De Serracanya a Berga, caminar per pair l'esmorzar.

Serracanya és una casa pairal que està al límit occidental del Berguedà, entre Montmajor i Navès, on han muntat un tinglado per caçadors ben curiós, i molt friki. Val realment la pena de veure-ho, almenys a mi m'és impossible d'explicar-ho. 

Però també hi fan el millor esmorzar que he vist mai. Hi ha una gran llar de foc rodona, on tens barra lliure de botifarres per coure, torrades amb all i/o tomàquet, embotits de tota mena, plats de cullera i de forquilla.... 

Doncs diumenge passat vam anar-hi a treure el ventre de pena, i ho recomano de debò! Després, clar, alguna cosa havíem de fer per cremar-lo, així que vam idear una caminada de tornada cap a Berga.

Des de Serracanya vam tirar enrera en direcció a Montmajor. Inicialment travesses unes zones de bosc, però ben aviat entrem en un paisatge agrícola, que només ens deixarà de tant en tant.

El recorregut és força atractiu fins a Montmajor, després, en canvi, hi ha un tram cap a Montclar i la carena de Casserres que està gairebé tot asfaltat.

Abans d'arribar a la carena, ens distraiem amb la fauna, primer és una baralla força curiosa entre un corb i un aligot, que acaba fent marxar a l'aligot de la zona.

Després és la troballa macabre d'un teixó atropellat a la pista, i que algú ha enfilat damunt de la bionda. Un bon exemplar que ha acabat de mala manera....

La ruta no té massa història, i va recorrent conreus i boscos de pins i alzines, enmig de ramats de vaques o ovelles. De la carena baixem cap a Sant Quintí, a punt d'acabar d'enrunar-se al costat del seu immens teix, voltem Casancots i pugem a Avià, des d'on arribem còmodament fins a Berga.

Són unes 5 hores i mitja, amb un recorregut que he penjat al wikiloc, i que no van aconseguir que recuperéssim la gana fins a l'endemà!

Ruta de les Colònies, PR C-144, de Navàs a Berga

A la segona meitat del segle XIX, es van començar a construir un gran nombre de colònies tèxtils al costat del riu Llobregat, per aprofitar el seu cabal com a força motriu de la maquinària, i aprofitar el fet que aquí dalt encara no havien arribat els sindicats i els treballadors eren més manejables i mesells.

A cada colònia hi havia dos espais diferenciats, l'espai industrial i l'espai residencial. En aquest darrer hi vivien els treballadors tot l'any i tenia tots els serveis necessaris. Normalment, es feien moltes activitats i festes i, en molts casos, es creaven famílies entre els mateixos treballadors de la colònia.

Presidint aquests espais, un element comú a totes les colònies era la torre de l'Amo, on hi residia la família que governava la colònia.

Ara les colònies tenen les fàbriques tèxtils aturades i es trobenen un estat de semi abandonament. Ha estat darrerament que hi ha hagut interès en valorar el conjunt patrimonial que representa la major concentració de colònies de Catalunya.

La ruta de les colònies va resseguint antics camins per la vora del riu Llobregat, i va passant d'una colònia a una altra. Avui he sortit de Navàs, i he pujat corrent per tota la ruta, fins a Berga. Un recorregut més que recomanable que, gràcies a la línia d'autobusos, permet fer recorreguts circulars, d'anar a peu i tornar en bus, o a l'inrevés.

La ruta que he fet, grafiada a sota, està molt ben senyalitzada. Primer en blanc i groc de PR fins a la font del Balç, i després en blanc i vermell de GR fins a Berga. Però pel qui vulgui, al wikiloc hi trobarà el track de gps.

En total són uns 32 o 33 kms, que he trigat 2h 45' en recorre'ls.

Del Mal Pas de Taravil al bon pa de casa

Al Mal Pas de Taravil no hi havia estat mai, i el Toni tampoc. Feia temps que deiem d'anar-hi i en època de temps insegur és quan es poden fer coses d'aquestes, com anar a fer esportiva. Aquest dijous a la tarda ho vam anar a veure, i també vam veure la cascada que surt del torrent (a sobre), habitualment sec.

Del lloc poca cosa puc dir que no hagin explicat el Terrible o el Passarell, potser explicar que enlloc surt la totalitat de les vies actuals, així que la cosa pot portar una certa confusió pels que hi vagin per primera vegada. Nosaltres vam estar de sort, i el Ricard ens va ajudar una mica.

En total vam fer quatre vies, començant per la més senzilla, 2 Tandem 2 (a sobre), que a la guia marca V però no deu depassar massa el IV+ o el V-.

Seguint els consells del Ricard, vam continuar pel diedre dels Ossitos (a sota), que tampoc ens va semblar V+, V si, i sostingut també. Més interessant i sostinguda que l'altra.

La tercera va ser la perla, l'esperó del Petitó (a sobre, jo mateix patint per treure-la). Una via molt maca, totalment d'acord amb el grau (6a+) i amb el que diu el Terrible: la millor del seu grau en un bon radi. Roca excel·lent, divertida i sorprenent. Res a dir-hi.

Però no volíem marxar sense fer la Noi del pijama de ratlles, oberta per l'Òskar, crec. Em feia especialment gràcia de fer una via oberta per ell (a sota, el Toni començant-la). I reconec que la vaig trobar dura, l'esperó ens va passar factura....

A part d'això, vaig trobar curiosa la imatge de la placa que fa referència als esforços que van fer els veïns per obrir el pas de la pista per sota de la paret.

Però com que això de l'esportiva no dóna per gaire, us explicaré una mica el procés que faig servir normalment per elaborar el pa, almenys el més senzill i habitual, que he vist que hi ha gent interessada en el tema.

D'entrada 4 ingredients i prou: farina de força de qualitat (300 grs.), aigua (200 cc.), llevat sec (7 grs.) i sal (7 grs.).

Posar-ho tot a la panificadora al programa d'amassar i, quan ha acabat, abocar-ho sobre una superfície lleugerament enfarinada i treballar-ho una mica (a sota).

Després donar-li la forma que a cadascú l'hi agradi. A mi particularment m'agrada fer fougasses (a sobre), queda un pa molt ben cuit i amb molta crosta ben cruixent, però sobre gustos....

I cap al forn (a sota), ben calent (250ºC) i amb humitat. Jo hi poso un recipient metàl·lic ple d'aigua que va bullint mentre el pa es cou. En total ha de coure uns 20', els primers 5 a 250ºC, després es baixa a 220ºC i els darrers 6' a 200ºC, més o menys. Això depen de la forma del pa, com més gruixut, més temperatura.

I després ve la part més bona: gaudir-lo sense comparar-lo amb els pans que comprem normalment, que llavors ens venen preguntes al cap que no porten enlloc !

Una volta original entre Berga i Montmajor

La comarca del Berguedà es pot explicar o descriure de moltes maneres, segons els interessos de la persona que ho fa. Però crec que tothom que la coneix una mica estaria d'acord en que es tracta d'una comarca interessant i complexe. Per a mi, que la conec a fons i l'he trepitjat de totes les formes possibles, encara em reserva alguna sorpresa (a dalt, cingles de sant Salvador i plana de l'Espunyola).

Durant la lluna plena de setmana santa, se'm va ocórrer una forma diferent de traçar-hi un itinerari. En podríem dir: "quan casa teva és el refugi". La idea era de fer un itinerari a peu de dos dies, un itinerari circular en el que el punt central era la casa pròpia. I encara que sembli mentida, la cosa va funcionar.

El primer dia vam anar a deixar el cotxe a Montmajor, refiats de conèixer prou bé els camins a mesura que ens acostàvem a Berga com per fer-los sota la llum de la lluna. Com al matí encara treballàvem, vam sortir a la tarda per anar cap a Montclar, el castell de l'Espunyola, Casancots, Avià i Berga.

Arribar a casa permet de prender una dutxa i fer un bon sopar, i també de retrobar la calidesa dels llençols coneguts, amb un pressupost mínim.

L'endemà ben aviat, vam pujar cap a Queralt pel camí de la solana. Sempre que hi passo m'agrada de grimpar per alguna de les vies obertes sobre mateix del camí, poc abans d'arribar dalt de tot, anomenades de la drecera de Queralt. Tenen una dificultat molt assequible (III amb algun pas de IV, com es pot veure al costat), que permet de pujar-hi sense corda. Aquest dia, però, hi havia una cordada que s'ho agafava molt seriosament i tampoc era qüestió de deprimir-los.

Després vam continuar l'itinerari en direcció oest cap al camí de l'aigua de Queralt, el Portet, l'obaga de Campllong i la font de l'Espluga. Tot passant per sota el roc del Gegant (foto de sota), ens va sorprendre el fet que no hi hagi cap via d'escalada oberta tot i que la roca és la mateixa que al roc de l'Alou. Potser és massa lluny del cotxe ?

Després la ruta va anar cap als Tossals i vam fer una petita desviació al cingle de Sant Salvador, abans de baixar a l'Espunyola i retrobar el cotxe a Montmajor. Una ruta molt maca fruit d'una idea interessant que caldrà madurar.