Grand Tête de l'Obiou, per les Chatieres

Amb 2.789 m d'alçada, la Grand Tête de l'Obiou és el cim més alt del Devoluy, i també un dels més esquerps. Format com la resta del massís per calcàries senonianes ben estratificades, però carregades de sílex i molt trencadisses, donen a aquestes muntanyes un aspecte ben peculiar.

Deixo el cotxe a la zona d'aparcament del chalet de les Baumes, damunt del nucli de Payas i segueixo el camí que puja en direcció a la muntanya, travessant una zona de pastura.

El camí aviat entra a la coma formada pels dos cims, el petit i el gran, i marxa cap a la dreta fent una volta molt llarga per estalviar-se la gran tartera central.

Finalment entra a sota el coll, on cal anar seguint les marques vermelles per poder trobar sempre el millor camí, una empresa que no és senzilla.

Des del coll de l'Obiou, també anomenat l'Epaule, ja s'endevina la ruta pel cima. El camí normal puja agafant les cornises cap a l'esquerra, mentre que la ruta de les Chatieres s'enfila cap a la dreta per anar a buscar la xemeneia.

Però abans d'arribar sota la paret, cal travessar una curiosa esquerda de la que se'n surt grimpant cap a la dreta.

Molta gent no hi deu passar per aquí, ja que només sortir em trobo un petit estol de perdiu blanca que em criden l'atenció amb el seu cant característic.

Pujo a passar per sota de la paret, passo sota una petita agulla, i segueixo el rastre fins trobar la xemeneia de les Chatieres.

No és una xemeneia difícil, i jo la recomano fins i tot als qui no són escaladors, hi ha algun pas aïllat de II o III, però sense gens de timba, res massa complicat.

De la xemeneia surto directament al cim, 2 hores després d'haver deixat el cotxe.

Les carenes pelades, formades per estrats calcaris horitzontals i sense un bri de vegetació per la secada de les roques calcàries, és el tret distintiu d'aquestes muntanyes.

Però començo a baixar i em sorprèn un racó verd, sota d'una bauma, travessat pel camí.

A partir d'aquí ara toca baixar la gran escala gegantina que formen aquestes roques. Però seguint amb cura les marques vermelles, el camí tendeix a ser més aviat divertit!

Gairebé saltant de llosa en llosa per aquesta gran graderia arribo al camí inicial i al coll de l'Obiou.

Després baixem els graons més trencats de sota l'Epaule, on tampoc es pot córrer massa...

De baixada, i per evitar donar tota la volta a les tarteres, baixo directament per elles fins retrobar el camí més avall.

Una ruta que val molt la pena, i de la que us deixo l'esquema a sota, i el track al Wikiloc.

Via Souterrata de Devoluy

Molt a prop de l'estació d'esquí de Súper Devoluy, hi ha una autèntica curiositat, un avenc visitable equipat com una via ferrata. Ells l'anomenen via Souterrata, i diria que no n'hi deuen haver gaires més.

A mi no m'agrada especialment, però de tant en tant ja m'agrada ficar-me en alguna cova o avenc, sobretot com a geòleg per veure el que arriba a fer l'aigua amb temps, paciència i àcid carbònic a sota terra.

Des de l'estació, una passejada de 15 minuts em porta fins l'entrada, situada en una de les nombroses dolines de l'esplanada càrstica, el que allà anomenen pla de les Tunes.

Per l'explicació no ho semblava, però en el recorregut hi ha nombrosos punts estrets, així que abans d'entrar ja m'he penedit de portar la motxilla.... Mirant l'entrada de l'avenc ja ho hauria d'haver suposat. 

Tot just començar, i ja et trobes una escala desplomada que et fica a l'interior d'un pou.

A sota ja estàs completament a les fosques, però amb l'ajuda del frontal puc gaudir de les formes excavades a la roca calcària, com aquests meandres per on circulava l'aigua fins que la dissolució de la roca no la va enviar més avall.

De tant en tant hi ha algun petit rètol que t'avisa d'algunes formes especials, com aquests micro cristalls de calcita que prenen forma de coliflor, i que no s'han de toca per la seva fragilitat.

I el camí segueix més cap endins.

Les concrecions calcàries són molt estètiques, em recorden algunes formes en parets de roca exteriors, aquí sembla que es tracta d'una calcària molt pura. Pràcticament no hi ha fang a l'interior de la cova.

Realment el recorregut, d'uns 300 m, és tot un espectacle. Llàstima d'aquest forats estret que cal travessar de tant en tant i que em posen dels nervis!

Aquestes calcàries del Devoluy solen ser molt riques en nòduls de sílex. En aquest punt, però, els nòduls són més escassos i només en veiem de tant en tant, al destacar per la seva major duresa i la seva insolubilitat en aigua.

I al final torno a l'exterior i a la llum, per un altre miserable foradet que he hagut de fer arrossegant-me i amb la motxilla per davant...

No és que m'hagi apassionat la visita, però si que és interessant i entretinguda, això si, només recomanable per a qui no pateixi claustrofòbia!

I per facilitar la recerca de l'entrada, que costa una mica de trobar, us deixo a sota el mapa i, al Wikiloc, el track.

Grand Ferrand, al Devoluy

Quan s'entra al Devoluy pel sud, el Grand Ferrand, que es veu des del coll a l'esquerra, impressiona. La segona alçada del massís, és un muntanyot. Després, mirant papers, veig que és un cim al qual no hi arriben camins senyalitzats...., de fet, la major part dels recorreguts són fora camí.

Hi ha un recorregut circular i molt salvatge, que és el que he fet. Sortint des de Lachaup cal seguir un tros una pista fins aparcar el cotxe en un revolt, des d'on baixes a buscar el barranc dels Adroits. Un barranc estret i ombrívol, que cal anar seguint tot superant algun graó.

En el moment en què veiem unes baumes i un bonic pont de roca a la cinglera de la dreta, cal tirar amunt sense camí, a buscar la carena.

Aquesta muntanya, com tot el massís, té un gran desenvolupament càrstic, i anem trobant baumes, avencs i dolines a mesura que pugem.

Ja veiem el cim, i podem endevinar el recorregut. Cal pujar fins al coll marcat i envoltat de tarteres, seguint els rastres que trobem, i després voltar la punta rocosa principal per pujar a la carena final. Aquí trobem algun rastre que ens ajuda, però en general, ni això.

Després ja només caldrà seguir la carena fins el cim, en un recorregut marcat per la roca descomposta a l'aresta, i uns darrers graons més verticals al final.

Des del cim veiem tota la carena fins a lObiou. I al davant el Vercors, amb el Mont Aiguille i el Grand Veymont.

La baixada no és cap regal. Primer cal tornar fins un replà, i girar cap al nord per agafar unes tarteres penjades anomenades Vira olímpica. Al damunt veiem els anomenats arcs interferrants, imagino que perquè uneixen el Grand i el Petit Ferrand...

Enguany a la Vira olímpica encara hi ha força neu, això obliga a passa per l'estret tram herbós, ran de cinglera perquè la tartera és fina i inestable. Al començament costa una mica, però a mesura que vaig travessant l'hi vaig trobant la manera.

I després d'arribar al final de la vira olímpica, a la dreta de la foto de sobre, encara cal baixar la canal pedregosa, més difícil del què sembla.

A partir d'aquí, només continuar gaudint d'aquesta muntanya tan salvatge, i anar a buscar el fons del barranc dels Adroits, evidentment sense cmaí, és a dir, per on ens agradi més!

A sota deixo el mapa de recorregut que jo he fet, amb el track. Aquí el GPS és més que recomanable.

Pic de Bure, des de Superdevoluy

El pic de Bure és una muntanya destacada del Devoluy, amb una paret est força impressionant de 600 m de desnivell per on hi transcorre una terrorífica via Desmaison, de 23 llargs i fins a 6a+ obligat, més o menys pel perfil de la foto.

Però jo pujaré al cim pel vessant oposat,molt més còmode...

Surto de l'estció d'esquí per un camí que abandono aviat per pujar pel mig del bosc, amb la intenció de fer un recorregut circular.

Després d'un primer tram sense camí, arribo a la ruta marcada com a GRP, que entra dins del circ oriental del pic i puja a la carena fent una bonica diagonal d'esquerra a dreta, entre neu i herba.

I a dalt, a part d'una immensa esplanada calcària, hi trobo un els observatoris astrofísics més importants del món. Està especialitzat en escoltar le emissions que arriben de l'espai exterior, amb les antenes girades sempre en sentit oposat a sol, pr evitar-ne les interferències. Són 6 antenes que es van movent de tant en tant...

Segueixo en direcció oposada, cap a sud, travessant el què diuen que és el desert més gran de França, fins arribar amb gran comoditat al cim.

Davant, apareix tot el massís dels Ecrins.

Un cim ben situat, amb una bona vista i una taula panoràmica, d'aquelles d'abans.

La tornada la faig passant per les antenes i seguint fins la punta de la carena, Allà hi ha l'anomenat pas de la finestra, amb un estètic pont de roca que el presideix. Un pas que es desfà, però amb unes cordes fixes que faciliten el camí.

Després baixo per les pistes d'esquí fins un coll on canvio de vessant i, per un camí molt agradable entre prats florits, torno al punt inicial.

A sota podeu veure el recorregut, i trobareu el track al Wikiloc.