30 de des. 2024

Punta Marani i Punta Gerla des de l'Alpe Devero. Ossola-06

Més amunt de Domodossola, a l'alçada de Baceno, surt una carretera en direcció nord-est que puja per la vall Devero fins al bonic alpeig d'Alpe Devero. Una gran esplanada, deliciosa, plena de vaques de raça Bruna, amb les que s'elabora un formatge d'anomenada, el Bettelmatt. Un formatge peculiar ja que només s'elabora en alpeig de muntanya.

La raconada és especialment agradable, tot i les dificultats d'aparcament... A partir d'aquí els camins s'enfilen fins a la carena fronterera amb la suïssa vall Binntal.

El meu objectiu són dos cims bessons, la Punta Marani (3.108 m) i la Punta Gerla (3.087 m), que culminen una raconada que sembla força solitària. I així acabarà sent, no trobaré ningú en tot el dia!

Des de l'aparcament travesso tot l'alpeig i m'enfilo en direcció nord seguint el marcat camí que va fins el coll Geissfadpass. De moment el dia no és massa bo, però són sobretot boires que pugen i baixen. 
Bé, algun avantatge tenen les boires, a vegades permeten acostar-se sense ser descobert ben a prop d'algun animal, com és el cas d'aquest íbex!

Arribat al Pian della Rosa, deixo el camí principal i marxo en direcció est, seguint una colla de fites però sense camí visible. Mica a mica vaig guanyant alçada i cap a la part alta s'obre la boira i puc veure els meus objectius.

El camí no és gaire agradable, es nota que no puja gaire gent per aquí! Per arribar al coll cal superar una tartera que té trams ben emprenyadors.
Des del coll, segueixo les fites cap a l'esquerra i arribo ràpidament al cim de la Punta Gerla, enmig d'una espessa boira que fa que em penedeixi d'anar amb calça curta.
Fins que tot plegat la boira desapareix i a l'altra costat surten els grans cims de l'Oberland, com el Finteraarhorn o els Grünhorn.
Per arribar a la Punta Marani cap tirar enrere fins el coll i grimpar per l'aresta oposada. Aquest cim ja no és tan senzill, sobretot perquè les roques de la carena estan plenes de verglaç.

No hi estic gaire estona perquè el fred torna a apretar, així que tiro avall. De baixada la tartera no es veu tan malament...
Buscant les fites de la ruta de pujada m'adono que a la dreta s'hi endevina un camí poc marcat però bastant clar, que facilita el descens. I la sorpresa és que em porta còmodament fins al Pian della Rosa per un traçat completament diferent però molt més agradable.
Ja només em queda arribar fins a l'alpeig principal i gaudir del darrer dia per les poc conegudes muntanyes de la vall d'Ossola.

Una bonica ruta que podeu veure a sota o al Wikiloc.

27 de des. 2024

Els llacs de la vall d'Antrona. Ossola-05

La vall d'Antrona és una de les múltiples valls laterals de la vall d'Ossola. Aquesta en concret puja cap a l'est des de més avall de Domodossola i arriba fins als cims de Cingino, el més alt el Jazzihorn o Pizzo Cingino nord, amb un desnivell d'uns 2.000 metres, que era el meu objectiu inicial.

Per arribar-hi cal seguir la carretera fins Antronapiana i acabar de pujar a l'Alpe Russi, a la vora del llac d'Antrona (a sobre).

Un llac ben curiós, format al segle XVII per un gran despreniment de roques que va bloquejar la vall, va formar el llac i es va endur una quarantena de cases. 

Des d'aquí, un bon camí puja ràpidament fins a l'embassament de Campliccioli, enorme i que cal flanquejar fins a la cua.
El camí és llarg i cada cop menys evident, però hi ha senyalització cap a la gran cascada i després cap a l'embassament de Cingino seguint una sèrie d'alpeigs mig abandonats.

Aquest embassament em feia gràcia de veure'l perquè s'ha fet molt conegut per les cabres salvatges que es dediquen a passejar-se per la paret de la presa en cerca d'herbes i, sobretot, de sal que traspua per les fissures de la pròpia presa.

Quan hi arribo, veig que el temps es va espatllant, comença a bufar un vent intens i vaig pensant en la possibilitat de no anar a la carena.

Això si, a la vora de la presa em puc entretenir mirant un íbex solitari com grimpa per la paret sense cap mena de por ni recança. El segueixo una bona estona amb un punt d'enveja.
Veient que el temps s'ha espatllat definitivament i que no té massa sentit pujar a la carena per veure de prop del Wiessmies o el Dom i el Taschorn, que queden just al davant ja que la carena és fronterera amb la vall suïssa de Saass, penso un pla B.

Una altra curiositat de la zona és el camí subterrani que uneix aquest embassament amb el de Camposecco. El túnel per on passa el tub d'aigua de l'embassament és transitable, per anar bé amb casc i frontal, i em durà de forma pràcticament horitzontal fins a la conca del costat.
Així que baixo a buscar la porta i entro en aquest camí angoixant i humit, de més de 2,5 quilòmetres de llarg.
I sense massa més problemes que intentar no ficar els peus als bassals que vaig trobant, surto content per la porta de l'altre costat. 

Aquí el camí continua planer però exterior, fins trobar unes rampes equipades amb cadenes que em porten a la presa de l'embassament de Camposecco.

Des d'aquí podria tornar a intentar pujar a algun dels cims de la carena, però el temps ha anat empitjorant i la previsió no avança res de bo. Així que tiro avall cap a l'embassament de Campliccioli.
El camí baixa decidit, però és molt bonic i agradable, i arriba a la vora de la presa, així que només caldrà travessar-la per retrobar el camí de pujada i baixar al llac d'Antrona.

Una volta molt interessant per conèixer aquesta vall, tot i el mal temps, que podeu veure al mapa de sota o al Wikiloc.

24 de des. 2024

Bättelmatthorn o Punta dei Camosci. Ossola-04

Al final de la vall d'Ossola, al seu extrem nord, la carretera puja de manera franca i arriba a l'embassament de Morasco. Hi ha un gran aparcament on s'acaba la carretera asfaltada, però a mi em va millor seguir la pista de la vora de l'aigua i deixar el cotxe a l'extrem nord de l'embassament.

Avui l'objectiu és el Bättelmatthorn, un tres mil que està a la carena fronterera amb Suïssa on sembla que podré fer un bon recorregut circular.

El camí que  puja fins al llac de Sabbione per la vall homònima comença de forma agradable pel bosc, però ben aviat puja amb força i guanya metres a gran velocitat.
Així que ben aviat arribo a la vora d'aquest gran llac. Al fons apareix el Blinnenhorn, encara amb molta neu, així que els pocs dubtes s'esvaeixen i travesso la vall per anar en direcció a la carena.

Des d'aquí s'endevina el sender que arriba a la carena fent una mena de gran diagonal. Un camí llarg i bonic, però sense cap dificultat especial.
Quan arribo a la carena començo a veure moviment de gent, i llavors ho entenc: des del vessant suís aquest cim queda  molt més a prop, ells tenen una carretera que els deixa al llac de Griess i tenen uns 700 metres menys de desnivell que des del vessant italià.

També em fixo en el detall dels aerogeneradors, producció d'electricitat de km 0 per a la represa...

Des de la carena el camí cap al cim és ben evident, només cal seguir-ne el fil.
Mentre pujo, no puc treure la vista de l'espectacular Corno Rosso, que tinc sempre al davant.

I en direcció nord, el més gran dels quatre mils de l'Oberland, el Finsteraarhorn.
Dalt del cim, gaudeixo del dia espectacular i de la companyia dels suïssos amb qui hem anat coincidint. I ja només cal pensar en la baixada. 

Per tornar, seguiré la carena fins poc abans del Griesspass per agafar de franca baixada el marcat camí que va cap a la plana de Bettelmat i que em tornarà al cotxe.
Un recorregut que podeu veure al mapa de sota o al Wikiloc.

23 de des. 2024

Pizzo Diei i Cima Cistella. Ossola-03

Al nord de Domodossola, des de la carretera del Simplon, puja una carretera fins a l'estació d'esquí de San Domenico. Al juliol els remuntadors estan tancats, així que deixo el cotxe al poble mateix i començo a pujar seguint els remuntadors en direcció a la carena. 

El camí és llarg i poc agraciat, no m'agrada caminar per estacions d'esquí a l'estiu... Però m'han recomanat molt aquesta sortida, es tracta de dos cims molt visibles des del fons de la vall per la seva forma característica.

Pujo cap a l'Alpe Ciamporino i després al Dosso, ja a la carena. Aquí puc abandonar les pistes d'esquí i agafar el camí que puja cap al pizzo Diei. Tota la pujada ha estat senzilla, seguint les nombroses fites i alguna pintada vella.

A la part final cal emprendre una petita canal, amb alguns passos de grimpada fàcil, i de seguida arribo dalt d'aquest cim curiós, de llastres amuntegades, amb un aspecte de desert rocallós.

Però amb una vista d'escàndol per la seva posició centrada i apartada de la carena principal.
Per anar al monte Cistella cal baixar a una mena de gran replà càrstic, sec, seguint sempre les fites. Si no, ens embolicarem segur, el cim està fet a base de plataformes amb límits verticals que el camí sap anar voltant per trobar els punts febles.

A la pujada passem al costat del refugi bivac Leoni, i després només cal pujar per una canal i un tram vertical amb cadena per assolir el cim.
Des d'aquí dalt la vista també és molt interessant ja que domina tot la vall d'Ossola, només el pizzo Diei tapa una mica els Alps del Valais.

Ara cal tornar fins al refugi bivac i seguir les indicacions del refugi Crosta, situat molt al fons de la vall, des d'aquí costa entendre el camí que hauré de seguir.
A la baixada trobo unes cabres afamades, i no m'estranya perquè no hi ha gaire herba aquí dalt, res a veure amb la baixada cap al refugi!

El camí no està molt marcat a trams, cal anar alerta a no embolicar-se perquè cal fer diagonals per travessar les cingleres fins el coll. Després ja només es tracta de baixar i perdre gairebé tot el desnivell de la pujada fins 'agradable refugi.
Al refugi ja torno a trobar gent, un camí planer hi porta des de San Domenico. Un camí prou llarg, sense pèrdua possible, que jo faré en sentit contrari per tornar al cotxe. 

Una bonica volta, llarga i amb un bon desnivell, però que recórrer les carenes més vistoses de la vall. A sota podeu veure el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.

17 de des. 2024

Pizzo Nero de Macugnaga. Ossola-02

El cim més alt de la vall d'Ossola és la punta Nordend del Mont Rosa (4.609 m), difícilment accessible des d'aquí. La vall Anzasca és la que porta fins a Macugnana, al peu del vessant sud-est del Mont Rosa.

Per conèixer el lloc, trio el Pizzo Nero (2.738 m), que queda just al davant del Nordend. Al mapa veig una bona possibilitat de ruta circular des de Macugnana, i surto a veure-la.

A sota podeu veure el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.
Macugnaga és un poble turístic situat al fons de la vall i al peu del Mont Rosa, i de les seves carenes més orientals, plenes de cims interessants i poc coneguts com el Corno Rosso, (3.230 m) o la cima di Jazzi (3.803 m).

Costa saber on deixar el cotxe, però com que la tornada es fa per baix, tampoc té massa importància: el què no fas a l'inici faràs al final!

Així que deixo el cotxe al final de la carretera, travesso el torrent i començo a pujar en direcció oest per un bon camí que mica a mica agafa direcció sud. El sender travessa un bonic alpeig, on la presència amenaçant de diversos gossos de protecció del ramat m'han generat molts dubtes, però finalment he seguit pujant.
El camí arriba a una antiga instal·lació d'esquí ara abandonada, i comença a pujar amb més ganes cap a la carena, per un roquisser on costa veure quin és el millor itinerari.

A sota s'endevina la vall de Macugnaga amb el Corno Rosso al davant.
Des del coll, veig 500 metres més amunt el Corno Bianco, però no hi aniré. Veig una baixada que no sembla massa clara i ja porto prou desnivell.

Des del coll el cim és allà mateix, una petita carena m'hi porta en poc més de 5 minuts.
I al davant, els dos cims més alts del Mont Rosa, a la dreta el Nordend i a l'esquerra la punta Dufour, dos dels quatre mils més alts dels Alps, apareixen amb tota la seva intensitat. 
Ara ja només falta la baixada per l'altra costat. Des del coll veig on he d'arribar, el fons de la vall, i per on he de passar, un petit llac. Segueixo unes fites que hi porten i la baixada fins al llac és sense camí però se segueix bé.
El problema arriba a partir d'aquí que el camí es va perdent i acabo baixant de qualsevol manera. Per sort, arribo a unes bordes que puc identificar al mapa i a partir d'allà puc seguir una traça que es va fent cada cop més marcada i que em durà al fons de la vall, i altra cop a Macugnaga.

Avui la dificultat no ha estat arribar al cim, si no baixar sense esgarrinxar-se massa!