31 d’ag. 2009

Via dels Cadells al cingle de la To

Dijous passat a la tarda vam tornar a pujar al Cingle. Després de molt temps tornava a trobar-me amb el Salvador i tenia moltes ganes d'ensenyar-li la zona.

La via dels Cadells és una de les poques que amb el Toni no havíem repetit, així que tots tres vam anar cap allà. Aquesta via és completament diferent de les altres, la roca no és tan bona però te un primer llarg dur i sostingut com cap altra via en tot el Cingle.

Un pas d'A0 per entrar, un friend gran per assegurar el pas i cap amunt (a sobre). A partir d'aquest moment és entrar en un festival de desploms en roca més o menys precària, però que es pot protegir molt bé, tot i que alguns passos són totalment obligats!

Després del darrer desplom, una placa tumbada i adherent, de roca molt més sòlida, et deixa a la reunió en un relleix de la placa. A sota podem veure com en Salvador somriu sortint de les dificultats, i és que això d'escalar és com anar en bicicleta, que no s'oblida...

El segon llarg ja és una altra història i, així com els 5 parabolts del primer llarg semblen pocs, aquí l'únic que hi ha ja està bé. La resta es protegeix molt bé. A sobre veiem el Toni a punt de passar el tram dur.

Una altra bona tarda d'escalada, amb la sensació d'haver-la suat de valent!

28 d’ag. 2009

Esperó nord del Ramougn

Diumenge, amb en Guti, vam decidir d'anar a la nord del Ramougn, que ens va agradar molt quan la miràvem de baixada del Neouvielle. De fet, l'aproximació ja es fa per la mateixa ruta fins que estàs a l'alçada de l'esperó, i llavors t'hi acostes tirant pel dret.

Aquest cop vam plantar la tenda al costat del llac d'Aubert, tot i haver de pagar 5€ de peatge per pujar-hi. Des d'allà, en menys de 2 hores ets a peu de via.

La sorpresa de la pujada va ser una perdiu blanca que va aparèixer davant nostre i ens va deixar que la retratéssim, després de perseguir-la amb una mica de paciència! És curiós de veure com té el plomatge estiuenc, però encara conserva restes de la blancor hivernal.

La via ens va agradar molt, tot i que no sabíem massa per on començar. Les ressenyes diuen pel punt més baix de l'esperó, però no saps massa cap a on anar. Així que vam tirar pel dret, seguint el fil de l'esperó, fins un replà amb un clau, on vam muntar-hi reunió (50 m).

El segon llarg continua recte, per desviar-se cap a la dreta en unes terrasses més senzilles que et deixen sota un desplom humit. Aquí hi havia un clau, però a nosaltres se'ns va quedar als dits i el vam treure per evitar problemes a algú que vingués al darrera....

La segona reunió la vam muntar sobre friends, però uns metres més amunt, al peu del diedre, hi havia un replà amb un clau, on hauria quedat millor.

Els llargs 3 i 4 transcorren per un diedre molt bonic, amb un pas dur per entrar-hi. Després la dificultat afluixa fins a la R 3.

El quart comença amb un pas atlètic per sortir de la reunió (a sobre), amb 2 claus, i després continua amb escalada disfrutona (a sota) fins una sortida curiosa cap a l'esperó.

Tot el diedre té molt bona roca i es pot protegir sense problemes.

El cinquè llarg (a sobre), ja és més senzill i et deixa directament al mateix cim, un bon mirador sobre tot el massís del Neouvielle.

La baixada és entretinguda i té algun pas espectacular, però no és difícil, tot i que té passos (a sota) on més val no relliscar... Està marcada amb algunes fites, i cal anar a buscar la segona canal, des d'on es baixa bé fins el peu de la paret.

26 d’ag. 2009

Aresta SE del Tres Consellers i cresta S del Neouvielle

Aquest cap de setmana hem anat a travessar el túnel de Bielsa amb en Jordi, àlies Guti, per fer-ne alguna en el magnífic granit del massís del Neouvielle. I la travessa d'arestes que puja als pics de Tres Consellers i Neouvielle, va ser l'escollida.

Es tracta d'una llarga cavalcada sobre granit del bo amb tot el regust de les crestes pirinenques. 400 m de desnivell (1.000 m de recorregut) per a la primera, i 150 m per la segona (uns 400 m de recorregut), amb la pujada a dos tres mils, la fan una ruta desitjada.

I això ho vam veure desseguida en la gran quantitat de cordades que s'hi dirigien. Afortunadament la majoria anaven a la cresta sud del Neouvielle, o aresta dels Tres Consellers, i vam gaudir d'una gran tranquil·litat a la cresta SE del Tres Consellers o aresta Ferbos.

Nosaltres vam bivaquejar al llac de Cap de Long per pujar després directament al peu de l'aresta Ferbos en poc més d'una hora. Allà hi ha diverses opcions per pujar a l'aresta, nosaltres vam tirar directament pel mig d'unes plaques molt atractives (a sobre), que ens van deixar al fil de la cresta en dos llargs.

En aquests llargs vam trobar els passos més difícils de la via (IV+), però crec que pujant per la xemeneia de més a l'esquerra és més fàcil. De fet, van ser els darrers llargs de corda. A l'aresta (a sota) vam preferir pujar en ensamble, de manera que el primer anava posant assegurances fins que se l'hi acabaven i llavors invertíem la cordada.

En tota l'aresta no hi ha cap traça de pas d'escaladors, la qual cosa s'agraeix! Amb uns quants friends, tascons i cintes llargues, i una corda de 50 m, en vam tenir prou.

Tota la cresta és molt aèria i, de tant en tant, hi ha algun pas de IV, sempre aïllat, i que va donant atractius extra a l'aresta.

Des del cim, s'alça al nostre davant la paret nord del Pic Long (a sota), dura i amb roca delicada tret dels seus trams més durs, segons m'explica en Guti, que ja l'ha tastat.

Després de reposar una estona, baixem per l'aresta nord fins a la bretxa que ens separa del Neouvielle, sense cap dificultat.

L'aresta dels Tres Consellers al Neouvielle és una mica el mateix, però millorat: roca molt bona i passos més durs, però que no depassen el IV o el IV+. La dificultat permet de fer tota la travessa sense peus de gat. Per comoditat, la vaig fer en bambes sense massa problema. Unes Salewa noves que van molt bé per fer aquestes coses.

Dels tres trams difícils que expliquen les guies, el del diedre (a sota) és el més interessant. Però reconec que la placa de forats de dalt de tot em va enamorar, tot i que és més senzilla. En aquests punts, hi trobarem algun clau i, curiosament, 3 o 4 friends empotrats!

Una curta travessa ens va deixar dalt del cim, des d'on vam rumiar projectes futurs!

La baixada i el retorn cap a l'embassament se'ns va fer llarga per la calor i el sol que queia, sobretot haver d'anar a buscar el pas del Gat. Aquest pas que permet de canviar de vall és una mica confós per qui no el coneix, tot i que està marcat amb fites, així que he deixat el track per GPS de la baixada al wikiloc.

24 d’ag. 2009

Om mani padme hum a l'agulla de l'Arbret

Aquesta tarda de dilluns hem anat a Montserrat a refrescar-nos. Tots els escaladors saben que a Montserrat només s'hi passa calor a les aproximacions, i avui ho hem confirmat. Tot i anar a una via asolellada, l'aire no ha parat de bufar en tota la tarda i ens ha donat una feliç i agradable escalada.

De la via que hem fet, poca cosa a dir, és la més equipada de l'agulla de l'Arbret i, per tant, la més concorreguda. Els Escalatroncs en van fer fa temps una molt bona ressenya.

En canvi si que es poden dir moltes coses de l'excel·lent companya de corda d'aquesta tarda, la Marta D., que s'està recuperant molt bé d'una lesió i que avui ho ha demostrat tirant de primera de bon començament (a sobre) després de mesos de no trepitjar Montserrat.

La via és molt divertida, i el seu equipament fa que no s'hi pateixi massa: químics i ben junts! La roca és compacte i les preses marcades amb magnesi, així que no hem patit massa. Ha estat una escalada molt agradable en una dels cims més alts i amb millors vistes de la zona d'Agulles.

I pels detractors de l'escalada amb motxilla, deixo una imatge d'una altra de les múltiples utilitats que té aquest estri (a sota), i que permet de relaxar les cames a les reunions. Una funció que no se sol ensenyar en els cursets d'escalada...

Des del cim, el retorn a peu pla es fa amb un aeri rappel de 50 m, divisible en dos de 20 i 30 m. Nosaltres hem fet el sencer i la corda s'ha recuperat de meravella!

Una bona escalada després de tants dies sense trepitjar Agulles! Ja n'estic mirant de noves...

21 d’ag. 2009

Cingle de la To, retorn a l'esperó Delator

Aprofitant que la Marta encara és a Berga, i que les ganes de fer via llarga no l'hi han marxat, ahir a la tarda vaig anar-li a ensenyar la meravella del Cingle de la To, I pel mateix preu, vam anar a una de les millors vies del Cingle, l'esperó Delator.

L'esperó té l'avantatge que a la tarda queda totalment a l'ombra, i amb el temps que està fent aquests darrers dies és una qüestió a tenir molt en compte!

Essent com és una via de 3 llargs, la Marta va fer el segon llarg, que només té dos parabolts, un a la sortida de la primera reunió i un altre abans d'arribar a la segona. Entremig és un desert que permet una bona autoprotecció i, tot i la seva poca experiència, se'n va sortir molt bé. Amb algun moment de nervis i poca cosa més!

A mi em van tocar el primer i el tercer. El primer és un llarg divertit, amb algun passet on cal mirar-s'ho amb calma. El tercer, en canvi, continua sent un repte important. Un llarg on cal donar la talla, sobretot psicològicament.

Extraordinàriament aeri, la roca és molt bona i les assegurances justes o escasses, segons qui ho digui. Tot i tenir-ne la paternitat, cada vegada que el faig de primer m'he de concentrar al màxim per resoldre'l. La Marta també va saber-lo apreciar, per això feia la cara de satisfacció que feia arribant a dalt! (a sobre)

A sota deixo algunes fotos que ens va fer l'Aram des de la carena principal del Cingle, on es veu molt bé el darrer llarg de la via.

A l'hora que hi vam anar sabia que teníem el perill de que se'ns fes fosc, i ens va anar d'un pèl. Però des del cim de l'esperó, vam poder gaudir d'una magnífica posta de sol darrera del Pedraforca.

16 d’ag. 2009

Civis-Ciria al Cabirols Superior del Pedraforca

A la cara nord del Pedraforca ja no hi va gaire gent, els pocs escaladors que s'hi deixen caure prefereixen les compactes i ben assegurades plaques de la cara sud, I ho entenc perfectament, a vegades costa de trobar sentit al fet d'arriscar-se en una paret on la roca, o és massa compacte,o esta trencada. I amb una adherència mínima. Sense oblidar que no hi trobarem ni un trist parabolt...

Així que fer referència als Cabirols Superior ja queda només pels més romàntics. I aquesta sensació era la que compartia el dissabte amb el Toni i la Marta.

D'entrada, no sabíem massa on començava la via, ni aquesta ni la Maria Antònia que va una mica més a l'esquerra. Així que vam entrar pel que sembla que és la Maria Antònia, unes desenes de metres a l'esquerra de l'Homedes.

I d'allà cap amunt, seguint la línia més lògica de la paret i buscant la millor roca. De tant en tant algun tros trencat ens feia tremolar una mica, però també vam passar per trams molt bons, sobretot els que calia dominar la tècnica de xemeneia per treure'ls bé.

En vies com aquesta, buscar una bona ressenya és perdre el temps. No n'hi ha. I si n'hi hagués alguna, el problema seria seguir-la sobre el terreny. Llegint les guies més modernes del Pedraforca es fa evident que els autors no han fet la via, ni la Maria Antònia tampoc.

Però hi ha alguna recomanació senzilla que els iniciats entrendran: cal tirar cap amunt a buscar el diedre característic, després pujar per la dreta i, a dalt de tot, en comptes d'anar a buscar el terreny senzill de l'esquerra, pujar a la dreta per una fissura evident i molt compacta, que desploma a la part final.

De tant en tant vam trobar algun clau. Si n'hi ha dos, es tracta d'una antiga reunió, però estan tan rovellats que millor reforçar-ho amb algun friend. Nosaltres vam portar tascons, aliens, link cams i friends mitjans (fins al camalot del 2), i vam trobar a faltar alguna peça més grossa.

La via sempre està entre el IV i el V, exceptuant el penúltim llarg, marcat V+ a la guia, però que té tres passos d'A0 (claus) i pensem que el 6a és obligat.

Llegint la descripció de les vies a la guia del CEC de l'any 1969, sembla clar que nosaltres vam començar per la Maria Antònia i vam acabar per la Civis-Ciria. Però en aquest terreny, tot això té poca importància!

Just arribar a dalt, quan començàvem a plegar les cordes, ens va caure un bon xàfec i una forta pedregada. Sembla que als Cabirols no els hi va fer cap gràcia de tornar-se a trobar escaladors al damunt...

Per baixar, s'ha de seguir la cresta en direcció SE i passar un parell de collets, fins que es veu evident la baixada cap a la tartera.