo, però el tram de sota la reunió no és cap broma.
Afortunadament per a mi, el darrer llarg la paret tomba i permet una darrera tirada molt més relaxada que ens porta fins al cim sense més distraccions.

Una bona combinació de vies on cal anar-hi ben mentalitzat!!

6 de maig 2024

Peramola mola, a la serra de les Canals

Aquest dissabte, abans no sigui massa tard i no s'hi pugui anar per la calor, vam anar a barallar-nos amb la roca trencada de la serra de les Canals. En aquest cas la via escollida va ser la Peramola, mola, animats per la ressenya del Joan Asín. És una paret on amb el Pep hi hem anat a fer altres vies, unes vies amb característiques similars, la mateixa roca escrostonada, el mateix bon equipament i també una primera part més tombada i una segona part més vertical.

Com que la baixada és pel descens de la via ferrada, vam optar per fer una aproximació diferent de la proposada pel Joan. Així que vam deixar el cotxe a l'aparcament de la ferrada i vam tirar avall per la carretera fins una corba tancada, on marxa un camí molt marcat. Llavors només cal esperar a trobar una fita situada a la vertical de la via, per pujar per un corriol costerut fins a la base de la paret.
El primer llarg és molt llarg i molt senzill, tret d'un petit tram de IV amb dos parabolts. Per trobar la reunió cal fer un petit flanqueig a la dreta en una sabina, quan ja gairebé no queda corda.
El segon llarg recorda el primer però és més sostingut en el III, i també és de gairebé 60 metres.

Després, una caminada cap a l'esquerra seguint un rastre evident ens porta a la base de la paret, on comença la part més vertical de la via.

El què serà el quart llarg, molt curt, ens ensenya el què serà la resta del recorregut: mur vertical, un petit desplom, roca a vigilar i un flanqueig cap a la dreta a buscar la reunió, senzill però exposat.
El cinquè és un mur desplomat amb alguns passos llargs, però ben equipat, que a mesura que s'acosta a la reunió va tombant i permet escalar una mica en lliure.
El sisè seria una fotocòpia de l'anterior, només que aquí cal posar un parell de friends per poder passar a l'inici de l'artificial. Nosaltres vam fer amb un camalot del 0,75 i un alien vermell. I al tram final també cal sortir en lliure sobre aquesta roca tan particular.

Afortunadament el tram més artificiós ja l'hem passat i al setè llarg ja tornem a escalar. Aquí la via puja directament fins una gran cova i després marxa flanquejant a l'esquerra fins arribar a una reunió bastant penjada.
La tirada és molt interessant, i el flanqueig realment aeri!! Si la roca fos més bona seria una meravella.
I curiosament, perquè a la ressenya no ho semblava gens, el darrer llarg és el més difícil de la via. Els passos en lliure són molt obligats, però ara ja portem una bona estona escalant en aquestes crostes que es desmunten i ens en sortim prou bé.
Finalment arribem dalt de tot, a la cresta de la serra de les Canals, enmig d'un dia magnífic amb sol i poca calor.

Per baixar, tot i que la via és rapelable, preferim seguir tota la cresta fins al cim. Una cresta molt interessant, senzilla però molt aèria, on cal vigilar sempre que en cas de relliscada és preferible caure cap a l'esquerra....
Dalt del cim, al costat de la creu omnipresent, trobem l'arribada de la via ferrada i l'inici del seu camí de descens, que seguirem fàcilment per retornar al cotxe.

29 d’abr. 2024

Tàrrega a la Roca dels Arcs

La via Tàrrega puja per la zona més tumbada de la Roca dels Arcs, si és que aquesta gran paret en té cap, de zona tumbada... El què si que és, és una escalada molt interessant i distreta. A sobre us deixo la ressenya del Joan Asín.

D'entrada per arribar al peu de via cal fer una grimpada entre arbres que et fa reflexionar quan hi ets: "Si això és el camí, com serà la via!"
Al petit replà on comença la via ens equipem i marxem cap a l'esquerra, però no gaire. Allà hi ha una línia de parabolts que no és la nostra via. Jo aprofito per xapar el primer i després marxar cap a la dreta seguint una mena de díedre i tirant cap amunt. En un replà, cal fer un senzill flanqueig horitzontal a la dreta fins la reunió.
El segon és un clàssic mur vilanoví, però que es deixa fer prou bé, fins una gran savina on hi ha la reunió.

Al damunt hi ha el pas més difícil de la via, un petit desplom amb una fissura bona, però d'aquelles on les preses bones no són on haurien de ser! Res que no arregli una bona tibada...
A partir d'aquest pas, la via es va tornant més senzilla i més indefinida. Nosaltres vam fer la tercera reunió en unes savines quan la corda ja no donava gaire més, i després fins dalt per on ens va sembla millor. 
Després ja només quedava baixar. Afortunadament la baixada és molt millor que des de dalt de la Necronomicon i veïnes. Hi ha un corriol ben agradable baixa directament per l'obaga i no cal passar pel trencacames de la carena.

28 d’abr. 2024

Puigsacalm, esperó dels llops

L'esperó dels llops és d'aquelles vies d'escalada, que més que una via d'escalada és una gran excursió amb un tram on s'escala una estona. A mi la via em va agradar prou, és distreta i poc compromesa, però sobretot em va agradar el conjunt. La caminada des del coll de Bracons per la via normal del Puigsacalm, el flanqueig per tot el vessant oriental de la muntanya, trobar la via, acabar d'arribar al Puigsacalm.... Tot el conjunt fa d'aquesta petita i senzilla escalada una bona experiència.

Aquí deixo una parell de ressenyes del Joan Asín i del col·leccionista de vies, però la xarxa en va plena.

La roca no és cap meravella, són gresos eocens que es van desfent a mesura que vas pujant, però està equipada per no patir. I l'entorn si que és meravellós!
Quan hi vam anar amb la Queralt, vam tenir alguns problemes inicials per trobar la paret, sobretot perquè en passes altres que et poden confondre. Però de seguida que la vam veure, la ruta és clara: grimpada fins un replà on es veuen els parabolts, i esperó evident fins la carena del Puigsacalm.
De totes les tirades, la única exigent és la tercera, però reconec que els passos de fissura són molt interessants.

I el fet que tota la via sigui ben aèria li dona un plus afegit que fa que, fins i tot els llargs fàcils de la part superior tinguin interès.
Arribem al Puig dels Llops, a la carena del Puigsacalm, i allà agafem el camí del cim principal i s'acaba la tranquil·litat. Una munió de gent al camí, i una gran cua per fer-se la foto al cim.... Bé, privilegis nostres que encara podem gaudir de la muntanya solitària una bona estona!

30 d’ag. 2023

El pentàgon castellà en BTT

El pentàgon castellà és una ruta molt interessant que uneix 5 capitals castellanes en 5 dies. Són etapes llargues, però en general amb un desnivell molt assequible. 

Jo la vaig fer en BTT però és un recorregut òptim per a gravel, hi ha algun tram de camí però en general es va sempre per pista. Els únics trams problemàtics són els pedregosos o molt pedregosos i algunes acumulacions de sorra. I no se circula gaire per carretera.

La volta sencera són 481 km i 5.000 m de desnivell. 

Després d'estudiar-la, vaig veure que venint de Catalunya el lloc on tenia més sentit començar era a Segòvia, per un problema de temps vaig haver d'escurçar la primera etapa, i en comptes de fer Segòvia-Valladolid, vaig començar a Coca.
Al costat del castell de Coca vaig començar la ruta, sortint en direcció nord seguint una ruta xacobea que surt de Madrid.

El recorregut cap a Valladolid segueix tot de pistes que travessen bàsicament conreus i pinedes. Pinedes cabrones que amaguen trams amb acumulacions de sorres de molt mal pedalar, com si anessis per la platja. Sort que són curts, però quan els trobes al capdavall d'una baixada et frenen de mala manera!
Cal dir que la ruta no té pràcticament cap indicació, així que el GPS és imprescindible. Algun senyal de que som en una ruta xacobea i poca cosa més.

A mesura que em vaig acostant al riu Duero el paisatge millora amb algun tram de camí entremig dels pins on no saps si anar pel camí i la sorra o per la pinassa...
Avui 13 de maig és festa a Valladolid, festa de Sant Pere Regalat, i no he trobat allotjament, així que em desviaré a l'entrada de la capital per anar fins a Cistèrniga, un poble més petit i prou bonic, on he fet el millor sopar de la ruta! 63 km que m'han servit per situar-me.
La segona etapa serà la més llarga de les 5, gairebé 120 km, però almenys no té excessiu desnivell. De Cistérniga vaig a buscar el riu Duero i el travesso, a l'altra riba hi ha la ruta del Duero que va resseguint el riu i que seguiré força quilòmetres. 
A Tordesillas faig la primera pujada important, i a dalt aprofito per esmorzar. El camí és força agradable però a la reserva de Castronuño hi trobem diverses zones de sorra, i una baixada molt pedregosa cap a la vora del riu.

Després passo per sota de Toro, (quina mandra pujar-hi...) i segueixo el riu fins a Zamora.

He de confessar que és la ciutat que m'ha agradat més de les 5, molt maca, molt agradable, i monumental sense ser excessiva.
Sortim de Zamora travessant el Duero, i llavors ja comencem a pujar per l'anomenada Tierra del Vino.

A partir de Zamora, la ruta va cap al sud seguint en sentit contrari la ruta de la Plata. Una etapa curta, 68 km, que podem dividir en dues parts. 
La primera va resseguint pistes, que a vegades costen de seguir perquè són poc lògiques, i va pujant de forma constant fins arribar a El Cubo.
La segona part, en canvi, anirem sempre per la vora de l'autovia seguim pistes i camins estrets que pugen i baixen contínuament, en el què acabarà sent una pedalada molt distreta.

De Salamanca poques coses puc afegir que no sapigueu, però a mi em va agradar retratar-me amb l'Unamuno per tot el què representa.
Surto de Salamanca disposat a afrontar l'etapa reina de la volta. No només per la llargada, 106 km, i el desnivell (cal travessar la serra d'Àvila), sinó també pel terreny irregular. A més, fer-la tota amb vent de cara també es va acabar fent una mica pesat.

Surto de Salamanca i vaig fins a Alba de Tormes seguint una via verda que puja i puja, i després baixa de cop. 
A partir d'Alba de Tormes el paisatge es torna totalment agrícola, i el camí alterna trams molt masegats amb trams de pista agradable. Va seguint una antiga cañada que no està senyalitzada i fa fàcil cometre alguna errada.
El tram final és la pujada a la serra d'Àvila, on recuperem el paisatge de devesa amb ramats de vaques o de toros fins una carena molt maca plena de blocs granítics enmig d'una vegetació d'altra muntanya.
I després d'una llarga baixada, les muralles d'Àvila!!
La darrera etapa és una etapa curta, semblant a la tercera, però de recorregut molt més complex. 

D'entrada, per sortir d'Àvila cal anar a la part alta de la ciutat i agafar uns senders estrets que no acaben de ser gaire agradables de pedalar. I a més, de matinada està tot glaçat i fot un fred intens que em fa anar amb les mans balbes.

Això enllaça després amb un magnífic carril bici que fa que el fred encara mossegui més, però per altra banda permet de progressar molt ràpid.
Però el què no em va agradar de l'etapa són els trams de carretera. Les vores del recorregut estan plenes de tanques i cal anar molta estona seguint vores de carretera, alguna bastant transitada. El track a vegades va per llocs inversemblants per estalviar asfalt, però en general valen la pena.

Almenys el tram final per arribar a Segòvia és més bonic. Bones pistes que pugen i baixen, pobles agradables de travessar i un tram final per una via verda que et deixa a la mateixa ciutat.

I al final, per celebrar la volta, un bon sopar prop del magnífic aqüeducte que et reconcilia amb tots els problemes d'una ruta tan llarga però, també, tan interessant.