A sota, podem veure en Gatsaule iniciant la via, després d'haver-se carregat una de les preses clau ( i és que no es pot ser petit i lleuger !).
Conquerir l'inútil, disfrutar la vida, sentir-se millor,... VIURE, probablement tan sols és això.
28 d’abr. 2007
Guateque al Serrat dels Monjos
Etiquetes de comentaris:
Escalada,
Montserrat,
Montserrat-Collbató
26 d’abr. 2007
Punta d'en Serreta, a Sant Llorenç
Pensava que potser així ens veuríem, però només ens hem pogut cridar de lluny. Ell ha acabat anant al Diafragma (a sota) amb una colla.
Cal dir que la roca m'ha sorprés una mica, i també l'equipament. La segona reunió, que ja té un cert ambient (foto de sobre), és tal i com la podeu veure a sota.
I, sobretot, l'arribada al costat mateix de la Mola.
25 d’abr. 2007
Sant Jordi 2007
Són dues seleccions de vies d'escalada dels Alps i Prealps, sobretot francesos, en les que el títol ja ho diu tot: "Escalade plaisir". Hi trobem un total de 274 vies, de les que no n'hi ha cap que tingui algun pas de 6b obligat, i tan sols 30 tenen passos de 6a obligats.
Són tot vies llargues, entre 100 i 500 m, d'accés còmode (vol dir sense geleres i no excessivament llarg) i amb un grau d'equipament que les fa atractives.
A mesura que les vaig mirant, els projectes se'm van acumulant d'una manera fins i tot atabaladora: les grans vies de les Calanques, les clàssiques del Verdon, del Corno Stella o de les parets d'Ailefroide. També hi ha vies increïbles en massissos mítics com Cerces, Belledonne, Vercors, Beaufortin o les Aiguilles Rouges.
Uffff !
22 d’abr. 2007
La Gravera, escalada clàssica
I és que l'altre dia donava voltes sobre el perquè escalo i, realment, una de les virtuts que té l'escalada és el grau de llibertat i la manca de regles, tan sols l'ètica personal i no trepitjar als altres. I disfrutar-ho, clar, sinó de què ens mataríem fent-ho.
Així que si els esportius poden apurar vies clàssiques, perquè els clàssics no podem pujar les vies esportives a la nostra manera ?
Dit i fet, amb el meu amic solitari vam enfilar la Tocapi (placa de la foto de dalt), que si a la guia diu que és 6c+, ja us puc ben assegurar que no, que és V/A1 amb un parell de passos d'ungla,un tascó i un friend.
Després, amb la corda per dalt, vaig intentar en lliure la Diagonal du yul (a sota), però patina moltíssim i no la vaig poder treure més que fent algun A0.
Ves per on, de quina forma més senzilla un lloc prohibit pot convertir-se en un lloc ideal !
Etiquetes de comentaris:
Escalada,
Rasos de Peguera
19 d’abr. 2007
Roca del Corb, via Puigarnau-Espunyes
La via va pel gran diedre que es veu a la foto de dalt, que al segon llarg si que és un diedre. A sota, el Mohawk apurant en lliure el primer A1 (sembla que pot estar al voltant del 6b, el pas).
Etiquetes de comentaris:
Escalada,
Montserrat,
Montserrat-Monestir
16 d’abr. 2007
Pic dels Pedrons
Normalment està com en aquestes fotos de l'hivern passat, una carena nevada que et porta fins un darrer llom rocós i penjat que dóna emoció als darrers metres de la sortida, tot i que molta gent passa de tot i es convalida l'ascensió al peu de les roques.
Una boira que no em va deixar en tota la pujada. Anava a cegues pensant que el vent se l'emportaria, però em vaig trobar amb un temporal horrorós dalt de tot, a la carena final (a sota, foto del punt on normalment es deixen els esquís i on vaig girar cap avall).
Almenys la neu estava bé per baixar i seguint la traça de pujada no em vaig acabar marejant !
Etiquetes de comentaris:
Arieja,
Esquí de muntanya
14 d’abr. 2007
Bauma de can Solà
Aprofitant el mal temps d'aquests dies i a l'entrenament que vaig fent d'artificial, l'altre dia m'hi vaig acostar. Realment és una bauma enorme, amb una diàclassi que la parteix pel mig i que ha generat una sorgència d'aigua just al fons.
Hi ha tot de vies, però ja vaig anar directament a la més senzilla i millor equipada (crec), que es pot pujar amb estreps o amb lliure, la Techo grafiosis.
Era la primera vegada que feia escalada artificial en solitari i la tècnica no és massa diferent que quan puges en cordada, però es troba a faltar l'ajuda de la corda quan xapes. sobretot en ple sostre.
De fet, no vaig ni arribar a la primera reunió, em va passar una cosa curiosa: amb el balanceig d'estar penjat com un fuet em vaig marejar fins al punt de no poder continuar. Vaig haver de baixar, reposar, refer-me, i agafar forces per tornar a recuperar el material.
Sort que era a la bauma i no al sostre de la GAM de la Paret dels Diables !!
12 d’abr. 2007
Volant al Racó Tranquil
Vam anar directes a les vies Pim i Pam, a la dreta, per "escalfar" una mica. A la via Pim (V+, a sota), al darrer pas de la via, l'Òskar ens va ensenyar com es cau amb elegància, i la Marta va posar en pràctica la teoria de fer un passet endavant quan cau el primer. tot impecable, es nota que ho tenen assajat !!
A la foto de sobre, podem veure a l'Ivan intentant emular a l'Òskar amb una volada, però és difícil aconseguir caigudes tan elegants.
A sota, en canvi, veiem com supera perfectament el darrer tram de la via. Potser si que això d'anar volant serveix per alguna cosa......
10 d’abr. 2007
La Trona, via Badalona
Em va tocar fer el primer llarg i reconec que el vaig disfrutar molt, deu ser per allò que de primer s'escala millor o perquè amb l'edat es guanyen també altres virtuts, però amb els pedals i els tascons la tirada va ser un divertimento (a sota).
Sobretot al segon llarg (a sota), on amb el pati que hi ha i el tacte sorrenc de la roca, cal ser d'una altra pasta per anar-hi així !
I no feu massa cas de la ressenya del llibre, a les dues primeres tirades on diu 7a+ i 7a, poseu-hi un bon A1 amb parabolts i tascons. I on diu 6b, potser 6a/A0, o V+/A0.
9 d’abr. 2007
Roca Narieda. Postres remullats
A dalt he dibuixat l'itinerari aproximat de la via i aquí podeu trobar-hi la ressenya. Cal dir que és recomanable de portar alguns tascons per reforçar l'equipament i que molts llargs són de 50 i 55 m. En total 12 llargs de corda i més de 600 m de recorregut !
El dia va començar molt agradable, caloreta i màniga curta que ens deixava gaudir de l'escalada. El començament és una mica atlètic, però al segon llarg ja comencem a trobar les plaques d'adherència que ja no ens han de deixar (a sota, la Vicky al segon llarg, V).
Perquè el què semblava al principi que només seria un petit xàfec, es va convertir en una pluja constant que no ens va abandonar en tota la baixada. A sota veiem a la Vicky i la Lu al final del darrer ràpel.
Curiosament, va ser arribar al cotxe i parar de ploure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)