Les Calanques. Cap Gros i Calanque d'en Vau.

El segon dia per les Calanques vam anar a recòrrer el sector més oriental, proper a Cassis. Sortint de l'aparcament de la Gardiole, el primer tram de camí seguia unes carenes pelades i rocoses, amb un paisatge a mig camí entre el Garraf i el Montsant.

Després de pujar el Cap Gros, el segon cim més alt del massís, el camí baixa a buscar la carena del Devenson, en un tram que és el més espectacular del recorregut.

El camí carener planeja sempre pel fil dels penya-segats calcaris, a ran de mar, però anant sempre més de 200 metres per damunt. De tant en tant s'endevina alguna cordada d'escaladors, o algú sota nostre fent snorckel, però el que mai hauríem esperat era trobar-nos a una colla d'alemanys fent slackline damunt del mar.

Això del slackline consisteix en passar per damunt d'una cinta estreta, ben tensada, i assegurats per si de cas.....

En aquest cas, la llargada de la travessa era de prop de 80 metres, que és bastant segons els entesos. Els nois eren molt agradables i vam estar-hi parlant mentre ho preparaven, però veient que s'allargava l'espectacle, vam decidir d'anar tirant i intentar de veure'ls des de la carena del davant.

Finalment van arrencar i, tot i que la distància i el vent van provocar que la imatge fos una mica moguda, penso que el video resultant és prou interessant:

La caminada va continuar cap a la calanque d'en Vau, estreta i allunyada, però tot i això, plena de gent. Sembla que allà la gent no s'arronsa per haver de caminar més d'una hora per arribar-hi....

Finalment, ja només quedava retornar tranquil·lament cap al cotxe, seguint una vall fonda similar a algun fondo del Garraf, però sense margallons!

El recorregut també el podeu veure al Wikiloc, com sempre.

Les Calanques. Una volta per Sormiou i Morgiou

Les Calanques és un d'aquests racons paradisíacs on costa d'anar. O hi fa massa fred, o massa calor, o no sembla que el viatge valgui la pena. A mi m'ha costat molt d'anar-hi, però finalment ens hi hem deixat caure aquesta Setmana Santa aprofitant que feia un temps ideal. I com sol passar en aquests casos, ara serà més fàcil de tornar-hi!

Potser el principal problema que té aquesta mena de Garraf del nord, és la seva proximitat a Marsella. de fet, hi està enganxat. Només cal veure que per fer aquesta volta, cal aparcar el cotxe molt a prop de la presó de les Baumettes, per entendre-ho. I llegir per tot arreu de no deixar res dins dels cotxes.....

Sort que, tan aviat com et poses en marxa, t'oblides de tot. El paisatge ben aviat es torna salvatge i atractiu, i els camins ben traçats se't van enduent cap endins com qui no vol la cosa!

El camí baixa primer a la cala de Sormiou, i va a parar directament a la platja envoltada de cases. Després de voltar-la per l'esquerra, damunt d'un petit port, s'enfila cap a la carena veïna.

Seguim un bon camí carener, amb bones vistes sobre aquesta part del massís, on no puc parar de fixar-me en les bones línies d'escalada que es veuen. 

Ben aviat baixem cap a la cala de Morgiou, més petita i recollida. Abans, però, passem pel cap de Morgiou, on encara es conserva un mur de protecció, darrera del qual els habitants de la cala s'hi podien arreplegar quan atacaven els pirates.

A la cala podem fer la cervesa, abans de continuar cap a la carena dels Escampons, on un plàcid camí ens retornarà al cotxe, després d'haver fet una bon primer tast d'aquest massís tan especial.

A sota us deixo el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track per gps del recorregut. Els camins són fàcils de seguir en general, però són prou pedregosos com perquè costin més del que aparenten. Sobretot les baixades.

Esperó Delator, sortida geològica al Cingle de la To

Tornar al cingle de la To sempre és agradable, i poder-hi acompanyar a escaladors que no hi havien estat mai, com ara el Josep Anton, encara més. Així que amb ell i el Pep vaig poder repetir la joia de la corona d'aquesta paret: l'esperó Delator.

Diumenge feia bon temps, però ni de bon tros la calor de dissabte. Bufava un airet que feia  que la temperatura fos ideal per escalar al sol. 

Vaig atacar el primer llarg després d'uns quants comentaris sobre com era l'escalada en aquests gresos maastrichtians de la formació Areny, si és que no són gresos calcaris del Luteciá...., res temes de conversa entre geòlegs quan no parlem de dones!

El començament sempre costa d'adaptar-s'hi quan fa dies que no hi has escalat. A més, comença amb un petit desplom que cal protegir. Mica a mica vaig retrobant la manera, i ben aviat arribo al replà de la primera reunió.

El segon llarg li deixo al Josep Anton, que gaudeix de valent en la magnífica placa que hi ha a la segona meitat del llarg. Una placa ratllada de roca excel·lent i molt adherent, que cal passar en autoprotecció absoluta. Aquesta tirada té dos parabolts, un a l'inici, i un altre que protegeix l'arribada a la segona reunió.

El tercer i més espectacular, em torna a tocar a mi. començo en diagonal a la dreta evitant els sostres fins una fissura desplomada. A partir d'aquí un llarg flanqueig cap a l'esquerra em porta al pas de sortida.

Després d'una petita caiguda tonta tot posant un tascó, arribo a dalt. Ràpidament se m'ajunta el Josep Anton i, veient que el Pep va una mica endarrerit, aprofito per anar a la carena veïna per fer alguna foto dels seus darrers passos.

I és que n'arriba a ser molt d'espectacular aquest darrer llarg! A tots dos els hi ha agradat molt la via, així que ja només ens queda baixar relaxadament cap a la Nou, a celebrar-ho amb una cervesa!

Viatge apatxe, a la Pastereta

Aquest dissabte, amb la Marta, vam anar-nos a refugiar de la calor a la paret oest de la Pastereta. Hi ha determinades vies que són òptimes per una cordada mixta, és a dir, la barreja d'un de clàssica i una d'esportiva. I el Viatge Apatxe reuneix totes les condicions: aproximació còmode però llargueta, equipament per no patir, un cim bonic i una baixada agradable.

Hi arribem pel camí del Clot de la Mònica i una canal final. Ens encordem i pugem un primer sòcol de II i III per arribar al que és l'inici de l'escalada de veritat.

El primer em toca a mi, una placa fina, fina, però que es deixa anar fent. Una escalada típica d'aquesta paret. Sense voler, arribo a la reunió, i és que el llarg és prou bo com per voler que sigui més llarg! Darrera puja la Marta i també em sembla que el gaudeix. La dificultat està en aquell punt just de no patir.

De fet, nosaltres realment anàvem a pujar pel Kraken, però la única cordada de tota la paret la tenia ocupada! Però no estem gens descontents de la tria, perquè el Viatge Apatxe és molt semblant en tot. Mentre la Marta acaba d'arribar em miro a la cordada de Manlleu com fan el seu llarg (a sobre).

El següent és per a la Marta, curtet però també molt bo. Potser és una mica més difícil que l'anterior, però la veritat és que no he sabut notar. I ella l'ha pujat com un tiro! El pas més emprenyat és just abans d'arribar a la reunió, brut i estrany.

El tercer te un inici cabró, que de cap manera és V+, tots dos hi estem d'acord. Després ja es normalitza i mica a mica es va aplanant fins arribar al peu del mur final.

Des de la reunió ens mirem als manlleuencs com el superen i, al mateix temps, ens mirem el nostre, que sembla que té la mateixa dificultat. Es veu potent, el llarg....

Sense nervis, la Marta tira cap amunt, s'ho va mirant, però va pujant. Es nota que està acostumada a escalar en aquest nivell...., ni se'n recorda que porta motxilla! Veig que fa algun repòs, però ben aviat li comença a tocar el sol i ja treu el cap a la carena. Ara em toca a mi....

El mur començ vertical i, poc a poc, va desplomant. El primer flanqueig és cabró i m'agafo, però després venen uns forats boníssims i aconsegueixo pujar molt bé fins un darrer desplom més accentuat on ja arribo amb els braços de Popeye. Torno a reposar i, després de mirar-me'l bé, aconsegueixo sortir indemne d'aquesta muralla!

Una bona escalada, tot i que la roca encara s'ha d'acabar de sanejar (m'ha saltat una presa de peu al tercer llarg i he fet una petita fregada contra la paret...). A partir d'aquí,i sota un sol aclaparador, seguim la carena fins el camí de Sant Joan que ens retorna al cotxe.

Gràcies per venir, Marta!

Aresta Brucs del Dumbo, Agulles

Aquest dilluns a la tarda, vam retornar a Agulles amb el Toni, després de força dies sense treure-hi el cap. Realment escalar a Agulles sempre te alguna cosa de màgica. I si, a sobre, fa la temperatura ideal que feia..., doncs no puc dir gran cosa més.

Vam escollir aquesta aresta Brucs després de llegir la bona ressenya de l'Escalatroncs. Dificultat baixa i equipament escàs i antiquat, van ser els factors clau. Després ens vam trobar que la roca és collonuda i que la via està plena de merlets on pots millorar la seguretat de l'escalada.

L'aproximació és molt còmode pel camí de la canal Ampla fins a sota del collet que el Dumbo fa amb el Setrill, i llavors una breu pujada pel bosc et deixa al peu de l'aresta.

El primer llarg és una rampa curta, on amb una senzilla grimpada s'arriba a la primera reunió. No hi ha cap assegurança i el Toni va pujar fins el replà sense posar-n'hi cap. 

A partir de la primera reunió, ja es veu que la inclinació de la paret canvia. Flanquejo cap a l'esquerra fins un bon merlet, i després ja només cal seguir cap amunt a caçar un burí que t'ajuda a arribar amb més confiança fins un segon replà a l'alçada d'una sabina, on fem la segona reunió.

No vaig saber trobar l'escàrpia que sortia a la ressenya, però llaçant un segon merlet en vaig tenir prou. El llarg és molt bo i no massa difícil, amb una roca de grans còdols, on potser el pas més complicat és just abans de la reunió. Un llarg que es fa massa curt.

El tercer i darrer comença fent una diagonal cap a la dreta, a llaçar un gran merlet (a sobre). Un tram més vertical i més assegurat et porta a un forat ple de burins, on es podria fer reunió. Passo la bauma de dreta a esquerra i després cap amunt, fins un llavi on hi ha un pont de roca (alien optatiu), que assegura el darrer pas de la via.

La darrera reunió està en un replà que hi ha just abans d'arribar al cim de l'agulla, amb dos burins. De fet, totes les reunions són amb burins força atrotinats, però reforçades amb un espit cadascuna.

Des del cim, on hi tenim una molt bona vista del conjunt d'Agulles i Frares, baixem caminant per una canal cap a l'esquerra que ens acaba retornant al camí de la canal Ampla.

Una via molt agradable de les que et retornen les ganes d'escalar a Agulles. Això si, sempre que no ens mirem gaire les assegurances i tinguem traça a enllaçar merlets!

Una volta pel Puigsacalm

Després de molt temps, aquest dissabte he tornat al Puigsacalm, en un cert retorn al passat, amb un cert regust d'infantesa. Vam trobar al coll de la carretera damunt de Siuret un bon lloc on parar amb la furgoneta i passar-hi la nit, i ja vam començar allà mateix. 

Vam voler fer una volta pel vessant nord de la muntanya, així que passat el col de Siuret, vam baixar cap el salt de Sallent, sempre espectacular, tan vist de sota com de sobre.

Des del salt, vam seguir un camí que va marxant més o menys de pla pel vessant nord de la muntanya, en direcció al puig Corneli i Sant Magdalena del Mont (a sota). 

Baixa aigua per tot arreu, es nota que ha estat plovent aquests dies, i alguns trams de camí es troben ben enfangats. Però fa un dia magnífic i estiuenc, i tots els problemes semblen més petits i assumibles.

Pugem al puig dels Llops, des d'on veiem el Puigsacalm ben proper, i el Canigó ben nevat. Aquí gaudim de la tranquil·litat que al cim principal no tindrem, i ens entretenim a identificar els cims del Pirineu Oriental, tan propers i llunyans a la vegada.

Finalment ja només ens queda retornar seguint la carena, molt agradable i més lluminosa en aquest temps, amb els arbres despullats de fulles. Es nota que molta gent puja des de Bracons, després de la cruïlla, tornem a trobar-nos ben sols.

Travessem pla Traver i, abans de sortir a la carretera topem amb un ralli de cotxes força desagradable. Així que optem per fer una petita volta per tornar a la furgoneta i evitar coincidir amb ells a la carretera.

Una bona caminada, agradable i tranquil·la, on no pots deixar de pensar com deu ser tot aquest paisatge al punt de la tardor. Haurem de tornar-hi. Una ruta que trobareu pintada a sota i que us podeu descarregar del Wikiloc.