Arqueologia transmediterrània

En aquesta època de l'any, des de molts punts de la costa catalana es pot observar com el sol es pon damunt del mar. Un privilegi que normalment està reservat per a les costes atlàntiques. A les costes del Garraf durant els mesos de desembre i gener, es produeix l'efecte que tan la posta de sol (foto superior) com la seva sortida es fan sempre sobre l'aigua.

Aprofitant aquest fet, a més del bon temps i la poca neu, valia la pena acostar-se fins a aquest país per escalar una estona. A més, intentar fer una de les primeres repeticions de la via arqueologia transmediterrània ja era la cirereta que arrodonia el pastís.

Veient la ressenya, semblava una via molt atractiva, 10 llargs de corda, relativament poc equipada però protegible, llargs flanquejos sobre del mar,..., un regal dels déus. I realment no ens ha decebut. A la foto de sobre veiem al Mohawk iniciant la via i a la foto de sota, ell mateix a la cinquena tirada, que comença amb una magnífica desgrimpada (V). Sobretot pel que va segon,....

A la foto superior ja està arribant al primer pont de roca, poc abans de la reunió, i a la foto inferior, està a la darrera tirada de la via, quan empalma amb la casas-chani per sortir cap amunt.

Finalment, tres llargs de molt bona roca et deixen a la part superior de la Falconera, on deixem de gaudir del plany de les onades i la sentor marina, per submergir-nos en el caos de carreteres, cotxes, autopistes i pedreres de l'altra banda (a sota, la sortida de la via).

Per Nadal, tornem a Malanyeu

En aquestes dates, costa trobar un lloc millor per anar a tibar-li que Malanyeu, si més no, és un dels llocs on fa menys fred d'aquesta comarca. Costa dir res que ja no hagi comentat abans.

Dissabte vaig tornar a l'stoc de coc amb en K. i la Marta (a les fotos, al segon llarg), la roca era freda, però a mesura que anàvem pujant la temperatura s'anava tornant més agradable. Fins i tot la part final queda arrecerada del vent.

Aquest cop, però, aprofitant que venia en K., vam aprofitar per intentar sortir per la via original on, tal i com podem comprovar a les dues fotos, no va tenir gaires problemes per treure-la a vista tot i tractar-se d'un 6b sostingut.

Avui, per pair el dinar de Nadal i preparar-nos pel de Sant Esteve, hi hem tornat. Més colla i a un ritme més tranquil, hem anat lligant tot de vies del costat "fàcil" de la paret.

Ens hem repartit en tres cordades: en K. i la Marta, el Toni i el Salvador, i l'Àngel i jo mateix, i ens anat intercanviant les tres vies: Pot del pecat (V), Rock suave (V+), i University (V+, 6a). Temperatura ideal per anar en màniga curta o, fins i tot, sense samarreta.

L'Àngel a la Pot del pecat.

El Salvador a Rock suave.

El Salvador i el Toni a University.

I a les Taules de la Llei, un parell de "manobres" que no tenien fred, segurament a la via Filosofia perenne (6a) o alguna de la vora de dificultat semblant.

Volta pel Sobrepuny

Avui hem sortit a recórrer un dels itineraris del llibre de l'Alt Berguedà que puja al cim del Sobrepuny des de la Nou de Berguedà.

Aquest cim (foto superior), situat a l'extrem SW del Catllaràs, és fàcilment assolible des de la pista que puja de la Nou cap a Sant Romà de la Clusa, però aquest itinerari circular que ens proposen els autors de la guia és una petita meravella, tot i la llarga (5 hores sense comptar parades ni entretenir-se gaire).

El principal atractiu del Sobrepuny és la panoràmica que té sobre mitja Catalunya i sobre gairebé tot el Berguedà. A la foto de dalt, hi veiem el pantà de la Baells, Berga, Avià i la plana que s'estén cap al Solsonès. A la foto de sota, la plana del Bages mentre surt de la boira i Montserrat.

Un altre dels atractius del recorregut és la quantitat de fauna que podem arribar a trobar. Nosaltres hem estat de sort i, a més dels clàssics voltors i altres animals més habituals, hem pogut veure i fotografiar un ratolí de bosc (a sobre), i un picot negre (a sota, un pel massa lluny).

Això si, per anar al Sobrepuny us recomano dies clars, almenys com el d'avui, en que la vista arriba des del Montseny fins al Puigmal, des del Puigmal fins als Rasos de Peguera, o des de Berga, fins a Collserola (foto de sota).

Esportiva a Malanyeu

Un altre cap de setmana a Malanyeu, aquest cop a fer esportiva i provar els nous gatets, que sembla que responen prou bé, amb l'amic PGB que, si segueix així, aviat haurà de simplificar el nom del bloc i treure la darrera paraula.

El Pedraforca (a dalt), una setmana més tard ja té una mica més de neu, però més que res per molestar.

En PGB, ben animat, tira al davant a les dues primeres vies del dia, que després de moltes deliberacions sembla que són la Supergatzotapioca, V (foto de sobre), i la Recipient del pecat, V+ (foto de sota).

Totes dues llarguetes (30 m), ben assegurades i molt maques.

La tercera de les vies, que sembla que és la Karina, me la deixa començar a mi (foto de sota), i tot i que a la guia parla d'una dificultat de V, ens posem d'acord que és clarament més difícil que les altres dues. També són 30 m sense problemes amb les assegurances.

Mentre érem allà hem vist amb una mica d'enveja com dues cordades s'enfilaven a l'Stoc de coc. Tot marxant, els retratem mentre estan als llargs de sortida (foto de sota), la cordada de l'esquerra està a l'Stoc de coc (6b) i la noia vermella de la dreta a les Monges mascles (V, V+).

Serra d'Encija, pel mig

La serra d'Encija, al nord dels Rasos de Peguera, és un cim còmode i clàssic del Prepirineu berguedà, amb diversos itineraris per tots els seus vessants. Però el diumenge hi vaig voler pujar per una de les canals més desconegudes que puja pel bell mig de l'embut central.

Tot i el fred intens del matí (a sobre, una boixerola gebrada), el dia va ser fantàstic i vaig gaudir de molt a prop de la Roca Gran del Ferrús (foto de sota), més de 300 m de conglomerat amb una escassa dotzena de vies obertes.

L'itinerari no té massa complicació i, tot i l'absència de camí o de senyals, és força evident de trobar pel mig de la petita muralla rocosa que tenim a la dreta de la paret gran. Tan sols algun pas aïllat de IIIº en roca dubtosa i amb una mica de pati.

Des de dalt el cim, la mica de neu caiguda i la gebrada del matí, donava un aire molt hivernal a tota la carena de la muntanya (foto de dalt). El Pedraforca i la seva paret sud (foto de sota), té un aspecte curiós vista des d'aquest cim, conegut també com a Gallina Pelada.

Abans de tirar avall en direcció als Rasos de Peguera on havia deixat el cotxe, em despedeixo d'aquests dies de temps irregular amb una darrera ullada al cim (foto de sobre) i un record a la sortida del sol del matí (a sota).

Malanyeu. Stoc de coc.

Dimecres, pluja. Divendres, pluja. Finalment, dissabte ha fet un dia fantàstic que, tot i el fred intens de l'aire, ens ha permès d'anar a escalar una estona a Malanyeu. El millor lloc on es pot estar quan fa fred i també fa sol.

La via stoc de coc puja directa fins el punt més alt de la paret del Devessó, però el darrer llarg és un 6b que fa molt de respecte, així que hem preferit sortir per la variant de les monges mascles, que no pica tant.

A la foto de dalt podem veure el Pep a la primera tirada, uns 30 m sostingut però de dificultat moderada, sobrerot IV+ i algun pas de V.

A les dues fotos de sota, el mateix protagonista es baralla amb la llarga tirada de V+ molt sostinguda. Això si, roca òptima i 18 parabolts pels 55 m del llarg.

El tercer i darrer llarg, al qual cal arribar-hi amb una caminada lateral per un bosquet d'alzines, és d'una tònica semblant al segon: roca encara millor, dificultat sostinguda al voltant del V+ i una longitud d'uns 45 m.

A les dues fotos de sota, podem veure al Gatsaule barallant-se amb els forats d'aquesta magnígica paret.

A dalt, el paisatge torna a ser plàcid i agradable, i la tornada es fa per prats, rouredes i amb la vista posada amb el Pedraforca i el Cadí que destaquen al fons, a l'altre costat del riu.

Lord, sector túnel

El mal temps de dissabte va espantar a més d'un, nosaltres inclosos, i la sortida prevista pel diumenge vam acabar anulant-la a darrera hora. Afortunadament, vaig poder enredar a l'Àngel per fer alguna cosa, ni que fos una mica d'esportiva, per si de cas feia un temps potable.

I el diumenge es va aixecar lluminós i fresc i ens en vam anar a veure els sectors d'esportiva que hi al mateix peu de la carretera que porta al santuari de Lord. Aquí, al contrari de Montserrat sud, vam estar sols tot el matí.

Després de donar-hi una volta i apreciar que al sector túnel era l'únic on tocava el sol, ens hi vam quedar. Vies curtes i amb roca molt bona, tot i que les descripcions de la guia i la realitat són una mica diferents i no coincideixen massa (a les dues fotos, en Gatsaule en una via sense nom de 6a+, diuen).

El sector té una sèrie de vies més senzilles a la dreta entre IV i V+ (a sota, l'Àngel a Yuyu, V+), una al mig, la coquillo, que diu V i que vam ser incapaços de fer-la ni en top rope, i una colla a l'esquerra que piquen més, sobretot perquè desplomen bastant.

Una zona interessant per anar-hi a passar un matí, asolellada i tranquila, tot i els cotxes de devots que anaven cap el santuari...

Serra Carbonera

Aprofitant que l'altre dia passava per Camarasa, i que és una zona que conec poc, vaig sortir a fer un itinerari circular que passa per la majoria de zones d'escalada de Camarasa i d'Alòs de Balaguer, gairebé totes en calcari excepte un sector d'Alòs de Balaguer amb conglomerat de presa petita.

Davant de Camarasa podem veure les crestes del Conill (foto de dalt), plenes de vies esportives graduades majoritàriament entre el V i el 6b, amb alguna de fins a 7b. Llavors, el camí puja fins el coll de Carbonera i baixa cap a Alòs de Balaguer (a sota).

El camí gira a l'oest seguint la vora del riu que es va engorjant (a dalt) i passa per sota dels diversos sectors d'escalada d'Alòs de Balaguer, fins el final de la pista, al peu de la fàcil i clàssica via Olga Frontera (foto de baix) que ressegueix l'aresta del plec.

El camí s'estreny i s'enfila sobre l'embassament i, a l'altre costat, apareix el vessant nord de la serra Carbonera i la paret de les Gralles (foto de dalt), amb vies dures i desequipades. El camí continua fins prop de la presa d'Alòs i travessa el pantà amb un pont penjat.

Abans d'arribar a la carretera, una passera metàl·lica enganxada a la roca servei d'inici de les vies d'escalada esportiva del sector de la pasarela (foto de sota) o de la paret del Dispensari.

Al final de la pàgina trobareu el recorregut complet, una bonica volta fàcil de recórrer, que es pot fer corrent en poc menys de 2 hores, i caminant es triga al voltant de les 5 hores (22 km).