L'Aranya, al Serrat de les Garrigoses

Aquesta via del serrat de les Garrigoses ja hi volíem anar al desembre, per poder fer-la sencera. Des de l'u de gener la feixa de sota el camí ja està tancada, així que hem hagut de deixar els dos primers llargs per més endavant, alguna tarda d'estiu, potser. Farem el mateix que van ressenyar els Escalatroncs (a sobre).

Però la resta continua oberta fins el 28 de febrer, així que amb la Lu vam pensar que podia ser una bona via per comprovar el seu estat de forma i de recuperació. 

L'Aranya té una aproximació realment curta, i trobar-la no té cap problema, amb una pintada enorme al peu de la via que assenyala el camí. El començament es veu brut i ple de vegetació, però només ho sembla, els passos són nets i més difícils del què aparenten. 

No hi ha gaires assegurances fixes, però les possibilitats d'autoprotecció són enormes, així que la Lu no té gaires problemes per arribar a la primera reunió.

Les vies d'aquests serrats totes s'assemblen una mica, sobretot en el sentit de que no semblen vies montserratines: moltes possibilitats de posar material, irregulars, perdedores...., sempre interessants! 

El segon llarg continua vertical, amb un parell de trams molt bonics i poc protegits. Potser per això, una cordada que puja al darrera decideix tirar avall a la reunió intermèdia. En canvi, el tercer, és molt menys interessant. Un curt ressalt fàcil et deixa a la feixa, on cal caminar i grimpar cap a la dreta fins una fita, on es fa reunió d'un espit.

El quart, tot i la seva irregularitat, és molt divertit. Es tracta d'anar flanquejant cap a la dreta, pujant ressalts cada vegada més difícils, amb una arribada a la reunió que cal fer amb calma (a sota). Nosaltres vam enllaçar els llargs 4 i 5 de la ressenya, uns 60 metres justets.

A la Lu l'hi va tocar el magnífic diedre del penúltim llarg, un diedre completament desequipat que em va agradar molt. Per fer reunió, cal passar de llarg una instal·lació antiga i continuar uns metres més amunt.

Després, un parell de bombos de grans preses que es fan molt bé en lliure, et porten a unes plaques finals més senzilles, amb una roca molt bona. Tot i que és evitable, la placa final és genial. Nosaltres la vam fer en lliure tot i que no està gaire assegurada, i va ser la cirereta del pastís!

Per baixar vam fer el què tothom descriu, 3 rappels, camí cap a l'oest i desgrimpada de la canal, fins trobar un curt rappel que et deixa al camí. Però se'm fa estrany que no es pugui baixar caminant...

Amb aquesta agradable escalada, on no vam passar massa fred tot i el dia que feia, he arribat a l'entrada d'escalada número 300 del blog, ara que fa cinc anys que el vaig inaugurar, tot i les 3 lesions que he patit entremig. Només és una xifra, però representa moltes coses!

Esperó de Montanissell, a la serra de Sant Joan

L'esperó de Montanissell no és precisament una via blogger, així que deixo a sobre la ressenya del mateix Joan Jover, que és de les millors que podem trobar. I si voleu una història de la mateixa via diferent de la meva, la trobareu aquí.

Aquest dissabte, amb el José Manuel vam anar-hi tot buscant una paret assolellada i arrecerada del vent. És veritat que la serra de Sant Joan és alta, però amb el fred que fotia a tot arreu, tampoc venia d'aquí!

L'aproximació de la via és la mateixa de la Con ocho basta, només que cal continuar pujant fins arribar al punt més alt, on la paret gira de manera clara. Una mena de bloc desenganxat marca l'inici de la via, i un petit cordino rosa nuat a la branca d'una alzina ens dóna la tranquil·litat de saber que anem bé.

Fem un sorteig, i em toca començar. Aquest primer llarg té un aspecte una mica desencoratjador i poc definit, com podem veure a sota.

La tirada té 4 claus, tots a la part inferior, i 3 ponts de roca equipats, però les fissures existents permeten de posar-hi de tot. No us deixeu els tascons, que van especialment bé en algunes fissures petites! 

El llarg comença amb un desplom i ja sempre es manté molt vertical. La roca no és extraordinària, però és força bona excepte el tram final. La via puja seguint una marcada fissura, fins sota un sostre on cal flanquejar a buscar la de l'esquerra, que cal seguir fins arribar a unes alzines (a sobre), on es fa la reunió.

El segon llarg costa de veure des de la reunió, però es tracta d'una placa franca i poc complicada que et deixa sota un sostre immens. on es fa la segona reunió.

D'aquesta i de la tercera no en tinc imatges, i sap greu perquè la tercera és genial. Almenys el primer tram, que volta el sostre per la dreta, per un desplom amb molt bona presa, i flanqueja cap a l'esquerra fins arribar a sobre mateix de la reunió. Una canaleta més fàcil et porta cap amunt per un terreny cada vegada més senzill i trencat, on cal anar alerta. La corda tiba molt i es pot fer reunió abans d'arribar al collet, però vaig preferir arribar dalt de tot, al peu del darrer llarg.

El nom de la via es fa evident mentre pugem, amb el petit nucli de Montanissell situat just a la vertical de la via.

El darrer llarg és molt interessant, amb només un espit al començament que assenyala per on va la via. Una placa magnífica i compacta ens deixa sota d'un sostre, on flanqueges a l'esquerra amb un pas forçat, però més senzill del que sembla.

Tot i la baixa temperatura, l'escalada ha resultat agradable, el sol escalfava i la paret ens protegia del vent, però dalt de tot retrobem l'aire fred del nord que ens fa tirar ràpidament cap avall. Mentre a l'horitzó ens sorprèn l'aspecte del vessant oest del Pedraforca, sense gairebé gens de neu.

Per la serra de l'Obac: una volta entre el coll d'Estenalles i Mura.

Diumenge, amb la Clara, vam sortir a caminar pel vessant nord de la serra de l'Obac, que no coneixia. Tot i que no ho conec prou, em dóna la sensació que la part de l'Obac del parc natural, és més salvatge que la part de Sant Llorenç. Però dret a llei, tampoc sé massa on se separen les dues serres....

Tot i que aquesta volta te més lògica sortint de Mura, ens anava millor sortir d'Estenalles, així que vam deixar el cotxe a l'aparcament, ens vam enfilar a la carena i, ben aviat, vam tirar avall cap a l'interior de l'alzinar per un bonic corriol que va baixant per sota de la carena de la Falconera.

A mitja baixada, ens topem amb el pujol de la Mata, i tirem amunt. almenys farem un cimet, avui!

Per acabar d'arribar dalt d'aquest mirador de les valls del Montcau, hi ha un parell de trams verticals, molt curts, equipats amb graons. Però arribar-hi val la pena, el dia és molt seré i tenim una bona visió de la poca neu que hi ha al Pirineu (a sota, el Puigmal).

Fa gràcia el pessebre minimalista que hi ha, també. És ben bé que amb quatre pedres i una mica d'imaginació en podem tenir ben bé prou!

Després el camí es torna a endinsar en l'alzinar, tot seguint el torrent del roure del Parrac. En aquesta època, els fruits del marfull de l'any anterior, amb el seu color violeta lluent, es barregen amb les flors que estan a punt de sortir.

Abans d'arribar a Mura, el camí surt a una pista, que ens permet d'arribar al poble, on fem parada i cervesa. Poc després, passem per l'espectacular Puig de la Balma, una masia construida aprofitant la gran balma existent, i que es dedica a l'agroturisme, sembla que des del segle XII...

Ben aviat deixem les pistes per tornar a pujar pel mig de l'alzinar, fins retrobar les carenes que pugen des de Rellinars. Aquest darrer tram per carena, tan típic d'aquesta serra, és realment agradable. Sobretot amb el dia tan espectacular que fa. I ben aviat retrobem el camí inicial, que ens retorna a l'aparcament.

El recorregut que vam fer està dibuixat al mapa de sobre, i al wikiloc hi trobareu el track.

Magical mystery tour a la Roca de Sant Martí, i Territori Dakota, a la Roca de Sant Cugat

Dies enrere, llegint els comentaris del Joan Asin i el Jaumegrimp sobre la darrera via dels germans Masó a la Plantació, ens vam proposar amb el Toni d'anar-ho a conèixer. La possibilitat d'enllaçar-la amb alguna via de la Roca de Sant Cugat, i el fet de poder-nos anar a esgarrinxar amb els arítjols de les canals de la Plantació, eren motius poderosos per anar-hi.

A sobre he deixat la ressenya de la MMT, muntada pel Joan, amb el recorregut sobre les agulles i la Roca de Sant Martí. Una via molt típica dels Masó, un pèl rebuscada, amb trams molt bons i altres de molt dolents, poca dificultat obligada i equipada per no patir.

Aquesta vegada, en comptes de pujar des del Clot de la Mònica, vam anar-hi per dalt, des de Gorros, sobretot per acabar-ho de conèixer. Tot i que després la pujada final és molt curta, no acabo de tenir clar si val la pena, perquè des del Monestir fins a Gorros s'hi ha de pujar a peu, que el funicular no l'obren fins les 10....

El primer llarg comença al final d'una llarga canal estreta, al punt més baix de la carena que baixa de la Roca de Sant Martí. Els parabolts són ben visibles. Un primer llarg que no val gran cosa, roca discreta i cap dificultat, per arribar al peu d'un petit desplom.

El segon llarg encara és més trist que el primer, es passa en artificial com es pot un sostre de dos parabolts i dos claus (a sobre, nosaltres ho vam fer en A0), i després ja només és una caminada fins al peu del mur del tercer llarg.

El tercer almenys permet escalar una mica, comença amb un tram senzill i desequipat, amb un bon merlet per protegir-se, per atacar un tram molt vertical fent una ziga-zaga de dreta a esquerra, amb un parell de passos molt fins (a sota). A mi se'm va trencar un tros de roca, així que he aportat el meu gra de sorra a la neteja de la via!

Tot i que el tercer llarg no està malament, la tirada estrella és la quarta. Almenys a mi em va agradar molt, però reconec que els flanquejos sempre m'han agradat especialment.

Després de caminar uns 8 o 10 metres, la tirada fa una llarga diagonal cap a la dreta que, cosida com està de parabolts, permet de concentrar-se en els moviments d'escalada sense haver de patir per res més. Molt ben trobada!

El tram final fins al cim de la Roca de Sant Martí és irregular, amb un bon començament però amb la roca més trencada cap a la part superior. Nosaltres el vam fer d'una tacada, amb la corda de 60 m dóna per arribar a fer reunió a les alzines de darrera del cim.

Des de la darrera reunió, tenim just al davant la cara sud de la Roca de Sant Cugat, per on pugen les dues integrals. Nosaltres ens calcem les bambes per anar a buscar la cara oest i la Territori Dakota.

Es tracta d'una via amb el segell d'en Joan Vidal, roca molt bona i equipada per no patir. Tot i que potser al primer llarg hi ha una excés de ferro, nosaltres vam optar per no xapar les que no creiem necessàries, i ja està. Tot i el què diu la ressenya, al primer llarg no vam saber trobar on era el V+...

El segon llarg comença per una fissura/diedre molt bona (a sota), d'on ha volat el primer dels tres claus anunciats. Tot i l'aspecte que te, hi ha molt bona presa i la dificultat es troba al principi de la placa. Però el llarg ens va agradar molt, vertical, roca excel·lent i preses enormes!

Al tercer i darrer, la principal dificultat consisteix en un petit sostre que es passa de costat, després de fer una mica de contorsionisme. La resta, bona placa amb boníssima roca.

Al cim hi trobem dues instal·lacions de rappel, no ens hem de confondre i hem d'anar a la de l'esquerra, que queda just sobre el collet nord. D'allà el camí ens retorna a peu de via o, en el nostre cas, a la canal del llorer per retornar cap a Gorros.

Una bona combinació de vies molt equipades, que permet d'escalar força metres i acabar de conèixer aquests racons de la Plantació, cada vegada menys perduts.

Caminant pel Solsonès, una volta entre el Miracle i Riner.

Aquest diumenge es va llevar gris i tapat, un bon dia per anar a caminar per aquestes terres de secà del baix Solsonès, entremig de turons esgarriats i velles ermites.

Caminar per aquests verals també tenia un valor afegit: la possibilitat d'anar a fer un bon dinar al Forn de Su, que mereix una visita per ell mateix.

La ruta la vam començar al petit nucli de Freixinet, seguint un itinerari que han senyalitzat fa poc i que l'enllaça amb el santuari del Miracle. L'època triada per fer-la ha estat un encert, amb els conreus de cereal que ja despunten de verd.

El camí és ben agradable i no fa patir massa pel desnivell, un camí que convida a la conversa i al gaudi tranquil. Prop del santuari del Miracle, ens saluda al pas una curiosa creu de terme força malmesa pel pas del temps.

I en un turó de la vora, hi trobem una gran llosa sepulcral com si fos un altar, que la gent anomena "el dolmen".

Des del Miracle girem en direcció a Riner. Aquí l'itinerari travessa els boscos que es van cremar l'any 1998 i s'aprecia com s'han anat regenerant. Els roures han rebrotat i neixen algunes pinasses, però encara falta molt temps per tornar a tenir uns boscos que es mereixin aquest nom.

El temps es va comportant, i ens trobem al mig de les dues masses d'aire. Al sud s'endevinen les puntes de Montserrat, banyades pel sol, mentre pel nord van passant nuvolades de tempesta, que es transformen en un bonic arc de Sant Marti cap al migdia.

Des de l'aiguabarreig amb el riu Negre, que baixa de Solsona, pugem fins a la torre de Riner, ferma i espectacular dalt del turó, amb una interessant vista panoràmica, on s'acaben les rutes senyalitzades.

Per tornar a Freixinet anem a buscar la pista de Casamartina per un camí que s'enfila mig perdut per la carena, i ben aviat retrobem el camí d'anada. En total, amb una mica més de quatre hores fem el tomb sencer.

A sota deixo el mapa i, al wikiloc, el track del recorregut. No cal dir que al Forn hi vam menjar de meravella!

Cita a cegues a Rúbies

Aquest dissabte vam trobar-nos amb la Lu, amb la intenció d'escalar alguna via nova de Rúbies, de les que han obert els Kutrescaladors, preferentment. Com que no és la primera vegada que escalem plegats, no es pot dir que la trobada fos exactament una cita a cegues, però ens vam decidir per aquesta via, oberta pel Llorenç i el Joan, pensant que potser només seria un 50% Kutre! (xist...) A sobre he deixat la ressenya del Joan.

El lloc, com sempre, és molt agradable i dissabte estàvem sols a la paret. Vam trobar fàcilment el peu de via i a mi em va tocar de començar.

Per mi que la Lu tenia informació privilegiada, perquè el primer llarg no és gran cosa. Comença per una placa d'adherència, on entres amb els peus enfangats i, després d'un flanqueig divertit, segueix per un diedre que no em va agradar massa i on només hi ha dos dels claus que indica la ressenya. De fet, d'aquest primer llarg, no en tenim cap foto...

 

En canvi el segon és boníssim, la roca millora molt i la paret guanya en verticalitat fins arribar a desplomar lleugerament. No cal dir que les preses són molt bones i franques, el que fa que la dificultat sigui inferior a la que aparenta des de sota.

El tercer llarg (a sobre) em torna a tocar a mi i, tot i que és millor que el primer, té algun tram estrany. Sobretot al començament, on cal fer meravelles per no tocar gaire un enorme bloc que sembla a punt de caure damunt de la reunió... La continuació és molt millor, però després d'uns passos en A0, hi ha una sortida força precària. Aquí la Lu va fer desaparèixer una filera de grans nanses que van anar cap avall.

El quart (a sota) tenia molt bon aspecte, així que vaig insistir molt perquè me'l deixes provar, i la veritat és que també està molt bé. Em va agradar especialment el tram que va pujant en diagonal cap a la dreta i que t'has de treballar bé com l'agafes. De l'arribada a la reunió prefereixo no fer cap comentari!

El darrer ja és intrascendent, una bona placa de IV i una grimpada fàcil que et deixa al cim de la paret amb una sensació agredolça, doncs la via ens va agradar prou, però hi ha algun tram al mig que la desmereix una mica.

Pel que fa a l'equipament, parabolts i algun clau, no en tinc res a dir, amb 12 o 13 cintes, els link cams petits i algun cordino pels arbres, n'hi ha de sobres.

Una via en la que es nota la feina feta i el bon ull dels aperturistes. La meva enhorabona!!