24 de set. 2019

Torras-Nubiola a la paret oest de Sant Jeroni

La paret oest de Sant Jeroni és d'aquestes parets montserratines on fa una certa mandra d'anar, tot i que és una paret ben maca i interessant, però la llargada de l'aproximació hi pesa bastant. Reconec que m'ha costat d'anar-hi, però també he de dir que portava temps intentant-ho....

Finalment vaig poder enredar a la Queralt, que coneix poc Montserrat, per anar-hi. De les 3 xemeneies de la magnífica foto de dalt feta pel Jordi Ceballos de Roca Calenta, vam escollir la central, que en 3 llargs de corda ens va deixar al cim de Sant Jeroni.

L'aproximació la vam fer pel coll del Migdia. El tram final és una mica embolicat, sobretot perquè els arbres no et deixen veure la paret i costa situar-se, però després de passar pel peu de via de la Nubiola-Torras, hi vam arribar molt bé. 
De fet, la via consisteix en dos llargs molt bons de xemeneia, i un darrer molt podrit i que fa una mica de por...

El primer és una xemeneia montserratina on vas pujant sense gaires problemes, ni gaires assegurances.... De fet, només n'hi ha una poc abans d'arribar a una antiga reunió (a sobre).

Sortir de la reunió i continuar xemeneia amunt és el pas clau de la via, amb una segona meitat de més bon fer (a sota).
El segon llarg manté la tònica del primer, i la reunió es fa sota uns grans blocs després d'un curt flanqueig a l'esquerra. No hi ha gran cosa, però vam aprofitar un parabolt que hi ha la placa de l'esquerra, que vaig saber identificar de quina via podria ser.
I després, un rostollós tercer llarg, que es desmunta sol, i on sembla que abans hi havia una corda fixa, ens va deixar sota mateix de la barana del cim. I es va acabar la solitud!!

Però és una paret per tornar-hi, ens va agradar molt a tots dos i ara em queda la curiositat de veure com és la baixada des del cim. I si totes les xemeneies són d'aquest estil, no les podem deixar perdre!!

De material en vam portar poc, tri-cams, aliens i camalot de l'1, i ens van anar bé per poder aprofitar alguns forats i esquerdes. La baixada la vam fer per una destrossada canal de Sant Jeroni, fins a Santa Cecília.

15 de set. 2019

Josephine a la cara sud de la Dent d'Orlú

En el vessant sud de la Dent d'Orlú hi trobem vies realment molt llargues, algunes amb un caràcter ben diferent de les de la cara est, com per exemple la que vam fer fa 12 anys, l'Assurance tout spit, vertical i atlètica.

Abans, el 2016, ja havíem anat amb el Pep als Enfants de la dalle, una via de la cara SE que s'assembla més a la Josephine i a les vies de la cara est. 

Com que llavors ja ens vam escarmentar a la baixada, per anar a la Josephine, més llarga i amb més aproximació, hem optat per anar-hi amb dos cotxes. Així, a les 7 del matí ens trobàvem al petit aparcament de la via normal on hi deixàvem un cotxe, i amb l'altre arribàvem fins l'aparcament de la cara sud.
El camí engega just al costat d'un pas canadenc, amb una pintada on ho indica: cara sud. Allà comença un camí que puja molt dret, on hi anem trobant tot de punts vermells que ens ajuden a estar segurs que anem bé. Perquè durant la pujada la desorientació és absoluta.

Al final, quan no sabem cap on tirar, veiem una corda mig amagada entre les mates que ens porta a un flanqueig fins al peu de via.

Els primers llargs (L1 a dalt, L2 a sota) són plaques d'adherència tallades per algunes feixes herboses. El més difícil de tot és anar trobant l'itinerari, però els parabolts van assenyalant el camí. No n'hi ha gaires, 3 o 4 per llarg, però són suficients i estan posats estratègicament.
Més amunt (L3 a sobre, L6 a sota), la paret va agafant més consistència.

L'escalada és clarament de placa tumbada i adherència, que ja ens agrada....
Al llarg 10, l'escalada canvia d'orientació i entra a la coma que formen la carena principal i la carena de la Taillante. Aquí comença un festival de plaques increïble!! 
I nosaltres ens dediquem a això, al gaudi i al plaer d'anar enllaçant llarg rera llarg! (llargs 13 i 14)
Després del 18è llarg, cal fer un llarg flanqueig a l'esquerra per entremig d'herbes, fins trobar la reunió següent. Són uns 80 metres...

Allà comencen els 4 llargs que porten a la Taillante. Potser el tram més vertical de tota la via. (a sota, L20)
El llarg 24è travessa el darrer mur compacte i arriba a l'aèria cresta de la Taillante.

I a partir d'aquí venen els llargs que vam trobar més dolents, plens d'herbes i mates, que amb els peus de gat fan molta gràcia! Sobretot el 25è...
Més amunt van alternant trams molt vegetals, amb trams més interessants. Però no són ni de bon tros tan interessants com els de més avall.
I finalment, el 26è llarg!! 

Després, per arribar al cim no està de més fer-ne un parell més, per assegurar alguns trams aeris amb dificultats que no envegen gens els darrers.

Un bon tip d'escalar de pressa. Nosaltres vam trigar 7 hores a fer els 28 llargs, 4 per hora, i vam anar sobrats de temps. Tot i això l'estratègia dels cotxes ens va ajudar molt i ens va donar tranquil·litat perquè sabíem que encara que haguéssim de baixar de nit, el camí és còmode.

Pel què fa al material, només vam posar alguna baga en alguna mata als llargs herbosos de dalt, i vam fer les reunions muntades (2 parabolts a totes menys la 10). Vam pensar que és més ràpid fer alguns llargs de més que estar buscant la manera de reforçar un parabolt quan estires la corda al màxim, i que tampoc n'hi ha tants. Això ens va donar ritme. Però és una opinió!

6 de set. 2019

De Cervinia a Valtournenche, pujant al Bec Pio Merlo

Abans de deixar Cervinia i la Vall d'Aosta, fem una caminada que inicialment pensàvem que seria una passejada i, al final, va acabar sent una travessa molt interessant i que recomano de cor. 5 hores de caminada que ens van permetre pujar al Bec Pio Merlo i a la Motta di Pleté (850 metres cap amunt), i baixar després tranquil·lament fins a Valtournenche (1.450 metres cap avall).

Amb temps de prendre-hi unes bones cerveses i tornar a Cervinia amb el bus de la vall.

La ruta comença a la part alta de Cervinia i està prou senyalitzada amb fites, alguna marca de pintura i algun senyal. Uns senyals on hi ha informacions bàsiques que difícilment trobarem a casa nostra: temps, alçada del lloc on anem i dificultat del tram.
La part inicial de la caminada va cap al sud, per dins del bosc, resseguint camins que semblen centenaris, i mica a mica es va enfilant en direcció est. Darrera nostre el Cerví és sempre omnipresent. Avui emblanquinat per les tempestes d'ahir a la tarda.

El Bec Pio Merlo és un cimet que destaca clarament de la resta del massís, al peu del qual hi han fet una mena d'altar. Un cim petit amb 2 o 3 passos de IVº per arribar al cim, que té una bona vista sobre la vall i les carenes de l'entorn del Cerví.
Després de pujar també a la Motta di Pleté, el camí va baixant cap al sud en direcció a Valtournenche. Entre tanta roca metamòrfica també trobem algunes franges importants de marbre que destaquen en el relleu i, sobretot, per la gran quantitat de flor de neu que tenen al damunt.

Mentre baixem, recorrem les grans àrees de pastura d'estiu, amb granges i alpeigs on elaboren el formatge característic de la vall: el Fontina.
Fins que finalment entrem al bosc i fem la darrer baixada per un camí magnífic, que ens porta fins al centre de Valtournenche.

A sota deixo el recorregut, i al Wikiloc el track.