Dent d'Orlú, via Fleurs de Rhodo

Amb el Toni, a la Dent d'Orlú només hi havíem vingut a l'hivern, a pujar per la canal nord-est, i aquest dijous, semblava que encara estigués en condicions tot i el calendari!

Mentre pujàvem anàvem veient les congestes de neu que encara hi ha per tot arreu, però no comptàvem que ens portessin problemes, I al final la neu ha esta un bon maldecap per arribar a la roca. D'entrada, la neu estava força dura, almenys per les nostres bambes...., i tapava bona part del camí.

Després la mateixa neu ens ha impedit de començar la via des de sota, com toca. Hem hagut d'entrar per la feixa, trobar la segona reunió de la via, i des d'allà, fer un rappel fins on ha donat la corda per poder escalar estalviant-nos el mínim possible de via.

També ha anat bé per escalfar, que el tercer llarg tampoc el regalen! I ja sabem com és l'adherència de la Dent, que al principi, costa1

La veritat és que la via està molt bé, còmode i equipada, però on cal donar la talla en alguns trams que no permeten gaires alegries. Així, els sostres del quart llarg o l'esperonet del setè (a sota), cal agafar-los amb calma i tranquil·litat!

Entremig, abans i després, algunes plaques llarguíssimes i molt divertides, i alguns passos més espectaculars que picants. 

La via està equipada però no està cosida. Nosaltres no hem hagut d'afegir cap assegurança, però bàsicament és perquè som molt valents!! ;)  I les fissures tampoc són tan abundants....

Després de gaudir de valent la via, el dia fresc i assolellat, i la solitud més absoluta a la paret (ni tan sols hi havia escaladors a la Tapas sans dalle!!), anem recuperant les bones sensacions a la paret i a la muntanya, que és del què es tracta!

Si voleu una bona ressenya, la trobareu aquí.

Aresta GER al Roc Ponent

Com a geòleg, el fet que a la base de les muntanyes amb pissarres (com ara Collserola, el Montseny o Prades) hi aflori el granit, és ben conegut i per tant, poc procliu a la sorpresa. Però el fet que aquest granit s'assembli tant al del Pirineu, això ja és tota una altra cosa!

Feia molt temps que tenia ganes d'anar a escalar a les parets de la vall de Castellfollit, al paratge de Poblet, sobretot per veure de prop i poder aquest granit tan pirinenc,o millor, tan alpí. Perquè a mi em va recordar al millor granit del massís del Mont Blanc, amb els mateixos tons rosats i les fissures perfectes! Només que envoltat d'alzines i no de geleres....

A més, la GER és una de les poques vies d'escalada que encara desconeixia de la gran guia d'en Ramon Majó, El plaer de l'escalada. A dalt he copiat la bona ressenya que van fer-ne els Escalatroncs.

Per anar-hi cal agafar la pista asfaltada de Castellfollit i deixar-la poc després de trobar una casa a la dreta, on una petita pista baixa en direcció al torrent buscant una pedrera abandonada (aparcament per un únic cotxe!!)

Un camí ben marcat amb fites ens deixa al peu de la paret, amb les sigles GER marcades a l'inici de la via.

Els dos primers llargs, que vaig unir en un de sol aprofitant els avantatges d'anar en solitari, són els més interessants. Amb algun pas més dur del què esperava, i pràcticament desequipada, encara li trobo més la gràcia!!

Després, anem trobant algun clau, tan al final del primer llarg com a la bavaresa del segon (a sobre). El tercer va pel fil de l'aresta i ja és més senzill. De fet, fins al cima ja no es troba cap més assegurança, excepte aquesta reunió que deu ser d'alguna via de la cara nord, però que vaig ben aprofitar!

Després un mur molt vertical i també desequipat em retorna a l'aresta, i d'aquí fins a la creu del cim.

Una via magnífica en un bonic entorn, realment em va sorprendre la qualitat del granit d'aquesta zona, una solidesa que convida a tornar-hi!! Si fins i tot l'aproximació i la baixada es fan per un "autèntic" caos de blocs!! Molt recomanable.

Comabona, vessant est

El vessant oriental del Comabona és aquell que veiem sempre quan pugem cap al túnel del Cadí i que ens dóna pistes a l'hivern de com estarà la neu a l'altra banda. Però és un vessant feréstec i amb un fort desnivell, així que hi tenim la soledat garantida!

Fa anys ja vaig anar-hi pujant pels Empedrats i baixant pel dret, però aquest dissabte hi vaig voler tornar fent una ruta diferent. El cotxe el vaig deixar al pont de Monnell i vaig pujar directament cap el cap de la Boixassa (a sota), seguint el còmode camí que hi porta.

La pujada és força agradable, primer per una pista ampla i que puja lentament i, després, per un corriol més emprenyat. Al fons, darrera la serra de Gisclareny, van apareixent tot de muntanyes berguedanes a mesura que pujo, encara que em costa apartar la vista de la paret nord del Pedraforca!

El camí és realment bonic, amb trams magnífics, sobretot als prats de dalt de tot, quan voltem el cap de la Boixassa pel vessant est.

Ben aviat arribem a la carena principal i enllacem amb el camí principal. Resseguim la serra de la Moixa, ara pujant, ara planejant, i ben aviat ens trobem a la vista del Tancalaporta i el Comabona al fons.

La senyalització del camí no ens permet perdre'ns, tot i les boires que dissabte s'hi arrossegaven, i puc arribar fàcilment al cim.

Allà m'hi trobo al Jordi, un terrassenc que està fent una volta a peu per Catalunya, i que ja porta un mes llarg  caminant des de que va sortir de Terrassa. Després de fer-la petar una bona estona i comentar-li l'enveja que em fa per poder-ho fer, agafo el camí que baixa cap el coll de Bauma mentre ell segueix cap a l'est.

El camí baixa fort i ben aviat arribo al coll de Bauma, on agafo el GR cap el coll de la Bena, i la pista que em porta a Murcurols.

A Murcurols hauria d'haver agafat un senderó que m'hauria anat millor per retornar al cotxe, però no el vaig veure i al final vaig haver d'arribar-hi seguint un tram força brut pel mig del bosc, que em va deixar a les adous del Bastareny, al costat mateix del punt de sortida.

Al mapa de sota i al wikiloc, hi trobareu la volta, força llarga però molt intensa!

Penyes Altes de Moixeró, per la canal Llarga

Quan puges cap a Gréixer des de cal Tinent, la paret del puig Cubell (a sobre) no deixa de cridar l'atenció per la seva rotunditat. Fins fa poc, ignorava que per la seva base hi transita mig perdut el camí de la canal Llarga, però tan aviat com ho vaig veure a can Engarrista la vaig posar a la llista de deures.

Per arribar-hi cal seguir el camí del coll de Cabrera fins arribar a la vertical de la gran bauma vermellosa, des d'on només cal pujar-hi, sense camí però sense pèrdua.

Aquest dissabte fa un dia força calorós, i pujant noto fort l'estiu que arriba amb una bona suada! Però el dia és bonic i a mesura que pujo vaig guanyant perspectiva cap el sud.

Arribat al peu de la paret, hi ha tot de traces de camins i carreranys que pugen en diagonal tot flanquejant-la. A vegades cal caminar just per la base, a vegades cal allunyar-se'n uns metres, seguint sempre el millor criteri.

Pujant no puc evitar d'anar fent ullades a la muralla amb ulls d'escalador, tot i que actualment l'escalada està prohibida en aquesta zona, sense conèixer amb quins criteris....

Al final de la paret, el camí millora i gira de cop entrant al clot dels Amorriadors. Aquí cal anar a buscar la carena de l'esquerra que ens permetrà d'arribar ràpidament a la carena principal. 

Aquí recuperem el camí clàssic del Penyes Altes, i ens oblidem de la tranquil·litat i la solitud: Durant tota la pujada al cim em vaig creuant amb tot de gent que fan la Cavalls del Vent, suposo que en un parell de dies, perquè van força lleugers!

Al cim, em sorprèn la quantitat de neu que encara es veu cap a les muntanyes del nord (a sobre, el Puigpedrós), i penso que si segueixo la carena la volta potser encara tindrà més sentit, així que tiro avall cap a coll de Jou, en direcció a la Tossa.

Després baixo cap a l'Hospitalet, voltant la roca Sança, i retorno a Gréixer pel camí ramader.

Una volta prou interessant pel vessant sud del Penyes Altes, que podeu veure al mapa de sota i al wikiloc. 

Ca n'Hug, una nova escola berguedana

Darrerament he estat força enfeinat amb el Martí, un futur muntanyenc que acaba de fer els dos mesos, i que a part de distreure'ns i no deixar-nos gaire temps de res més, m'ha convertit en un fotut badoc!

Però la muntanya continua tibant, així que aquest cap de setmana he tornat a posar-me els peus de gat per estrenar una nova zona d'escalada esportiva, anomenada Ca n'Hug, i que també podem veure al blog de ressenyes del Berguedà. A sota us copio les ressenyes i l'itinerari d'accés:

El sector sorprèn per la seva proximitat a Berga, i per la seva bona roca en general, similar a la del Malpàs de Taravil. De fet, geològicament són zones idèntiques. També pel soroll del polígon industrial, potser massa proper.

A part de destacar-ne la bona roca i l'equipament generós, val la pena saber que tot el sector té ombra a la tarda, així que ara millor evitar d'anar-hi al matí.

Nosaltres vam anar a les vies més senzilles de la dreta, i potser perquè feia dies que no tocàvem roca, però la veritat és que el grau ens va impressionar una mica. Es tracta d'un conglomerat principalment de forats, així que també pot ser que quan ens trobem en millor forma ja no ens costi tant.

Les vies més dures estan damunt d'un sòcol d'argiles i gresos força trencat, però el conglomerat de sobre es veu molt ferm. 

Una raconada molt agradable i una bona descoberta! Molt recomanable!