5 de febr. 2025

Alpi Orobie, una circular entre carenes. Valtellina-04

Al sud de la Valtellina hi trobem la serralada dels Alps Orobie, que separen la vall de la plana del Po. Una serralada secundària respecte a la carena principal dels Alps, però també molt bonica. Així com al nord de la Valtellina hi trobem gegants com del Piz Bernina o el Monte Disgrazia, i cims emblemàtics com el Piz Badile, als Alps Orobie el cim més alt és el Pizzo Coca de poc més de tres mil metres. Una mena de Prepirineu posat aquí dalt.

Per conèixer una mica aquesta serralada, que majoritàriament s'hi accedeix pel sud, des de Bergamo, hem anat a fer una bona volta des del passo San Marco, la collada de la carretera que connecta Sondrio amb Bergamo.

Pugem al coll amb el cotxe i el deixem uns centenars de metres al sud, al refugi Passo San Marco. Allà marxem per un camí planer que marxa cap a l'oest en direcció als Llacs de Ponteranica.
Dels llacs de Ponteranica, seguim pujant, ara amb més força, fins a la collada homònima, des d'on n'obtenim una bona perspectiva.

Baixem cap a la vall de Salmurano, però el camí ben aviat gira a l'oest per anar a una altra collada, la de Salmurano. Una collada de bon accedir per un camí més o menys planer. En canvi per arribar al refugi de Salmurano trobem una baixada prou forta.

Un refugi on hi arriba un telecadira des de la vall de Morbegno i això fa que perdem la pràctica solitud de la que havíem gaudit fins ara!

Des d'aquí canviem l'orientació, girem a l'est i comencem a tornar. I el primer pas és arribar al bonic llac de Pescegallo.
Ara ens trobem amb un fort puja i baixa. Del llac cal pujar primer al passo del Forcellino, una mena d'escletxa de la carena, i després de tornar a baixar, la pujada al passo di Verrobio.

En aquest darrer coll encara hi queden un munt de restes de la primera guerra  mundial, sobretot trinxeres i amagatalls. Tota la carena dels Alps Orobie van ser línia del front entre els austríacs, al nord, i els italians al sud. Un front que no va patir gaires moviments al llarg dels anys de la guerra i que els italians no van aconseguir travessar.
Des de la collada ja veiem lluny el refugi del Passo San Marco, així que ja només ens resta baixar a buscar el camí de l'anada pel qual tornarem al cotxe.
Mentre acabem d'arribar ens aturem a observar una explotació bovina de llet, al moment en que les vaques tornen per ser munyides a l'alpeig, una escena que ja fa molts anys que ha desaparegut de les nostres muntanyes. Un alpeig on hi trobarem el boníssim formatge Casera, amb un regust a muntanya que no trobem als formatges catalans.

Al mapa de sota us deixo la ruta, i al Wikiloc, el track.

30 de gen. 2025

Monte Ursera. Valtellina-03

El Monte Ursera és un cim de poc més de tres mil metres, situat a la carena que separa la Valtellina de la vall de Livigno, i relativament a prop de la frontera Suïssa. Un cim des del qual la vista sobre el Piz Bernina i la seva gran aresta (Biancograt), és excepcional.

No té massa dificultat, tret d'una escassa presència de camí i d'un bon grup de caos de blocs que cal travessar per arribar a dalt. Però el fet de poder sortir del coll Forcola de Livigno fa que el desnivell tampoc sigui res de l'altre mon.

La vall de Livigno és una raresa als Alps. Una vall plana, envoltada de muntanyes altes i on només s'hi pot accedir per dues collades que, a l'hivern, sovint queden colgades de neu i els habitants i visitants aïllats. Tot i estar a Itàlia, la zona es troba fora de la Unió Europea i gaudeix d'un estatus de zona franca, de manera que els productes no porten iva. Nosaltres ho vam notar a l'hora d'omplir el dipòsit!
Tot i no trobar un sender massa marcat, l'itinerari no té pèrdua, només cal anar seguint la carena. Ben aviat el camí agafa desnivell i darrera nostre apareix el Piz Palu, espectacular com sempre.
Tot i que el desnivell no és molt gran, el darrer tram cal pujar de valent. Entre el desnivell i la manca de camí, arribem a dalt amb bones sensacions de cim.
A més, la vista és molt bona i el dia genial. Sota nostre apareix la vall de Livigno, que després de la baixada visitarem perquè ens ha cridat molt l'atenció. Però potser seria millor anar-hi a l'hivern, és de les zones dels Alps que acumula més neu!
Així que ara ja només ens queda desfer el camí de pujada per tornar al cotxe i continuar coneixent aquest racó dels Alps orientals.

A sota deixo el mapa i, al Wikiloc, el track de la ruta.

22 de gen. 2025

Torrione Porro. Valtellina-02


El Torrione Porro és un bonic cim de la Valmalenco, però en aquest cas per arribar-hi des de Chiesa in Valmalenco caldrà continuar la carretera cap al nord fins al nucli de Chiareggio, on deixarem el vehicle. 

Un camí molt agradable s'enfila pels boscos del vessant nord i entra a la vall Ventina, seguint sempre la direcció dels refugis Porro i Ventina. El recorregut és molt agradable i amb bona vista sobre tots els cims de la carena fronterera amb Suïssa entre el Piz Forà i el Monte del Forno.
Passat el refugi, el camí surt del bosc. Nosaltres ens encaminem fins a la cresta sud per on puja una via ferrada de dificultat moderada però molt aèria i panoràmica.
Mitja hora després del refugi arribem al peu de la ferrada. Ens equipem i cap amunt a estirar-nos una mica. La via està molt equipada i no ens fa patir massa. Aquesta primera part puja per les plaques inferiors de la cresta.
Però la segona part és molt aèria i guanya força espectacularitat, sobretot amb el bon dia que fa i amb aquest entorn de muntanyes altes, entre les que destaca el Monte Disgrazia (a sota, amb la gelera Ventina), el segon cim més alt de la Valtellina després del Piz Bernina i els seus satèl·lits.
Mentre pugem no perdem de vista el Monte Sisone i la Cima di Rosso, fronterers amb la Val di Melo.
La ferrada mica a mica ens acosta al cim, amb passos aeris i verticals, però sempre ben assegurats. Una ascensió realment agradable i plaent.
Arribats al cim ens sorprèn el llac que hi ha a l'altre costat, del que no n'érem gens conscients. A més el llac Pirola té aquesta forma allargada i encaixada que ens parla directament del seu origen glaciar.
Després de gaudir del cim baixem pel camí de la via normal que es retroba amb el camí de pujada poc abans del refugi Porro. Aquí parem per observar l'exposició que tenen sobre els estudis de la gelera del Ventina.
Un treball molt interessant on han estudiat sobre el terreny la retirada de la gelera des del segle XVII i ho han relacionat amb la temperatura ambiental.

Veiem clarament la retirada de la gelera que ara està arraconada al vessant nord del Monte Disgrazia, i també com pugen les temperatures durant les darreres dècades. Bé, res que no sapiguéssim però que no deixa de ser una evidència de cap a on anem.
I després d'una merescuda cervesa reprenem la tornada cap a la bonica vall de Chiareggio. 

Un recorregut que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

17 de gen. 2025

Cima della Fontana. Valtellina-01

La Valtellina és una vall enorme orientada perpendicular a la majoria de valls alpines, en direcció est-oest en comptes de nord-sud, més o menys com la Cerdanya. Una vall immensa relativament propera a Milà, amb tot el què comporta, encaixada en els Alps Oròbics al sud, i els Alps Bernins al nord, fronterers amb Suïssa. 

El cim més important de la vall és l'únic quatre mil present: el Piz Bernina, situat a la frontera entre Itàlia i Suïssa. La vall s'estén des del llac de Como, a l'oest, fins al Parc nacional de l'Stelvio, a l'est. Quan vam pujar al Piz Bernina vaig adonar-me que aquesta vall tenia grans possibilitats per fer-hi una estada llarga, i això vam fer. Tot i que en part la coneixia després de les estades al Piz Badile i a la Val di Mello.

La capital de la vall és Sondrio, situat només a 300 metres d'alçada, així que nosaltres vam preferir un lloc més petit i lleugerament més alt: Ponte in Valtellina (500 m), que va resultar se un punt excel·lent per recórrer la Valltellina i els valls laterals.

Una d'aquestes vall laterals és la Valmalenco, que puja cap al nord des de Sondrio i des de la qual se surt per fer la via normal italiana del Piz Bernina. Vam buscar un cim interessant per fer la primera ascensió, i aquest va ser la Cima della Fontana (3.068 m), situada al sud-est del Piz Bernina.

Per anar-hi vam pujar fins a Chiesa in Valmalenco i després arribar fins a Campo Moro on vam poder deixar el cotxe a la cua de l'embassament homònim.

L'itinerari comença pujant dalt la presa de l'embassament d'Alpe Gera, on cal seguir un camí que va vorejant tot l'embassament, un camí de pujades i baixades que em va recordar aquell tan pesat de l'embassament de Cavallers.

Al nostre davant tindrem tota l'estona la mole del Piz Palü, amb una perspectiva diferent de quan hi vam anar. La petita gelera trencada que tenim al davant no té res a veure amb la de la cara nord!
El camí finalment comença a pujar, i travessa el bonic conjunt de barraques de l'Alpe Gembrè, que ara que ja és setembre sembla que ja estan tancades i esperen l'hivern.
A partir de l'alpeig el camí ja no és tan marcat, però es va seguint prou bé. I abans d'arribar a la carena trobem el refugi bivac Anghileri Rusconi, que podem comprovar que es troba en molt bon estat. Venen ganes de quedar-s'hi! Està al costat del passo confinale que serveix per comunicar la Valmalenco amb la vall de Poschiavo.

Com que queda més a l'oest costa de veure, però aquí finalment apareix el Piz Bernina amb tota la seva força!
A partir del refugi el camí gira cap al nord i a mesura que guanyem alçada el terreny es torna cada cop més pedregós.

Curiosament, on menys herba hi ha, trobem un bon ramat d'Íbex que no s'immuten gaire quan ens veuen. És el gran herbívor omnipresent dels Alps.
La carena final ens deixa al punt més alt de la Cima Fontana.
El dia és magnífic i ens permet gaudir sense presses del cim, i situar-nos en aquesta zona que no coneixíem massa.
I ja només queda desfer el camí de pujada i retornar cap a la Valmalenco, tot pensant en quina serà la propera ascensió!

Una ruta que podeu veure al mapa i al Wikiloc.