Cingle de la To. Esperonet utopia.

Al Cingle de la To és un lloc on s'hi ha d'anar de tant en tant, tot i que ara feia uns quants mesos que el tenia abandonat. Així que, tot i que la carretera de la Nou està tallada per obres i cal fer un accés més llarg (per Malanyeu o per Vilada), amb el Pep ens hi hem tornat a acostar.

El lloc segueix tan tranquil i bonic com sempre, però si que hi ha alguns canvis. Primer a la via, des de que vam fer la primera repetició fins ara, els aperturistes van partir el segon llarg en dos. Així que a sota us deixo la ressenya actual treta del blog "Fent vies".

La via segueix sent la mateixa, amb la mateixa roca (jo la trobo molt bona, tot i que a vegades salta alguna cosa...), però amb més herba. 

Tot i alguns parabolts, cal portar flotants pels llargs trams d'entremig, però es posen molt bé, sobretot els aliens o similars.

Mentre pujo no trec la vista de la paret principal, on caldrà tornar-hi aviat a recuperar les sensacions de quan obria aquelles vies i era força més jove...

El dia és radiant, escalem amb màniga curta i ben aviat som a la segona reunió. Ara arriba el pas més dur de la via, que tampoc ho és tant. Un petit desplom amb un parabolt al mig i unes grans preses de ma.

Després ja comença a tombar i un tram més senzill ens deixa a la carena.

Després de la foto del cim, i de gaudir de les vistes tant cap a la coma de la To com cap al Pedraforca, al nord, busquem el camí de baixada que veig que ara està força embrossat.

Al final el més pràctic és tirar cap avall per l'obaga, en diagonal a la dreta, fins trobar el bon camí que ens portarà al coll. Allà hi trobarem una pista oberta fa poc, que ens tornarà al cotxe.

Cingles de les Pasteres, una nova escola d'escalada del Berguedà

No fa gaires dies que els de Ressenyes del Berguedà van publicar les ressenyes d'un nou sector d'escalada esportiva anomenat Cingles de les Pasteres, i situat sobre Guardiola de Berguedà.

Es tracta d'un conjunt de plaques, encara a mig equipar, que quan puges per la carretera cap a Saldes es veuen clarament a la dreta, sota del repetidor.

Per arribar-hi cal agafar la pista asfaltada que puja al Monestir de Sant Llorenç i seguir per la pista de terra fins una corba molt marcada, amb una fita, on comença el sender d'aproximació. Aquí hi trobareu el track i a sota l'esquema de l'aproximació i les ressenyes.

El sender té algun punt perdedor, així que aneu alerta, tot i les marques de pintura verda que hi han afegit.

L'aproximació se'ns va fer una mica llarga, suposo que per no saber on anàvem i per la gran quantitat de fang del camí. Però un cop allà, el lloc és magnífic. Roca espectacular i equipament per no patir!

Nosaltres vam començar pel vies de Vº de la dreta, i ens van agradar molt. Vies de 30 m, amb roca molt bona i prou intenses.

La llàstima fou que van començar a caure gotes molt aviat, així que vam acabar fent només 3 vies, i la darrera una de IV+ ben de pressa amb la corda per dalt per marxar corrents.

I a la tornada el camí ja es va fer més curt, suposo que ja sabíem on anàvem, però tampoc teníem ganes de mullar-nos....

En resum, un lloc molt recomanable, sobretot per temps sec, on hi toca el sol a partir de les 11-12h, i on segur que mai haureu de fer cua!

Via Independència, a la paret del Devessó, Malanyeu

Aquest que està fent una llarga i magnífica primavera, l'estem aprofitant amb el Pep anant almenys una tarda a la setmana a la paret del Devessó. La primavera sempre és agradable a Malanyeu, i en aquest temps solem passar calor a l'aproximació i al començament, i fred al final...

Dimecres vam repetir la via Independència, una via atapeïda entre altres, com la gran majoria aquí, però que té prou caràcter, sobretot el segon llarg.

Al peu de la via hi ha el nom pintat, una mica esborrat pel temps però que es veu prou bé. A dalt deixo la ressenya original del Joan Baraldés.

El primer llarg, molt equipat, és intens però tens els parabolts i els ponts de roca que et van donant tranquil·litat. Hi ha el tram del mig que es posa més vertical i on cal apretar una mica, però en general és una bona tirada que es deixa pujar.

El segon, en canvi, és tota una altra història. Comença suau amb algunes xapes, després comença a posar-se dret fins una fissura on s'acaben les assegurances bones. A partir d'aquí uns ponts de roca força cutres ens marquen el camí.

Per sort, la fissura es pot protegir molt bé, i més amunt també. Abans d'arribar a la reunió un bombo és la darrera dificultat, després ve un tram de terra i rocs trencats una mica perillós, però gens difícil. En aquest llarg hem utilitzat un friend mitjà i un alien.

El tercer llarg marxa cap a la dret amb un recorregut força evident, i que ens deixa a la carena després de marxar una quarantena de metres en diagonal a la dreta per unes roques que podrien ser molt més compactes en alguns punts....

A dalt comença a caure alguna gota i decidim de baixar rapelant per la via Epirimountains. Dos ràpels de 30 m ens deixen a la nostra primera reunió, des d'on arribem bé fins a terra.

Malanyeu, paret del Devessó, via dels Jubilats.

Fa poc vaig veure al blog del Joan Baraldés que havia obert una nova via a Malanyeu, en una zona que ja està força saturada. De seguida vaig pensar que potser s'havia passat de frenada, que tampoc cal cosir-ho tot, però he de reconèixer que, després de fer-la, tot i que evidentment passa molt a prop de les vies veïnes, la via no està malament.

A sobre podeu veure la ressenya que ell ha fet i que trobareu al seu blog.

Amb el Pep hi vam anar una estona de dimecres a la tarda, i vam encertar perquè és una via ràpida. Ja la vam trobar fàcilment perquè hi ha el nom a peu de via.

Només veure la placa del primer llarg ja ens va semblar que fàcil no seria, i així és, un bon llarg amb un tram central de V+ de veritat, que cap a la part superior va afluixant fins a la reunió.

Un bon llarg molt assegurat (14 assegurances en 30 metres) que permet arriscar sense patir. 

La reunió és rapelable (la única), suposo que per fer-lo en mode escalada esportiva...

I el tercer marxa fort en diagonal a la dreta per no topar amb cap de les vies veïnes i no és lleig. Tampoc és V grau, potser IV+, però independentment de la graduació és un llarg bonic, amb forats i una roca molt abrasiva.

Després, com que la via no és rapelable i volíem baixar ràpidament, vam caminar uns metres cap amunt fins trobar la darrera reunió de la via Pa-Ba, des d'on vam arribar a terra amb 3 ràpels de menys de 30 metres.

El resum és que, sense entrar si calia o no calia aquesta via, a nosaltres ens ha agradat, i no cal que porteu res més que les 14 cintes.

2023, any de cascades

Ara que ja s'ha acabat l'hivern, un hivern magre en canals de neu i hivernals interessants, m'agrada recordar que ha estat un bon any per les cascades berguedanes.

Tot i que no hi havia gaire aigua, el fred intens del gener va provocar que la poca aigua que hi havia es glacés i permetés de gaudir dels diversos sectors de cascades.

La primera, i la més propera, la de Murcurols, que curiosament presentava un aspecte molt bo tot i la secada. 

Una escalada de tarda, tranquil·la, sense haver-la de compartir i quan encara no havia estat gaire masegada. Un plaer escàs.

L'altre lloc on les cascades s'han format escandalosament bé, ha estat el Pedraforca. Gerdera, el Miner, columna del Verdet.... Totes han estat ben formades i feia prou fred com per poder-hi anar a partir del migdia, quan tothom ja marxa, i gaudir-les intensament.

Gel abundant i sòlid, cascades poc complicades i un fred raonable al no escalar a primera hora del matí. Unes tardes molt agradables.

I tornar a la llum de la lluna cap a l'aparcament, en una nit plàcida i quieta, és sempre el millor final per una bona jornada de muntanya!

Via Súper amics, a la Muralla, solana de Queralt

Al damunt de la Vinya, a la solana de Queralt, hi ha una zona d'escalada molt interessant on s'hi han obert una bona colla de vies, la majoria de 3 llargs. Hi ha el sector de la Muralla amb vies força dures, i entremig una petita agulla on anys enrere ja hi vam anar a fer la via Èlia.

Ara hi hem anat amb el Moi a provar la que puja per la vora, la Súper amics, que puja directa per la placa. A sobre he deixat la ressenya que van fer els Visas.

L'aproximació és força evident, cal voltar la Vinya per la dreta i seguir el camí fins trobar un petit rètol de fust amb el nom mig esborrat de la via. En tot cas, si arribem a l'esperó o a la canal, ens hem passat de llarg!

Tota la via ens ha agradat molt, amb passos difícils que hem gaudit provant-los i traient-los, i altres de més durs que hem resolt amb algun A0. L'equipament generós ajuda....

El primer llarg l'ha fet el Moi, un llarg d'anar fent tret d'un pas desplomat que costa d'agafar. Spoiler: si aneu per la dreta és molt més fàcil!!

El segon llarg comença amb un mur molt dur, però ben aviat es deixa fer i llavors hi ha uns passos molt bonics!

Continua amb un flanqueig que sembla més senzill del què acaba sent. Aquí és important trobar l'alçada bona per passar, més amunt o més avall la dificultat canvia.

La darrera tirada segueix la tònica, roca molt bona, escalada molt interessant, i alguns passos on cal tibar de cinta per poder passar. 

I per baixar sobretot no us emboliqueu rapelant per la paret, la canal de darrera és molt còmode, i es pot baixar desgrimpant o amb un parell de ràpels de 30 m que et deixen al camí.

Via Bages, Malanyeu, paret del Devessó

Aquesta setmana, en Joan Baraldés ens va sorprendre amb la publicació d'aquesta darrera via oberta a Malanyeu, al pany de la dreta molt a prop de les Taules de la Llei. I precisament ahir havíem quedat per escalar amb el Pep, així que com l'ocasió fa el lladre, vam anar a veure què tal.

Tal i com vam trobar la via, i exceptuant les pujades dels aperturistes, diria que ens podem apuntar la primera repetició forània!!

La ressenya de dalt l'he extret del seu blog, tot i que encara no l'havia vist (només anàvem amb la ressenya d'Instagram) i no sabíem que calien 17 cintes.... Afortunadament, com que al Joan ja el conec, en vam agafar 18!! I per sort, l'estrep, que després el vam trobar imprescindible.

El començament de la via és evident, i des de sota es veuen els parabolts nous i lluents. Però per arribar-hi cal fer els primers metres de la via Aigua de Lluna. 

Després ja només és qüestió d'anar-los seguint. Nosaltres vam fer el primer tram en lliure (V, més o menys), i després combinàvem l'A0 amb sortides en lliure ja que els parabolts estan a prop però cal escalar entremig. Un primer llarg interessant i prou intens.

El segon el vam fer per parts, perquè el Pep va començar però va trobar que els passos d'artificial eren massa llargs per ell, així que hi vaig tornar jo que tinc un petit avantatge en cm que ens va permetre pujar.

Aquest llarg comença amb un tram en lliure de V i continua en artificial equipat. També és prou intens, amb el problema que la roca és menys adherent i els peus són tirant a molt dolents. Tenint en compte la gran distància que hi ha entre les xapes, sense l'estrep no sé si hauríem pujat, i tot i això cal estirar-se de valent.

Al final, una sortida divertida en lliure i una mata, ens porten fins la reunió.

El tram següent, 10 metres de vegetació, potser caldria netejar-lo una mica...

Després engeguem el tercer llarg, una tirada que ens va agradar molt tot i estar encara molt bruta. Una bona escombrada als dos llargs superiors potser estaria bé... En tot cas, un bon llarg que vam fer bé en lliure gràcies a les bones mans que hi ha.

El darrer llarg, en teoria més senzill que en l'anterior, és de roca més arrodonida i amb un pas estrany. D'aquells que no saps com passar i quan trobes la manera passes bé en lliure... 

Aquí vam saltar-nos la reunió i fer-la dalt de tot, al camí. Llavors surten 40 metres de tirada.

En resum, una via que ens va agradar molt i que, tan aviat com estigui una mica més neta, segur que repetim!!