Bukanan a la Roca dels Arcs i Díedre blau a la Roca Alta, doblet de vies del Joan Asín

Després d'una llarga temporada sense escalar plegats, amb el Manyo vam tornar a trobar un projecte que valgués la pena: enllaçar aquestes dues vies que tenen en comú que un dels apertiuristes és el nostre admirat Joan Asín.

Va ser una jornada d'acabar amb els braços ben satisfets, vaja, que notàvem que en teniem!

La Bukanan és una via lògica i agradable per ser de la Roca dels Arcs. No gaire equipada però de bon protegir, reconec que em va agradar molt més del què esperava.

El primer llarg ja va avisant de què anirà la cosa, avui, i el segon ho acaba de rematar. Bones franges horitzontals, verticalitat i algun desplom de tant en tant per no adormir-nos.

El tercer llarg el vam fer per una boníssima placa en comptes del recorregut original, que es veu molt brut. Així que la nostra enhorabona per haver millor la via passant per aquest placa tan xula.

Després la paret es va tombant fins enllaçar amb la Tàrrega. Però dalt de tot, en comptes de marxar flanquejant cap a la dreta vam tirar pel dret i també permet arribar fàcilment a dalt de tot.

Contents i animats, anirem cap a la base de la Roca Alta. Primer cal flanquejar tota la carena superior de la Roca dels Arcs fins al pas de Nerill, on hi ha el camí de tornada per a les vies de l'esquerra. Llavors cal seguir el camí marcat que va de dret cap a la base de la Roca Alta i acabar d'arribar a peu de via com millor es vegi.

El Díedre blau és una línia molt estètica però gens senzilla d'escalar. Més vertical que la Bukanan i força més difícil. Aquí deixo la ressenya dels companys de rocacalenta.com.

Només començar ja veiem que això serà una altra cosa. Un pas de ganxo seguit d'una placa molt exposada ens porten a un mur desplomat i molt poc equipat que només el savoi faire del Manyo fa que ens en poguem sortir. Un llarg intens.

El segon afluixa una mica, però ja es comença a notar el cansament als braços. I en un tram poc equipat i on cal tranquil·litat per posar bones assegurances, això es nota.

El tercer torna a apretar fort, la paret es torna més vertical i les assegurances són mínimes. Hi ha algun tram molt bo, però el tram de sota la reunió no és cap broma.

Afortunadament per a mi, el darrer llarg la paret tomba i permet una darrera tirada molt més relaxada que ens porta fins al cim sense més distraccions.

Una bona combinació de vies on cal anar-hi ben mentalitzat!!

Peramola mola, a la serra de les Canals

Aquest dissabte, abans no sigui massa tard i no s'hi pugui anar per la calor, vam anar a barallar-nos amb la roca trencada de la serra de les Canals. En aquest cas la via escollida va ser la Peramola, mola, animats per la ressenya del Joan Asín. És una paret on amb el Pep hi hem anat a fer altres vies, unes vies amb característiques similars, la mateixa roca escrostonada, el mateix bon equipament i també una primera part més tombada i una segona part més vertical.

Com que la baixada és pel descens de la via ferrada, vam optar per fer una aproximació diferent de la proposada pel Joan. Així que vam deixar el cotxe a l'aparcament de la ferrada i vam tirar avall per la carretera fins una corba tancada, on marxa un camí molt marcat. Llavors només cal esperar a trobar una fita situada a la vertical de la via, per pujar per un corriol costerut fins a la base de la paret.

El primer llarg és molt llarg i molt senzill, tret d'un petit tram de IV amb dos parabolts. Per trobar la reunió cal fer un petit flanqueig a la dreta en una sabina, quan ja gairebé no queda corda.

El segon llarg recorda el primer però és més sostingut en el III, i també és de gairebé 60 metres.

Després, una caminada cap a l'esquerra seguint un rastre evident ens porta a la base de la paret, on comença la part més vertical de la via.

El què serà el quart llarg, molt curt, ens ensenya el què serà la resta del recorregut: mur vertical, un petit desplom, roca a vigilar i un flanqueig cap a la dreta a buscar la reunió, senzill però exposat.

El cinquè és un mur desplomat amb alguns passos llargs, però ben equipat, que a mesura que s'acosta a la reunió va tombant i permet escalar una mica en lliure.

El sisè seria una fotocòpia de l'anterior, només que aquí cal posar un parell de friends per poder passar a l'inici de l'artificial. Nosaltres vam fer amb un camalot del 0,75 i un alien vermell. I al tram final també cal sortir en lliure sobre aquesta roca tan particular.

Afortunadament el tram més artificiós ja l'hem passat i al setè llarg ja tornem a escalar. Aquí la via puja directament fins una gran cova i després marxa flanquejant a l'esquerra fins arribar a una reunió bastant penjada.

La tirada és molt interessant, i el flanqueig realment aeri!! Si la roca fos més bona seria una meravella.

I curiosament, perquè a la ressenya no ho semblava gens, el darrer llarg és el més difícil de la via. Els passos en lliure són molt obligats, però ara ja portem una bona estona escalant en aquestes crostes que es desmunten i ens en sortim prou bé.

Finalment arribem dalt de tot, a la cresta de la serra de les Canals, enmig d'un dia magnífic amb sol i poca calor.

Per baixar, tot i que la via és rapelable, preferim seguir tota la cresta fins al cim. Una cresta molt interessant, senzilla però molt aèria, on cal vigilar sempre que en cas de relliscada és preferible caure cap a l'esquerra....

Dalt del cim, al costat de la creu omnipresent, trobem l'arribada de la via ferrada i l'inici del seu camí de descens, que seguirem fàcilment per retornar al cotxe.