Estasen a la nord del Pedraforca. Ja fa 10 anys del Cho Oyu!

Aquest octubre passat va fer els 10 anys de l'expedició berguedana al Cho Oyu, i és que el temps passa volant... Va ser una gran experiència per tots plegats: 6 setmanes, 7 expedicionàris, 4 cops al cim, i un bon impacte a la comarca. 

Tot i que la majoria hem anat fent la nostra durants aquests darrers anys i que des de que vam tornar de0 la segona expedició al Gasherbrum II, ens hem vist poc, encara vam ser capaços de retrobar-nos tots junt per anar-ho a celebrar.

L'Estasen al Pedraforca va ser l'excusa per agafar gana de cara al dinar que ens va preparar el Punky!

Al final a la via només vam ser sis, i el dia que vam enganxar va ser el diumenge més fred de tota aquesta càlida tardor que ens està fent.

Vam organitzar-nos en dues cordades de 3, i cap amunt, que fa pujada!

De la via poca cosa puc explicar, d'una de les rutes més transitades de la paret nord del Pedra. A dalt de tot he deixat la ressenya de l'Edu, tot i que no sé si calia.

Amb el fred, vam estar totalment sols, i els gats estaven més aviat rígids... Van anar millor els que no se'ls van posar!

Força de pressa, tot i algun petit ensurt, ben aviat érem a la part final de la via. Suposo que la fresca hi devia ajudar! Quan s'escala més còmode amb guants que sense, normalment no tens gaires ganes d'entretenir-te a la paret!

Foto de cim i cap avall, a la tartera, a trobar-nos amb la multitud que baixava del Pollegó Superior.

A la una ja érem al refugi, així que vam tenir temps de fer un bon dinar (Punky, ets un crack!), i una sobretaula encara millor.

Bé, si que és cert que ja han passat deu anys, però mirant les fotos tampoc ho sembla tant....

Tête des Toillies i Pain du Sucre

De les darreres sortides que vam fer al Queyras, les dues més remarcables van ser la Tête des Toillies, amb un darrer tram d'escalada senzilla, i el Pain du Sucre, potser el pic de més de tres mil metres més senzill i còmode que he pujat mai.

Per anar a la Tête des Toillies (3.175 m) hem d'anar fins a Saint Veran, passar les pistes d'esquí i continuar per la pista fins a sota la capella de Clausis, deixant el cotxe en un aparcament situat en una antiga pedrera de marbre (2.300 m).

El camí és molt planer i va seguint la vall fins al refugi de la Blanche, que està en un lloc idil·lic, a la vora d'un llac i envoltat de prats.

Ara ja estem acabant la segona setmana d'octubre, i els colors de la tarda es troben ben avançats. De fet, a la tercera setmana ja hi va caure la primera bona nevada!

El camí que puja cap al coll de la Noire, arrenca abans d'arribar al refugi. Un camí agraït, però que s'enfila sense demanar disculpes i supera ben de pressa els més de 500 metres de desnivell que tenim al davant. Des del coll es veu molt bé el cim i on estan concentrades les dificultats, just en els metres finals.

Seguint la carena s'arriba a la tartera final i, seguint les fites, arribem al peu de la paret: una cinquantena de metres de II-IIIº, equipats per pujar assegurats io per baixar rapelant. 

Hi entro confiat i sense material, he vist que es podia fer així que m'he estalviat de carregar-lo fins aquí dalt. La veritat és que la roca és molt bona i les dificultats estan concentrades en passos molt concrets, de manera que arribo al cim sense massa poblemes. Res a veure amb els Agneaux!

Des del cim, la vista és molt bona sobre les muntanyes d'aquesta part del Queyras, però no puc evitar de fixar-me en la Taillante (a sota), i en els bons records que em porta....

A la baixada cal anar concentrat, i no només en els passos més difícils de la grimpada, si no sobretot en no equivocar-se, que sortir de la ruta vol dir trobar-se amb passos de dificultat força més alta...

Després ja només cal retornar pel mateix camí de pujada cap al coll de la Noire i baixar cap al fons de la vall, on ara agrairem el fort pendent, que permet de baixar en un tres i no res.

I passejar cap al cotxe tot gaudint dels colors de la tardor, enganxats als làrix.

L'altra sortida és la del Pain du Sucre, un cim alt i punxegut, que s'alça fins els 3.208 metres al costat del coll de l'Agnel. La peculiaritat és que el coll està a 2.740 metres d'alçada i hi passa la carretera que travessa cap a les valls occitanes d'Itàlia. Així que la pujada no és gaire llarga ni complicada.

Abans d'arribar al coll ens parem a veure aquesta curiosa demoiselle coifée, que sobresurt entre els arbres del bosc.

Per pujar al cim, només cal seguir la carena, per un camí ben traçat on no ens podem perdre de cap manera!

El primer tram és ben planer, però ben aviat comença a pujar pel mig d'un caos de lloses calcàries, a vegades prou inestables, sobretot fora del camí.

Al darrera, la Tête des Toillies ens vigilarà durant tota la pujada.....

Arribats al cim,les mirades se'n van de seguida cap al mont Viso, al fons, i cap a les plaques del pic d'Asti, per on hi puja alguna bona via d'escalada!!

Dues bones caminades que trobareu al Wikiloc i als mapes de sota.

Montagne des Agneaux

Guillestre es troba relativament a prop dels Ecrins. Sortint de matinada, amb 3/4 d'hora et plantes al Pré de Madame Carle, damunt d'Ailefroide, a la vall de Vallouise. És el que vaig fer en una escapada ràpida, o que almenys ho volia ser.

Quan vaig sortir del Pré de Madame Carle per agafar el camí del refugi del Glacier Blanc, encara era negra nit. Mica a mica, va anar clarejant i ben aviat va sortir el sol i va iluminar els cims del Pelvoux, així que arribat al llac del refugi Tuckett el sol ja hi tocava de ple (a sobre).

A l'alçada del refugi del Glacier Blanc deixo el camí que puja cap al refugi dels Ecrins per entrar cap a l'est, a la coma ocupada pel que queda de la gelera Jean Gauthier, actualment una mera acumulació pedregosa i de mal caminar.

Tot aquest tram és molt pesat, les pedres són inestables i en molts trams no hi ha un camí massa clar. Sort que la presència d'algun isard despistat fa aixecar una mica l'ànim, perquè aquí tampoc hi trobaré ningú en tot el dia.

Finalment arribo a la petita collada de 3.200 metres, i descobreixo les cornises que pugen fins al coll de Monêtier, ascendents d'esquerra a dreta.

I del coll salto al vessant sud, un canvi radical, de la foscor de la roca gelada passo a la lluentor de la gelera de Monêtier, amb la neu en molt bones condicions. Em calço els grampons i vaig flanquejant en direcció al cim dels Agneaux (a sobre).

Darrera, el cim de Monêtier i tota la gelera que baixa cap a la zona de l'estació d'esquí de Serre Chevalier. Sembla un bon lloc a l'hivern per venir a provar-hi els esquís....

Normalment, per pujar de la gelera fins a la carena hi sol haver un petit corredor de neu. En aquesta època avançada, gairebé a mig octubre, era possible que no hi fos. 

I no hi era!

Així que em va tocar d'entrar a la roca i pujar per unes rampes de III / III+ fins a la bretxa, amb algun tram de roca discreta. A partir de la bretxa puja un mur força compacte on cal saber veure bé el recorregut. Sobretot si es va a pèl com anava jo....

Finalment, una aresta curta però esmolada i la darrera grimpada fins el cim!

Un darrer tram acompanyat de la carena del Pelvoux a l'Ailefroide, passant pel Coup de Sabre.

I des del cim, la propera presència de la Barra dels Ecrins i el Dôme de Neige (a sobre), espectacular vista des d'aquí. I la Meije, més lluny.

Acabo les fotos i torno enrere, que fa fred i la baixada no em fa massa gràcia. Primer cal trobar el camí bo per desgrimpar fins a la carena, després arribar amb cura fins a la placa de damunt la bretxa, recordar els passos i desfer-los i, finalment, desgrimpar la canal fins a la gelera....

Llavors ja ni em poso els grampons, la neu s'ha estovat i em permet de baixar força de pressa fins a sota el coll de Monêtier. 

En canvi, la baixada de les tarteres de grans blocs, això si que és una petita tortura. Sort que hi ha trams molt bons, perquè n'hi ha altres on perilles de deixar-hi algun turmell!

Al refugi del Glacier Blanc retrobo el camí bo, i els colors de tardor a les mates de nabiu.

Al mapa podeu veure el recorregut i, al wikiloc, el track.

De Guillestre a Ceillac, passant pel Cugulet i el pic d'Escreins, i volta al llac de Santa Anna.

Des de Guillestre, crida l'atenció el cim del Cugulet, o Mont Guillestre, que s'aixeca 1.500 metres a l'oest, dominant tota la vall. Té un cert poder d'atracció que fa que de tant en tant li facis una ullada, imaginant-te per on hi pujaries. Així que vaig agafar els mapes, ideant una ruta que passant pel cim, arribes fins a Ceillac, al fons de la vall situada més al nord.

Vaig sortir de matinada, encara de fosc, per travessar la plana i arribar fins on comença el camí senyalitzat que porta fins el cim. Es tracta d'un camí forestal, amb poca gràcia, fins a la part final quan es deixa el bosc i ja tenim certa perspectiva de l'entorn.

El tram final va per la carena i és molt bonic. Amb una gran perspectiva de tot l'entorn, encara que avui la boira ens fa una mica la guitza.

Després la carena continua fins al pic d'Escreins, el punt més alt on pujarem avui.

A partir del pic d'Escreins, el camí va baixant seguint la carena que, avui amb les boires que s'hi van arrossegant, agafa un cert aire màgic.

Continuo baixant per la carena, deixant l'Escreins al darrera, gaudint dels jocs de llums amb el sol, la boira, i aquest paisatge calcari tan peculiar.

Una darrera ullada al cim, i el camí ben aviat es torna a endinsar al bosc. Travesso una vall, remunto una segona carena i llavors ja agafo el darrer tram en direcció a Ceillac. 

Aquí, com a tota la part alta del Queyras, el bosc és format gairebé exclusivament per làrix, la única conífera que perd la fulla a la tardor, i que ja ha començat a agafar aquest to daurat tan fotogènic.

A Ceillac ens retrobem amb la Clara i pugem amb cotxe fins al refugi del Melezet, on començarem la volta cap al llac de Santa Anna.

Es tracta d'una volta curta i agradable, que comença a una forta pujada, però que després ja planeja en direcció al llac. Aquí els làrix també estan agafant un fort color de tardor, a la seva manera, és a dir, de dins cap a fora, i amb poca homogeneïtat.

Arribem al llac de Santa Anna, situat al peu del vessant nord dels pics de la Font Sancte, per damunt del límit del bosc. Llàstima de les boires que tant m'han agradat aquest matí, aquí espatllen la bellesa de la raconada.

Després, un camí ben traçat i molt agradable, ens porta per sota de la Tête de Costa Belle i per dins el bosc, fins el punt de sortida.

Dos bons itineraris que veure reflectits al mapa de sota i al Wikiloc, aquí i aquí.