25 de set. 2020

Anayet, via Sueños de verano

El tercer dia, el temps al vessant nord continua igual. Però com que ja ens ho sabem, ens aixequem aviat i marxem cap al sud travessem el Portalet i deixem al cotxe al primer aparcament que trobem de l'estació de Formigal.

Des de l'aparcament del Portalet hi ha un parell de rutes per anar fins a l'Anayet. A l'anada agafem la que va pel vessant est de l'Espelunciecha, seguint les pistes d'esquí que van més a la dreta fins a una collada on cal seguir la carena.

Llavors veiem el cim al davant i el recorregut és evident, encara que calgui travessar una petita ferrada per arribar a la muntanya, sortir d'aquí dalt ens estalvia quilòmetres d'asfalt i uns quants metres de desnivell.
Al vessant est de l'Anayet hi ha un parell de vies d'escalada sobre-equipades, la Balcones i la nostra. I dic sobre-equipades perquè és realment escandalós el nombre de parabolts que hi trobem. Nosaltres en xapàvem una de cada dos i tot i així anàvem més que bé.

Però l'escalada és interessant, la roca curiosa (andesita volcànica, semblant al Midi d'Ossau) i el lloc molt bonic.

A sota deixo la ressenya de la web Untzillaitz sur, que és més o menys la que circula per tot arreu.
Al començament la roca se'ns fa estranya, però les bones preses i les grans bústies fan que ben aviat ens hi acostumem.
De tant en tant hi ha alguna franja herbosa que trenca la continuïtat de la paret, però aquestes vies fabricades així ja tenen aquestes coses..

Precisament després del cinquè llarg, un fals IIIº ja que es tracta només de caminar, arriba un dels llargs més bonics de la via, un flanqueig aeri cap a la dreta seguit d'un tram ben atlètic i vertical, que l'Albert reu sense massa problemes.
Després d'un tram herbós amb detalls surrealistes (la R7 es fa al costat del camí de baixada....), i on et pots escapar cap a la via normal o cap a la via Balcones, arriben dos llargs que valen prou la pena. Un penúltim prou sostingut, i el darrer amb un pas teòric de 6a però que sembla que tothom fa en A0.
Aquest darrer llarg, bonic i atlètic, ens deixa directament al mateix cim de l'Anayet, on descobrim l'altiu Midi just darrera nostre.
El retorn el fem per l'agradable via normal que ens retorna al peu de la muntanya. Allà aprofitem per passejar una mica a l'entorn dels llacs de Anayet, aprofitant la llum de tarda i de tardor que ho redibuixa tot. 

I per tornar ara anem pel vessant est de l'Espelunciecha. És a dir, seguim el GR 11 fins el primer coll, i llavors agafem un camí que marxa a l'esquerra i ens retorna directament a l'aparcament.

21 de set. 2020

Peña Foratata, via normal

El segon dia a Gourette, tot i les bones previsions meteorològiques, es lleva com al vespre anterior, amb una boira pixanera intensa que no permet de poder sortir a escalar amb garanties...

Mentre dubtem de què fem passa l'estona i al final ens animem a travessar el Portalet. Allà el bon temps es manté, així que ens animem a pujar, tot i l'hora tardana, a un dels cims més emblemàtics de la vall: la Peña Foratata.

Així que sortim de Formigal en direcció al coll del Forato per un camí molt fressat.

                                                

Al coll el camí gira cap a l'est en direcció cap a la bretxa que s'obre entre el cim principal i el cim occidental. A la bretxa, encara que costi de creure, cal baixar pel costat sud per un curt però fort pendent sense gaire camí, fins arribar a una cornisa herbosa.

Un camí còmode ressegueix la cornisa fins al peu del vessant sud del cim principal.

                                       
El camí que cal seguir l'assenyalen unes cordes fixes que ajujden a superar una canal amb algun pas on cal anar ben concentrat!

No us fieu gens de les ressenyes que parlen de passos de IIº, sense les cordes fixes allò apreta fort.
Després, però, la cosa afluixa i ja només és qüestió de seguir la canal fins al cim! Ben contents d'haver pujat una muntanya gens senzilla i tan emblemàtica com aquesta.
Cap al nord el mal temps sembla que segueix... Almenys darrera el Balaitús està ben ennuvolat!!

Ara ja només queda desfer el camí de tornada. El tram final de la canal és intens, està tot equipat per rapelar, però sense corda no ens queda més remei que desgrimpar amb compte.
I contents d'haver pogut aprofitar el dia tornem a Gourette esperant que el temps allà també hagi millorat!

16 de set. 2020

Pic de Ger. Les chemins du Dharma

El primer cap de setmana de setembre vam anar a passar uns dies d'escalada al voltant del Portalet, entre la vall del Tena pel vessant sud, i la vall d'Ossau, pel costat nord. Ens tornem a trobar el Trident, amb el Pep i l'Albert, que aviat serem cordada bicentenària!!

Ben instal·lats a Gourette, la primera escalada va ser a la paret est del pic de Ger.

En aquesta paret hi ha una via molt interessant, Chemins du Dharma, equipada recentment, que va directe al cim. És una via llarga, 570 m, i de tirades llargues (gairebé sempre de més de 50 m), que amb 11 llargs resol la paret. Una via on no cal que porteu material perquè és un calcari força complicat de protegir, i amb els 6-7 parabolts per tirada ja s'hi va la mar de bé.
L'aproximació des de Gourette és de 2 hores per un bonic camí que mica a mica guanya els 850 metres de desnivell que cal superar per arribar al peu de la via.
Ens repartim els llargs de la via, de forma que comença el Pep, segueix l'Albert i acabo jo.

No tenim massa idea de com serà, però ben aviat veiem que el Pep va pujant prou bé i no es queixa gaire, el què vol dir que el llarg li està agradant. I realment la via és interessant i plaent, i a mesura que pugem ho anem comprovant.

Es tracta sobretot d'una escalada de placa, amb trams amb més adherència i trams de regletes, i sort que està la via equipada perquè les fissures són pràcticament inexistents.
                                           
Potser si que la via és una mica massa homogènia, però als que estem acostumats a llocs com la Dent d'Orlú, ja ens agrada aquesta mena d'escalada!
                                            
Al mig de la paret, hi ha algun llarg una mica més senzill, però la veritat és que costa de distingir-los!

El què no canvia és la llargada de les tirades, algunes de gairebé 60 metres!
                                            
La penúltima tirada arriba a una carena, i potser és la més difícil de la via, amb un flanqueig aeri i la superació d'una petita barrera desplomada.

El dia, fins ara impecable, comença a espatllar-se i van pujant boires que els propers dies ens complicaran una mica les coses.
                                            
                                            
Dalt del cim, contens de l'escalada, ens mirem al fons el Midi d'Ossau, on no tenim pensat d'anar-hi perquè tenim altres objectius menys coneguts.
                                            
I ja només ens queda la tornada, per una baixada pedregosa fins a les pistes d'esquí, i després seguint el camí o les pistes directament fins a Gourette, enmig de la boira.