27 de juny 2011

Instint bàsic, a la primera agulla de Comalestorres

Les anomenades quatre agulles de Comalestorres (a sobre), no deixen de ser una mateixa paret dividida en quatre parts, més grans i més altes com més cap a la dreta. Així que després de baixar del Pistatxo assassí, busquem una via per completar la jornada però que no ens espatlli les bones sensacions que ens ha deixat la via.

L'escollida és la situada més a l'esquerra de la primera agulla, la Instint bàsic, una via de tres llargs de placa, gairebé equipada, i que la ressenya marca com V+, 6a i V+, d'uns 50 metres cadascuna.
Seguim la base de la paret i ben aviat ens trobem al peu de via, situat just al peu d'un petit esperó. El parabolt que hi ha just al canto del sostre (a sobre) ens ha ajudat a veure'n el recorregut.

El llarg no és complicat en excés, però té un pas just abans de la reunió on ho passem malament tots dos. Un desplom amb pocs peus i amb les mans en adherència que no trobes la manera de superar. És, clarament, el pas més difícil de la via!
El segon llarg és al millor, aquí la dificultat és sostinguda i no hi ha cap pas que piqui per damunt dels altres. Després d'un primer sostre de bon passar, una placa magnífica de continuïtat (a sota) et va portant, amb paciència i calma, fins a la reunió.
El tercer és el menys complicat dels tres, i el menys equipat. Però a la primera part segueix unes fissures evidents que permeten d'assegurar-se molt bé.

Per baixar, fem un parell de rappels que ens deixen a la primera reunió, des d'on ja baixes caminant a buscar la tartera i el camí de tornada a la presa.

Una bona via per complementar el Pistatxo que, tot i que val la pena per ella sola, la veritat és que se'ns havia fet una mica curta i en volíem més! 

25 de juny 2011

El pistatxo assassí, a la quarta agulla de Comalestorres

L'endemà, diumenge 19, vam pujar fins al peu de les agulles de Comalestorres. L'objectiu, la pistatxo assassí (a sota, descripció del Luichy), una de les més conegudes de la zona. 

De fet, aquí ni el Guti ni jo no hi havíem escalat mai, per tant, vam poder anar a la més clàssica. I després de desenterrar el material, vam acabar d'arribar a peu de via, fàcil de reconèixer per la placa compacta del primer llarg. 
Avui li toca començar al Jordi. I veient el mirall que ens espera i les poques assegurances que hi ha, no em sap gens de greu!

Tira amunt, veig que li costa, però mica a mica se'n va sortint. Aprofita la fissura fins que s'acaba, i per la dreta, s'arrepenja en petiteses fútils que el permeten de progressar amb feines i treballs. Però excepte quan intenta millorar la protecció i no se'n surt, la resta del llarg el fa tranquil i molt bé.

Quan em toca a mi entenc de la dificultat i fama de la placa: quina agonia! Porto els gats de fer poca dificultat i això em costa un disgust en forma de patinada just començar. Però també li acabo agafant l'aire a l'adherència i arribo a dalt.
El segon, és curt i senzill, però té un parell de passos on tampoc vas grimpant.... Si ho haguèssim sabut, l'hauríem enganxat amb el primer, però ignoràvem que es pogués fer! A la guia parla de 45 + 20 m.

Comencem el tercer, i aquí comença una mica l'esperit de la via, res de plaques compactes: fissures verticals desequipades! Puja primer per la fissura de l'esquerra i, sota un sostre, cal saltar-lo cap a la dreta i continuar per la fissura següent. Una meravella amb només dos parabolts per tot el llarg.
El quart em toca a mi, després de xapar el primer parabolt, m'entren tots els dubtes de per on continua la via. Fins que veig que fa un moviment semblant, fissura de l'esquerra, salt cap a la dreta i anar tirant recte cap amunt. 

Un altre llarg boníssim, també amb només dos bolts (a sota, arribant a la reunió).
El cinquè és una mica més del mateix, però més fàcil. Destaca el tram del diedre que vaig trobar genial.

En tots aquests llargs, els tascons no cal ni que els porteu. En canvi, els link cams, els vam fer servir molt per dues raons: perquè a vegades convé posar alguna protecció sense perdre massa temps pensant quina hi anirà millor, i també perquè moltes d'aquestes fissures són arrodonides i s'obren lleugerament cap enfora, i allà treballen millor que els friends clàssics.

Nosaltres portàvem una mica de tot, dels aliens fins al camalot del 3. I, a part dels tascons, el que vam fer servir menys van ser els camalots del 2 i el 3. Però les poques vegades que els vam posar, ens van donar una tranquil·litat.....

El sisè, és un llarg irregular i perdedor. Comença molt fàcil, però a dalt es complica i costa de saber cap a on tirar.Al final vaig veure un parabolt que assenyala el camí cap a la reunió, on s'hi arriba amb un pas realment atlètic!
El setè i darrer, que la guia torna a marcar com 6a, també ens va agradar molt. De fet, el pas de 6a és un desplom lateral una mica més gra que els que feiem més avall (a sobre).

Finalment, un magnífic diedre ens deixa a la cresta. Fem un rappel de gairebé 60 metres fins una cornisa, i ben aviat som a les tarteres del peu de la paret, pensant quina altra farem per aprofitar la jornada. Tot i que per ella mateixa, ja val la pena d'anar-hi!

22 de juny 2011

Aquapark, a Cavallers

Aquest dissabte vam sortir amb el Guti, a fer una mica de granit tot preparant-ne alguna de més sonada. De fet, la nostra primera intenció era anar al vessant nord del Pirineu, però el mal temps que hi va fer tot el dissabte ens va desplaçar cap al vessant sud del túnel de Vielha.

Entre una cosa i una altra se'ns va fer una mica tard, així que vam tirar cap a la paret de l'Enanito duro, que estava més seca que altres que es veien impracticables. Com que ell ja coneixeia la major de vies de la paret, vam anar a l'Aquapark, recomanada pel mateix Luichy que estava per allà (a sobre, ressenya seva).

Tot i que la via passa per la vora d'un torrent, la roca estava eixuta. Es tracta d'una via amb dues parts ben diferenciades: els primers quatre llargs són de molt bon fer (a sota, placa de sortida del primer llarg), i després en venen dos de molt bons i força més difícils. Vam tenir una mica la sensació de fer una aproximació de quatre tirades per arribar a la via...
El segon llarg és únicament per travessar el torrent i pujar fins el peu d'una altra placa. Els tercer i el quart, són  semblants al primer (a sota, el tercer).

Això si, a tota la via la roca és extraordinària!
El cinquè em va tocar a mi, i em va semblar el millor de la via amb diferència. Un conjunt de plaques d'adherència força difícils, amb els parabolts que allunyaven una mica... A la foto de sobre, veiem l'inici del llarg.

El sisè, marcat de 6b, comença d'una manera ben estranya. Cal pujar a buscar una fissura horitzontal on no acabes de saber com passar, si estirat dins de la fissura o per la placa. Nosaltres vam fer-ho diferent l'un de l'altre, però de forma mixta.... 
Després, i fins la reunió, segueix una placa similar a la del llarg anterior (a sobre).
Uns darrers metres fàcils (a sobre) ens deixen a dalt, davant de les parets i agulles de Comalestorres (a sota, agulla Jordi Pujol i punta Ferrussola). Per baixar només cal flanquejar cap a l'esquerra, sense perdre ni guanyar gaire alçada, per trobar les fites del camí que baixa de Comalestorres cap a la presa.

Com que l'endemà havíem de tornar-hi a pujar, vam deixar el material i les cordes en un forat de la tartera per no haver-lo de carretejar. Però això ja serà una altra història.

20 de juny 2011

Una tarda a la Plantació, el Rave i la Campana.

Dimecres passat vam tornar a Montserrat, però com que vam trobar un dia de calor prou intensa, vam anar a buscar racons airejats i a l'ombra. Dalt de tot de la Plantació, dues agulles de la vora del camí feia temps que em cridaven l'atenció: la Campana i el Rave.

Sobretot aquest darrer, amb una important discontinuïtat al mig que sembla que qualsevol dia s'hagi de despendre. I abans que caigui, ens hi vam enfilar amb el Toni aprofitant que l'Indi hi té una bona via que va sempre per la cara oest (a sobre, ressenya de la Tambors de guerra, que puja per la vora esquerra de la foto).

Amb una aproximació còmode des del funicular de Sant Joan, la via es troba al costat oposat del camí, i cal donar tota la volta a l'agulla per arribar-hi.

El primer llarg és curt i la dificultat no apreta massa, però cal anar alerta perquè la roca no és massa bona i el primer parabolt està molt amunt. Aquí, el Toni se la va jugar una mica!
El segon llarg comença amb un bombo molt pronunciat, però el més destacable és la sortida en lliure, amb grans preses i una roca de primera, però on cal tenir les idees clares....

Si mai hi aneu, no feu com jo, i a la fissura de més amunt tireu a la dreta! Jo vaig seguir recte, amb molt bona roca, però vaig arribar al cim patint perquè no havia pogut assegurar-me en els darrers 20 metres....

Dalt, la llum del ponent anava allargant l'ombra del Rave damunt l'alzinar, mentre el Toni acabava d'arribar al cim (a sota). Un rappel de 30 metres, amb una instal·lació de museu, ens deixa al peu de la Campana.
Aquí dubtem perquè la normal es veu molt interessant, però al final fem un monogràfic Indi amb la interessant "Un tuareg a la gran ciutat".

Aquesta via em va agradar més que l'altra, la roca és sempre molt bona, i els passos durs es fan bé en lliure. Almenys alguns, perquè curiosament el 6a+ del primer llarg no em va costar i el 6a del segon el vaig fer en A0....

El Toni aquí també es va treballar el primer llarg, que arriba fins a l'extrem dret de la gran balma.
I el segon és una mica com l'anterior segon llarg, un fort desplom per fer en A0, amb una sortida en lliure de decisió envoltat de grans i sòlides patates de roca. Però aquí vaig seguir l'itinerari i la lògica sense problemes... 

Aquí el problema va ser retornar al camí, per un espai ple d'aritjols que ens van deixar algun record a la pell... Aquest dia vam sopar tard, però també vam recordar que a partir de les 9 del vespre, ja no pagues aparcament a Montserrat!

16 de juny 2011

Antonio Garcia Picazo a la paret de l'Aeri

Després d'un dissabte on tot estava moll i vam haver de dedicar-nos a fer esportiva, diumenge semblava que tot això hauria canviat, que el bon temps estava garantit i que les parets ja s'haurien eixugat. Així que amb el Mohawk vam encaminar-nos a fer una clàssica de la paret de l'Aeri.

Però dic semblava, perquè el dia va ser força emboirat (que no va anar malament del tot) i les parets de Montserrat seguien rajant aigua per totes les fissures. Arribats a peu de via, el tema era com per fugir-ne, però el nostre esperit alpí ens va fer intentar-ho.

Diuen que el primer llarg és el més dur de la via, i la veritat és que no ho sabrem mai, perquè just començar a pujar, el Mohawk tenia feina només a esquivar l'aigua que rajava de la fissura i, tan aviat com va adonar-se que per l'esquerra pujava una via del Tarragó equipada a la placa seca, se n'hi va anar (a sota). El fet de que fos 6b o 6b+ no tenia massa importància...
Va aprofitar per fer reunió on la via nova marxava i no hi havia més remei que ficar-nos sota d'una dutxa d'aigua freda que baixava de dalt, i de passada, em tocava el tram a mi! Fent una demostració de que els peus de gat també aguanten damunt de la roca molla i del fang, vaig arribar a la reunió (R2 de la ressenya de dalt del Luichy).

A partir d'aquí l'escalada ja va transcórrer amb normalitat, amb un tercer llarg net i eixut, que travessa una bona placa partida per un petit sostre molt ben protegit.
Després d'una quarta tirada curta, senzilla i totalment desprotegida, arribem a una cornisa penjada que cal seguir cap a la dreta. 

El flanqueig és fàcil, però després cal continuar per una bonica bavaresa que puja en diagonal a l'esquerra. Com que el llarg se li fa curt, el Mohawk decideix enllaçar-lo amb el sisè de la ressenya de dalt, que continua la bavaresa fins un petit replà.

Aquest llarg està parcialment equipat, els friends i link cams petits ens van anar molt bé per reforçar-lo.
A mi em toca el que inicia el llarg tram d'artificial. Comença seguint la fissura, que a partir d'aquí és pràcticament cega, amb forats on hi entra algun alien. 

Aquí l'ambient ja comença a ser bastant aeri, i els passos abans de començar l'artificial fan un cert respecte. Tot plegat arriba un desplom i el primer parabolt de la sèrie que ens porten cap amunt sense massa problemes, excepte alguns passos més llargs que resolem amb algun petit pas en lliure. 

Tot el tram d'artificial el faig en A0, sense excessius problemes.

El següent té un únic pas curiós, on surts en lliure o et penges d'un plom, i cap dels dos vam voler tocar-lo.... La diferència principal, és que si en el llarg anterior els parabolts alternaven amb burins, aquest és una rastellera de long lifes. L'altra diferencia és la reunió, especialment incòmoda. Afortunadament només hi passo de llarg....
Al penúltim llarg l'ambient és força interessant. Mentre vaig pujant, sempre en A0, no ho noto excessivament, però al darrer punt d'artificial cal fer una sortida en lliure on tot plegat t'adones del què tens a sota els peus.

Després s'arriba a una reunió molt còmode, on només queda un tram senzill d'escalada fins arriba als cables de sortida, que t'ajuden a travessar una delicada canal fangosa (a sota). Aquí vaig preferir de canviar-me el calçat a mig llarg, i els peus de gat ho van agrair.

Dalt, ens espera un fort vent que ens obliga a abrigar-nos. Ja només ens queda el retorn tranquil per la canal de Sant Jeroni, mentre comentem la via, content d'haver-ne pujat una altra de la paret de l'Aeri!

13 de juny 2011

Anglada-Guillamon a la Cadireta d'Agulles

La setmana passada, entre pluges i compromisos, l'únic dia que ens vam poder escapar va ser dimecres a la tarda. I encara entremig de molts dubtes. El radar marcava pluja més al nord, i també cap a l'Anoia. A més, tot rajava aigua i les parets es veien força xopes de la pluja del matí. Així que anar a l'Anglada de la Cadireta, que ja feia dies que la rondàvem, era una decisió lògica.

Sota el gran sostre, la roca no estava mullada i, tractant-se d'una via bàsicament d'artificial, no ens amoïnava massa. També sabíem que les reunions eren rapelables, així que anàvem tranquils.

El primer llarg comença amb un pas estrany en lliure per xapar la primera assegurança, però després ja només és qüestió de tirar cap amunt, en A0, amb paciència. Algun pas llarg, algun ferro vell o molt vell que dóna una mica d'emoció a l'escalada, i ben aviat s'arriba a la primer reunió.
El segon llarg és una mica el mateix, però aquí la dificultat augmenta perquè és força desplomat, amb un sostre al mig que obliga a treure els estreps.

El material que hi trobem torna a ser una barreja de ferro vell i espits nous. Nosaltres portem 23 cintes, i les fem servir gairebé totes. La segona reunió és tan còmode com la primera, i sort n'hi haurà, perquè el Toni s'hi estarà una bona estona, allà!
El dia no ha millorat gens quan començo el tercer llarg, el del sostre. La boira ho segueix envaint tot i fa força vent. Mentre el Toni es va refredant a la reunió, segueixo els burils rovellats que porten cap al sostre, amb una sensació de precarietat molt gran, veient el seu estat i el pati que ja hi ha!

Per sort, al sostre hi ha parabolts i espits i mica a mica arribo fins la punta de la panxa, sense altra dificultat que la coordinació que cal per passar bé aquestes maniobres. Cada vegada que el vent em fa girar, recordo que fa massa temps que no passa cap sostre...
Al final del sostre s'acaben els parabolts, i cal seguir altra cop uns burins molt rovellats que marxen cap a l'esquerra, fins un bon replà on es fa la tercera reunió. 

La comoditat de la reunió encara em sorprèn més que l'anterior, però no em queixo. Deixo volar les cordes cap avall, però el vent se les emporta... Quan arriba el Toni ens sentim temptats de baixar des d'aquí, ha de ser espectacular aquest rappel! Però la nostra condició de muntanyencs pot més, i continuem cap al cim.
El darrer llarg consisteix en uns passos d'A0, amb una sortida en lliure on cal una mica de decisió, com sempre que s'abandona l'artificial, i el tram fàcil del final, que ja coneixem d'altres dies.

El Toni arriba glaçat al cim, enmig dels darrers raigs de sol del vespre i d'un vent que encara no ha parat de bufar.... Avui soparem tard!!