26 de març 2012

El Coma d'Or, una esquiada ràpida

Per anar amb esquís, el Coma d'Or és un cim senzill, però gens còmode. Llarg que no s'acaba mai i sense grans descensos, amb una posada obligatòria de pells a mitja baixada, no suporta les multituds del pic de la Mina o el Padrons.

Potser per tot plegat el vaig triar aquest dissabte per anar a veure la magnífica nevada que finalment ha caigut, encara que hagi estat massa tard. També pel seu baix risc d'allaus, i perquè no deixa de ser un cim molt atractiu. 

He començat a pujar ben sol, seguint una única traça enmig d'un paisatge blanc sense fissures.
Darrera meu quedava el Roc Melé, ple de neu com costa de veure'l, i pensava que potser també hauria estat un bon cim on anar.

La ruta és la habitual, seguir la coma d'en Garcia, amb alguna marrada, fins pujar al primer coll. Abans de la pujada final, he vist davant meu a dos raqueteros que hi arribaven, per baixar després cap a l'Hospitalet.
Des del coll, una petita baixada, que farà que a la tornada hagi de calçar les pells, i les dues pujades que resen fins l'avantcim.

Allà he deixat els esquís per seguir la cresta fins al cim de debò. Una cresta que encara estava inviolada.

La pujada ha estat còmode, seguint una bona traça, enmig d'una calor sufocant que m'ha fet anar en màniga curta fins a la cresta final.
A dalt, faig algunes fotos per recordar la gran nevada que ha caigut i retorno tranquil·lament cap a recuperar els esquís.

De la baixada poca cosa puc explicar, amb una neu a estones crosta i a estones molt pesada, tenia massa feina en intentar baixar de forma més o menys decent!

Tot i que el recorregut no té gaire pèrdua, aquí us deixo el track i la informació més concreta del recorregut.

19 de març 2012

Baga total, a la Roca Narieda.

La Baga total és d'aquelles vies que sense haver-hi anat, ja sabia que podria ser més o menys interessant, però que tindria poc compromís. Així que aprofitant que el Toni s'acabava de recuperar, vaig pensar que podia ser una bona opció.

Al final també se'ns hi va afegir el Petrus, conscient de que era un bon dia per anar-hi, ara fa dies que no plou, i la temperatura ja ha començat a pujar de manera que no fa mandra escalar a l'ombra!

Amb la bona ressenya del Xavi (a sobre), ens dividim la via en tres trams de 5 llargs cadascun, i li toca començar al Toni. La roca a l'inici està un pèl freda i patinosa i, anat tres, preferim fer els llargs de corda tot i que es podria pujar perfectament escalant alhora.
Després de 3 llargs fàcil, en venen un parell més on la paret ja comença a redreçar-se. Però és al sisè on ja trobem una tirada que fa que valgui la pena d'haver vingut!

La via se segueix molt bé, plena com està de ponts de roca, i va buscant les millors plaques i defugint les zones de més vegetació. Arribats al setè llarg, on hi ha el primer 6a, veig amb calma que es tracta d'un pas aïllat al mig d'una bona placa (a sota).
De fet, el tram central ha resultat ser el que té més continuïtat de tota la via, perquè després de les plaques, la via se'n va a sota d'un sostre en forma d'arc, que va resseguint per sota en dos llargs.
D'aquests llargs de sota l'arcada, el desè ens sorprèn. A la ressenya que portem el posa de 5b igual que l'anterior, però particularment el trobo força més difícil i sostingut que l'anterior, i fins i tot, que el de 6a! 

Aquí es posa el Petrus al davant i, després de dues tirades d'enllaç, comença un nou festival de plaques compactes. Ja ens toca el sol, i aquí la roca és molt més adherent, recordant una mica les plaques de la cara sud.
El darrer llarg (a sota), és més espectacular que difícil, amb preses molt franques que permeten de superar els trams desplomats amb relativa facilitat.

Llavors ja només queda seguir l'agradable camí que baixa a buscar la pista on hem deixat el cotxe. 

Realment una via dolça, de les que els francesos anomenen "escalade plaisir", amb prou llargs bons com per que valgui la pena! Això si, no em vull ni imaginar com deu ser després d'èpoques de pluja, perquè de terra en trobes a cabassos!

12 de març 2012

Combinada la Cosa Nostra (Roca dels Arcs) i Pornostar(Roca Alta)

Aquest dissabte vam tornar a trobar-nos amb el José Manuel, i vam tornar a dirigir-nos cap al temple de la verticalitat vilanoví, amb la saludable intenció de combinar una via de la Roca dels Arcs amb una altra de la Roca Alta.

L'escollida de la Roca dels Arcs va ser la Cosa Nostra, una via que no es fa massa tot i que a mi em va agradar molt. A sobre he deixat una ressenya cortesia de l'Edunz, difícilment millorable.

La via comença amb un primer pas molt dur que, amb els braços freds, et deixa ben tocat. Després afluixa, però abans de la reunió té un tram que torna a picar força (a sota). Curiosament el primer pas està força sobat, i la resta de la via gens ni mica. Més aviat fa mal als dits de com se't clava la roca, milers de gotes d'aigua on t'enganxes sense voler!
El segon és magnífic. Uns passos d'artificial per passar un sostre, i després ja només és disfrutar fins la reunió.

En canvi al tercer la cosa canvia. Comença bé, de manera agradable, però el tram final abans de la reunió té un bombo on vaig deixar-hi la poca fora que em quedava als braços! Sort que em vaig recuperar....
El dia era magnífic, d'escalar en màniga curta i posar-se el gec en algunes reunions on passava l'aire.

En aquest país costa lligar dos llargs, un de segon i el següent de primer, sempre arribo a les reunions amb els braços estrebats! Però ara si, aquí vaig tirar endavant en un llarg que és una joia pels sentits, roca molt bona i una dificultat assumible.

En canvi el darrer és d'aquells que no agraden de fer de primer (a sota). Roca dolenta o encara pitjor, 2 o 3 xapes en tot el llarg, poques possibilitats de protecció... El millor, arribar a la reunió!
Arribats a dalt vam decidir que la millor opció per continuar era anar a la Pornostar de la Roca Alta, el problema era que no teníem cap ressenya, si haguéssim tingut la bona ressenya dels Escalatroncs que he penjat a sobre, hauríem anat millor encaminats. Però el José Manuel l'havia fet quan era petit, i refiats de la seva memòria vam anar cap allà.

Fa gràcia perquè ell recordava una via sobreequipada, i just sortir de l'arbre, ens trobem una placa llisa i patinosa des d'on no es veu cap més assegurança que la teníem al davant. Però després d'un pas arriscat cap a l'esquerra, llacem una sabina i ja agafem la corrua de xapes que et porta a la primera reunió.

Realment les xapes estan posades amb poc criteri, tan aviat estan a tocar en trams fàcils, com allunyen en trams senzills.....
El segon llarg consisteix en passar un parell de sostres i acabar d'arribar a la reunió. Mentre que jo vaig passar com un senyor agafant-me a tot arreu, el José Manuel va patir de valent per forçar-ho en lliure, i se'n va sortir!

De fet, estava tan content que em va cedir l'honor de fer el tercer, un llarg de somni i que fa honor al nom de la via. Una tirada pornogràfica digna d'estar a la peli de les Excursionistes calentes! Amb alguna  assegurança de menys (només alguna, eh!), llavors seria la perfecció!
Per acabar d'arribar a dalt, una placa molt llisa que es fa magníficament en A0, ens deixa al cim de la Roca Alta, des d'on agafem el camí que ens retorna al coll i al cotxe, passant altra cop per la base de la Roca dels Arcs.

Un dia ben aprofitat amb una bona combinació de les que estoven els braços!

5 de març 2012

Pic de la Coma del Forn, una esquiada còmode

Després de força temps, aquest diumenge em vaig tornar a posar els esquís i, com que la neu no ve cap a casa, vaig anar a buscar-la a Tavascan.

Inicialment la intenció era més ambiciosa però, com sol passar sovint, finalment em vaig quedar amb l'ascensió a un cim bonic i senzill, com és el pic de la Coma del Forn. Una sortida que noa rriba als 1.000 m de desnivell.

El dia era gris i lleig, amb aquella llum difusa que fa que costi de distingir el relleu de les muntanyes nevades i saber si estàs pujant o baixant, però que també té el seu encant.
Amb el Certascan al darrera, començo a pujar per la vora del torrent contrària a les pistes d'esquí, però al final hi acabo anant a parar. Just abans de girar en direcció a l'estany del Diable.

En aquest moment encara no sé a quin cim pujaré, però ben aviat veig que les traces s'enfilen cap al Coma del Forn, i no n'hi ha cap en direcció al Campirme. No deixa de tenir la seva lògica, no té gens de neu al tram final!

El cel cada cop està més tapat quan enfilo les darreres pales (a sobre) i, quan arribo al cim, comença a nevar suaument. 

Curiosament, he fet tota la pujada sol, però al cim m'hi trobo a la colla del Cegesquí que estan fent un curs i acaben d'arribar.
Quatre paraules, alguna foto (a sota, amb el Ventolau i el Mont-roig al darrera), i cap avall, que la neu està un pèl pesada i no vull córrer. 

Però ha estat un bon retorn, al final la baixada ha anat prou bé i he recuperat aquelles sensacions tan satisfactòries que ens aporta l'esquí de muntanya!!

La ruta és ben coneguda, però si algú hi té interès, he deixat el track al wikiloc.

1 de març 2012

Una volta pel Penedès, des de Sant Quintí de Mediona

Diiumenge vam anar a passar calor a la plana penedesenca, tot seguint un itinerari del llibre de caminades pel Penedès. Ara, amb l'eix Diagonal, Sant Quintí de Mediona és un lloc d'accés còmode, on ens vam trobar amb la sorpresa que no hi havia cap bar obert el diumenge al matí, i ens vam quedar sense esmorzar!

La ruta comença baixant a travessar el riu Mediona, per enfilar-se lleugerament fins l'altiplà de les Estoses, ocupat per conreus i alguna bosquina de pi blanc. 

Després de la primera pujada, mentre caminem, la presència de Montserrat al nord anima una mica les perspectives.
Voltem el turó de Montpedrós enmig del bosc, i el camí ens porta al fondal de Valldellós, tancat per una potent barrera calcària. Antigament devia ser més ampla, de la que en queda una mostra amb la curiosa agulla de Valldellós.

Per travessar la cinglera, el camí aprofita una gran esquerda a la roca, anomenada el pas del Lladre, per on es passa amb sorprenent facilitat.

Enmig d'una vegetació espessa, caminem per la carena de la serra del Bolet en direcció al dissimulat turó de les Clivelleres. Un cim tan suau que costa de saber quan estàs al punt més alt.

Una forta baixada ens porta al castell de Mediona, encinglerat damunt el congost del riu Mediona. a partir d'aquí, seguim pel mateix congost, travessant diverses zones d'escalada, fins arribar a la clotada de les Deus, on 23 fonts alimenten al Pèlag Gran.

Aquí si que hi ha el restaurant obert,i aprofitem per parar a dinar, abans d'acabar d'arribar a Sant Quintí.

Resumint, la definiria com una volta irregular, que enllaça dues zones molt interessants, però travessant de manera una mica forçada àrees de conreu i de pi blanc, que no en tenen gaire d'interès. Una bona caminada, això si!

Al wikiloc hi podeu trobar el track.