Tot i que encara no tinc el dit massa bé, i la tendinitis és dolorosa en alguns moments, aquest dissabte em vaig deixar enredar pel Mohawk i el Jortx per anar a fer una pedalada a les parets del salt de Sallent, sota Rupit.
Aquesta zona la conec poc, des del Berguedà hi tenim poca tirada tot i que és prou interessant. Però sempre fa mandra haver de conduir amb el sol de cara tant al matí, a l'anada, com a la tarda, a la tornada. Quan anem cap al Solsonès o l'Alt Urgell no tenim aquest problema!
Com que costa de trobar vies per compartir amb aquest parell d'animals, em va sembla una bona idea d'anar a treballar els abdominals en aquestes sorres compactades.
L'aproximació té la seva gràcia, sobretot seguint la guia. Per si de cas, tingueu en compte que cal anar baixant fins un trencall molt evident, amb una fita gran, on cal anar a la dreta i ben aviat es passa pel peu de la via.
El primer llarg ja es veu de què anirà la via, roca més dolenta que discreta (a sobre, al començament en lliure perillós), i anar enllaçant d'un burí a un altre. En aquest llarg, que és en burils, calen 8 o 9 plaquetes recuperables, i això si que és emprenyador, arribar a posar-les i a xapar-les!
Sobre el seu estat (a sota, el Mohawk agafant-s'hi amb cura), tot són opinions..., però ha quedat clar que l'òxid aguanta bastant!
El segon llarg és força més llarg i desplomat (a sobre, el Jortx treballant-lo), però està equipat amb espits de xapa petita i no amb caps de burí. Al mig, hi ha un pas que diuen que en lliure és 6a, jo no ho sé perquè el vaig passar molt de pressa agafant-me ràpidament a una baga llarga....
De tota manera no deixa de ser emprenyador de veure com les xapes ballen per l'erosió de la roca de sota, i com les preses se't van trencant a mesura que les toques.
A la segona reunió cal seguir un cable cap a l'esquerra fins la R2bis, en un flanqueig aeri, fins arribar a la vista del propi salt de Sallent, amb menys aigua del que pensàvem (a sota).
Si el segon llarg és penjat, el tercer ja és un desplom considerable. Aquí les assegurances estan repartides, al principi espits amb bona xapa, després burils i espits amb xapeta.
El primer tram més desplomat, estan a una distància normal, després desploma menys, i les xapes estan considerablement lluny. No cal dir que el llarg és aeri... L'arribada a la reunió és bruta, trencada i plena d'herba, però almenys és en lliure, cosa que s'agraeix.
El darrer tram és estrany, comença amb un bombo (a sobre), i segueix per un bosquet vertical i trencat fins arribar a la barana. Aquí vam posar algun clau, així que portar martell va ser prou útil... Clar que, es veu que si vas fort, llavors ja no cal.
Després de doblar les 3 hores previstes per fer la via i de passar molta més calor del què pensàvem, almenys vam poder fer una bona excursió de tornada a Rupit per relaxar-nos i arribar encar més suats del què anàvem!
