Dissabte passat, en un dia força calorós, vam sortir encara de negra nit de l'aparcament de Cavallers per pujar fins al Pa de Sucre i provar aquesta via, relativament nova a la seva cara sud (a l'esquerra de la foto).
Per no haver de fer tota la volta cap al refugi Ventosa i Calvell i pujar-hi més directament, vam seguir una zona de blocs i una canal herbosa fins la carena on hi ha el camí que porta a la base de la muntanya. Podeu veure el recorregut aquí.
Vam utilitzar la ressenya del Luichy que deixo a sobre, i que ens va anar molt bé, molt detallada i ajustada al què vam trobar.
Arribats a la base de la via, sorprèn l'aspecte de la paret, plena de plaques increïbles, un aspecte molt "chamoniard".
El José Manuel va comentar que li faria gràcia fer el cinquè llarg, així que li va tocar començar. El primer llarg diria que és el més senzill, comença amb un esperó que porta a una placa que es va verticalitzant i on hi trobem els primers passos de Vº, i acaba travessant una franja herbàcia per arribar a la següent tirada.
La segona, en canvi, ja té un altre caràcter. Vertical i amb alguns passos prou exposats, és d'aquells llargs que recordes per la gran concentració que requereix. La roca, molt compacta, tampoc permet assegurar a plaer. Però superats els nervis, és un dels millors llargs de la via.
Això si, a la reunió vaig buscar l'ombra de qualsevol manera per recuperar una mica la temperatura...
La tirada més dura de la via és la tercera. Així com a la segona el V+ és obligadíssim, aquí el 6a també apreta fort. Atlètic i amb preses petites, el desplom inicial costa prou de superar, cal una bona tècnica de diedre.
Després ve un petit flanqueig a l'esquerra que costa d'entomar, i després la dificultat ja baixa fins a la reunió.
La quarta, en canvi, és un gaudi de baix a dalt. Roca increïble, plena de bolets que et demanen a crits posar-hi una cinta, una certa navegació per pujar pels millors llocs.... Un bon llarg.
El cinquè llarg em va recordar una mica al segon. Passos molt obligats de V+, dificultats per assegurar quan ho necessites, roca compacta i vertical... Un altre llarg per arribar a la reunió amb la boca seca.
Finalment, el darrer llarg travessa una placa de nervis molt agradable que es fa curta. A dalt hi ha dos espàrrecs de parabolt però les xapes no hi són, així que vam fer reunió en unes fissures que hi ha just a sota.
Des del final de la via, una curt grimpada ens deixa dalt del cim en 5 minuts.
Un cim panoràmic, el Pa de Sucre, des de l'Aneto fins la Pica d'Estats, passant pel proper Bessiberri Nord.
Després de menjar i hidratar-nos comencem a baixar. El recorregut és poc evident i val la pena seguir les fites sense perdre-les. A l'esquema següent queda ben clar el què cal fer.
El camí puja i baixa lleugerament, travessa algunes bretxes, i a vegades costa saber per on passar. Al final, al costat del Mussol de Tumeneja trobem una instal·lació de ràpel que ens deixa al peu de la paret (30 m).
Des d'aquí anem passant per zones de blocs i zones més de matollar i herbes relliscoses pel peu de la paret, i seguim baixant pel camí de pujada, que continua amb aquesta tònica. Ara no se'ns acut baixar per la drecera, preferim baixar als estanys de Tumeneia, on podrem rehidratar-nos i refer-nos una mica, i acabar d'arribar a l'estany de Travessani, on trobem el camí que baixa cap a Cavallers. Aquí hi trobareu el track de la baixada.