Aquest dissabte ens hem tornat a reunir amb el Mohawk i el Jortx, per tornar al Pedraforca. L'objectiu és ambiciós, la Choras piengue és una ruta que fa molt respecte, per la barreja de dificultat i assegurances allunyades. Però per altra banda, també és un repte molt estimulant.
La paret està ben seca, res a veure amb dues setmanes enrere a la Somni de pedra, però l'aire és fred, i les boires que van circulant acaben tapant el sol i no ens deixaran escalar en màniga curta.
Per animar l'escalada, porto la descripció de la via que va fer la Raquel fa temps, una història terrorífica que ens va animant mentre fem els llargs, i hi acaba de posar color (des d'aquí dalt, una abraçada!).
Després de l'agradable aproximació des de les antigues mines a cel obert, ens repartim els llargs, que farem per parells. Comença el Mohawk, quan aquest tram de paret encara està a l'ombra. La roca està molt freda i l'adherència costa. Amb algun repòs per escalfar-se les mans, ben aviat arriba a la reunió.
Quan pugem nosaltres, el sol ja escalfa però encara es nota la fredor de la roca. L'escalada és fina i sostinguda, al començament costa una mica, però ben aviat li anem agafant l'aire, perquè la tònica de la via és sempre la mateixa.
La paret està ben seca, res a veure amb dues setmanes enrere a la Somni de pedra, però l'aire és fred, i les boires que van circulant acaben tapant el sol i no ens deixaran escalar en màniga curta.
Per animar l'escalada, porto la descripció de la via que va fer la Raquel fa temps, una història terrorífica que ens va animant mentre fem els llargs, i hi acaba de posar color (des d'aquí dalt, una abraçada!).
Després de l'agradable aproximació des de les antigues mines a cel obert, ens repartim els llargs, que farem per parells. Comença el Mohawk, quan aquest tram de paret encara està a l'ombra. La roca està molt freda i l'adherència costa. Amb algun repòs per escalfar-se les mans, ben aviat arriba a la reunió.
Quan pugem nosaltres, el sol ja escalfa però encara es nota la fredor de la roca. L'escalada és fina i sostinguda, al començament costa una mica, però ben aviat li anem agafant l'aire, perquè la tònica de la via és sempre la mateixa.
Al segon llarg, seguim pujant de manera similar, però la dificultat augmenta una mica, i hi ha alguns passos on cal tenir molta fe en els gats!
La roca sempre és excel·lent i alguns passos em sorprenen i em meravellen. La continuïtat la trenca un petit sostre, que els tres passem per llocs diferents, el què dóna una idea de la poca evidència d'alguns trams.
El tercer llarg deu ser el més dur de grau, 6b continuat. El Jortx puja lentament, però l'acaba traient molt bé.
Quan em toca a mi ho entenc perfectament, tot i pujar bastant millor del que imaginava des de sota, els passos te'ls has de mirar molt bé per entendre'ls. Pujar a vista com ha pujat ell, te molt de mèrit!
Al quart continua la sobredosi de finura, amb alguns canvis. D'entrada el llarg comença amb un flanqueig fàcil cap a la dreta per pujar damunt d'un sostre. Aquí la dificultat puja de cop, la psíquica sobretot.
Ara toca un flanqueig horitzontal cap a l'esquerra força llarg, i sense cap assegurança intermitja. Els passos són aleatoris, però els anem traient. Després arriba el tram de 6b, que comença en un sostre (a sobre), que ells pugen bé i a mi em cal un A0, per continuar per una placa fina, molt fina, amb una petita savina salvadora que et permet d'arribar a la reunió (a sota).
El cinquè ja és una altra cosa, la tònica segueix sent placa mantinguda, però aquí la dificultat no depassa el V+. Potser per això els parabolts estan tan allunyats....
Ara bé, el llarg que vam trobar més exigent és el sisè. Sobre el paper no és molt complicat, i pensava que el 6c es podia passar en A0. I ni una cosa ni l'altra.
Aquí tira el Mohawk, que està picat perquè no li havia tocat cap tirada de 6b per fer de primer, i aquesta té un aspecte impressionant. La paret s'ha posat molt vertical i no es veuen gaires parabolts. A mesura que puja, cada vegada ho és més de vertical, i veiem que s'encalla en punts on la darrera assegurança es troba realment lluny. Llavors arriba al desplom de 6c, se'l mira, i en un moment el supera (a sobre). Quin crack!
Quan em toca, a mesura que pujo em vaig sorprenent de com estan d'allunyades les xapes. Fa fred, surto fred de la reunió, no sé si és excusa però el llarg se'm fa dur, és vertical, amb regletes que punxen els dits enfredorats. El desplom te les preses de sota molles, no sé com s'ho han fet per pujar en lliure per aquí. Però, tot i que hi faig un A0 al mig, es van trobant coses i una presa picada al mig del pas em va de perles per poder arribar a la reunió (a sota).
El dia no s'aixeca i el temps continua fred, així que fem el darrer llarg de canalons fàcils (a sota),que allargant-lo al màxim, permet d'arribar fins a la sortida de la Pany-Haus. Un darrer llarg sense cap assegurança, però allà on s'acaben les cordes trobo on posar un parell d'aliens.
Gràcies a això, no tinc la sensació d'haver-los arrossegat en va,els aliens, perquè pel que fa la resta de la via, de poc ens han servit.
Una molt bona via, que he trobat dura i exigent, on cal donar la talla. Ara entenc la fama que té.