Guateque al Serrat dels Monjos

Amb el mal temps previst pel cap de setmana, vam buscar alguna cosa per poder fer ben ràpida, i així va sortir la possibilitat d'anar a la via Guateque, del Serrat dels Monjos (a sobre, imatge extreta de www.ressenya.net). Una via de 6 llargs força interessant que arriba gairebé dalt de tot del serrat.

A sota, podem veure en Gatsaule iniciant la via, després d'haver-se carregat una de les preses clau ( i és que no es pot ser petit i lleuger !).

En general, la roca és molt bona (a sobre, el Joan arribant a la primera reunió), i l'equipament justet però suficient, amb claus i espits. Mentre els dos primers llargs pugen més o menys rectes empalmant esperons, el tercer llarg és molt curt i travessa un sostre cap a la dreta (a sota, el Miquel flanquejant).

No som els únics que hem tingut la mateixa idea d'anar a aquesta paret d'aproximació curta i retirada fàcil, a sobre una cordada ens segueix pel mateix esperó, i a sota, una altra està a la via alta fidelitat.

En la foto de sota, podem veure clarament quin és l'estil de la via, amb el Miquel i en Gatsaule al quart llarg:

Al final del quart llarg, una corda fixe un pèl cutre ajuda a travessar una canal (el Miquel, a sobre), per anar a buscar les plaques finals que es fan en un parell més de llargs (a sota).

Just començar el ràppel de baixada i les previsions es compleixen: comença a ploure ! Per sort, en aquest cas la major part de l'aigua cau quan ja estem dins el cotxe,....

Punta d'en Serreta, a Sant Llorenç

Aquesta tarda pensava fer alguna cosa per Montserrat, però finalment en PGB m'ha convençut per anar a Sant Llorenç. Ell hi anava a fer esportiva i per a mi tot sol m'ha recomanat la Punta d'en Serreta (a dalt) i una via que va per l'aresta de l'esquerra.

Pensava que potser així ens veuríem, però només ens hem pogut cridar de lluny. Ell ha acabat anant al Diafragma (a sota) amb una colla.

Com que és la primera vegada que escalo a Sant Llorenç, prefereixo que vegeu la ressenya d'un habitual de la zona, aquí. En algunes coses no hi estic molt d'acord, com per exemple en el pas de V+, que penso que està més aviat després de la segona reunió, i algun altre detall menor, però això ho deixo pels experts.

Cal dir que la roca m'ha sorprés una mica, i també l'equipament. La segona reunió, que ja té un cert ambient (foto de sobre), és tal i com la podeu veure a sota.
Sort del link cam (a dalt), que l'ha pogut encabir la mar de bé en un forat per reforçar-la !!
En canvi el tercer llarg, una meravella: sostingut, ben equipat, aeri i amb una roca a prova de bomba.

I, sobretot, l'arribada al costat mateix de la Mola.

Sant Jordi 2007

Aquest any Sant Jordi ha estat generós i he trobat dos llibres que m'estan ajudant a acabar d'omplir el calaix dels somnis.

Són dues seleccions de vies d'escalada dels Alps i Prealps, sobretot francesos, en les que el títol ja ho diu tot: "Escalade plaisir". Hi trobem un total de 274 vies, de les que no n'hi ha cap que tingui algun pas de 6b obligat, i tan sols 30 tenen passos de 6a obligats.

Són tot vies llargues, entre 100 i 500 m, d'accés còmode (vol dir sense geleres i no excessivament llarg) i amb un grau d'equipament que les fa atractives.

Les vies estan agrupades per zones, que van des del massís del Mont Blanc (a sobre), fins el Verdon i les Calanques (a sota).

A mesura que les vaig mirant, els projectes se'm van acumulant d'una manera fins i tot atabaladora: les grans vies de les Calanques, les clàssiques del Verdon, del Corno Stella o de les parets d'Ailefroide. També hi ha vies increïbles en massissos mítics com Cerces, Belledonne, Vercors, Beaufortin o les Aiguilles Rouges.

Uffff !

La Gravera, escalada clàssica

Després del post de l'Òskar, finalment he anat a treure el cap a la Gravera. Potser és el totxo que queda més a prop de casa, i si abans no hi anava perquè la dificultat era elevada per mi, ara hi he anat precisament per això. Com canvien les coses !

I és que l'altre dia donava voltes sobre el perquè escalo i, realment, una de les virtuts que té l'escalada és el grau de llibertat i la manca de regles, tan sols l'ètica personal i no trepitjar als altres. I disfrutar-ho, clar, sinó de què ens mataríem fent-ho.

Així que si els esportius poden apurar vies clàssiques, perquè els clàssics no podem pujar les vies esportives a la nostra manera ?

Dit i fet, amb el meu amic solitari vam enfilar la Tocapi (placa de la foto de dalt), que si a la guia diu que és 6c+, ja us puc ben assegurar que no, que és V/A1 amb un parell de passos d'ungla,un tascó i un friend.

Després, amb la corda per dalt, vaig intentar en lliure la Diagonal du yul (a sota), però patina moltíssim i no la vaig poder treure més que fent algun A0.

Ves per on, de quina forma més senzilla un lloc prohibit pot convertir-se en un lloc ideal !

Roca del Corb, via Puigarnau-Espunyes

Aquesta tarda ens hem arribat fins a sota el monestir de Montserrat per provar aquesta via amb en Mohawk, una via que semblava interessant després de veure'n el croquis a Onaclimb. Una via ben equipada, una zona que no coneixíem, una aproximació curta,..., ideal per una tarda.

La via va pel gran diedre que es veu a la foto de dalt, que al segon llarg si que és un diedre. A sota, el Mohawk apurant en lliure el primer A1 (sembla que pot estar al voltant del 6b, el pas).

El tercer llarg, a les dues fotos, ben aviat es converteix en una xemeneia amb algun pas ben estret. També té algun pas d'A1, que jo he passat com un senyor i, en canvi, ell s'ha matat a treure'l en lliure. Finalment ho ha aconseguit i sembla que podria estar al voltant del 6b+.

El darrer llarg, a sota, és una típica xemeneia montserratina de dificultat moderada i força disfrutona, encara que la cara que posa a la foto sembla que indiqui una altra cosa...

Pic dels Pedrons

El pic dels Pedrons és un cim clàssic d'esquí de muntanya, gairebé podríem dir que és un cim còmode. De 2.715 m d'alçada, està entremig del pic Negre d'Envalira i el pic de la Mina, i normalment es pot sortir amb els esquís als peus des de la carretera del Pas de la Casa al coll de Pimorent.

Normalment està com en aquestes fotos de l'hivern passat, una carena nevada que et porta fins un darrer llom rocós i penjat que dóna emoció als darrers metres de la sortida, tot i que molta gent passa de tot i es convalida l'ascensió al peu de les roques.

Aquest diumenge, en canvi, no ho veig endevinar massa. Travessant la Cerdanya plovia a sac, al pàrking el cotxe marcava 1ºC i quan vaig començar a pujar la boira se'm va empassar.

Una boira que no em va deixar en tota la pujada. Anava a cegues pensant que el vent se l'emportaria, però em vaig trobar amb un temporal horrorós dalt de tot, a la carena final (a sota, foto del punt on normalment es deixen els esquís i on vaig girar cap avall).

Almenys la neu estava bé per baixar i seguint la traça de pujada no em vaig acabar marejant !

I si voleu perdre uns segons mirant aquest video, segur que m'acabeu de creure:

Bauma de can Solà

Després de veure-la al blog del Jardí de les Hespèrides, aquesta bauma em va cridar molt l'atenció i vaig pensar que algun moment hi hauria de treure el cap.

Aprofitant el mal temps d'aquests dies i a l'entrenament que vaig fent d'artificial, l'altre dia m'hi vaig acostar. Realment és una bauma enorme, amb una diàclassi que la parteix pel mig i que ha generat una sorgència d'aigua just al fons.

Hi ha tot de vies, però ja vaig anar directament a la més senzilla i millor equipada (crec), que es pot pujar amb estreps o amb lliure, la Techo grafiosis.

Era la primera vegada que feia escalada artificial en solitari i la tècnica no és massa diferent que quan puges en cordada, però es troba a faltar l'ajuda de la corda quan xapes. sobretot en ple sostre.

De fet, no vaig ni arribar a la primera reunió, em va passar una cosa curiosa: amb el balanceig d'estar penjat com un fuet em vaig marejar fins al punt de no poder continuar. Vaig haver de baixar, reposar, refer-me, i agafar forces per tornar a recuperar el material.

Sort que era a la bauma i no al sostre de la GAM de la Paret dels Diables !!

Volant al Racó Tranquil

El dilluns vam fer una petita trobada al Racó Tranquil amb l'Òskar i la Marta. Tot i fer un dia gris, alguna cosa vam fer, tot i que no es pot dir que fos el dia de sort de l'Òskar.

Vam anar directes a les vies Pim i Pam, a la dreta, per "escalfar" una mica. A la via Pim (V+, a sota), al darrer pas de la via, l'Òskar ens va ensenyar com es cau amb elegància, i la Marta va posar en pràctica la teoria de fer un passet endavant quan cau el primer. tot impecable, es nota que ho tenen assajat !!

Després vam anar a la via Pam (6a+), però abans un petit incident va inutilitzar dos dits de la mà de l'Oskar. Possiblement per això no la va encadenar, clar que nosaltres tampoc (a sota, la Marta intentant-ho).

Però entremig van arribar l'Ivan i els seus gossos i, després d'una ració de galetes salades, la va encadenar així, pim i pam ! L'Ivan, no els gossos....

Com s'acostava l'hora de dinar i el temps s'anava emprenyant, vaig preferir fer una caminada fins a Berga i deixar que escalessin ells. Sobretot veient que ja atacaven vies de 6b, com el diedre Isards.

A la foto de sobre, podem veure a l'Ivan intentant emular a l'Òskar amb una volada, però és difícil aconseguir caigudes tan elegants.

A sota, en canvi, veiem com supera perfectament el darrer tram de la via. Potser si que això d'anar volant serveix per alguna cosa......

La Trona, via Badalona

Aquest diumenge, per escapar-me de les mones i de les que no ho són tant, em vaig deixar enredar per en Mohawk per anar a la Trona, i la veritat és que em va agradar molt. Tot i que per ser la primera vegada que escalava en aquesta zona, doncs què voleu que us digui !!

Em va tocar fer el primer llarg i reconec que el vaig disfrutar molt, deu ser per allò que de primer s'escala millor o perquè amb l'edat es guanyen també altres virtuts, però amb els pedals i els tascons la tirada va ser un divertimento (a sota).

Ell, en canvi, es va creure allò que diu la guia, que si 7a+, que si en lliure, que si grau mitjà i totes aquestes tonteries i ja veieu la cara que va posar (a sobre). Això si, reconec que veure'l pujar sense estreps té la seva gràcia !

Sobretot al segon llarg (a sota), on amb el pati que hi ha i el tacte sorrenc de la roca, cal ser d'una altra pasta per anar-hi així !

Un tercer llarg més còmode (a sobre) que es va deixar fer gairebé sencer en lliure i la curta i bruta via del Diedret, de 6a (a sota), van servir per acabar de passar el matí del diumenge de Pasqua.

I no feu massa cas de la ressenya del llibre, a les dues primeres tirades on diu 7a+ i 7a, poseu-hi un bon A1 amb parabolts i tascons. I on diu 6b, potser 6a/A0, o V+/A0.

Roca Narieda. Postres remullats

Ara fa un any amb el Pep vam anar a fer aquesta magnífica via, que recorre els 500 metres del vessant sud de la Roca Narieda enllaçant tot de plaques d'adherència, i aquest dissabte amb la Vicky i la Lu (les "woman in red"), i el Pere, vam tornar-hi. A mi personalment no em fa mai mandra de repetir les vies que m'agraden molt, com és el cas.

A dalt he dibuixat l'itinerari aproximat de la via i aquí podeu trobar-hi la ressenya. Cal dir que és recomanable de portar alguns tascons per reforçar l'equipament i que molts llargs són de 50 i 55 m. En total 12 llargs de corda i més de 600 m de recorregut !

El dia va començar molt agradable, caloreta i màniga curta que ens deixava gaudir de l'escalada. El començament és una mica atlètic, però al segon llarg ja comencem a trobar les plaques d'adherència que ja no ens han de deixar (a sota, la Vicky al segon llarg, V).

Després d'un flanqueig s'enllaça amb la placa del tercer llarg, V (el Pere, a dalt, i la Vicky, a sota).

Les altres tirades que vam fer tenien una tònica semblant. A sobre veiem a la Lu al quart llarg (IV+), i a sota a la Vicky al cinquè (V).

Però com que estem a setmana sant, la cosa no podia acabar bé de cap manera, així que quan el Pere estava dalt del setè llarg, la Lu i la Vicky a la R 6, i jo a punt d'arribar-hi, va començar a ploure (a sobre). Així que no ens va tocar més opció que marxar d'allà rapelant.

Perquè el què semblava al principi que només seria un petit xàfec, es va convertir en una pluja constant que no ens va abandonar en tota la baixada. A sota veiem a la Vicky i la Lu al final del darrer ràpel.

Curiosament, va ser arribar al cotxe i parar de ploure.