El Puig Lluent, des de Sant Jaume de Frontanyà

Després d'un dissabte d'hivern, amb nevades al matí i vent intens a la tarda, aquest diumenge s'ha aixecat ben asolellat. Fred però ben serè. Unes trucades i, amb la Clara, la Carme i el Pep, hem quedat d'anar a fer-ne alguna altra pel Catllaràs.

El Puig Lluent (com diuen els darrers mapes) o puig de Faig i Branca (segons els antics), és un cim amb molt bona vista que es deixa fer molt bé des de Sant Jaume de Frontanyà (a sobre). Era un bon objectiu per avui, i em sembla que l'hem encertat.

D'entrada ja ens ha costat arribar a Sant Jaume, amb força plaques de gel a la carretera. I la caminada ha estat tota sobre neu. Hem seguit al GR amb algunes variants, tan per arribar a algun mirador com perquè amb la neu les marques costen més de veure !

Al camí no hi havia ni una sola petjada humana, però ens ha sorprès la gran quantitat de petjades d'animals que hem anat trobant tot el camí: esquirols (a sobre), llebres, guineus, fagines, porcs senglars, isards, cèrvols,....., i fins i tot la d'una gran animal que no hem sabut identificar (a sota).

El camí comença pujant pel bosc, però ben aviat agafa la carena principal que va seguint sempre en direcció cap a l'est. Una carena oberta i molt entretinguda, que amb pujades i baixades et porta fins al Puig Lluent (a sota, al fons).

De tant en tant, continuàvem trobant-ne, de petjades, intentar identificar-les ens ha tingut entretinguts. Tan com els isards i els cérvols que ens hem creuat !

Mentre pujàvem el fred era ben viu, i no faltaven testimonis del vent de nord que bufava ahir, com aquesta rosa de bardissa ben gelada.

Dalt de tot (a sobre), la vista és realment molt bona. Al nord (a sota) les Penyes Altes de Moixeró ens saludàven ben enfarinades.

Més lluny, cap a l'est, destacava el Puigsacalm (a sobre).

Per a possibles repeticions, a sota us deixo el recorregut i, al wikiloc, el track per gps.

Souflé glaçat de Carbassa

Després de sortir a caminar el dissabte, el diumenge tocava fer alguna cosa d'esquí. Tot i la mandra que feia sortir amb les previsions de vent, i havent vist el temporal que ja havia fet el dia abans, tenia clar que alguna cosa volia provar.

Va ser travessar el túnel i veure que, efectivament, el vent de nord continuava bufant. Però l'espectacle del Puigpedrós i la Carbassa ben nevats va pesar més.

El primer intent va ser pel Puigpedrós, però el vent i el torb arrivaben fins al refugi de Malniu (a sota), i tampoc semblava que la neu fos excessivament abundant.

Així que l'objectiu es va pintar de taronja, encara que calia pujar a peu amb els esquís a l'esquena uns 300 m de desnivell, la resta tenia molt bon aspecte.

Just calçar els esquís, es va fer evident que la neu estaria dura, el que prometia una bona baixada. Feia fred i començava a notar-se el vent.

El pitjor va venir després, el vent cada vegada picava més fort i semblava que et volia arrencar de la muntanya. Costava clavar els bastons a terra i la neu dura no ajudava a l'estabilitat. El vent i la neu em picaven fort a la cara, el fred em mossegava els dits i costava de coordinar els moviments. No sabia si continuar o girar cua, però en una pausa les ganivetes em van donar la seguretat que calia i, arribat a la carena, ja va deixar de bufar amb tanta força.

De tant en tant les ratxes més fortes feien impossible de seguir cap al cim, amb el vent de cara, però llavors em girava i, donant l'esquena al vent, l'espectacle de la Tossa d'Alp (a sobre) i el Cadí (a sota), feien que tot plegat valgués la pena.

Curiosament, dalt del cim el vent va afluixar de cop, una mica com al Cerví de Durro. Llavors, la baixada, sense vent i amb la neu dura, ja us podeu imaginar que va ser una autèntica disfrutada !

A casa, em vaig fixar amb les fotos que havia fet fa just 4 setmanes, també des de la Carbassa. A sobre es veu molt bé com ha canviat el paisatge amb l'arribada de la neu.

La ruta no és l'habitual, però l'itinerari seguit amb els esquís a l'esquena és còmode i directe . Itinerari que trobareu al mapa i al wikiloc.

Roca Forcada, volta pel nord-est del Catllaràs

Sembla estrany que encara quedin indrets de la comarca on no hi haguem posat els peus, el que diu molt a favor d'aquesta terra tan generosa en raconades per on val la pena de perdre's-hi. La roca Forcada (a sobre), n'és un bon exemple. Amagada darrera del Joc de Pilota i el roc de la Lluna, hi has d'anar expressamentg si la vols veure.

Aquest dissabte, amb la Carme, la Clara i el Pep hem anat a fer la volta recomanada pel llibre "l'Alt Berguedà en 27 itineraris", que hi passa. Una volta molt agradable per fer en una matinal tranquil·la.

Sortint del monestir de Santa Maria de Lillet, molt a prop de la Pobla, el camí puja suaument per la carena cap al xalet del Catllaràs i el mirador del Roc de la Lluna (a sobre).

Nosaltres hem estat de sort, bufava el vent del nord, el què es tradueix en dies lluminosos al Berguedà (a sota, perspectiva de la serra d'Encija fins el Pedraforca).

Després de deixar enrera el Joc de Pilota (a sobre), ens enfilem a la roca Forcada. El camí és evident des del coll, tot i que en algun punt cal estar atent a les fites. Al final, una petita grimpada opcional (a sota) dóna pas a la punta occidental.
Per acabar d'arribar fins a la punta oriental, cal seguir la cresta, fàcil però molt aèria. Retornar pel mateix camí fins el coll i després, recte cap avall. El llibre descriu meticulosament la baixada cap a Junyent, però nosaltres ens vam guiar per la intuició seguint el camí més evident, i també vam arribar perfectament fins a la pista que et retorna a Santa Maria de Lillet !

A sota us deixo el mapa del nostre recorregut i, al wikiloc, hi trobareu el track. Espero que quan hi aneu us faci un dia almenys tan fantàstic com a nosaltres.

Pica Cerví de Durro, vall de Boí.

El dissabte a la tarda, amb la Clara, vam marxar tot cofois cap a la vall de Boí per fer alguna cosa amb esquís des de l'estació de Boí-Taüll. Cap dels dos hi havia estat mai (a l'estació, clar), i semblava bona idea perquè continua tancada.

Just arribar-hi, trobem un rètol anticonstitucional (a sobre) i la barrera de l'aparcament tancada, així que girem cua, baixem uns metres i parem a la cuneta a passar la nit (a sota). Una mica vam seguir al peu de la lletra allò de que per ser part de la solució, has de ser part del problema !

Finalment ens decidim per la pica Cerví de Durro (2.652 m) i, havent esmorzat, tirem pistes amunt. Aquest és un cim ben bonic (a sota), força còmode i amb una aresta final molt interessant. Ens sembla un bon primer contacte amb la zona.

A més, fa un dia magnífic amb inversió tèrmica. Com més amunt, més bo.

Quan arribem a l'aresta, però, la cosa es comença a complicar. Ens rep un vent molt fort que ens desequilibra i ens obliga a posar ganivetes (a sobre, amb el cap de Caspes Roies al darrera). Seguim pujant, però no sense problemes. De tant en tant el vent ens obliga a apalancar-nos ben fort amb els bastos per no caure daltabaix.

Sort que la temperatura no és molt baixa, que si no hauríem quedat garratibats de fred amb poca estona ! Només cal veure les imatges per donar-nos-en compte:

Un cop a dalt, però, la vista val la pena. I com si el vent respectés la decisió de continuar malgrat la seva força, dóna una treva i dalt de tot hi regna la tranquilitat.

Davant nostre (a sobre) tenim el Corronco de Durro i el Turbó, al fons. Cap a ponent el massís de la Maladeta, el coll de Geleda i Barruera (a sota).

I una magnífica baixada fins el cotxe, clar !

Corrent de Gósol a Berga

Aquest dissabte, aprofitant que em podien pujar fins a Gósol, vaig poder fer una altra d'aquestes rutes que tan m'agraden.

Primer les vaig pensant, imaginant els racons per on passaré i intentant preveure com resoldré els trams més problemàtics. Després ja només cal anar posant un peu davant de l'altre i deixar que els sentits s'empapin de boscos i de muntanyes, de camins i de l'aire de la tardor.

Feia temps que no sortia des de Gósol, i aixó que hi pujo prou sovint. Reconec que té un encant especial i que m'agrada molt (a sobre, el castell de Gósol i el Pedraforca, a sota, amb el Cadí al darrera).

Per fer un recorregut diferent del dia en que vaig sortir des del Pedraforca, en comptes d'anar cap a Feners vaig preferir de pujar fins a Moripol, i després baixar fins al molí d'en Güell.

El recorregut deixa unes vistes magnífiques del Pedraforca (a sobre) i, Moripol (a sota), es troba en un racó de privilegi, al peu de la serra del Verd.

El camí va pujant i baixant fins a Moripol, i sempre es pot córrer. Després ve una baixada forta fins al molí d'en Güell on es travessa l'Aigua de Valls.

Una forta pujada et deixa al nucli abandonat de Bonner (a sota), i després cal trobar la ruta per una xarxa de pistes forestals fins a la carena que baixa d'Ensija. Una línia d'alta tensió assenyala el camí més curt.

Després la ruta travessa per la Font del Pi (a sobre), amb la paret del Ferrús vigilant atenta. Una darrera pujada et porta al poble de Peguera (a sota), on ja només cal anar baixant cap a la baga de les Nou Comes i enfilar cap a Berga.

Una ruta molt recomanable, encara que no es faci corrent, però on cal anar bé de forma física. Te l'avantatge que, per moltes pujades que hi hagi, sempre hi haurá 800 metres més de baixada en el global. En tot cas, el paisatge compensa sobradament, sobretot en aquesta època !

Són uns 45 km de recorregut que vaig fer en 4h 20' efectives. Al wikiloc hi he deixat el track i a sota, el mapa.

Pic dels Pedrons, la clàssica!

El Pedrons és un dels cims més clàssics d'esquí de muntanya, i em sembla que no he deixat d'anar-hi cap temporada. Així que és una muntanya amb pocs secrets, com anar a retrobar-se amb una vella amiga.

Potser aquest cop la diferència ha estat anar-hi tan aviat, i hem notat que la visita l'hi ha agradat, perquè ens ha obsequiat amb la millor neu que mai hi havíem trobat. Una neu pols que costa de veure en tot l'hivern, sobretot en aquestes latituds.

Abans ens havíem mirat el Coma d'Or, però estava pitjor de neu. La neu comença cap els 2.000 m, tal i com podem veure al Roc Melé (a sota), també impracticable. Així que amb l'Albert i la Caro hem tingut clar que l'objectiu havia de ser els Pedrons.

Al Pedrons, en canvi, després de passar justets el tram de sobre la carretera, hem gaudit de condicions alpines. Les imatges parlen per elles mateixes.

A més, la temperatura era freda però feia un aire que molestava poc, just el què cal perquè la neu no es transformi massa. Un dia magnífic, ha arrodonit l'ascensió.

Després d'arribar fins al veritable cim, a l'altre extrem de la cresta (a sobre), hem fet un mossec per preparar-nos per la baixada (a sota). Els nervis de l'Albert i la velocitat amb què s'ha menjat l'entrepà feien preveure una bona baixada.

Aquest cop si que he fet fotos a la baixada, valia realment la pena (a sobre). Fins i tot he volgut enregistrar una mica les bones condicions perquè potser més endavant costarà de creure. L'Albert i la Caro m'hi han ajudat: