Corno Bianco i gorges de Bletterbach. Val di Fiemme-07

El Corno Bianco i el Corno Nero són dos cims que queden just al nord de Cavalese, al Corno Nero fins i tot hi ha un camí que hi puja directament des del poble. 

Avui volem anar al Corno Bianco, així que agafem el cotxe i sortim des de Redagno. No ens interessa només el cim, volem travessar també les gorges de Bletterbach que tenen una certa fama com a itinerari geològic: és on es va determinar l'esquema geològic principal de totes les Dolomites.

De Redagno marxem flanquejant pel mig del bosc en direcció a l'engorjat.

És temps de bolets, i abans d'arribar-hi ens sorprenem del fotimer de rovellons que hi ha per tot. Es nota que aquí, pel que sigui, no els aprecien gens. Però per nosaltres és un festival que realment ens sorprèn.

Ara els deixem de banda, tot i que costa, però a la baixada aprofitarem per millorar el menú del sopar!

El camí finalment arriba al torren i entra a les gorges. Baixem fins el fons del barranc i anem remuntant pel fons sec del torrent. Hi ha un itinerari geològic amb tot de punts d'interès i plafons que expliquen els diversos nivells estratigràfics de les Dolomites, i algunes curiositats.

Nosaltres comptàvem que al fons del barranc, quan aquest queda tancat, trobaríem un camí de sortida, però no hi és i hem de tirar enrere fins trobar un camí que puja cap a l'esquerra. I puja tan fort que hi han hagut de muntar tot de graons de fusta... 

El camí després travessa el torrent, molt més amunt d'on érem, i va pujant per la carena de la dreta en direcció al cim.

Aviat comencem a tenir perspectiva de la muntanya i de la gran barrancada que la domina. Una barrancada que ha esparracat la muntanya pel seu vessant occidental deixant a la vista les diferents capes geològiques, en aquest cas les de sota de les dolomies.

A sota podem apreciar clarament un bonic pla de falla, d'una falla inversa, de compressió, on la pressió litostàtica ha forçat a les roques a enfilar-se unes damunt de les altres.

A mesura que pugem, en algun lloc de bona visibilitat apareix algun cartell explicatiu...

Seguint la carena ens acostem al cim, sempre per bon camí. Aquí dalt la vegetació està formada per Pinus mugo, un parent del nostre pi negre que es troba en forma de planta baixa, arbustiva, de 3 a 6 metres d'alçada, formant una mena de matollar impenetrable.  

Aviat arribem al cim, en un dia fantàstic, ara que ha tornat a canviar el temps i tornem a tenir cels nets de tardor i bones temperatures.

Mentre esmorzem, ens apareix un visitant que en part és esperat. Moltes vegades venen les gralles de bec groc a veure si pillen alguna cosa mentre la gent esmorza, i aquest no n'és cap excepció!

A partir d'aquí tornem enrere, i després seguim pel bosc per anar directament cap a Redagno sense passar per les gorges.

Ben aviat ens tornem a endinsar als acolorits boscos de làrix, que ens acompanyaran fins al poble.

Una volta ben completa, amb aprenentatge geològic inclòs pel que estiguin motivats pel tema, i que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

Geotrekking Monte Agnello. Val di Fiemme-04

A les Dolomites, com aquí si fa o no fa, no sempre hi fa bon temps. Per dies rúfols va bé tenir pensats itineraris que, tot i que sempre són més bonics quan fa bo, també són més agraïts en dies dolents que altres més complexes. I l'itinerari geològic del Monte Agnello entra dins d'aquesta categoria.

Des de Cavalese surt una carretera estreta que puja fins al passo Pampeago, a gairebé 2.000 metres, on hi ha una estació d'esquí. Un indret de relleus arrodonits, agradable, amb trams de bosc i zones de prat, situat al peu del Latemar. Des d'allà pujarem al Monte Agnello fent un itinerari circular que segueix en part un itinerari geològic, mentre anem veient com les boires s'arrosseguen però no s'acaben d'aixecar.

Tot aquest vessant sud del Latemar, entre Predazzo, Pampeago i Obereggen és molt turístic. Hi trobem mil coses a fer si hi anem a fer turisme "familiar", els camins estan plens de reptes i coses perquè la canalla s'hi distreguin. El mapa de sobre n'és un exemple, i a la web del Latemar hi trobareu molta informació.

Nosaltres sortim de l'aparcament de sobre Pampeago, per tenir el cotxe a prop per la tornada, i seguim un tram de carretera a peu fins arribar a l'inici del sender geològic.

Seguim una pista fins al passo Feudo, a la carena, i llavors només cal seguir la carena en direcció sud. Pel camí anem trobant senyals i informació de la geologia del que trepitgem i també del que hauríem de veure si fes més bon temps. 

L'itinerari ens explica com era l'antic sistema volcànic de Predazzo, de l'època triàsica, quan laves, cendres i lapilli van sepultar uns antics esculls tropicals.

A més de les restes volcàniques, pel camí ben aviat trobem uns bonics afloraments d'una alternança de calcàries i argiles, plenes de plegaments i petites falles.

Passem per un espectacular mirador, i no ho dic tant per la vista si no per l'estructura, on no veiem res però gràcies al mirador ens en podem fer una idea....

I amb una pujada final arribem al cim del Monte Agnello, on tampoc veiem gran cosa.

La baixada la fem per la carena durant un tram fins que trobem un camí que gira cap a la dreta i va voltant la muntanya.

Passem pel petit refugi Agnello i seguim voltant la muntanya, entremig de les boires i els boscos, fins arribar al torrent per on baixarem i retornarem al cotxe, havent una volta prou interessant i que ens ha permès aprofitar un dia rúfol com aquest. Perquè hem aconseguit arribar a cobert just abans que torni a ploure amb ganes!

Una volta que podeu veure al Wikiloc i al mapa de sota.

Pic de l'Etendard, Grandes Rousses

El massís de les Grandes Rousses és una serralada alpina situada entre Belledone i els Ecrins, més conegut pel Tour de França (coll de la Croix de Fer, Alpe d'Huez) que no per les seves possibilitats de practicar-hi alpinisme, tot i que encara conserva importants geleres i molt bones raconades per a l'escalada en gel.

El punt més alt del massís és el pic Bayle, proper a l'estació d'Alpe d'Huez, però el pic de l'Étendard (3.464 m), és un metre més baix però molt més interessant. M'hi encamino des del coll du Sabot, accessible en cotxe des de Vaujany per una pista asfaltada força estreta, on arrenca un bonic camí panoràmic i gairebé horitzontal que em porta en menys d'una hora fins el coll de Couard.

Al coll de Couard ja endevino on és el cim (a sobre).

L'itinerari que faré serà el de l'aresta oest, situada entre les dues meitats de la gelera de la Barbarate i que permet de pujar sense haver de tocar la neu. Per enfilar-la, quan sóc a la seva vertical tiro amunt pel lloc on penso que s'ha de pujar millor. 

Inicialment es puja força bé, però hi ha un tram de roques amoltonades i polides pel gel, on cal anar amb compte de no relliscar. Les fites són molt escasses i no es poden seguir, però el fet de trobar-ne alguna de tant en tant, dóna una certa confiança.

Depasso el llac de fusió del gel i vaig guanyant alçada fins el peu de l'aresta. 

L'aresta, vista d'un tros lluny, sembla senzilla i tumbada, i recorreguda per una traça. Però començo a pujar-hi i res més lluny de la realitat. Les roques són migmatites molt trencades que als llocs menys verticals formen grans acumulacions força perilloses. Sort que en els trams més verticals la roca és bastant més compacta, amb una dificultat al voltant del IIº i el IIIº.

El dia s'ha anat espatllant i fa força fred, al darrer tram, ple de neu i gel, l'he d'acabar amb els guants posats.

Des del cim, la vista se'n va a la clàssica cresta cap al pic Bayle i el pic Blanc, però el vent bufa fort i no m'hi entretinc gaire, a dalt. Llàstima, perquè la vista des de dalt s'estén des dels Ecrins fins al Mont Blanc!!

Intentant recordar el camí de pujada, buscant les fites escasses que marquen algun canvi d'orientació, vaig baixant amb molta cura desfent més o menys el camí de pujada.

Quan torno a ser al GR ja respiro més tranquil, tot i que el temps cada cop es veu més inestable. Un GR on hi trobo una senyalització realment exagerada, que fa pena i molt mal d'ulls. Tan rucs són els corredors de muntanya d'allà que necessiten pintura cada pocs metres?? 

És curiós en un país que cuiden tant els camins com en el tram de sota, proper al coll de Couard!

Tot tornant per aquests camins magnífics (tot i l'embrutada...), gaudeixo també de l'espectacle de la geologia en aquests paratges. Sobretot al voltant del pic de les Aiguillettes (a sobre), amb uns estrats calcaris del juràssic, prims i ben rebregats.

O aquest naixement d'aigua (a sota), que aprofita el trencament produit per una falla invertida per sortir a la superfície i generar una bonica font!

Per qui tingui interès, trobareu el track de la ruta al Wikiloc i al mapa de més avall.

L'afrau dels Cortalets i el clot de Vimboca

La vall de la Muga és una de les valls amagades del vessant sud del Cadí, potser per això de tant en tant m'agrada fer-hi alguna escapada. En aquest cas l'excusa és l'afrau del dels Cortalets, un curiós pont de roca foradat a les calcàries de la solana de la Moixa.

Deixo el cotxe a l'aparcament de l'Adou del Bastareny i pujo per la pista. Ben aviat la pista entra dins de la fageda fins que s'acaba, i llavors només cal seguir el camí ben fitat que va pujant, sempre per dins d'una atapeïda fageda que no ens permet gaire visibilitat.

Ben aviat el camí s'obre i arribem a la zona de pastura de la pleta dels Cortals, on finalment gaudim d'una certa perspectiva. Al fons, s'aixequen el puig Terrers i el coll de Tancalaporta i, a la dreta, una falla evident trenca les calcàries eocenes del Cadí (a sota).

Des de la careneta de la pleta, un carrerany baixa a creuar el torrent. Llavors cal endevinar on està aquest pont natural i acostar-s'hi seguint el camí menys incòmode.

Però quan hi arribem l'espectacle val la pena. El pont, l'afrau, té unes dimensions considerables, una vintena de metres d'alçada i almenys trenta d'amplada. L'erosió de l'aigua i el vent han creat aquest monument natural aprofitant la fragilitat d'unes calcàries argiloses plenes de fòssils eocens.

Per tornar, penso que potser per dalt es podria sortir. Així que m'enfilo i casualment trobo un rastre de bon seguir que em permet anar a trobar la carena, i allà el GR-150, prop del coll de la Moixa. Davant, el Pedraforca i el puig Terrers encara amb unes pìnzellades de neu.

Segueixo el GR fins el coll de Vimboca, poc abans del Pendís, i agafo el caminet que baixa directament cap al sud, sense marques, però amb algunes fites als llocs més perdedors. Un camí que travessa una fageda exhuberant i ombrívola, i que baixa per tot el clot de Vimboca.

El camí travessa diversos engorjats i arriba un punt on permet d'anar directament al nucli abandonat de Monnell. De les cases mig engolides per la vegetació, torno a la pista i al punt d'inici.

Una ruta una mica salvatge i sorprenent a estones, que podeu veure al mapa de sota i que trobareu al wikiloc.

Pic de la Bigue, a la reserva geològica de l'Alta Provença

Sempre que llegia alguna cosa respecte a la reserva geològica de l'Alta Provença, imaginava una mena de reserva índia idíl·lica, plena de geòlegs/geòlogues que no tenien gaire més feina que anar veient com evolucionaven les plaques tectòniques....

En realitat es tracta d'un gran espai natural que protegeix i posa en valor els seus afloraments geològics, jaciments de fòssils i els paisatges de plegaments i falles. Un dels que vam anar a veure va ser l'anomenada placa dels ammonites (a sota), una immensa llosa del juràssic on apareixen més d'un miler d'ammonites, molt a prop de Digne les Bains.

Divendres Sant no feia un dia especialment lluent, però després de comprovar que la pluja ja havia parat, vam improvisar una caminada des del costat mateix de la placa (mapa a sobre).

Un rètol anunciava: Pic de la Bigue, 3h30'. Al mapa vam veure que semblava un cim interessant amb bones vistes sobre la conca de Digne i els Alps, i vam tirar cap amunt. És potser un dels avantatges dels camins senyalitzats, que t'hi pots ficar sense saber gaire on vas, pel plaer de ficar-t'hi, amb la seguretat de no tenir problemes.

Un camí còmode va travessant les rouredes fins a una primera carena, on ens trobem l'antic poblet abandonat de Givaudan, situat al mateix fil de la carena. Des d'aquí, el camí puja en diagonal cap al nord-oest, sempre entre roures fins sortir a una segona carena més alta.

Allà ens fiquem a la fageda i anem enfilant el camí del cim, que ens sorprèn coronat per una moderna creu....

Al final la pujada ha estat de poc més de mil metres de desnivell, però el més important és que no ens ha plogut, tot i els núvols que ens van voltant durant tota la tarda.

Les mateixes nuvolades ens impedeixen tenir una vista gaire bona de la vall de Digne i dels Alps Marítims, però no deixen de ser un bon espectacle. Algun tro llunyà i algun cop de vent massa humit fan que baixem de forma una mica ràpida, el que no ens estalvia un petit ruixat abans d'arribar al cotxe.

Tanquem la visita a la reserva, amb una excursió curta a un jaciment d'òssos de mamífers de l'eocè superior, concretament de sirènids, prop de Castellane.Ja us podeu imaginar, coneixen als francesos, la cagarela que n'han fet: càmping de les sirenes, vall de les sirenes,....., amb tot de dibuixos molt atractius que tenen poc a veure amb les vaques marines!

El jaciment està molt ben endreçat, i sorprèn veure que estigui in situ tot i la seva importància.

Amb el vidre tintat costava de fer alguna foto decent, però en aquestes es veu molt bé un crani amb el nas característic i els queixals del maxílar superior, en un cas, i el costellam en un altre.

Veient com va tot el que fa referència al patrimoni geològic català, molt més ric que el dels Prealps, aquestes passejades de treure el cap a fora a veure què hi passa, són ben alliçonadores! Enveja sana....