26 de set. 2013

Spigolo d'Ansabere, una Escalada amb majúscules

Amb el Jortx i el Mohawk, aquest cap de setmana passat ens vam arribar fins les agulles d'Ansabere per comprovar personalment quines eren les sensacions d'enfilar-se per aquest perfil tan esmolat. Un perfil que feia molt temps que tots ens miràvem, però sempre de lluny, com quan vaig fer-hi una bona travessa circular.

Dissabte a la tarda paràvem un alberg proper a Canfranc, i diumenge, ben aviat, vam enfilar cap al circ de Lescun. En menys de dues hores ja érem al peu de la paret, situat molt a prop del camí que puja al coll de Petrechema, tot i la punyetera tartera dels darrers cent metres.

De bon matí, l'esperó, ben retallat per la seva ombra, impressiona.
De la mateixa manera que impressiona la ressenya.....

El primer tram del sòcol, el vam fer en dos llargs ben llargs, de gairebé 60 m, que és on hi ha les reunions muntades. Cal dir que mentre el primer és senzill i amb la roca força compacta, el segon (a sota) és bastant més difícil i amb una roca molt trencada. A més, no és gens fàcil de protegir.
El tercer llarg és el conegut diedre de 6c, pràcticament desequipat. Un espit a l'inici i un clau a dalt de tot, per un diedre bastant desplomat i amb una paret esquerre llisa i patinosa.

El Mohawk tira decidit, però després d'una primera caiguda s'ho agafa amb més calma i va pujant tascó a tascó..., que la fissura del fons es deixa equipar força bé. Aquí, mica a mica, ja anem agafant aire amb el terra.
El quart, sense deixar de ser difícil i desplomat, ja és tota una altra cosa. Ells el passen bé en lliure i jo amb algun A0 vaig la mar de bé.

Després ataco el primer dels dos llargs d'artificial que hi ha. Un llarg sòlid, prou equipat i que es torna molt aeri en el moment d'anar a buscar el fil de l'esperó.
Tot i tractar-se d'un llarg senzill, que no passa de 7a+, veig que ells pugen amb el mateix estil que jo. Deuen reservar forces per més amunt....., suposo!

I fan bé perquè el segon llarg d'artificial ja no ho és tant de senzill. Aquí hi ha uns passos llargs i obligats de com a mínim 6a, on cal donar la talla!

Aquí ja comencem a veure que amb el reequipament amb parabolts van aprofitar per augmentar la dificultat de la via, i la dificultat obligada supera clarament el V+ de moltes ressenyes!
Finalment, el Jortx s'anima a tirar al davant, i li toquen dos dels llargs clau de la via. 

El primer és el del flanqueig, més o menys equipat però amb la dificultat ben obligada..., i amb uns quants metres de buit a sota que encara el fan més interessant.
Però el tram que vaig més dur i obligat és el penúltim llarg. Una placa compacte i relativament equipada amb alguns claus que costen de veure, algun parabolt, i algun cordinillo on fa angúnia fins i tot d'agafar-s'hi! Aquí s'ho va treballar de valent, per pujar aquest llarg de primer s'ha de tenir un cert nivell!! 

Mentre el Mohawk el gaudia de segon, jo de tercer, vaig fer el què vaig poder!

I després, reunió incomodíssima damunt d'estreps, per acabar-ho de rematar!
El darrer llarg comença amb un tram d'artificial amb una sortida en lliure divertida, però llavors ja tomba i permet fer uns darrers metres més senzills fins la reunió.

Després, una grimpada curta ens deixa dalt de tot, on no hi ha manera de fer-nos una foto de cim. És massa petit i estret!!
Al fons, cap a l'est, Balaitús, Midi d'Ossau, Vignemale,.... ens saluden i ens esperen per algun dia, proper o llunyà!!

Després, per baixar, un rappel de 30 m ens deixa a la cresta inferior, que cal anar desgrimpant amb molta cura fins trobar una cornisa que marxa cap al vessant nord. 
Una darrera xemeneia bruta i trencada ens torna a la carena solellada, i llavors podem dir que hem acabat la via!! Ja només ens quedarà gaudir de la baixada mentre ens mirem el fil de l'esperó, entre sol i ombra, per on  acabem de pujar encara que costi de creure!

18 de set. 2013

Zinalrothorn (4.225 m), un bon intent tot i la neu.

Aquest darrer cap de setmana he pogut fer una curta escapada cap al Valais, amb dos objectius clars: fer una bona alpinada a algun dels bons quatre mils dels voltants de Zermatt, i recuperar velles i bones sensacions amb l'Albert, un dels vells i bons companys de cordada de sempre que ha passat uns anys una mica esgarriat.

Divendres l'avió ens deixa a Ginebra, on agafem un cotxe de lloguer fins a Täsch. Fem la motxilla i agafem el tren cap a Zermatt.

El camí cap al refugi de Rothorn surt el mateix poble en direcció oest. Tot i el bon temps, les primeres impressions no són massa bones, tant el Cerví com l'Ober Gabelhorn es veuen molt carregats de neu.
Un molt bon camí va guanyant alçada, i aviat deixem enrere els boscos subalpins i arribem a l'hotel de muntanya de Trift, a 1h15' de Zermatt. Allà veiem el refugi molt dissimulat entre les roques vermelloses, i ens queda clar que encara la part més dura de la pujada.

Darrera nostre, costa de deixar de mirar els massissos del Mont Rosa, Lyskamm, Castor, Pollux i Breithorn, que ens acompanyaran durant tota la ruta.
Arribem al refugi just a l'hora de sopar, podem dir que el dia ha estat ben aprofitat..... Després, a la posta, el Mont Rosa fa honor al seu nom i la lluna surt a manar damunt un cel ben serè. Sembla que farà bo.

La guarda del refugi ens comenta que tots els altres alpinistes van al Zinalrothorn i que ja fa més d'una setmana que l'Ober Gabelhorn està impracticable i sense traça a la gelera. Així que ens aclareix per quin cim optarem demà dels dos de la zona.
Esmorzem a les 4, ens equipem i sortim. Sorpresa: està nevant.... tot i el cel serè. Ben aviat para i anem amunt. Un tros de camí ens porta a la gelera, on fem parada per posar grampons. La neu està dura, bon senyal, però recoberta per mig pam de neu nova.
El dia es va aixecant força serè, però a la carena ens adonem que no serà fàcil. Aquest mig pam de neu també està per tot arreu, i els trams senzills de roca ja no ho són tant.

Però l'espectacle no s'atura, i la sortida de sol ens deixa mil instants inoblidables. Mentre avancem, el Cerví i l'Ober Gabelhorn es van traient la mandra, tot i la fina capa de neu que els cobreix.
Una aresta de neu ens porta fins a la piràmide final, amb dificultats de roca, però totalment recoberta de neu i gel. Veiem una altra cordada que espera a veure, però nosaltres hi entrem pensant que potser no van tan errats, ells. 

Seguim les traces d'altres cordades que van davant, però el tema es va posant seriós.
Comencem a creuar-nos amb cordades que tornen, i és que les plaques superiors estan impossibles, recobertes de verglaç i neu nova... Arribem sota el Gabel i també girem, avui ningú farà cim tot i estar tan a prop...... La Binnerplatte ha estat un obstacle massa gran per a tothom.

Girem cua sense córrer massa, que les roques nevades que a la pujada es veien d'una manera, a la baixada se'ls hi canvia radicalment la cara i passen a ser força perilloses.
Amb un rappel arribem a l'aresta nevada i la fi de les dificultats. La muntanya continua magnífica, i seguim gaudint del bon dia que fa i de l'espectacle de l'entorn. No hem fet cim, però hem arribat tan a prop i tot ha valgut tant la pena, que tampoc ens sap massa greu.
Algunes fotos de comiat i comencem a tornar, que ens queda una baixada de 2.400 m fins a Zermatt...., i avui és el darrer dia de bon temps. El diumenge el passarem a la vall, passejant sota la pluja.
Ha estat una sortida intensa i interessant des de molts punts de vista, sobretot per recuperar sensacions perdudes, que no per velles deixen de ser bones!!!

A sota deixo el mapa de la ruta, i el track, a Wikiloc.

5 de set. 2013

Tardes al cingle de la To: Sapastres i Llop solitari


Aquest estiu m'he pogut escapar alguna tarda fins al Cingle, on és fàcil de recuperar velles sensacions i bons records.

Un dia vam anar-hi amb la Ingrid, una bona escaladora del país dels Piteus, amb qui vam compartir la Sapastres. La via més desequipada del Cingle (un espit a l'inici i un altre a la R1) i una de les més divertides de fer.
Ella s'ho va passar genial i va demostrar el seu domini d'aquest tipus de vies. Però és que l'esperó final de la via (a sota), no deixa indiferent a ningú!!
Aquest dimarts a la tarda hi vaig tornar-hi amb el Pep. Ell ja és un expert del Cingle, deu ser la cinquena o sisena via que hi fa, així que vam anar a la Llop solitari, una via impressionant per la seva verticalitat.

El primer llarg estava força brut, es nota que la via no la fa massa gent i s'acumula la terra en alguns replans...
Després vam atacar el mur superior, dividit en dos llargs de 45 i 15 m per fer més suportable l'escalada, evitant portar la corda al límit, opció que tothom pot triar, però al final la corda pesava molt!

Quina meravella de llarg, sempre que hi pujo em sorprenc que, tot i la verticalitat, es pugui escalar amb una dificultat normal. I la roca, segueix sent molt bona. Tot i que la muralla es deixa anar equipant, un total de 6 expansions fan l'escalada més segura.

Però quan s'escala a la To per la tarda, el millor premi és la posta de sol final entre el Cadí, el Pedraforca i la serra d'Ensija!