31 d’ag. 2018

Tofana di Mezzo, ferrades punta Anna i Olivieri

La Tofana di Mezzo és la punta més alta del grup de les Tofana, i sempre l'havia trobada poc atractiva perquè té un telefèric que arriba fins sota mateix del cim. Però hi ha una llarga ruta d'ascens, que enllaça dues ferrates i passa lluny del funicular, que em va semblar prou atractiva. És la carena sud, a través de la punta Anna.

La primera intenció era de pujar en cotxe fins al refugi Dibona, però una nit de tempestes va tallar la carretera des de Cortina i vaig haver d'improvisar. Per una altra banda, vaig poder arribar amb el cotxe fins a sota de la primera parada del telefèric, al Col Druscié.

D'allà, seguint les pistes d'esquí, vaig pujar fins al refugi Pomedes, d'on surt el camí que va cap al peu de la primera ferrata, la de la punta Anna.
Així, en menys d'una hora i mitja ja estava enganxat als ferros que mica a mica et permeten d'enfilar-te per una carena aèria i entretinguda.

La ferrata de la punta Anna és la clàssica ferrata dolomítica, que segueix un recorregut lògic i amb molt poca ferramenta a part del cable de vida, sempre buscant els punts febles de la roca, escletxes, replans, cornises, xemeneies....
Això si, per a aquells a qui us agraden les vies ferrates aèries, és genial!
Al cim de la punta Anna aprofito per menjar alguna cosa. Des d'allà ja es veu el cim de la Tofana i, de tant en tant, les cistelles del telefèric que pugen i baixen.
Des d'aquí, cal caminar una estona per la carena, superant algun graó fins una cruïlla on hi ha el camí que baixa cap a la dreta fins la segona estació del telefèric (Ra Vallès), i el camí que baixa a l'esquerra i que porta al refugi Giussani.

Cal continuar recte seguint els senyals fins que torna a començar el camí equipat. Amb algun pas ben espectacular de flanqueig.
Tot pujant val la pena fixar-se com la muntanya es va erosionant molt de pressa, d'aquí l'aspecte trencat i caòtic dels cims dolomítics. La seva composició fa que siguin roques fràgils i trencadisses tot i la seva joventut: es tracta de muntanyes creades fa menys de 20 milions d'anys, poca cosa si ho comparem amb els 60 o 70 milions d'anys de les nostres muntanyes calcàries, molt més sòlides!

Travessem un forat de la carena, i perdem la vista de la Tofana di Rozes, que hem tingut sempre al davant.
Aquesta segona ferrata, la Olivieri, ja està molt més equipada amb escales i graons metàl·lics, tot i que si ho comparem amb les nostres, ens semblarà que en té molt pocs!

A prop del cim em trobo una colla de russos que la fan de baixada, és la primera presència humana que trobo avui!
I finalment arribo al cim! La perspectiva del recorregut, vista des d'aquí, fa goig.
Un cim on he de fer cua per poder fer-me una foto. Els pocs minuts que hi ha fins aquí des del telefèric fa que això sembli la Rambla! Només cal veure la gent prenent el sol a la terrassa de l'estació...

Dubto si anar cap a la Tofana di Mezzo i baixar a peu, però un genoll tocat em fa pensar que millor baixar en telefèric, avui que n'hi ha, i així demà podré tornar-hi!!
Cal dir, també, que les imatges de la cresta vistes des del telefèric valen la pena!!  Com el recorregut, que us deixo a sota i al Wikiloc.

27 d’ag. 2018

Sasso di Bosconero

El Sasso di Bosconero és el cim més alt del massís de Bosconero, o del Bosc Negre en venecià. Queda relativament a prop de la meva base de Longarone, i em gràcia d'anar-lo a conèixer a ran d'una històrica via d'escalada que puja pel seu esperó NE (a sobre). 

Una via de 800 m que no passa de IV+, està a l'ombra i que espero poder provar algun dia.

D'entrada, però, el què més sorprèn és el camí d'accés, que comença molt avall (només 760 m), al costat de la carretera a l'alçada de l'embassament de Pontisei. Però la sorpresa és la vegetació que travessa el camí, fresca, exuberant, amb un sota bosc ple de ciclamens i innombrables torrents d'aigua.
Així que la pujada cap al refugi del Bosconero es fa molt agradable i el desnivell gairebé no es nota. Més amunt, el paisatge es va obrint i al darrera van apareixen la Moiazza i la Civetta, enormes.

Quan el camí arriba a la canal que separa el Sasso de la Rocchetta Alta, la cosa canvia. Ara m'espera una llarguíssima tartera amb alguns trams de camí, però on la pujada ja no és ni de bon tros tan agradable.
Però a base d'esforç i paciència acabo arribant al coll. D'allà surt un camí en direcció al cim que segueix més o menys la carena.

A prop del cim, el recorregut es fa pel vessant nord, travessant unes feixes aèries, però sense cap dificultat, fins que surto dalt de tot, entremig d'un caos de blocs.
El cim és molt agradable, amb una gran vista sobre les Dolomites del sud i, sobretot, sobre el cim veí, la Rocchetta Alta, solcada de dies d'escalada de dificultat elevada.
De tornada, la baixada per la tartera és tota una altra cosa, així que en poca estona ja sóc altra cop dins del bosc.
Una muntanya agradable, tot i els més de 1.700 m de desnivell que hi ha. Un racó per tornar-hi.

A sota he deixat l'esquema del recorregut i, al Wikiloc, el track.

20 d’ag. 2018

Moiazza sud, ferrata Gianni Constantini

Suposo que a tots ens passa el mateix, cada vegada que aconseguim anar a una muntanya que anhelem, tornem amb nous desitjos a noves muntanyes que ens han encisat. Fa 6 anys vaig poder pujar la Civetta, i allà em vaig enamorar de la Moiazza. 

Així que avui he pujat fins al passo Duran, per veure com és aquesta muntanya i, també, com és la considerada ferrata més difícil de les Dolomites, la Gianni Constantini de la Moiazza Sud.

Així que agafo el camí principal fins al refugi Bruto Carestiato, d'on surt el camí que va fins la paret on comença la via.
Una placa ens assenyala el punt inicial. D'allà surt un cable, que fa alhora de suport i de cable de vida, que comença seguint una fàcil cornisa i després s'enfila per una placa llisa i desplomada que fa por de veure.

Cal venir-hi amb bons braços, i poca por!
La tònica serà sempre semblant, un cable llis que et va acompanyant pel mig de la roca, amb trams més fàcils i més difícils, però sense cap més equipament.
Més amunt trobo un alre pas dur, el considerat pas clau. Només són 8 metres, però la roca és molt desplomada i sense preses pels peus. Cal una bona apretada per passar-hi al damunt.

Però a partir d'aquí la dificultat és més normal, i vas pujant per una canal fins arribar sota l'anomenada Catedral.
La ruta m'està agradant molt, el recorregut és atractiu i la roca prou bona. I tot guanyant alçada, al final arribo a la Catedral. Ara ja veig la cresta més a prop...
Quan arribo a l'anomenada cresta de Masenade, veig el cim al davant. Ara hi ha un tros que vas caminant per la cresta, que és molt aèria però sense cap dificultat, fins a la forcella de Masenade.

Un tram de baixada i pujada per tartera em deixa al peu de l'esmolada cresta somital. Aquí hi ha la cruïlla amb el camí de baixada, que quasi agafo només de veure el tram de ferrada que em queda... Un altre tros desplomat, que és el que m'acaba costant més de tota la via!
Finalment arribo al cim, dels més complicats que es poden arribar a fer, però molt satisfet. Fa més de 5 hores que he començat, sense aturades, així que menjo alguna cosa i gaudeixo del cim.
Corren alguns núvols, però el dia és prou clar, i em deixa recordar les hores passades grimpant per la Civetta, que tinc al davant...

Torno avall per la cresta fins a la cruïlla, i el que tant m'ha costat de pujar, de baixada se'm fa senzill, una bona despenjada i llestos!

Alla continuo per la cengia Angelini, una estreta cornisa que talla tota la paret nord-oest de la Moiazza, on cal procurar no relliscar de cap manera ja que només està assegurada en alguns punts.
La cornisa és espectacular, sobretot per l'estimball que travessa. 

Al final un camí porta fins el refugi bivac Ghedini, de fusta, que sembla prou còmode. Aquí comença un altre flanqueig que porta a la canal de la Val del Cantoi.
La baixada per aquesta canal, és d'una duresa semblant a la ferrata de pujada, grans trams de roca llisa coberts de pedretes sense cable, tallats per trams verticals on a vegades hi ha cable.... Un lloc per on vaig baixar amb molt de compte i sense gens de pressa!

Fins que acaba desembocant en un camí que porta cap al sender senyalitzat que volta la Moiazza.
Ja molt més relaxat, passo pel refugi Bruto Carestiato altra cop, i faig la darrera ullada a la muntanya abans de tornar cap al passo Duran.

I si us animeu, a sota teniu el recorregut i, al Wikiloc, el track.