17 de set. 2022

Pointe de l’Aiglière

La Pointe de l’Aiglière, que culmina a 3.307 metres, és un gran cim des de tots els punts de vista menys un: la roca és molt descomposta i les parets són molt perilloses. Però tret d'això, la seva proximitat als grans cims dels Ecrins, els 1.500 metres de desnivell, i el darrer tram de tarteres i cresta, fan que sigui una muntanya d'allò més interessant.

A més, puja per la bonica vall de Narreyroux que no té ramats, així que hi trobarem una gran quantitat de flors. 

Tot i que l'accés normal és agafar la pista que puja fins al nucli de Narreyroux, on hi ha un petit alpeig, vaig preferir sortir directament des de Puy-Saint-Vincent per un camí planer que comunica directament amb l'alpeig.
Arribat a la vall, el camí segueix cap a munt sense problemes, sempre en direcció als assecats llacs de Neyzets. Només sortir, el camí ja es troba envoltat de gencianes i mil flors més.

La pujada és constant, passa pel costat d'unes cascades molt visitades, i aviat arribem a la sortida del bosc i a l'altiplà de dalt. el camí va sempre en direcció sud-oest, seguint la vall principal, en direcció a la Pointe des Neizets, que veiem sempre al fons.
A l'altiplà el pendent afluixa i, mirant enrere, veiem el fort desnivell que ja hem pujat des de l'alpeig de Narreyroux.

I aquí, al costat dels antics estanys ara ben eixuts, el camí gira en direcció nord a buscar la Pointe de l'Aiglière, enfilada damunt d'un conjunt de roques calcàries ben replegades.

Aquí cal anar en compte perquè el camí no es veu, només s'intueix, però les fites ajuden a seguir-lo sense massa complicació.
Mentre pugem no podem obviar els detalls de la geologia d'aquesta muntanya, amb aquestes capes alternes de calcàries, gresos i argiles  ben replegades.

El camí marxa en diagonal fins un punt on hem de tirar cap amunt enmig d'una mena de tartera incòmoda, per anar a buscar la carena.
Una carena on, quan hi arribem, ens trobem de cop davant mateix tot el massís dels Ecrins, amb la piràmide dels Bans al mig. A l'esquerra destaca el Sirac, i a la dreta dels Bans apareixen l'Ailefroide i el Pevoux i, darrera, la Barra dels Ecrins.

Una carena que també la veiem replegada,i que només cal seguir fins arribar al punt més alt.
Dalt el cim, el paisatge s'estén i s'obre 360º i no en marxaries mai! Sobretot per l'espectacularitat de les vistes, però també per la mandra que fa baixar la tartera delicada...
 Un bonic cim molt recomanable, del que us deixo el mapa i el track per si us animeu!

1 de set. 2022

Bouchier. Esperó de Bouchier

Avui, per deixar reposar els genolls, agafo el material i surto a provar una via relativament llarga, però que sembla poc complicada i, sobretot, interessant. A més, la roca és quarsita, un tipus de roca inexistent a Catalunya (almenys per escalar), damunt de la qual mai hi he escalat.

La via puja la cinglera de Bouchier, situada damunt mateix de la carretera que va de Vallouise a Briançon. A la ressenya de sota, dels antics Kutrescaladors, l'aproximació està ben explicada. I la ressenya és prou correcte. Jo anava amb el llibre de les vies fàcils...

L'aproximació és curta i bastant evident, però em costa trobar l'inici, fins que me n'adono que el camí m'ha deixat més amunt del peu de la via. N'hi ha unes quantes de vies, en aquesta paret!
D'entrada l'aspecte que té no m'acaba de convèncer, però una vegada a la paret, la roca és bona. El primer tram està equipat, així que de moment no utilitzaré gaire el material.

I la roca no té res a veure amb els còdols de quars que trobem als conglomerats catalans, com Montserrat, Sant Llorenç o Busa, és una roca adherent amb moltes regletes i bons cantells.
El recorregut ara ja és evident i, tret d'algun pas més vertical, la dificultat és molt baixa.

De tant en tant hi ha trams sense parabolts, així que el joc de friends mitjans fa la seva feina.
Mica a mica vaig agafant alçada damunt del nucli de Bouchier, i encaro un dels millors trams de la via després d'un flanqueig curiós. El tram entre el quart i el sisè llarg de la ressenya em va agradar molt!

Quan pujo en solitari, amb tota la feinada de pujar i baixar, normalment o respecto les reunions, aprofito que no hi ha el problema del ròssec de la corda per estirar les tirades al màxim, així estalvio maniobres.
En general la via recórrer un seguit de fissures que la fan molt atractiva i fàcil de protegir.

Al final, hi ha tot un tram de IIIº, amb algun pas aïllat una mica potent, però arriba un punt on és més senzill pujar a pèl que continuar fent maniobres, així que plego el material i segueixo ben concentrat però ja sense assegurances.
Fins arribar al cim de la via, on trobo un bonic sender que en poc estona em tornarà a l'aparcament del vehicle. Podem dir que avui ha estat un dia relaxat!