31 de jul. 2019

Cerví, aresta del Leone des de Cervinia.

El Cerví, la muntanya icònica, una de les més reproduides i una de les més altes dels Alps, amb el seus 4.478 metres. I encara més si tinguéssim en compte la prominència respecte a les veïnes... Vista dels del nord o vista des del sud, una piràmide rocallosa que imposa respecte.

L'any 2003 ja hi vaig pujar per l'aresta Hörnli amb el Pep i l'Albert, i ara hi torno acompanyat del Moi i el Sergi, dos grans projectes d'alpinista que desitgen amb força aquesta muntanya.

Així que agafem uns dies i marxem cap a Cervínia. Tot i que hauríem preferit aclimatar una mica, la previsió del temps és molt bona i l'endemà ja tirem amunt.

Per guanyar una mica de desnivell, agafem el telecabina de Plan Maison que ens puja fins a 2.500 m, i en una hora ens plantem al primer refugi, el Duca degli Abruzzi.
Del refugi continua un bon camí fins a la creu de Carrel, un monument al primer alpinista que va fer aquest recorregut.

A partir d'aquí el camí s'acaba i comencen les grimpades i els trams de neu.
A mitja pujada, un mascle de cabra íbex se'ns hi posa bé. Així vam descobrir perquè queien pedres....

I la grimpada continua. Avui tenim 1.300 m de desnivell fins el refugi.
Abans d'arribar al coll del Leone, cal flanquejar un parell de congestes de neu força pendents.... La neu està estovada i passem sense grampons, però el piolet si que el treiem.

A partir del coll, hi ha un troç senzill. De fet, n'hi ha tant pocs que cal remarcar-los!
Perquè ben aviat tornen les grimpades, i no són gens senzilles... 

I comencen les cordes fixes.
Unes cordes fixes que en alguns casos no tenen res de senzilles, i potser es passaria millor sense. En alguna, que travessa algun desplom, fins i tot ens encordem.
Finalment arribem al refugi Carrel. Un refugi-bivac, sense cap servei, però amb un guia que ens cobra 30 € per persona i ens assigna la llitera. Bé, algun servei hi ha, almenys tenen gas i cassoles, però no hi ha aigua. Nosaltres en vam pujar 3 litres cadascun, i ens van arribar bé pels dos dies.
El refugi s'omple. Hem arribat aviat, i ara ens toca passar la tarda mirant el paisatge.

I sobretot la Dent Blanche, on vaig estar un parell de setmanes enrera...
També és entretingut veure com arriben els darrers del dia. Alguns a les 4, altres a les 6, i fins i tot una parella a les 8 del vespre, que es queden a dormir al refugi...

Passem la nit com podem, i a les 4 del matí ja sortim del refugi cap amunt. Volem tenir temps pel què pugui ser, tot i que la previsió meteo és molt bona.
Amb la gentada que som, al començament fem una mica de cua. Però ens ho prenem bé, mica a mica ja s'anirà esponjant. L'inici és contundent, amb cordes fixes i desploms, en diuen el tram despertador, i bona raó tenen!

Despré es tracta d'anar grimpant, fins un altre tram vertical que ens deixa a l'aresta.
El dia no triga gaire a aclarir-se i aviat podem prescindir del frontal. De moment la roca és més bona del què imaginàvem, i anem pujant bé sense encordar-nos.
Darrera nostre el sol ja il·lumina el MOnt Blanc i la Dent d'Herens, muntanyes de grans records...
I gairebé sense voler, ens trobem a l'aresta plana de dalt, l'anomenat pic Tyndall, però que de pic no en té gran cosa.

Aquí caldrà alternar alguns trams de caminar amb grimpades i desgrimpades, en general senzilles però espectaculars.
Potser la més maca i aèria és la darrera, poc abans de situar-nos a la darrera paret abans del cim.
El mur final comença bé, amb grimpades en roca trencada, aèries i senzilles...
Fins que la muntanya es posa seriosa i s'adreça de veritat. Aquí ens encordem i pugem en ensamble aprofitant les múltiples assegurances i les cordes fixes que hi ha. Fins i tot una escala de corda en un desplom molt marcat!

I així, mica a mica però amb constàcia, arribem al cim amb poc més de 3 h i mitja des de que vam sortir del refugi!
Ens hi estem una bona estona, que fa prou bon dia, i ens fem múltiples fotos. Fins i tot amb els peucs del que ha de ser el primer fill del Moi i el meu primer net!
Gaudim del dia immillorable, mengem alguna cosa, i tirem avall. Sabem que la baixada serà entretinguda...

El primer tram el desfem encadenant ràpels.
Després desgrimpem, alternant amb algun ràpel, sempre primant la seguretat i l'eficàcia. Alguns consells rebuts ens van molt bé, i entre els tres trobem a la memòria els detalls del recorregut per no perdre'ns.

Un darrer ràpel ens deixa 5 hores més tard, damunt del refugi Carrel.
Només hem fet una petita part de la baixada, ara toca desfer el camí fins el coll de Leone i fins el refugi de sota. I després acabar d'arribar a peu a Cervínia en una baixada de 2.500 metres de desnivell, i peus inflats!!

Però al vespre vam sortir a celebrar-ho!!

A sota deixo el recorregut, que us podeu descarregar des del wikiloc.

19 de jul. 2019

Dent Blanche, 4.357 m. Aresta sud.

La Dent Blanche és un d'aquests cims de més de quatre mil metres, que no són ni senzills, ni molt difícils. Però que tenen la seva gràcia i, sobretot, la seva dificultat. Amb el Pep hem estat a punt d'anar-hi diversos cops, però sempre que trucàvem al refugi, o bé aquells dies el temps no era prou bo, o bé l'aresta estava plena de neu i gel i les dificultats eren molt superiors a les que estàvem disposats a afrontar.

De fet, la primera dificultat comença per arribar al refugi, una petita aproximació de 1.700 metres de desnivell.

Des de l'aparcament de Ferpecle, cal arribar a l'alpeig de Bricola, 600 metres més amunt, sempre per bon camí.
Després ja ens endinsem en el món de l'altra muntanya, neu i roques, alternant trams de camí, amb franges nevades i alguna grimpada. Sempre amb la Dent Blanche omnipresent damunt nostre.
Fins arribar al refugi, situat a 3.500 metres i enganxat a les roques, després de creuar un plateau inacabable de neu fonda, que es fa realment pesat!

El refugi és més aviat petit. Té 44 places i no sé com deu ser passar-hi unes hores quan està ple, perquè nosaltres érem 13 i ja agobiava una mica... Sort que el guarda és molt agradable, i un gran alpinista amb mil històries per explicar.

L'endemà, esmorzem, o intentem esmorzar, a 2/4 de 4, i a les 4 deixem el refugi.

Amb el cafè i la mantega encara pendents d'arribar a l'estómac, al llum del frontal, afrontem una grimpada que sobta una mica només sortir del refugi (IIIº). Però aviat comença a clarejar i ens anem situant...
Després de la grimpada apareixen unes rampes de neu que ens porten a la carena i al cim del Wandfluelücke. Davant nostre apareix el Cerví.

Altra cop la roca, i altra cop grimpada, amb algun tram de camí.
I la segona tanda de neu, una rampa descendent i una mica d'aresta per arribar a la cresta del Gran Gendarme.
Aviat sortirà el sol. Just al seu davant hi veiem una colla de gegants, alguns dels quals coneixem de ben a prop, Weisshorn, Zinalrothorn, Nadelhorn, Lenspitze, Dom, Taschhorn, Obergabelhorn...

Mentrestant, ens anem acostant al Gran Gendarme, en una grimpada contínua. Nosaltres pensàvem que caminaríem més, però anem sempre amb les mans per terra!
Al Gran Gendarme fem el flanqueig cap a l'esquerra, a buscar la seva paret oest, i gairebé sense voler ja ens trobem al mig de les dificultats. Molt IIIº, un parell de pasos de IVº, però quan pensem si ens encordem o no ja estem molt amunt, i seguim així.

Fa fred. Un vent gelat i insistent no para de bufar, i no tenim gaires ganes de parar-nos a fer reunions ni maniobres de corda...
Arribem a l'aresta i veiem que el temps es manté ben estable. Al fons, el Cerví i la Dent d'Herens.

Ara toca continuar per la cresta, estones per la dreta, estones per l'esquerra, però majoritàriament seguint-ne el fil. Aquí la roca és molt millor que al Gran Gendarme, i l'escalada és molt divertida!
La cresta és llarga i entretinguda. Arriba un punt on sembla que ja sigui més senzilla, però no dóna massa repòs, i cal estar pendents de la roca i de les dificultats fins al darrer moment.
I quan fa 4 hores que hem deixat al refugi, a les 8 del matí arribem finalment dalt de tot!

El cel s'ha anat ennuvolant, però no ens tapa la immensa panoràmica que hi ha des del cim, gairebé tots els cims del Valais!
Fa fred, no ens estem massa estona al cim i comencem a baixar. 

Diuen que no pots considerar que has pujat una muntanya fins que tornes a estar a baix, i això és especialment cert a la Dent Blanche, amb una baixada força complicada. Una baixada que anem resolent amb desgrimpades, ràpels, posades de grampons.... Una baixada que ens farà trigar una hora més del què hem estat a pujar!
Però abans de baixar cap al refugi, on arribarem a la una de migdia, ens acomiadem del cim del Cerví, que espero tornar a trepitjar ben aviat!!
I després la bonica baixada fins el cotxe.....

A sota deixo el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track que sempre pot ajudar!