Aquest dissabte surt el sol, i ho aprofitem amb el Toni per anar cap a Oliana. Allà ens espera el Roc del Rumbau (a sobre), que sobresurt just damunt de la boira. No fa calor i fem la curta aproximació ben abrigats, però després el sol ens deixarà escalar en màniga curta.
Cap a finals del 2007 ja hi vaig estar, al Rumbau, aquella vegada vam pujar per l'aresta i em mirava la paret amb molt respecte. La roca no és meravellosa i la paret és molt vertical, així que l'obertura d'una via bastant equipada va encendre l'espurna de les ganes d'anar-hi (gràcies, Indi!).
De ressenyes en circulen 3, la original, la del Xavi i la Kutrerresenya, totes són prou bones així que m'estalvio de posar-hi la meva.
La via comença en el punt més alt del camí que puja des de la pista, allà on es veuen un parell de parabolts. Just començar (a sota), ja es veu de què va la cosa: roca prou bona sinó fos perquè de tant en tant salten les preses...
El segon llarg el vaig trobar prou dur. Vertical i cabró, amb els passos més complicats en desploms d'aquells que tan poc ens agraden! Amb alguns A0's més del compte vam poder arribar a dalt.
Ja anem veient que la roca és dolentota, però està força sanejada. No té res a veure amb la de la veïna serra de les Canals, aquí no hi ha aquella sorreta que se't va desfent sota de les soles mentre vas pujant. L'adherència és molt millor. En tot cas, és tota la presa la que se'n va!
El tercer llarg (a sobre) és força de tràmit, i arriba a una bona bauma penjada al mig de la paret, i que permet de protegir-te de les possibles pedres que arribin de més amunt.
Llavors arriba el tram de la via que fa que valgui la pena d'anar-hi: el quart llarg. Reconec que em va agradar molt. Vertical, sostingut, ben assegurat però obligat, i amb bons cantos salvadors cada vegada que penses que estàs perdut.
No sé si és 6a o no, a mi em va sortir amb lliure, cosa que no sé si serveix com a referència...
A mesura que anàvem pujant, la boira del matí es va anar desfent i al final va quedar un dia preciós. Durant tota l'escalada vam gaudir de la magnífica plana agrícola de l'entorn d'Oliana (a sota),dividida pel curt tram del riu Segre entre els dos embassaments.
El cinquè llarg és el darrer difícil. Supera un balmat amb artificial de passos llargs, amb un punt crític: un tram de V+ situat entre mig de l'Ae. Allò tan emprenyador.
El Toni el va atacar amb força i, quan estava a punt de xapar el parabolt de sortida del V+, (a sobre) se li va arrencar la única presa de mà que tenia, fent un bonic vol cap avall (a sota), just en el punt on els parabolts allunyen més.
Semblava que no s'havia fet res i va tornar a pujar traient bé el pas a la segona, tot i que ara em sembla que ja no és V+.... Sembla que se'n va endur un cop fort en un dit del peu, ahir no notava res, però avui, en fred, li costa caminar.
Després venen dues tirades fàcils i tumbades fins la carena, un tram llarg de II-IIIº amb passos aïllats de IVº, que s'agraeixen després de la tensió.
Des de dalt, la vista és molt bona sobre la conca de l'embassament d'Oliana. El dia es manté net tot i que les muntanyes més altes ja estan tapades pel mal temps.
La via està equipada per baixar rapelant, però acabar de fer cim i baixar pel darrera també s'agraeix, i en menys d'una hora arribes còmodament al cotxe, passant per Castell Llebre.