16 de des. 2022

Jof di Montasio

Amb els seus 2.754 metres d'alçada, el Jof di Montasio és el cim més alt de tots els Alps Julians. Nosaltres el vam deixar pel darrer dia, però la veritat és que no va ser una decisió encertada perquè venia un canvi de temps i allà dalt ja hi havia el mal temps enganxat.

Res a veure amb la foto superior feta el dia que vam pujar la veïna cima di Terrarossa...

Per arribar-hi vam deixar el cotxe al mateix lloc, a l'aparcament de l'altiplà del Montasio.
Des d'allà vam tirar recte amunt, ens va sembla que passant pel dret estalviàvem revolts, però la veritat és que era clarament millor anar a voltar pel camí que vam fer a la baixada!

Pujant ja veiem que allò no aniria gaire enlloc, que el temps estava emprenyat... Però vam anar pujant a veure què.
El camí puja còmodament fent llaçades fins arribar al punt on començar el tram equipat. Inicialment és un camí amb algun cable en els indrets més verticals, però en general és un camí que va pujant en diagonal cap a la dreta, amb trams de tartera i canals pedregoses.

A mesura que pugem el temps és cada cop més rúfol, fins al punt en que costa saber on estàs. I tot plegat arribem a l'inici del tram de via ferrada de debò, l'anomenada escala Pipan.

Es tracta d'una escala vertical que puja 60 metres de desnivell de cop. Avui, a més, el metall està recobert de gel i bufa un vent molt fred, no pots parar sense quedar glaçat al moment!
Sort que al fons de la motxilla sempre portem guants per si de cas.... La qüestió és agafar-los i tirar amunt sense reposar i sense pensar gaire.... 

Després de l'escala, un tram equipat amb cable ens deixa a la carena, on curiosament el vent afluixa...
La roca està verglassada, però la dificultat és molt baixa, només cal anar en compte de no relliscar enlloc mentre anem seguint aquesta cresta tan aèria, però que amb la boira no ho sembla gens!
I de sobte, ens apareixen la creu i la campana del cim!! 

No ens entretenim gaire i tirem avall ben de pressa, el fred apreta i no voldríem enganxar un empitjorament del temps aquí dalt.
Així que toca desfer el camí. Arribat a l'escala el vent encara és més fort que abans i cal fer alguna aturada per posar les mans en algun indret calent per refer-les...

Però al final retrobem el camí que seguim sense problemes fins el cotxe, després d'haver viscut el primer dia d'hivern d'aquesta tardor!

I així, amb el cim més alt i un trist canvi de temps, mentre a Barcelona estan de festa major, nosaltres ens acomiadem d'aquesta bonica estada que ens ha servit per conèixer els Alps Julians!

Al mapa de sota hi ha el recorregut (s'hi veu clarament la drecera poc recomanable), i al Wikiloc, el track.

9 de des. 2022

Ponza Grande, des del llac de Fussine

Qui ha sentit mai a parlar del Ponza Grande? Nosaltres mai abans d'haver vingut als Alps Julians. Però aquesta muntanya situada a la frontera entre Eslovènia i Itàlia, de només 2.274 m d'alçada però 1.400 m de desnivell, ens va impressionar. 

Quina muntanya més impressionant! Només cal veure aquestes dues fotos del cim, a dalt pel vessant eslovè, i a sota pel vessant italià.
Sortim de l'aparcament del llac superior de Fusine (carretera de peatge, 4 €), un indret paradisíac situat sota el Mangart.

El camí puja còmodament pel mig de la fageda fins arribar al refugi en poc més d'una hora i quart.
Al costat del refugi arrenca el camí senyalitzat com a 513b que puja cap al cim. Un cartell avisa que el camí està tancat per caiguda de roques, però nosaltres no el vam veure fins a la tornada, així que vam estar ben sols durant tot el dia!
El camí no té pèrdua i ben aviat arribem a l'inici del tram equipat. No es tracta exactament d'un via ferrada, sinó més aviat d'un camí amb cables posats de tant en tant en indrets que consideren perillosos o per facilitar-ne el pas.

A mesura que guanyem alçada, anem guanyant vistes també cap aquest garbuix de cims calcaris que són els Alps Julians.
Entremig d'algun tram més dret, al fons ens apareix el Mangart, trepitjat dies enrere...
El camí travessa una mena de canal d'allaus, formada per plaques llises, i poc després es divideix. Mirem la ressenya però no ens acaba de quedar clar quin dels dos és el millor, així que pugem pel de la dreta, que ens sembla més marcat pel pas de la gent.

El camí es va enfilant per una carena i acaba al cim per la cresta de la foto de sota.
Una cresta equipada amb un cable, que comença a ser realment aèria!!
Una cresta no només aèria, sinó també molt espectacular, amb una vista increïble sobre tot el massís.

De cop, s'acaba el cable i cal arribar al cim per una grimpada que, sense deixar de ser aèria, és encara més impressionant per la roca trencada i la manca de protecció.
Finalment arribem al cim, en un dia que s'ha anat obrint mentre pujàvem i ara és magnífic!
Amb vistes tant cap a la Carintia austríaca com cap a les muntanyes eslovenes.
Dalt el cim, mentre mengem, parlem de per on baixem. Tornar pel mateix lloc no ens fa gràcia i conèixer l'altre camí si, així que decidim de baixar per l'altre costat.

I just comencem a baixar, entenem que hem pujat per la ferrata della Vitta i que estem baixant per la ferrata de la via normal, més exposada i vertical, però amb molta més "ferramenta".
El recorregut és molt bonic, tot i no ser tan aeri com el camí de pujada. La muntanya ens està sorprenent molt positivament!
El camí travessa la canal per la part superior i es va acostant a la cruïlla, però encara anem trobant trams equipats de tant en tant.
Finalment arribem a la cruïlla i desfem el camí fins al refugi, on ens espera una cervesa fresca!! Estem contents i satisfets, queda clar que sovint, el nom no fa la cosa, i que els plaers més grans també els podem trobar a les muntanyes més insospitades!
A sota podeu veure el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track!

7 de des. 2022

Grande Nabois

El Grande Nabois és un altre dels grans cims veïns del Jof Fuart, en aquest cas i a diferència del Monterossa, ens hi acostem des del nord, directament gairebé de Valbruna, després de fer alguns quilòmetres per una carretera de peatge.

En aquest cas el desnivell és important, gairebé 1.800 metres, però el recorregut és molt bonic i distret i val realment la pena.

Els primers 800 metres de desnivell són per arribar al refugi Pellarini, després en queden uns 950 fins el cim. A la pujada, per arribar al refugi en comptes d'agafar la pista pugem per l'anomenat sender dels arbres musicals. I és que el camí travessa un bonic bosc d'avets que es veu que compleixen bones condicions per convertir-los en instruments de corda. Trobem diversos plafons explicatius de tot plegat, mentre pugem.

Però tot el bosc és molt bonic, després dels avets travessem una fageda, i després un bosc ja més esclarissat de làrix.
Quan sortim del bosc ens trobem a la vertical paret nord del Grande Nabois, amb bones vies d'escalada. El camí la volta cap a l'esquerra per arribar al refugi situat just al darrera.
I des del refugi un camí molt evident puja fins un coll, la Sella Nabois, des d'on un camí amb trams arranjats ens deixa al cim.
Tot i que avui no fa el millor dia possible, la vista és molt bona cap als cims eslovens i, també cap al Jof Fuart, que tenim just al davant.
Baixem al refugi pel mateix camí, però per tornar al cotxe agafem la pista d'accés al refugi. Potser és per la cervesa, però trobem que és molt més còmode que el camí nou que hem fet pujant.

A sota podeu veure el recorregut, i torbareu el track al Wikiloc.