Peramola, sector Bestioles. Vies Moix i Pilar Marx

A prop de Peramola, sota el Roc de les Dues, hi ha un petit sector de conglomerat anomenat sector Bestioles. El mes de febrer hi vam anar a treure el cap amb el Pep, amb qui ens agrada explorar nous racons, sobretot quan la graduació de les vies no pica en excés.

a sota us deixo la ressenya, extreta de la web Eskalades.

Arribats a lloc, que des de l'aparcament i seguint la descripció de la ressenya és força evident, vam començar per la primera vi oberta a la paret, la via Moix, que a més serveix per baixar rapelant de la paret.

Ja us dic ara que va ser un error, la via és molt senzilla i molt trencada. I el descens en ràpel per aquí, un petit infern. Sorprèn molt que no hi hagi una baixada alternativa caminant perquè, tal i com està la roca, només perilles de fer-te mal amb la caiguda continuada de pedres.

Això si, la tranquil·litat és absoluta.

La via Moix manté sempre un patró: roca cutre i grau baix. Està prou equipada com per no haver de posar gran cosa. I el descens per ella, doncs amb molta paciència es fa, però sobretot perquè no hi ha alternativa.

tot i pensar que tornar a rapelar seria una merda, volíem provar la via que té més bon pinta: el pilar Marx. Aquesta no ens va decebre gens, només entrar a la paret per un petit pas desplomat ja t'avisa de què anirà la cosa. I al contrari de l'anterior, en aquest cas la roca és impecable!

La placa del segon llarg, per exemple, és realment molt bona.

Després, la paret es va tombant, però això no li treu mèrit. Si mai veniu no dubteu a fer aquesta via!

Fins i tot els dos llargs superiors tenen trams molt interessants, verticals i amb roca més que acceptable.

Així que havent trobat la via bona de la paret, i després d'un altre malson de ràpels, vam marxar satisfets de la troballa.

Camarasa, el Puro i el Sabardó.

Finalment, després d'una pila d'anys (des d'abans de la pandèmia), ens tornem a trobar amb el Manyo! Aquesta vegada, i acompanyat pel seu amic Òscar, hem quedat a Camarasa perquè gaudeixi de les bones vies d'aquesta raconada.

M'han preparat una magnífica tria de vies, i m'han deixat escalar de primer sempre que he volgut o pogut, cap queixa!!

La primera via ha estat la JOPUMA amb la variant Gutiérrez a la roca del Puro, una esvelta agulla que veiem a sobre. La via ressegueix el seu esperó de l'esquerra de la foto. A sota he deixat la ressenya del Col·leccionista de vies.

La via és molt bona, molt divertida, amb una roca extraordinària, i està completament equipada. Me l'han deixat pujar tota de primer, així que ja us podeu imaginar la satisfacció.

El segon llarg, a més, és cada cop més aeri a mesura que vas arribant a dalt. Una delícia.

Hem baixat del Puro amb un ràpel de 60 m directe fins a terra, seguint l'itinerari de la via Directa, que es veu una altra cosa, i hem anat fins a la base del Sabardó per pujar el primer llarg de la Mayor-Oliva, que també és una altra cosa. A sobre he deixat la ressenya de l'amic Asin.

Un diedre magnífic, molt vertical i pràcticament desequipat (2 parabolts i un filferro en 40 m), V+/6a. Així que he preferit veure-les venir i deixar que fos el Manyo el qui inaugurés el llarg.

I tal i com imaginava se m'ha fet dur, amb l'agreujant que avui estava de gresca per aquí i no comptava amb una tirada així. 

Tot i així reconec que és molt bona, que no està equipada però que permet posar-hi de tot i que la roca és molt bona. Ja ens mentalitzarem i hi tornarem un altre dia per gaudir-la de veritat!

Hem decidit que al Sabardó hi pujaríem per una altra via, així que hem rapelat i hem arribat al peu de la via següent.

La Rupi-Garreta al Sabardó és la que més m'ha agradat del trio de vies del dia. A sobre podem veure la ressenya del Col·leccionista de vies. 

La dificultat és una mica més alta, la roca segueix sent igual de bona i l'equipament és bo però no tant abundant com al Puro. Una meravella de via.

Al cim hi hem arribat per una bonica xemeneia, i després hem sortit per un diedre desequipat on val la pena portar algun friend gros (2 i 3) tot i que la roca és extraordinària i les preses molt bones. Per això entenc que no hi posin més de IV+.

Des del cim del Sabardó, un petit tram de traces pel bosc ens porten a un bon camí que ens retorna a les passeres metàl·liques de l'estret de Mu, i al cotxe. Un dia complet!

Ferrates de la vall de Susa. Orrido di Foresto i gorges de Giaglione.

Al mes de gener, sempre que podem ens escapem a fer una setmana d'esquí alpí. És a dir, d'esquí als Alps. Enguany, la manca de neu als Alps centrals ha fet que busquéssim prop dels Ecrins, on més neu hi havia. Així que ens vam instal·lar prop de Briançon, però al vessant italià, on sempre s'hi menja millor.

No cal dir que vam gaudir de la neu i de l'esquí com poques vegades ho podem fer al Pirineu, però el temps no sempre va ser prou bo. Així que un dia de mal temps a l'alta muntanya el vam dedicar a conèixer les possibilitats de la vall de Susa, sobretot llocs on a l'estiu no hi aniria mai per la seva baixa alçada.

Així vam descobrir que és un indret molt ric en zones d'escalada, i també amb vies ferrates prou interessants i originals.

La via ferrata de l'Orrido di Foresto és especialment bonica i espectacular. Recorre les gorges de Foresto, un petit poble situat entre Susa i Bussoleno, i entra dins de la reserva natural de l'Orrido de Foresto.

La vall de Susa, com tantes altres valls subalpines, és una vall enfonsada pel moviment tectònic de formació de la serralada dels Alps, i això genera grans desnivells que els torrents aprofiten per erosionar i crear gorges estretes i enfondides a la roca.

La ferrata entra a l'engorjat i el va superant a base de graons i escales, amb trams molts cops desplomats.

El camí que hi porta és evident, i només cal anar-lo seguint fins trobar els primer graons a les parets.

Després d'un primer tram de tempteig, arriba el primer pont penjat.

I ben aviat, després d'uns trams senzills de graons, apareix el segon pont.

Cap a la meitat de l'engorjat apareix el tram més bonic. Una entrada lateral dins d'una mena de clot excavat per l'aigua, del qual se surt per una sèrie de graons que desplomen i ens deixen a la vora d'una gran marmita.

El tram dels graons és un dels més bonics de la ruta.

Des de la marmita cal superar una altra paret per la dreta, en un altre tram desplomat que puja per la vora d'una cascada.

Un altre flanqueig damunt d'una segona marmita ens deixa al final de l'engorjat.

Per sortir-ne cal pujar un llarg tram d'escales força senzill cap a l'esquerra, que s'enfila fins trobar el camí. Un camí que només caldrà seguir de baixada per tornar al poble de Foresto.

Després d'aquesta ferrata la Queralt va dir que ja en tenia prou, però a l'altra costat de la vall i seguint el riu principal (el Dora Riparia) n'hi havia una altra que també tenia ganes de conèixer i així rematar el dia. La ferrata de les gorges de Giaglione.

Aquesta és una ferrata peculiar. Se surt de Giaglione en direcció oest fins un punt on el camí baixa en direcció al riu Dora Riparia.

Allà cal anar combinant trams de sender amb trams de ferrata fins arribar a la vora del riu. Allà cal travessar cap a la riba dreta mitjançant un pont tibetà.

A partir del pont, es passa més per camí que per ferrata, però el recorregut és molt bonic tot i ser ple hivern. El recorregut puja i baixa per la vora del riu en un entorn molt feréstec, fins que trobem un segon pont que ens retorna a la riba esquerra.

Ara el caràcter del recorregut canvia totalment. Desapareix el traçat suau o en baixada i la ferrata puja directament per tot el marge fins dalt de tot, a sota del mateix castell de Giaglione.

Després, un camí còmode ens retorna al punt inicial de la ruta.