Escapada al Cim d'Estela

 

Dissabte, 27 de febrer.

08:00 Engego l'ordinador i miro el radar meteorològic. Puja una franja de pluja força important que ja està afectant al sud de Catalunya. A fora el dia és gris i la temperatura de 4ºC. 

08:05 Truco al Toni, vols dir que hem d'anar a escalar? Ràpidament ens posem d'acord en canviar l'objectiu de la sortida.

08:30 El recullo i enfilem cap al pla de Puigventós.

08:50 Després de calçar-nos les botes, sortim en direcció al Cim d'Estela. De moment la neu és intermitent, però ben aviat la trobem per tot arreu. Pugem decidits fins la pista, la neu és profunda i força crosta. No hi ha traça oberta i costa d'obrir-la...

10:05 Arribem al coll d'Estela (a sota), el temps continua gris però la vista és prou bona. Anem ràpids pensant en la que deu estar arribant. No fa massa fred.

  

  

10:15 La neu és pesada però consistent, així que podem anar pujant cap al cim sense patir massa. El cable que normalment t'ajuda està enterrat, però la pujada es fa bé. A diferència del darrer cop, ara la neu t'aguanta.

  

  

10:25 Arribem al cim i comença a nevar, el vent apreta i fa fred. Així que fem quatre fotos i tirem avall, sembla que el pitjor encara no ha arribat. El cim segueix sent una meravella, és curiós com encara que hi hagi pujar dotzenes de vegades, la màgia continui intacta. Un cim dels de debò!

11:15 De tornada al cotxe, la pluja s'intensifica, hem estat de sort. Tot fent una cervesa pensem que ho hem encertat i que no hem perdut el dia.

 

Travessa del Catllaràs, del Collet a Berga

 

Dissabte passat va tornar a sortir del sol després de molts dies grisos i, en aquest cas, vaig aprofitar el dia per anar a fer una tirada llarga de córrer per muntanya. Feia dies que no en feia cap, i el cos ja ho trobava a faltar. És una cosa misteriosa, però de tant en tant m'agafa...

Aprofitant que em podien portar en cotxe fins el Collet, vaig sortir des d'aquest petit nucli travessant el Llobregat, per enfilar en direcció a Sant Julià de Cerdanyola. El camí puja decidit pel mig del bosc, amb alguna clariana que et permet de saludar al Pedraforca, entre altres muntanyes berguedanes.

Arribat a la carena, vaig seguir el sender PR que gira cap al sud, en direcció a Malanyeu. Aquí, el camí, travessa una magnífica fageda ben despullada de fulles. També comença a aparèixer la neu, que no esperava trobar tan avall i que em fa anar més lent. No sé si per sort (el paisatge és magnífic) o per desgràcia.

  

  

Arribant dalt la carena de la Creueta, trobem una cruïlla. Cap a la dreta un camí baixa a la coma de Malanyeu (a sobre), i un altre la segueix en direcció al pla de la Clusa. Erròniament, me'n vaig per la carena.

Els camins careners tenen alguna cosa que sempre m'ha atret, potser la lluminositat, la vista, el paisatge obert, vés a saber. Aquí el camí va saltant de la roureda del vessant sud, a la fageda de l'obaga. I llavors està ple de neu. Però pujo animat pensant en que no durarà massa, la neu.

  

  

I m'equivoco, perquè la darrera pujada cap al collet del pla de la Clusa és una veritable tortura. Sense traça i amb prop d'un metre de gruix de neu, progresso lentament enfonsant-me fins als genolls. La pujada es fa llarga i lenta, però fins i tot les coses dolentes s'acaben, i finalment arribo al coll.

La neu em fa canviar de plans, i ja no seguiré per les carenes del serrat de Fullaracs i Sobrepuny, tal i com tenia pensat. Així que tiro avall per la pista que baixa cap a Sant Romà de la Clusa.

  

També hi ha molta neu a la pista, però es pot baixar bé corrent damunt de la neu verge, seguint les petjades d'una llebre que m'ha precedit (a sobre).

De cop, sento tot de soroll i, un tros més avall, la tranquil·litat s'esvaeix. Una colla de quads comandats per un 4x4 han decidit de venir a jugar-hi..... Una imatge (a sota) val més que mil paraules.

 

  

Tiro corrent avall per sortir del soroll i aviat arribo a Sant Romà (a sobre). Aquí ja desapareix la neu i es comença a notar l'escalfor del sol.

Per arribar a Berga he de travessar pel pont de l'embassament de la Baells. Així que baixo per la pista fins trobar el camí del castell de Roset, que continua sota la roca de la Gotzera per un bonic sender en balconada sobre l'embassament, fins que baixa de cop fins al pont.

Llavors ja només cal córrer per la cuneta de la carretera fins acabar d'arribar a casa, suat i satisfet, pensant a veure quina serà la propera....

  

A sota podeu veure el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track.

 

Cascada de Campllong, És Montero

 

Tot i que ja fa temps que sóc conscient del privilegi que representa viure a Berga, hi ha dies que es fa encara més evident. Ahir, per exemple, tot i sortir de casa passades les 4 de la tarda, vam tenir temps d'anar a fer una cascada magnífica d'un parell de llargs que hi ha a prop del pla de Campllong (a sobre). Clar que són només 10 kms de cotxe i 15 minuts d'aproximació....

Aquesta cascada la van batejar és Montero i, tot i la bona temperatura que feia ahir a la tarda, amb un vent sec i càlid que bufava fort, estava molt formada.

Això si, hi baixava aigua, molta aigua en alguns punts. Ens vam mirar el secotr esquerre, però es veie molt perillosa i massa poc segura per pujar-la des de baix, així que vam atacar per la dreta (II/3-3+ de dificultat, i uns 40 m de recorregut).

El començament era absolutament vertical amb l'afegitó d'haver de suportar una dutxa freda durant els primers metres, però el gel estava molt bé, ferm i compacte, i tota la pujada va ser genial. Els cargols quedaven ferms i, com a curiositat, els claus de gel cantaven com si els clavessis a la roca...

  

  

Arribats a la reunió quedava el segon tram, més senzill i tombat, però també amb el gel molt prim. Així que vam preferir rapelar per pujar el sector esquerre amb la corda per dalt.

  

Em sembla que les fotos parlen soles, i és que aquest sector de l'esquerra (II/4-4+ de dificultat i 35 m) és molt vertical i estètic. D'una gran verticalitat, et deixa els braços ben arreglats amb alguns passos lleugerament en desplom. Sort de la bona qualitat del gel que no es trencava!

Tot i alguna dutxa puntual i algun pas on l'aigua ens entrava per la màniga del goretex, ens en vam emportar un molt bon record, i moltes ganes de tornar-hi i atacar-la des de sota si torna a baixar la temperatura.

Una tarda molt ben aprofitada!

 

Patrick Gabarrou

 

Fa cosa d'un any, amb motiu del cicle de projeccions de muntanya que es fa al Berguedà, vaig tenir l'oportunitat de poder parlar llargament amb en Patrick Gabarrou.

En Patrick és una mena de monstre de l'alpinisme, el segueixo des de que tinc ganes d'arribar a ser alpinista i, per les seves qualitats mentals i físiques, sempre ha estat un referent. Així que ja us podeu imaginar els nervis que tenia quan m'hi vaig acostar....

En canvi ell, senzill i contundent, només em va renyar una mica perquè encara no havia anat mai a repetir cap via seva, "tan senzilles com són!", em deia! I és que quan el veus, ja t'adones que estàs davant d'algú diferent, amb les idees clares i un amor infinit cap a la muntanya.

Alleugerit de trobar algú que parlés francès, la conversa va ser prou interessant com per arribar a concretar-se en una entrevista que podeu llegir al nou Vèrtex i, pels qui no el rebeu, a la pàgina web de la revista.

Durant la conversa, vaig intentar que la meva interferència fos mínima i també assolir un clima de confiança que permetés arribar fins al fons d'algunes qüestions que creia importants. No sé si ho vaig aconseguir, ni si es nota en la redacció de l'article. Però espero que la magnitud del personatge, i de la persona, si que hagin quedat prou ben reflectides.

Ara ja només em queda un deure no acomplert, així que des d'aquestes pàgines públiques i després d'un any del compromís, prometo de manera solemne intentar alguna de les seves vies. Algú m'hi vol acompanyar?

 

La Ribera Salada a Ogern

 

Sabia que entre Ogern i Bassella, a la Ribera Salada, l'ajuntament havia senyalitzat unes rutes per fer a peu o en bicicleta, i feia temps que tenia ganes d'anar-hi a treure el cap. Pel tipus de país que és, un mosaic de boscos de pinassa i de conreus de secà, amb pocs desnivells, ja endevinava que no seria precisament una caminada espectacular.

Però tot i així seguia tenint ganes d'anar-hi. Així que diumenge passat, amb la Clara, vam aprofitar per fer una altra sortida de la sèrie "Caminada i fonda". El restaurant que hi ha a Ogern ens va animar a oblidar la carmanyola a casa!

Vam sortir del mateix nucli d'Ogern (a sobre), des d'on ja es veuen els rètols informatius i el plànol amb les rutes. El fred era intens i el riu estava parcialment glaçat, sort que el camí comença pujant i permet escalfar-se!

  

  

El paisatge és monòton, boscos i conreus, però agradable dins de la monotonia. L'itinerari que agafem combina pistes forestal amb camins més bonics, i passa a prop d'algunes masies com la de cal Passarella o Potrony.

En algun moment la vista s'obre una mica, però hi ha boira alta enganxada a les muntanyes properes. Tot i això, els trams de carena s'agraeixen, i de tant en tant apareix al fons l'embassament de Rialb, ple fins dalt.

  

  

Quan ja anem baixant cap a Bassella ens trobem una sorpresa desagradable. I és que tot i els senyals de prohibició de circulació motoritzada que ha col·locat el mateix ajuntament, una part dels camins els han adequat avui per fer una cursa de motocross, trial o com es digui.

Justament en la part de l'itinerari en que el recorregut va per senders. Bé, seria millor dir que hi anava, perquè ja s'han encarregat d'eixamplar-los i triturar-los, tot fent passar les motos damunt d'un terreny prou enfangat...

Aquesta estona va ser especialment desagradable perquè, tot i que vam poder fer alguna drecera, ens vam veure obligats a compartir amb les motos uns quants trams del recorregut, a base de caminar els petits moment que no en venia cap. Ha quedat clar quina és la principal prioritat d'aquest ajuntament!

  

  

Després del nucli d'Altès, perdem de vista a les motos, i seguim un caminoi que puja a la carena fins un mirador, on retrobem el camí de l'anada.

Baixem cap a Ogern i, arribats altra cop a la Ribera Salada veiem com el gel s'ha anat fonent. Fent temps per arribar a l'hora de dinar a la fonda, ens entretenim per la vora  del riu i trobem unes femtes que semblen de llúdriga. Quan les desfem una mica (a sobre) comprovem que ho deuen ser perquè fan una olor de peix característica i s'hi aprecien vèrtebres de peix i restes de crancs de riu.

  

Una volta tranquil·la, que cal fer en dies que no s'hi facin curses motoritzades..... A sota us deixo el recorregut i, al wikiloc, el track.

Alt Berguedà, cascada Godefroy 2002 o salt de Murcurols

 

Dissabte. Segueix fent fred, molt fred, què fem? Ràpidament ho comentem amb en Toni i tornem a treure els piolets. No volem anar gaire lluny, així que enfilem la vall del Bastareny fins trobar la cascada de Murcurols, oberta l'any 2002 i batejada com a Godefroy 2002 (a sobre).

Aquest salt d'aigua és una de les joies amagades de la nostra comarca, i ben a prop de casa. En una bauma un tros més amunt de les fonts del Bastareny, la cascada té un aspecte prou interessant! Llàstima que per l'esquerra encara no s'hi pugui pujar (cascada Casicau, un nom molt ben trobat!).

Comença molt vertical i el gel està un pel fràgil, però es deixa fer. Suposo que els -9ºC que marcava el termòmetre del corxe hi deuen tenir a veure!

  

  

No tenim ressenya, i no sabem ni l'alçada del salt. Calculo que deu fer uns 35 m. Després del primer tram el gel millora i perd la verticalitat absoluta, la sensació és genial. Poso 3 cargols i arribo a un arbre per muntar reunió.

Darrera puja el Toni ben engrescat. Realment és fantàstica!

  

  

Com que no sabem si més amunt hi ha algun altre tram, seguim pujant per tot de gorcs i basses, salvem algun tobogan i arribem allà on el torrent s'aplana. Pensem, què fem? Doncs anem avall i tornem-la a pujar. Així que desgrimpem el torrent.

  

  

Primer baixa el Toni i jo al darrera. El veig travessar una bassa glaçada i el segueixo. Però no tinc tanta traça com ell que l'ha passada per la vora, la confiança em traiex, tiro pel mig i el gel es trenca....

Un peu, un altre, em tiro endavant i tot s'acaba de trencar, sort del Toni que em dóna un cop de mà i m'ajuda a sortir-ne! He quedat moll fins més amunt de la cintura, amb les botes plenes d'aigua i una sensació lleugerament desagradable... L'aigua no estava massa calenta!

Ara si, correm cap avall, un rappel i a buscar el sol per treure'm les botes i escórrer la roba el que puc, per arribar al cotxe mig en condicions. Quina putada! Però la remullada no m'esborra l'alegria de l'escalada i, tot i la humitat, ho acabem de regar a Bagà amb una cervesa!

 

Per la carena del Montsec de Rúbies

 

Des de que vaig estar escalant a la paret de Rúbies que tenia ganes de venir a resseguir aquest tros de la carena del Montsec. Finalment, aquest diumenge, vaig poder enredar a tota la colla a venir a fer una volta circular que sortint una mica més enllà de l'ermita de Meià, segueix tota la carena fins la Portella Blanca, per baixar al poble abandonat de Rúbies i tornar per la pista.

  

  

Des de cal Mans, el camí volta uns conreus per pujar seguint rastres de camí, ben indicats per fites, fins assolir la carena. Nosaltres vam preferir pujar després de voltar per la base una d'aquestes cingleres calcàries tan característiques del Montsec.

A la carena, ens va rebre l'aire fresc que bufava diumenge, un aire agradable, que no et deixava anar en màniga curta, però que mantenia una atmosfera molt neta.

  

El camí va sempre pel fil de la carena, pujant i baixant de forma suau, primer al puig del Camí Ramader, i després al Grau i al punt més alt, el tossal de Mirapallars.

Dalt d'aquest tossal, parem a fer un mos i ens fem la foto de cim. Se'ns veu contents, així és fàcil quedar bé a les fotos...

  

  

  

Durant tot el dia, la vista és excepcional sobre tot el Pirineu i el Prepirineu. Des de la serra de Cabrera fins les muntanyes de Panticosa i la serra de Guara. Del Cadí i la serra de Benavent (a sobre), a la conca de Tremp i la Maladeta (a sota).

  

  

Després del tossal de Mirapallars, el camí baixa a una collada per pujar al tossal de la Torreta, el punt més alt de tot el recorregut. Mirant enrera, destaca la neu que encara s'aguanta a tot el vessant obac.

Llavors ja només resta de baixar cap a la portella Blanca, on seguim les marques del GR-1 per baixar cap a Rúbies. Durant el camí comentavem que dinaríem a la plaça de l'església de Rúbies, i alguns ja somniaven amb prendre's una bona gerra de cervesa. Sembla que m'havia oblidat de comentar que ja fa molts anys que no hi ha servei de bar, a Rúbies...

  

  

Des del poblet, per retornar al cotxe, ho fem seguint la pista que porta a Vilanova de Meià. Una passejada molt còmode i agradable que ens permet de tancar la volta, tot gaudint de la llum de la tarda sobre les cingleres del massís.

En total, unes 7 hores molt ben aprofitades, entre caminada i parades, que trobareu al wikiloc i al mapa de més avall.