Port del Compte, pel torrent de Carbassers

Avui no havia de fer massa bon temps, però com que darrerament la caguen bastant, els del temps i, a més havia de passar per coll de Port a primera hora de la tarda, he agafat els esquís per si de cas els planetes s'alineaven...

I la cosa ha anat bé, el dia ha estat magnífic, i he passat pel coll a una hora que em donava temps de fer una pujada ràpida al pedró dels Quatre Batlles.

Algun dia havia llegit que s'hi podia pujar pel torrent de Carbassers (a sobre), no recordo on, i em va picar la curiositat perquè sempre havia vist que tothom hi pujava des de les pistes d'esquí nòrdic o des de les d'esquí alpí. I ha resultat ser una molt bona alternativa, amb un desnivell de 800 m i estalviant-te els 2 € que et fan pagar els de les pistes de Tuixent, pel morro.

El torrent estava realment en unes condicions molt bones, neu tova gairebé sempre, damunt d'una capa més sòlida que fa que no toquis les pedres.

La pujada ha estat deliciosa, un pendent no massa fort, cap traça humana i un entorn ben bonic. Te passos estrets que a la baixada són una mica forçats, però en general està molt bé. I la baixada ha estat molt divertida!

A la sortida del torrent et trobes de cara amb les pistes, llavors només cal girar a la dreta a buscar la carena que puja a la Tossa Pelada.

Dalt, tenim una vista molt interessant del Pedraforca (a sobre), el Cadí, i els cims de l'Alt Urgell que surten al darrera. Llavors ja només queda un darrer tram molt planer que arriba fins al mateix cim (a sota).

Dalt, la neu estava molt gelada. Les pells no servien per gairebé res sense ganivetes, i a la baixada costava de dominar els esquís. Imagino que les darreres pluges hi deuen tenir alguna cosa a veure.

Dalt el cim, m'ha agradat de veure el Turbón al fons (a sobre), ara ja me'l miro com un vell amic amb qui vam compartir un gran dia!

Ja sabem que al Port del Compte no hi podem anar a buscar grans descensos, així que en aquesta ruta tampoc hi són, excepte el primer tram fins el torrent. Tot i que avui el gel de la carena m'ha fet patir una mica...

A sota teniu els recorregut, per si voleu jugar a pujar i baixar torrents,i al wikiloc el track.

Retorn al Cingle

Després del repós del dissabte per les ventades, aquest diumenge ha començat amb una espectacular sortida de sol, que anunciava bon temps. Així que he aprofitat per pujar fins al Cingle de la To.

Desde l'accident que no hi havia anat i em quedava el rau-rau d'una feina pendent. I és que de totes les vies del Cingle, n'hi ha una que la vaig equipar per dalt, la Llop solitari, i m'havia sortit un segon llarg que feia més de 60 m sense adonar-me'n.

Ja vaig explicar els motius en el seu moment, i espero que alguna vegada se'm pugui disculpar aquest error d'aprenentatge. La veritat és que va tenir la seva utilitat, perquè em va servir per creure realment que podia obrir per baix a qualsevol lloc del Cingle, encara que anés tot sol!

Avui el Cingle estava especial bonic, amb neu a les parts més planes de la solana, i a tota la carena i l'obaga. Neu que a la pujada estava glaçada, però que m'ha fet patir a la baixada.

He agafat el material, he pujat a dalt i m'he despenjat fins a mig llarg, per veure el lloc més idoni per muntar-hi una segona reunió de paret. Al final, m'he decidit per una terrassa prou còmode, al bell mig de la placa final, una vintena de metres per sota de la carena.

Ha quedat una bona reunió, amb dos parabolts molt ben posats, i amb opcions fàcils al costat per afegir-hi alguna peça que la reforci o per evitar el factor 2 del primer.

Llavors he tornat a sentir les mateixes sensacions que ja creia oblidades, d'anar pujant poc a poc,, treballant els moviments, ben sol, en aquesta roca tan especial on m'hi sento com a casa.

El braç encara el tinc adolorit, em manca força i hi ha alguns moviments que encara em costen, però ara ja puc dir que m'he tornat a sentir escalador!

Aiguilles Crochues

Les Aiguilles Crochues (2.820 m, a sobre), és un dels pocs cims del massís de les Aiguilles Rouges on s'hi pot arribar amb esquís. Això, i el fet de trobar-se al capdamunt de la vall on hi ha el bonic llac Blanc, va ser determinant per encaminar-m'hi durant la segona sortida d'esquí que hi vaig fer.

El punt de sortida és el mateix que en la sortida anterior, el cim del telecadira de l'Index. Des d'allà, un llarg flanqueig descendent (a sobre), on cal anar amb compte de no caure, et permet d'arribar fins un punt de pas cap a l'altra coma, on ja poses les pells.

Aquest dia, la previsió no era tan bona com la resta de la setmana. I em va agradar veure com damunt de la Verte s'hi formava el famós barret (a sota), que tan bé es descriu en les noveles del guia Roger Frison-Roche com a senyal evident d'empitjorament del temps.

Per sort, el dia es va aguantar i fins al vespre, que tan sols van caure alguns flocs de neu, no es va notar el canvi.

La pujada cap al cim no té massa problema, una bona traça permet de pujar còmodament els escassos 600 m de desnivell que hi ha. Tot i que la part final es va fent cada vegada més estreta i més pendent (a sobre, amb el llac Blanc al fons).

Dalt del cim em trobo a quatre alpinistes que s'equipen i continuen per l'aresta per baixar a la coma del vessant nord (a sota). Una cordada comença a baixar, però en la segona hi ha un moment de crisi: un dels components es nega a continuar pel risc que hi veu. I és que l'aresta és aèria, la neu bastant tova i la roca molt trencada.

Per un moment em passa pel cap intenta ocupar el seu lloc, realment em fan molta enveja, però no vaig equipat ni mentalitzat i me n'estic. També em sembla que potser és massa aviat, per fer aquest tipus de sortides....

La baixada és una meravella, la neu pols i l'entorn ajuden a trobar-s'hi i gaudir intensament de la sortida. Arribo al llac Blanc i el travesso pel bell mig (a sobre). Al fons, el vell refugi i la imatge inconfusible de la Verte i els Drus.

Enllaçant pales i algun flanqueig, s'arriba sense massa problema a les pistes d'esquí, on acabo d'aprofitar el dia.

Baixar esquiant per les pistes sempre és una activitat força avorrida, però de tant en tant es troba alguna baixada plena d'interès i que no et canses de fer. És el que em va passar amb una pista negra que surt del mateix cim del Brévent, molt divertida, i que passa per sota mateix de les roques d'escalada esportiva (a sobre) i de molts cims i agulles ben coneguts, com els estètics Clocher i els Clochetons de Planpraz (a sota), que va popularitzar en Gaston Rebuffat.

Després, ja només queda tornar a Chamonix a prendre algun vi calent per brindar pel bon dia que finalment he tingut!

Travessa de les Aiguilles Rouges

Anar a la vall de Chamonix sempre és un goig enorme, una mica com retrobar un vell i apreciat conegut que sempre t'omple de satisfaccions!

No hi havia anat mai una setmana sencera a esquiar-hi en aquesta època, però la setmana passada em vaig poder treure aquesta espina. Van ser 7 dies repartits entre les pistes i la muntanya, i tots de bon temps i molt fred, amb molt bona neu. La llàstima va ser no poder-nos endinsar cap el massís del Mont Blanc (a sobre), perquè el gruix de la neu no era suficient per tapar les esquerdes de les geleres.

Així que vaig fixar la mirada en les Aiguilles Rouges, un massís d'aquests anomenats secundaris, però que cada vegada m'agrada més, on gaudeixes sempre de l'espectacle que és tenir davant teu cims com el Mont Blanc, les Grandes Jorasses (a sobre), o l'aiguille Verte i els Drus (a sota).

Ja hi vaig estar escalant l'estiu del 2007 i ara, he tingut les mateixes sensacions amb els esquís als peus.

El primer dia d'esquí de muntanya vaig sortir tot sol, sense tenir una idea clara de cap on podria anar, però mentre esperava el telefèric vaig fer amistat amb un altre solitari que també anava a fer muntanya. Així, tot practicant francès, vam quedar amb en Didier d'anar a fer plegats la travessa del massís.

Un dels grans avantatges de la vall de Chamonix és l'abundància de telefèrics i la gratuïtat i freqüència dels transports públics, tan trens com autobusos. Així que sortint de Chamonix mateix, entre remuntadors i esquiades ens vam plantar al capdamunt del telecadira de l'Index.

El primer objectiu era el coll de les Aiguilles Crochues (a sobre) per travessar cap al costat nord del massís. Una rampa que es va adreçant i estrenyent fins que, poc abans del coll, cal pujar-hi a peu.

A l'altre costat l'ambient és totalment diferent, cares nord ben gelades, amb boniques cascades de glaç (a sobre), però també un bon gruix de neu pols que ens permet de fer una bona baixada, encara que no tingui el mateix estil impecable d'en Didier:

Després de la baixada i un llarg flanqueig, tornem a posar pells i ens enfilem al coll de Berard per un altre vessant assolellat. A dalt, ens mirem embadalits la llarga baixada que farem per l'ombra (a sota), pel peu del Mont Buet, i que ens portarà ben a prop de la frontera suïssa.

Amb en Didier (a sobre, amb aquest aspecte de ser un descendent directe de l'Astèrix), que fa de professor universitari i té molt de temps per venir a ver muntanya, ens trobem un altre solitari, en aquest cas escocès, que ens acompanya per l'obligada baixada final pel mig del bosc.

En una parada a mitja baixada, l'escocès treu una petaca de whisky mig buida, i llavors entenem perquè baixa amb tanta tranquilitat per aquest camí gelat i estret, situat entre el riu i les roques de la vora.

Finalment arribem a le Buet (a sota), on esperem el tren entremig de cerveses i avaluant les possibilitats de fer-ne alguna altra.

Des de les pistes de Vallorcine es veu molt bé el darrer tram de la baixada (a sobre). Però a sota teniu el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track del gps.

Serra d'Ensija, amb esquís

Després d'una setmana d'esquí als Alps, sembla que anar cap a la serra d'Ensija sigui una mica ridícul, però la veritat és que aquest matí tenia moltes ganes de retrobar-me amb les muntanyes berguedanes. I Ensija ha estat un bon lloc on fer-ho.

Un dia extraordinari, neu a cabassos, trobada de vells coneguts,... Poc més se'n podia esperar d'una sortida curta, però que té els seus 800 m de desnivell!

M'ha agradat trobar el refugi obert, i també el fet que encara no hi hagués cap traça de baixada. La darrera nevada les va esborrar totes !

El Pedraforca m'ha fet ombra tota la pujada, de tant en tant me'l mirava sense voler, potser enyorant-lo. I és que l'any passat no el vaig poder trepitjar, cosa que feia molts anys que no passava...

Al cim, una darrera mirada al voltant, tant cap a la cresta oest (a sobre), com cap els plans i el serrat Voltor (a sota), i avall. La baixada és curta, però el darrer tram pel bosc, es fa bastant obligat. En total, amb poc més de dues hores he pujat i baixat.

Una bonica sortida per recuperar velles sensacions.

Un regal inesperat: el pic de la Mina

El divendres passat va ser un d'aquells dies regalats, no tocava fer cap sortida per les previsions dolentes del temps. Havia de venir una nevada millor que la del dia de Reis.

Però els de Madrid que sempre s'ho volen quedar tot, aquest cop també es van quedar la nevada i els qui van quedar colapsats van ser ells. Així que acompanyat per una bona colla d'Escobets (el Toni, la Queralt i el Pep), vam pensar de sortir encara que fos al pic de la Mina.

No va fer un dia molt espectacular, però el pic de la Mina tampoc ho és. Pujada per la vora de les pistes de Porta, poc desnivell i facilitat extrema. Sempre queda com a recurs per dies així: emboirats, amb algunes nevades i temps rúfol.

Dalt del cim hi feia fred, i molta humitat. Després d'un mossec ràpid, tirem enrera per la cresta a buscar els esquís per tornar cap avall, pensant que la baixada seria dolenta i emboirada.

De manera sorprenent, just comencem a baixar i el dia s'aixeca. Tret d'un tram a la part superior, la resta està increïble, sobretot la petita pala que et retorna a les pistes. I acabem gaudint d'un bon descens encara més impensat que el fet de poder fer cim avui.

Pic de l'Alba, des de l'Hospitalet

El pic de l'Alba (a sobre, 2.784 m), situat al bell mig del triangle format pel Nerassol, el pic d'Escobes i el pic de Rulhe, és un d'aquests cims poc coneguts que et demanen tenir un esperit de veritable alpinista per tenir possibilitat d'èxit. Almenys a l'hivern.

També cal que les condicions de neu acompanyin, i aquest dijous, després de les nevades del dimarts, amb en Piter ens hi vam atansar. El fet de poder sortir des de la mateixa boca nord del túnel de Pimorent, ens assegurava tenir poc problemes de trànsit.

La pujada inicial pel bosc ens anava deixant bones sensacions, un bon gruix de neu pols molt freda i seca ho recobria tot. A més, a sota hi havia neu vella ja endurida, que feia de base.

Almenys a les obagues, que en algunes solanes s'hi veien allaus de fons que no feien massa gràcia (a sota).

D'aquest cim no teníem massa referències ni cap ressenya d'esquí, però d'ascensions a cims veïns ens semblava que era esquiable.

L'aproximació la vam fer per la vall d'Arques, fins trobar-nos a sota de la gran pala del Pedourres (a sobre), on vam anar girant cap a la portella de Siscar, de cara al bonic pic de Regalecio (a sota). No cal dir que la neu es mantenia pols i que el fred continuava ben intens, si podíem anar pel no ens ficàvem a l'ombra, encara que ens costés algun revolt.

Anant en cotxe, la temperatura a la Cerdanya ja ens va avisar que passaríem fred: va arribar a marcar -16ºC!

Després de voltar el Regalecio i la seva cresta nord, ens vam trobar amb una sorpresa desagradable, i és que totes les canals esquiables que portaven a la carena estaven tallades per una mena d'esquerdes, iguals a les de les geleres (a sobre). Aquí no hi ha geleres, ni esquerdes, així que era ben evident que devia ser una qüestió de compactació de la neu.

Vam estar molta estona reflexionant i plantejant-nos la possibilitat de girar cua, però finalment vam poder pujar per un extrem, arran de roques, tot i el fort pendent i les infinites zetes que vam haver de traçar (a sota).

Aquest va ser el tram més exposat de la pujada, juntament amb un flanqueig molt aeri en neu dura. Darrera nostre, ja albiràvem la cresta cap al pic d'Escobes (a sobre) ben a prop. I després d'una breu cresta de roca i neu, ens vam trobar a la carena cimera.

Dalt de tot ens va rebre una aire fi i molt fred, però el dia es mantenia excel·lent i nosaltres estàvem molt contents de com estava anant tot plegat. Al nord, s'aixeca imponent el pic de Rulhe (a sota) i ens el mirem per algun altre dia.

La baixada tampoc la teníem molt clara, però jo recordava un corredor molt marcat pel vessant sud que podia ser esquiable. Ens hi vam posar amb cura, no sabíem com estaria le neu. I al final va resultar ser una meravella de dalt a baix, tot i el fort pendent, sobretot a la part superior.

En la imatge de sota, del dia del Roc Melé, es veu millor com és la baixada.

Llavors ja no estàvem contents, sinó més aviat eufòrics: quina meravella!

Només quedava la llarga baixada de la vall de Siscar, cap a la cabana de les Besines i retrobar les traces de pujada. Fins i tot la baixada pel bosc fins a l'Hospitalet va ser fantàstica. Un dia ben rodó!

El recorregut és llarg i el desnivell d'uns 1.400 m, en total vam trigar 7 hores a fer la volta. A sota us deixo el recorregut i, al wikiloc, el track.