La segona setmana d'octubre torno a marxar uns quants dies als Alps. En aquest cas marxo tot sol al massís de la Vanoise. M'instal·lo a Pralognan i des d'allà faré algunes sortides per anar coneixent aquesta raconada genial.
El bon temps sembla assegurat, així que començo per l'aresta de l'agulla de la Vanoise (
a sobre, foto de Camptocamp, una pàgina on també hi trobarem una bona
ressenya).
Es tracta d'una travessa molt fotogènica, encara que anant sol no serà el mateix... També sembla molt interessant i ja fa temps que la tinc pendent.
El camí surt de l'aparcament del final de la carretera que dóna accés a les pistes d'esquí, les Fontanettes. Amb els telefèrics tancats, no hi ha altra opció.
El camí és molt marcat, sempre en direcció al coll de la Vanoise i al refugi homònim. el dia s'ha aixecat emboirat, però encara atorga més màgia al pas empedrat de l'estany de la Gliere.
Al coll de la Vanoixe la boira comença a desfer-se i albiro l'inici de la cresta. Veig unes fites i dedueixo que deuen anar al peu de la via. I ho endevino, ben aviat sóc a la tartera que dóna accés a la cresta. Allà m'equipo i començo la grimpada per unes plaques bastant sobades..., no val a badar!
Aquest tram inicial de la cresta no és massa complicat. Hi ha passos de III+/IV-, però són passos aïllats i que no fan massa por.
Mica a mica la cresta es va esmolant i vaig guanyant alçada. Per sort, la roca és sòlida i magnífica!
I el dia és molt bo, a mesura que la boira ha anat despareixent amb l'escalfor del sol. Al darrera, la Grande Casse és sempre present.
La cresta fa dues puntes, i les principals dificultats estan al mig. Ara he arribat a la primera i veig la segona al fons, molt lluny.
Després d'un curt trajecte herbós, comença el festival de veritat, el tall de ganivet de III+ sostingut on està prohibit relliscar.
Aquest tram, però també està equipat amb alguns químics. Això em permet fer alguns trams més exposats en autoprotecció, encara que sigui relativa.
Quan arribo a un químic, hi passo la corda de 30 m i m'encordo a les dues puntes. Això donaria una caiguda de 15 metres encas de relliscada, però sempre és milor baixar 15 metres que caure fins baix!
I mica a mica, arribo al segon cim. El lloc és fantàstic...Però quan començava a relaxar-me, miro la baixada i veig que m'he de tornar a posar les piles!
La desgrimpada no és fàcil, però entre els ràpels i algunes ajudes, aviat sóc a la base la paret.
Satisfet i suat, veig el refugi a l'esquerra, però ara he d'anar cap a la dreta a buscar el camí de baixada. Un camí menys evident del què sembla... No us deixeu el mapa!!
Un tros avall, la visió de l'Agulla impressiona.
Al final, recupero el bosc i els seus colors abans d'arribar content a les Fontanettes. Una bona primera experiència de tardor a la Vanoise.
Per si voleu veure a ruta, deixo el recorregut al mapa de sota i, el track, al
Wikiloc.