La primera escalada

La Blanca tenia clar que volia provar l'escalada, no sabem massa perquè, però la qüestió és que ho volia provar.

De fet, ho tenia tan clar que hi va arrossegar tota la família i m'hi va enredar a mi.

La primera idea va ser buscar un lloc d'esportiva, un lloc que fos agradable i amb vies senzilles on s'hi trobessin bé. Poc o molt assegurat no era molt important perquè no havien de fer de primers, així que les opcions eren moltes.

Però com més que hi pensava, menys m'agradava la idea. Fer la primera escalada en un totxo d'esportiva ? Ràpidament va quedar descartat, tots sabem que aquests gimnasos a l'aire lliure són molt útils per pujar el grau i per fer vida social, però que tenen poc a veure amb l'escalada de veritat.

Per una noia de 16 anys el primer dia havia de ser una experiència lluminosa, una vivència única, un dia feliç. Així que els vaig portar a Montserrat, la muntanya de la llum, i a un dels indrets màgics de la muntanya: Agulles !

A Agulles, entre tantes possibilitats, vaig triar la Màquina de Tren i la seva aresta Brucs (a sota). Una agulla que és una talaia privilegiada sobre la regió i que te diversos avantatges pràctics, un sol llarg de 45 metres, una dificultat discontínua, un bon peu de via, i un petit i còmode rappel pel darrera.

El sistema que vaig fer servir per fer una cordada de 6 va ser molt senzill, vaig pujar amb una corda que fèiem servir per assegurar fins al cim i, des d'allà, anaven pujant un a un amb una corda auxiliar que servia per fer baixar la corda principal altre cop fins baix. L'encordament el feien amb un mosquetó de seguretat per no tenir problemes ni errors.

A sobre veiem a la Blanca al segon ressalt i, a sota, a l'Àngels al mateix indret.

Així, mica a mica, van anar pujant un darrera l'altre (a sobre, el Claudi arribant a dalt). I els que ja eren a al cim, es divertien veien les evolucions dels altres escaladors a la Mamelluda, a la Miranda de les Boïgues o a la Bola de la Partió (a sota).

Entre explicacions, algun intent frustrat i proves de rappel, el matí va anar passant i no ens va donar temps de fer-ne una altra. Perquè llavors venia la segona part, la travessa de les Agulles, pujant primer al Portell Estret, per anar gaudint de tot l'espectacle: la Tri-roca, les Bessones, l'agulla de l'Arbret, la Filigrana, el Dàtil i tantes altres.

Per acabar amb un bon dinar i celebrar, potser, el bateig d'una nova escaladora.

I per recordar-nos que no totes les escalades són com la d'avui, al fons vam descobrir una cordada que pujava l'aresta GAM del Bisbe (a sota).

Tossal del Coscollet, via dels Germans Millet

La paret SE del Tossal del Coscollet s'aixeca imponent al fons de la solitària vall de Collroig i ja feia massa temps que me la mirava cada vegada que hi passava pel davant. Aquest dissabte, amb en Marc i en Piter, hi hem anat a recòrrer la via dels Germans Millet.

L'aproximació de la via no deixa de ser curiosa, pujant fins al cim amb cotxe per una llarga pista des de Coll de Nargó i baixant després fins al peu de la paret per una canal i un sistema de rappels (a sota, el Marc al segon), tal i com explica fantàsticament el Xavi.

Nosaltres vam pujar-hi a dormir el divendres per anar amb temps i poder gaudir de la sortida de sol sobre la paret (a sobre). La baixada, amb alguna petita errada no forçada, ens va portar un parell d'hores fins que començàvem a escalar.

A partir del croquis de la Guia d'escalades a l'Alt Urgell he muntat una ressenya (a sobre) on es veu clarament el recorregut de la via i la baixada fins al peu de la paret. Tot i que la graduació és generosa, he mantingut els graus originals. Amb aquella roca i aquella exposició, costa de graduar correctament.

La via segueix els primers llargs de la Directa (a sota, el Piter començant), quatre tirades trencades i irregulars on no hi vam trobar absolutament res d'equipament. Ni tan sols a les reunions.

Al cinquè llarg la via se separa de la directa, i ens va costar de trobar el punt exacte on ho fa. Això ens va costar un flanqueig fàcil però espectacular (a sobre), per poder enganxar amb la via (a sota, al sisè llarg, V+).

A la guia de les 100 millors del Pep Soldevila hi trobarem una ressenya molt acurada de la via. Hi trobarem algunes curiositats com un "A0 de l'arbre". Tot i que és evident que pujar per un arbre no és fer A0, si que cal reconèixer que és un pas curiós (a sobre).

Amb aquest pas comença la part dura de la via, amb tres llargs seguits de 6a. Aquí la roca continua força discreta, la verticalitat de la paret es dispara i ja es troba algun clau a la via (a sota, el novè llarg, 6a delicat del Soldevila).

També es comencen a trobar reunions equipades, sempre amb claus majoritàriament casolans (a sobre), però cal reconèixer el mèrit de fer una via així sense cap expansió ni als llargs ni a les reunions.

El desè llarg és el més complicat, roca trencadissa, verticalitat i només dos claus en els 40 metres d'una tirada cotada 6a/6b (a sota, a l'inici del llarg). Aliens i friends obligatoris !

Després d'una tirada de tràmit i molt trencada, i la travessa d'un jardinet, arriba la traca final, dos llargs de 6a que et deixen al cim (a sobre, el Piter iniciant el dotzè llarg i, a sota, arribada a la carena). Almenys el diedre final és molt bo !

En resum una via intensa en una paret força imponent però amb roca massa precària. El millor de la via han estat les vistes sobre Oliana i el pantà, la companyia del trencalòs (a sota) i el fet d'arribar a dalt i trobar-hi el cotxe !

Cavall Bernat de Montserrat, via normal

La via normal del Cavall Bernat no és precisament una activitat original però, com diuen els Dalton, aquesta via no pot faltar en un blog d'escalada. A més, no l'havia feta mai i també tenia curiositat per tastar-la personalment, així que ahir a la tarda vam anar-hi amb el Toni.

A dalt us deixo una petita ressenya, on hi he dibuixat els dos rappels que hi vam fer.

Aquesta escalada te l'atractiu de l'excursió que hi ha fins al peu de la via, podríem dir que és una escalada-excursionista en el sentit que s'està més estona caminant que escalant. Nosaltres vam pujar per les canals del Pou del Gat i del Cavall (1 h. A sota veiem al Toni a les cordes de la canal del Cavall) i vam baixar pel camí de les escales cap al Monestir (45'), però hi ha altres alternatives.

El primer tram fins arribar a l'arbre no cal assegurar-se, és força més fàcil que la canal del Cavall i hi ha un bon replanet on equipar-se. Després ve el flanqueig, al principi molt fàcil i després molt sobat però ben protegit per un parabolt (a sobre). Bé, comparat amb la Penya Ginesta no n'està de sobat.

El segon llarg (a sota), en canvi, ens va agradar molt i no el vam trobar gens patinós. Sorprèn la quantitat d'assegurances que te i el seu tamany, nosaltres no vam posar-hi res més. Me l'imaginava diferent i el vam gaudir amb força, tot i el fort vent que bufava.

Llavors ja només queda la grimpada final (a sobre) fins al cim, on es pot posar un friend petit o un tascó en una fissura, si es creu necessari.

Dalt de tot (a sota), vam aguantar l'estona justa per fer-nos la foto i tirar avall. El vent era tan fort que no ens vam ni poder canviar el calçat !

Dos rappels i cap avall, amb la vista posada en els Gorros, on hi tenim algun altre objectiu en el cicle d'escalades amb bones caminades.

Cingle de la To: Diedre Dolomític

Aquest dimecres a la tarda, abans que tornessin les pluges, vam tornar al Cingle de la To amb el Toni. L'objectiu va ser fer la primera repetició d'una via que vaig obrir el diumenge, el Diedre Dolomític (a sobre), i ajustar-ne els graus.

La meva mala memòria i el temps revoltat que feia el diumenge (a sota) i que em va fer pujar massa ràpid els darrers metres de la via, ho feia necessari.

Inicialment havia de ser una via de dos llargs, però el poc interès del primer tram i l'existència d'una feixa al mig de la paret que permet d'arribar al peu de via des d'ambdós costats, em va convèncer d'obrir només un llarg.

Amb el Toni vam entrar per l'esquerra i després de flanquejar uns 10 metres per la feixa (a sobre), arribàvem a la reunió.

El llarg comença amb un sostre molt marcat (a sota) on hi vaig posar un parabolt. Al costat, una fissura ens permet de reforçar el pas amb un camalot del 2. En lliure surt més o menys 6a, però es fa fàcilment en A0.

Aquesta via es caracteritza per la seva verticalitat, però amb bones preses (a sobre) i passos molt francs de diedre que fan que la dificultat estigui gairebé sempre al voltant del V-. Tot plegat em va recordar una mica a l'escalada a les Dolomites.

Com totes les altres vies del Cingle, es pot autoprotegir molt bé. Tot i això, hi ha 4 parabolts i un cordino per protegir el llarg, i tinc pensat d'afegir-n'hi un altre en el darrer tram difícil de la via (a sota, V), una placa molt vertical propera a la sortida.

En aquesta roca tan peculiar, els aliens treballen molt bé, però ahir no els portàvem i amb friends mitjans i tascons també poder-nos assegurar perfectament, encara que vam haver de buscar-ho millor.

Arribats a dalt, les nuvolades (a sota) i l'aire fred ja feien preveure el canvi de temps.

Psicodèlia al Serrat dels Monjos

Aquest dilluns a la tarda hem tornat a quedar amb en Marc, i hem tornat a anar al Serrat dels Monjos. La via triada, la Psicodèlia, amb un quart llarg cotat de 6b, que la guia de Montserrat Sud deixa molt bé: "tècnic i elegant, un dels més bonics del Serrat per la seva continuïtat i qualitat". La fissura més atractiva del Serrat, també comenta.

La via comença fent el primer llarg de la Guateque (a sota), i continua amb un senzill segon llarg que marxa amunt cap a la dreta. Dues tirades més aviat llargues, fregant els 50 m.

El tercer llarg (a sobre) és curt, uns 15 m i, tot i marcar 6a i estar totalment desequipat, he tirat jo a veure si me'n sortia. I amb algun A0 he pujat prou bé, tot i començar a veure que la roca no era cap meravella. Això si, la fissura és més per tascons i aliens que per friends mitjans.

Finalment ha arribat la presumpta meravella, el quart llarg de 6b de fissura, 45 m i només 3 claus al mig ben juntets. Un llarg tècnic que ens ha demanat molta paciència, sobretot al Marc (a sota), que anava de primer, perquè a part de la dificultat i de la discreció d'una roca ben poc fiable, s'ha trobat la fissura "enjardinada" amb una bona diversitat biològica d'argelagues i altres plantes punxegudes.

Després d'aquest llarg que ens ha decebut una mica, sobretot per una qualitat de la roca que milloraria si la via es fes més sovint, venen dos llargs plens de plantes i roques trencades, que vaig enllaçar per sortir-ne el més aviat possible.

Així, aquest cop vam sortir de dia (a sobre, el Marc traient el cap al final de la via) i ens vam poder despedir de Montserrat amb una vista de la Mola amb les darrers raigs de sol (a sota).

Travessa de Montserrat: de can Massana a Collbató

Aquest dissabte, amb la Clara, hem fet una interessant travessa de Montserrat, aprofitant que feia un dia clar i lluminós després de les pluges del divendres. Aprofitant el fet d'anar en dos cotxes, hem sortit de can Massana i, en comptes d'anar al Monestir, hem baixat fins a Collbató.

En total, 6 hores efectives de caminar per uns camins a vegades massa enfangats.

La pluja d'aquests darrers dies fa que l'entrada de la primavera ja es noti a les basses, plenes d'aigua i de vida, amb un esclat de larves de salamandra, sobretot.

El recorregut és l'habitual del vessant sud, travessant Agulles (a sobre) i Frares (a sota), cap al pas del Príncep i el coll del Miracle.

Pel camí del coll de les Comes hem anat cap al Montgrós i, des del seu cim, hem recordat la pujada a la Roca Plana dels Llamps de fa uns mesos (a sobre).

Després hem baixat a travessar el torrent del Migdia i, tot girant el Camell, hem pujat a l'Albarda Castellana (a sota), que te el dubtós honor de ser el cim més alt del Baix Llobregat.

Dalt de l'Albarda hem dinat mentre miràvem divertits les aglomeracions de Sant Jeroni (a sobre) i fèiem temps per retardar al màxim l'entrada a "l'autopista".

Des d'aquí dalt destaquen el Montgròs i els Plecs del Llibre (a sota), sobretot el perfil esmolat de l'aresta Arcarons.

Entre la fauna de Montserrat, després d'haver-nos creuat amb cabres, salamandres i turistes, ha calgut arribar a Gorros i a la vista de Sant Benet per veure escaladors. Els primers del dia.

Finalment una baixada tranquil·la pel camí de les Bateries des de Sant Joan, fent una mica d'enveja als que acabaven la travessa Olesa de Bonesvalls-Montserrat, ens ha portat fins a les cerveses de Collbató.