Combinació Alkaid-Redrum al Cap del Ras

Aquest dissabte passat vam anar amb la Lu al Cap del Ras a buscar el sol i la bona roca, no podem dir que en trobessim gaire de sol, perquè la boira només deixava passar alguna ullada de sol de tant en tant.... En canvi, a qui vam trobar tot esmorzant, va ser al Josep i la Laura, una parella de bloggers que feia temps que ens llegiem.

Mica a mica els escaladors de blog anem coincidint, volent o sense voler, i sempre es genera molt bona relació, i aquesta vegada no va ser una excepció. Em sembla que l'únic blogger amb qui no hi ha manera de conèixer-nos és amb el Mingo!  :)

La qüestió és que la via em va agradar molt, 5 llargs prou intensos (a sobre hi he posat una ressenya de l'Edu) que, sumats als 3 de la Redrum per sortir per dalt, ens van deixar prou satisfets!

El primer no té massa secret, gairebé tot en artificial bastant desplomat. No us deixeu l'estrep a casa ni algun sistema que faciliti de xapar el primer spit, si no sou alts!

El segon llarg, en canvi, i contrariament al que mostren aquestes fotos és senzill i agradable, permet de transitar entremig dels sostres sense massa dificultat.

El tercer, a sobre, és curt i intens. Lleugerament desplomat, amb molt bona presa, vaig trobar a faltar una mica de força als braços per poder-lo treure sense repòs, tot i anar de segon.... En canvi a la Lu, que va pujar de primera, se li va notar que està en plena forma!

Al quart llarg, hi ha una bavaresa de pel·lícula, molt estètica, d'aquelles que fan que la via ja valgui la pena!

I el darrer llarg discorre per un embut molt fotogènic (a sobre), amb uns passos finets, finets... Després vam continuar amunt per unes plaques de IVº fins una segona reunió a la terrassa intermitja, des d'on es pot flanquejar caminant a la dreta fins al peu de la Redrum.

El llarg següent ja no el recordava massa, però és realment bonic. Sobretot per la continuïtat de la placa. Aquests llargs tan continuus i amb les assegurances allunyades, són per gaudir-los intensament!

El penúltim comença amb uns passos d'artificial amb una sortida estranya, i finalment arribem a dalt per la placa superior, compacte i estètica, sense que la boira doni senyals de deixar-nos tranquils!

Una bona via per retrobar les sensacions de tornar a escalar amb la Lu, després de tants dies!

Roca Narieda, paret de la Rufa. Rodamóns del bosc.

Poc després de tornar d'Amèrica, em trobo amb el Jortx per sortir a escalar i ajudar-nos mútuament a recuperar-nos del viatge. Unes curtes vacances per mi, però una llarga estada pel Jortx. Escollim aquesta via perquè tenim ganes de que ens toqui el sol, i de conèixer el què dona de si la paret de la Rufa.

A sobre he deixat la ressenya que van fer els Kutrescaladors, que la trobo prou encertada excepte en un punt, i és que encara ara estem pensant on devien estar els passos de V+....

L'aproximació a la paret la vam fer més o menys com aconsellen ells, i s'hi acaba arribant, tant per sobre com per sota d'una característica roca que està sota l'agulla, seguint per les zones més netes de vegetació.

El que costa més és saber on comença la via, suiposo que nosaltres la vam començar més amunt del compte perquè el primer llarg el vam trobar molt curt.

La roca és força bona a tota la via, especialment a les plaques, però en general es tracta d'una via molt irregular amb pocs que siguin realment bons. Res a veure amb les altres vies de la zona.

El cinquè llarg (a sobre, iniciant-lo), juntament amb el tercer, són els més interessants de la via, tot i la dificultat ens va semblar clarament per sota del què marca la ressenya. El que no vol dir que no es pugui gaudir plenament, perquè la roca és prou bona.

Per arribar al cim, queden un parell de llargs de transició, i et deixen una certa sensació de voler-ne més.

No sé si ho he fet gaires vegades això, però és una via que no recomanaria a ningú. Potser per a coleccionistes...

Arches, Antelope Canyon, Bryce Canyon i Zion national park. Caminant pels parcs dels EUA (i 5).

Les darreres setmanes de setembre vam recórrer els parcs de Utah i Arizona, plens d'espais oberts,  molt àrids i amb una lluminositat especial. Vam començar pel parc dels Arches, prop de Moab, en una regió dominada pels gresos de la formació Navajo, plens de fissures i estratificacions creuades.

En aquesta regió, la climatologia unida a la composició de la roca hi ha generat una increïble quantitat d'arcs de pedra. Algun es troba en un estat comatós, com el Landscape Arch (a sobre), que s'espera que caigui en qualsevol moment. N'hi ha de tan coneguts com el Delicate Arch (a sota), símbol de l'estat de Utah.

Normalment són el producte de l'erosió del vent sumada a la pluja i al fet que les roques de la part superior són més dures que les de la base, el que produeix una erosió diferencial molt marcada.

Per recórrer el parc nacional, hi ha una xarxa de camins que permet fer uns bons itineraris circulars, passant per sota d'algun dels arcs, i per la vora d'algunes escultures naturals tan curioses com el Balanced Rock (a sota).

Perquè el parc no és només arcs de roca, també és paisatge obert, agulles que semblen montserratines, amb una vegetació i fauna ben peculiars.

Dins del parc, també s'hi escala. Tota aquesta zona és molt coneguda per un estil molt concret d'escalada, resseguint fissures verticals i llises, tot i que la zona més coneguda és la d'Indian Creek, una vall situada molt a prop. 

A sobre veiem l'Argon Tower, ratllada per dues fissures molt marcades. A l'esquerra l'aresta NNE, 4 llargs de 6c màxim, i a la dreta la cara oest, d'una dificultat semblant.

Els únics escaladors que vam veure estaven escalant en una ruta curta dels Three Penguins (a sota), concretament la Right Chimney, de dos llargs i màxim 5c. Es veu clarament que el primer ja ha arribat a la reunió intermitja, jo ja m'hi hauria afegit!

Ja a Arizona i després de passar pel Monument Valley per retre un particular homentage al mític John Wayne, ens vam endinsar a l'interior de la terra, per admirar els colors i les formes de l'Antelope Canyon, excavat als mateixos gresos.

És un lloc on em costa escriure res que pugui acostar-se a la bellesa del lloc, a la màgia que s'hi respirava, així que deixo algunes imatges que permeten de fer-nos-en una petita idea.

 

Més al nord, ens acull l'altiplà del Bryce Canyon i les seves particulars formes d'erosió. En aquest cas es tracta d'una capa més calcària i més dura, de color blanc, situada al capdamunt, que protegeix de l'erosió als materials més tous de la base, formant un conjunt espectacular del que els francesos anomenen "dames coifeés".

Aquest parc també té una bona xarxa de senders que permeten d'endinsar-se en l'interior d'aquest laberint de columnes. Un lloc únic al món i un festival de processos erosius que, amb una altra mena de roca, són semblants als que passen a Montserrat.

Finalment vam poder gaudir del Zion national park, i la seva gran gorja, excavada també en els gresos de la formació Navajo.

Aquest parc és un lloc magnífic per caminar, endintsant-se seguint el fons del riu o buscant recorreguts més muntanyencs per les agulles de les vores, situades per damunt dels dos mil metres.

No cal dir que és una gran àrea d'escalada, tot i que no hi vam saber veure escaladors, potser perquè encara hi feia massa calor.... L'agulla de sota és l'Spearhead, i per la fissura-xemeneia tan marcada que tenim a la dreta hi puja la via Iron messiah, que arriba a dalt en 10 llargs d'escalada, màxim 5c. Tenia molt bon aspecte, però la resta d'agulles no li anaven al darrera!

Més informació sobre aquests parcs nacionals la podeu trobar a la seva web.

I ara ja només queda esperar que arribin les properes vacances, gaudint de la muntanya més propera amb les mateixes ganes de sempre!

Grand Teton. Caminant pels parcs dels EUA (4).

Tot i ser una de les joies de les Muntanyes Rocalloses, el parc del Grand Teton és força desconegut. Potser per això, o potser pel seu nom, sempre m'havia cridat l'atenció. I la veritat és que no em va decebre, encara que només en pogués fer un petit tast.

Situat al sud del parc de Yellowstone, amb un caràcter clarament alpí, aquesta zona va ser descoberta pels trampers francesos que recorrien les muntanyes a la recerca de pells de castors. Devien portar molts dies sense veure cap senyora, perquè els hi va semblar que les muntanyes eren com uns pits femenins, i ja els hi va quedar el nom per sempre. També van deixar empremta en altres topònims, com el Gros Ventre River o el Nez Percée Peak, entre altres. Fa gràcia sentir com ho pronuncien els americans...

El parc nacional és molt muntanyenc i força salvatge, ple de llacs i boscos i sense pràcticament infraestructures que en facilitin la descoberta. 

També és una magnífica zona on observar la natura. Tot i que n'hi ha, aquí no vam trobar-nos amb cap ós. Si en canvi que vam gaudir de la companyia dels ants, les llúdrigues o les àligues calves. Sembla que gairebé es van carregar els castors, però que a la resta dels bitxos els van deixar força tranquils!

Em va saber greu no anar prou preparat per intentar el cim del Grand Teton, de 4.192 m (a sobre), però són 2 o 3 dies i cal portar la tenda i tota la resta, a més de piolet i grampons. Així que ens vam haver de conformar en fer diverses sortides més curtes, per la base d'aquestes magnífiques muntanyes.

Tant en aquest com a la resta del parcs nacionals, la presència canina no és massa benvinguda. I sembla que s'ho agafen seriosament, ja que pràcticament no en vam haver d'aguantar cap.... Almenys en el medi natural i els camins. 

Una mesura que deu ser molesta pels que viatgin amb gos, però que nosaltres vam agrair. Imagino que la presència massiva de fauna ho fa inevitable.

De les moltes caminades possibles, a nosaltres ens va agradar molt la volta al llac Jenny, la pujada al llac Bradley o caminar per la vora del riu Snake, però hi ha molts més possibilitats que trobareu aquí.

Grand Canyon. Caminant pels parcs dels EUA (3).

L'altre gran espai natural de l'oest americà és el Grand Canyon, excavat pacientment durant els darrers 6-7 milions d'anys pel riu Colorado, a mesura que el terreny s'aixecava. Actualment, les ribes de l'engorjat es troben a uns 2.200 m d'alçada, mentre la cota del riu s'ha mantingut al voltants dels 700 m.

L'espai és realment immens, i ens mostra un tall geològic excepcional de l'era Primària i del Precambrià, aflorant sediments del Proterozoic amb una antiguitat de gairebé 2.000 milions d'anys.

A la foto de sota es veu molt bé el contacte discordant entre els materials del Precambrià , horitzontals, i els més antics del Proterozoic, inclinats.

 

En el tall esquemàtic s'entén una mica millor l'estructura geològica, i els diferents colors en funció de la major o menor presència de ferro a les roques.

Resseguint una part de la vora sud del Grand Canyon, hi ha un camí força espectacular, que permet fer-se una idea de la grandària de l'espai. Però nosaltres volíem fer una baixada i pujada fins el riu Colorado.

Personalment em feia il·lusió de trepitjar tota la sèrie geològica, una de les més completes del món d'aquesta època, i arribar fins el riu. Així que, tot i la gran quantitat de rètols que desaconsellaven la caminada, l'endemà de bon matí vam tirar cap avall.

Tot i pensar que probablement no tindriem cap problema en fer la ruta, vam sortir ben preparats, amb força aigua i mentalitzats en passar calor. El principal problema que tenen les rutes que baixen fins al riu, és que el clima al fons és molt més càlid que a dalt a les ribes i que, mentre la baixada es fa a les hores fresques, a la pujada el sol i la calor piquen de valent.

Nosaltres vam optar pel Bright Angel trail, un camí natural que aprofita una gran falla per travessar les cingleres superiors, i per on ja van baixar-hi els exploradors espanyols del segle XVI.

La veritat és que la ruta ens va sorprendre per la seva comoditat, tot i la llargada (28 km) i el desnivell (1.500 m). De tant en tant hi ha lavabos i punts d'aigua, i el camí és ample, molt ben traçat i amb un pendent força suau.

A l'altre costat del riu, en un punt anomenat Phantom Ranch, hi ha una mena de lodge que només està obert als qui hi baixen a cavall de les mules. Vam creuar als que ja tornaven quan érem prop del riu, i ens miraven una mica com si se sentíssin culpables....

A la vora del riu ens vam aturar una bona estona, amb una certa emoció per haver-hi arribat després de tants anys d'esperar-ho.

En una raconada hi havia una colla que baixaven amb barques, acampats en un meandre del riu.

La pujada la vam fer amb molta calma, fixant-nos tant en la geologia com en el canvi de la vegetació a mesura que anàvem pujant, que passa de sub-tropical a alpina. Tot i els advertiments, vam poder comprovar que realment no n'hi havia per tant, i que la caminada valia la pena. En total vam trigar 7 hores, 3 a baixar i 4 a pujar. Si mai hi aneu, no us la perdeu!