Aneto amb esquís. El millor final de temporada.

Aquest dissabte 25 de maig hem anat amb l'Albert a fer el comiat de la temporada d'esquí de muntanya. I ens hem trobat que era el mateix lloc que tothom havia pensat: l'Aneto. La volta clàssica de pujar per la Renclusa cap al Portilló Superior i tornar per Aigualluts.

Tot i que a les 6 sortíem de Benasc, ens ha costat aparcar. a la Besurta, impossible, llavors hem anat baixant per la pista fins el primer forat. I amb els esquís i les botes a l'esquena (val la pena fer les aproximacions a la neu amb bambes) hem pujat caminant fins la Renclusa.

Al costat del vell refugi ens hem calçat els esquí, la neu començava just allà. I amb un dia que ha començat magnífic, amb neu endurida, hem començat a tirar cap amunt.

Ben aviat ens ha agafat el sol, i la calor, així que màniga curta.... Però una bona traça ens feia la pujada força més agradable.

A part dels problemes d'aparcament, ben aviat hem vist que no seríem sols a la muntanya, avui. Sort que la muntanya és gran!

Érem força esquiadors, però curiosament també hi havia molta gent amb grampons o raquetes passant-ho malament per la gran quantitat de neu que hi havia a la muntanya, sobretot a la part superior. Gairebé tota l'estona anàvem per traces diferents, però.

A l'alçada del Portilló Superior fem el flanqueig i baixem la bretxa per canviar de gelera i de vessant per passar a la vall de Barrancs.

Aquí comencem el llarg flanqueig fins al coll de Corones. Una travessa que nosaltres fem còmodament, però no tant els que no porten esquís i que veiem enfonsar-se contínuament a la neu.

A partir del coll, la gent s'ha anat concentrant i comencem a ser molt colla. Deixem els esquís i fem el darrer repetxó a peu fins a la vora del pas de Mahoma, que està col·lapsat. Molts dels que anaven a peu ho feien acompanyats de guies que intenten posar ordre però no és fàcil.

El caos és gran i l'Albert, que hi ha pujat fa poc, decideix passar de tot, però jo hi poso una mica de morro i em colo entremig del personal per poder arribar a fer-me la foto.

Una foto amb conseqüències, a la baixada no em puc escapar i he de fer tota la llarguíssima cua...

I després la part més bona de la sortida, la baixada!! Els 15 o 20 cm que van caure ahir fan que el descens sigui una meravella. Només cal veure aquest vídeo d'un esquiador mediocre.

A la part baixa, en canvi, hi va ploure i la neu està fet una merda. a les darreres pales baixem amb cura de no fer-nos mal fins que la neu s'acaba i tornem a carregar el material a l'esquena per tornar tranquil·lament al cotxe, en una dia per recordar!

Via A.C.Valdric, al pic de la Solana de Llauset

L'endemà del Vallhiverna, deixem el refugi per encaminar-nos a la cara nord del pic de la Solana de Llauset, el cim que està just al mig entre el refugi i l'aparcament de la presa.

De les diverses vies que hi ha, triem la A.C. Valdric, que ens sembla estètica i amb més continuïtat que altres.

Travessem la collada dels Estanyets seguint el GR 11 fins que ens sembla que estem sota la paret. Després pugem directament entre blocs i herbeis fins on pensem que comença la via. A mesura que pugem reconeixem el marcat diedre de l'inici.

El llarg del diedre és molt bonic. Pràcticament desequipat, comença al diedre per marxar després cap a la placa de la dreta, seguint fissures i relleus que fan que la dificultat sigui molt assequible i les possibilitat de protegir-se, enormes!

Després de travessar el prat (uns 10 m), la via continua per un sistema de petits diedres, sempre amb molt bona roca, recte amunt fins a l'aresta.

Potser el tercer llarg és el més bonic i estètic. De la reunió ens enfilem damunt del fil de l'esperó, que seguim sense deixar-lo una cinquantena de metres, amb una dificultat que no depassa el IV+.

Un llarg aeri, per gaudir sense patir!

El quart i darrer ens deixa al final de les dificultats, i segueix al principi un estil similar, però ben aviat es torna una aresta de blocs, on cal vigilar amb alguns que no estan massa ben collats a la muntanya!

Així arribem a dalt, molt a prop del cim, en un entorn meravellós amb els llacs d'Angliós sempre al darrera.

Després del cim, mirem comm es baixa, però les recomanacions del Luichy no ens convencen i baixem directament per la canal oriental, buscant el millor camí. Trobem algun pas de desgrimpada, però finalment arribem bé i sense problemes al camí amb fites que ens porta al coll d'Angliós i al cotxe.

Paseo geológico sorprendente, al Vallhiverna

Després d'escalar a la Colomina, canviem de zona i anem fins el refugi de Llauset, en fase de preparació de la inauguració que s'havia de fer dissabte.

La cara sud del Vallhiverna (a sobre) feia temps que ens donava voltes i ara teníem la possibilitat de tastar-la. El refugi de Llauset semblava una opció, però ja vam veure que no era ben bé la millor.... Probablement sortir directament de l'aparcament és més còmode. 

Però també ens feia gràcia conèixer el refugi nou, un refugi modern i còmode que ens va deixar un regust estrany. No sembla un refugi de muntanya, no tenen gairebé informació de les escalades de la zona, el menjar és manifestament millorable, no hi ha cobertura i no et donen la contrasenya del wifi, els guardes són agradables però semblen més aviat hostalers.... Per altra banda són habitacions de 6 amb dutxa i lavabo, i és bastant gran.

Sortim de fosc per anar d'hora i en menys d'una hora ja som al peu de la paret. El nostre objectiu és la Paseo geológico, una via lògica per a dos geòlegs...., tot i alguns dubtes. Fem els primers 100 m del sòcol grimpant, i ens equipem just a sota del llarg de Vº.

Començo jo. La roca és curiosa, inicialment esquistos ferruginosos, que ràpidament passen a calcosilicatades on predomina el marbre. El pas de Vº és una fissura curta i desplomada, desagradable per la humitat, però que es pot protegir bé.

Després continua per aquest tipus particular de roca, que té l'avantatge d'estar ben posada. És a dir, amb una inclinació favorable a poder-s'hi agafar bé! Però no és fàcil protegir allà on volem, cal fer-ho a la manera antiga, assegurar quan pots i després apretar les dents.

La via cada cop és més fàcil i herbosa i no ens acaba de convèncer. El nostre tercer llarg passa molt a prop del tercer llarg de la via veïna. Ho comentem, mirem a la dreta les reunions de la via Sorprendente, i la ressenya ens acaba de convèncer de fer el pas. 

Així que creuem les plaques entre la nostra R3 i la R3 de la Sorprendente. Unes plaques poc complicades però on no podem posar res.

I aquí engeguem la nova via, molt més regular, directa i lògica que l'anterior. La dificultat és homogènia en el IV-IV+, i l'herba no molesta massa.

Les reunions són bones, i en algun llarg fins i tot trobem algun clau o parabolt, però en general estan desequipats i podem anar protegint.

La via puja directament a buscar el diedre superior, molt marcat i que es veu molt estètic.

De tots els llargs, el pitjor el penúltim, herbós i que costa de saber per on passar per tocar menys herba!

Engeguem el darrer llarg per una bonica bavaresa molt ampla. Com que només tinc un camalot del 3, el poso tan amunt com puc i tiro amunt. El començament és menys difícil del què semblava.

Després d'un replà, arriba un tram molt desplomat, amb bones preses de mà i poques de peu, on hi entra de tot. Finalment un tram vertical equipat amb 3 parabolts ens porta a una agulleta que sembla a punt de caure i ens acosta a la carena.

Superat el principal escull, ara ens dediquem a gaudir de la muntanya, en un dia molt bo: sol i aire fresc, el clima ideal!

Flanquegem les plaques fins un collet, des d'on anem seguint una travessa ascendent per damunt dels marbres, just pel contacte amb els esquistos superiors. 

Després de 2 llargs, ens desencordem i continuem a pèl, de manera molt més còmode.

La flor de neu, una planta que estima els sòls calcaris, ens acompanya en diversos punts de l'ascensió, però desapareix tan bon punt arribem als esquistos.

Tot pujant, aviat arribem a la cresta de Roques Blanques, que seguim amb facilitat fins al cim.

I arribem dalt de tot acompanyats en tot aquest tram de la pujada, d'una vista increïble damunt el massís de la Maladeta.

Al cim principal hi deixem les motxilles, i fem una corredissa fins el de Culebres, jugant una estona a l'anomenat pas a cavall...

Per tornar cap al refugi de Llauset, a gaudir de la dutxa, cervesa i el migrat sopar!