Tots aquests dies que m'he anat enfilant per cims dels Ecrins i Cerces, al sud sempre hi apareixia una muntanya triangular i altiva que em va cridar l'atenció. Va resultar ser el pic de Rochebrune, que com diuen els habituals del Queyràs, és la muntanya que els hi dóna visibilitat.
Al massís del Queyràs ja hi vaig fer una mica de campanya fa tres anys, però sempre ve de gust de tornar-hi. Per anar-hi, cal pujar el coll de l'Izoard, vell conegut de veure-hi pujar els ciclistes durant el Tour, d'on arrenca el camí.
Primer s'arriba al coll Perdu (a sobre), des d'on ja veiem el cim i tot el recorregut. Del coll cal baixar un centenar de metres per un camí evident, i emprendre una llarga travessa ascendent fins al bonic coll de Portes (a sota).
Fins el coll de Portes el camí era prou còmode, tot i que la darrera pujada és un pèl pedregosa. Però a partir d'aquí el camí s'enfila per una tartera on cal anar en compte de no perdre les fites per anar bé.
Davant nostre tenim el cim i la seva paret sud, però abans d'arribar a la bretxa un parell de congestes molt endurides hi posen una mica de pebre.
L'arribada al cim és ràpida pujant per aquest mur de IIIº que disposa de tot de parabolts amb mosquetons enganxats pels qui vulguin assegurar-se.
El cim està presidit per un parell d'antenes de comunicació i te una bona perspectiva del Queyràs, i d'uns Ecrins més llunyans. Destaca sobretot el Mont Viso, ben proper i ben carregat de neu, encara.
Després ja només cal anar tornant per un itinerari que, a mesura que vaig baixant, es va tornant més senzill. Primer la desgrimpada de la cara sud, després la baixada al coll de Portes, i finalment el camí cap al coll Perdu, des d'on tinc una bona perspectiva de tota la ruta (a sobre).
El recorregut el podeu veure al mapa de sota i al wikiloc.