Abans, fa més de 10 anys, fer escalades de tarda a Montserrat era un clàssic, les circumstàncies m'ho permetien i anava molt bé per agafar el punt d'escalada en conglomerat que em va permetre fer vies molt bones. Ara ho tinc més complicat però també està bé de forçar-ho una mica per poder-hi anar tornant.
Així que dijous passat vam aconseguir quedar amb el Celdoni per fer alguna cosa per Agulles. Buscàvem alguna via interessant però no gaire llarga, i el cap se me'n va anar a la CADE de la Miranda de la Portella, una via que ja coneixia prou bé.
Fem l'aproximació, on em perdo com sempre, i tiro amunt el primer llarg, que comença desplomat i on cal anar de xapa a xapa fins que s'acaben i cal sortir en lliure fins a la reunó.
Només arribar a la reunió, miro la xemeneia i penso què cony faig aquí...Qui em manava tornar-m'hi a embolicar! a més, amb el Celdoni ens hem repartit la via, jo faig les dues primeres i ell les dues de dalt.
Res, doncs cap dins, a recordar la sensació claustrofòbica d'estar ficat allà i anar guanyant metres a base d'arrossegar-se com un cuc.
Finalment arribo a la fissura de sortida, on puc posar un camalot del 2 i acabar de sortir d'aquest infern particular!
Ara li toca a ell, però el cabronàs és primet i no pateix ni la meitat del que he patit jo.
Ara tira ell, fent aquest tercer llarg tan fotogènic i espectacular. Primer el flanqueig, després el sostre, i finalment la placa de sortida de roca excepcional.
Fem el darrer llarg, curt però contundent amb un bombo que no perdona i arribem al cim, on de cop gaudim de tot l'espectacle d'Agulles!!
Un ràpel curt i una passejada agradable ens tornen a can Massana, mentre ja parlem de quin serà el nostre proper objectiu, que les tardes cada dia són més llargues!
