Un fred reportatge d'escalada al Gorro Frigi

No sé si us passa a tots, però a mi, de tant en tant, m'enreden de mala manera. O m'emboliquen, digue-m'ho com volguem. La qüestió és que aquest diumenge electoral vaig anar a Montserrat a fer d'actor secundari d'una sèrie per a la TV.

En realitat ells haurien preferit al George Clooney, però es veu que no tenien el seu telèfon.... En canvi, el meu, si que el tenien! I com que ens assemblem tant..., doncs cap a Montserrat falta gent!

El projecte no està malament, el noi, en Dani, ha llegit un llibre i intenta emular les aventures del protagonista. En aquest cas del llibre "Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent", de Josep-Francesc Delgado.

Tot i que l'escalada del Gorro Frigi no és ben bé el mateix que l'ascensió a l'Everest, si que té prou elements comuns com perquè en Dani hi visqués una bona aventura. Sobretot amb el fred que hi feia aquest diumenge!

De totes les aventures que el Dani va llegint i vivint, aquesta era la única en que el noi podia conèixer a l'autor del llibre, cosa que va ben aprofitar!

I després, vam anar cap al Gorro. Vaig optar per la via del Carles, que no és massa difícil i està ben assegurada per fer-la plegats. Ell m'assegurava amb el gri-gri lligat a la reunió i després desmuntava la reunió i pujava al darrera. 

Tot ho portava molt ben pensat, però sempre surten inconvenients. En aquest cas l'enemic va ser el fred. El pobre Dani va arribar amb les mans glaçades a la primera reunió i vam haver de baixar.... Després em va tocar pujar a rescatar al càmera del cim, que s'havia encallat a les cadenes de la via normal!

Bé, realment va ser una aventura, que és el nom de la sèrie!! Ara a veure el resultat per la TV, sembla que ho passaran l'any vinent per la xarxa de televisions locals.

I la veritat és que no ens ho vam passar gens malament....

Volta a la vall de Vilella

Després del mal temps de dissabte, el diumenge es va aixecar magnífic, fred però ben seré. Així que vam aprofitar per inaugurar un llibre que no fa gaire que ha sortit: "L'Alt Solsonès", que presenta un munt de caminades que, en molts casos, són ben originals. Un dels autors és el mateix dels que van escriure el llibre de les caminades per l'Alt Berguedà, la qual cosa és una bona garantia. 

Vam voler començar per la ruta més propera a Berga, la que volta la vall de Vilella, entre el pla de Taravil i la vall de l'Aiguadora. Afortunadament no vam triar una ruta més alta, perquè poc abans d'arribar a l'altiplà de Taravil i Capolat ja vam trobar neu a la carretera....

I al fons, la cara sud del Pedraforca sorprenia per la nevada que aguantava, només una setmana més tard d'haver-hi estat escalant.

Vam començar la ruta al capdamunt de la carretera que puja des de l'Espunyola fins a Taravil, a la cruïlla de Vilella. Tot el primer tram el vam fer amb mig pam de neu, que no emprenyava gaire. Més aviat li donava un to diferent, més contrastat.

La ruta no és gens senzilla de seguir i és fàcil perdre's, ja que va seguint camins antics i, a vegades, poc fressats. Comença pujant lleugerament cap als estreps occidentals de la serra dels Tossals, per baixar després en direcció a Sant Pere de Graudescales.

El paisatge és molt divers i la vista s'obre de tant en tant ensenyant-nos les joies del Prepirineu Berguedà, del Pedraforca al Port del Compte, tot i que la muntanya omnipresent que tenim senpre al davant és l'altiplà de la serra de Busa (a sobre).

A la meitat de la baixada passem per la casa de Vilella (a sota), al peu de la serra dels Tossals. Una de les cases de pagès més ben situades que conec, a redós dels Tossals i damunt les afraus de Vilella.

Després el camí arriba prop de Sant Pere de Graudescales i segueix riu avall fins a Sant Lleïr de la Valldora, des d'on fem la darrera pujada per l'obaga i retornem al cotxe tot seguint les marques del GR 1. En total, quatre hores i mitja de molt bon fer.

A sota us deixo el mapa del recorregut, però qui tingui interès i disposi de GPS, li recomano que en aquest cas es descarregui el track, si no vol donar més voltes del compte!

El Bestracà, des d'Hormoier

Anar cap al Ripollès o la Garrotxa, des del Berguedà, sempre em fa una mica de mandra. Tot i que són magnífiques comarques, les carreteres que hi porten i el fet d'haver de viatjar sempre amb el sol de cara, tant al matí com a la tarda, fa que la tendència natural sigui d'anar en sentit contrari, cap a les terres lleidatanes.

Aquest diumenge, un bon motiu em va fer anar cap a la vall d'Hormoier, però. I vaig aprofitar per pujar al Bestracà pel darrera, amb molt bona companyia.

Al contrari del seu vessant sud, des d'Oix, pujar-hi per aquí assegura la tranquil·litat en el recorregut i unes bones vistes durant tota la pujada. Ben aviat, la cresta del Ferran es retalla darrera dels colors de tardor que esclaten per tot arreu.

El camí és evident fins un collet situat just al nord del cim. Per pujar vam optar per tirar pel dret, seguint rastres oberts pels caçadors i engarristar-nos per les roques del capdamunt per trobar el camí bo molt a prop del cim. La baixada, en canvi, la vam fer seguint còmodament el camí que baixa cap a Oix, fins un collet on cal anar clarament a la dreta.

Dalt de tot la vista no és tan bona com pensàvem, per la gran quantitat d'arbres que envolten la fita i l'antic castell de Bestracà, però entremig de la massa vegetal anem endevinant les diverses muntanyes veïna amb el Comanegra que ens tapa la vista cap al nord.

De baixada encara vam poder collir una bona bossa de fredolics, a hores d'ara desapareguts de les meves contrades. En resum, una matinal ben aprofitada!

A sota deixo el mapa del recorregut i aquí el track, tot i que el camí segueix sempre la lògica.

Via Bages, variant directa, a la sud del Pedraforca

Aquest dissabte, aprofitant el bon temps, vam pujar amb el Toni a la sud del Pedra. Semblava que, segons les previsions, la temporada d'estiu s'acabava allà dalt aquest cap de setmana. 

Un dels objectius era una curiosa fila misteriosa de parabolts que el Toni havia localitzat en una magnífica placa del contrafort sud-oest del Fals Pollegó Inferior. El lloc és realment bonic, la roca excel·lent, però no teníem ni idea del què podria ser aquesta via nova, així que ens hi vam posar. 

El primer llarg és genial, un petit desplom a l'entrada i després una sòlida placa que te l'has d'anar treballant en adherència, amb passos boníssims on poses a prova els nervis. A més, està assegurat per no patir excessivament.

Tot i que els dos primers llargs es podrien enllaçar en un de sol de gairebé 60 metres, al mig hi ha 3 parabolts on val la pena de fer la reunió i reposar els peus.

La sortida de la reunió és el pas que vaig trobar més difícil, per això l'hi he donat 6a. Ens va sortir bé en lliure, però és finet, finet.... Després la via retroba el V/V+ de la resta, fins una reunió amb cadena amagada a la dreta d'un pi.

Aquí vam veure que aquests dos llargs no eren altra cosa que una entrada directa a la Bages. El tercer llarg  que vam fer, de més de 50 metres, ja era d'aquesta via. Apurant la corda vam poder fer reunió al peu de l'esperó final.

El darrer llarg de la via puja per un diedre desplomat, que requereix d'un estil totalment diferent de les plaques inferiors. Després d'una rampa, hi ha una entrada molt dura en desplom, amb una roca poc adherent i assegurada només amb un clau que es mou.

Un tram en lliure molt atlètic porta a uns passos d'A0 i a la part final, més senzilla i trencada. 

Al final ens vam sentir prou satisfets de l'escalada i de la descoberta d'aquesta variant que permet revaloritzar una via oblidada com la Bages. Nosaltres no tenim ni idea de l'aperturista, si ell passa per aquí o si algú en sap res, us agrairia que m'ho féssiu saber.

Un rappel d'uns 40 metres des d'un pi, et deixen a la canal de baixada, propera a la paret de les Llosanques, plena de vies molt divertides que l'any 2007 ja vam intentar de ressenyar amb el Toni. Encara no sabem qui les va equipar, tampoc....

Con ocho basta, a la Serra de Sant Joan

Darrerament sembla que s'hagi posat de moda aquesta via, però la veritat és que val realment la pena.Tot i que inicialment no hi anàvem, la lògica sempre acaba imposant-se.

La via és un pèl dura com a retorn a la roca després d'una lesió greu, però el Pep ho va voler intentar, i ho va aconseguir. I això que la recuperació després de trencar-se les costelles és llarga i dolorosa! També s'hi van afegir el Toni i el Petrus, així que ens vam distribuir en dues cordades.

A sobre he deixat la ressenya dels Escalatroncs, i tant ells com el Petrus han explicat prou bé la via. A mi em va tocar anar a la segona cordada, una posició que té avantatges i inconvenients. Però la veritat és que ens vam entendre de meravella.

Personalment vaig trobar molt dur el primer pas difícil, després del primer parabolt, un pas llarg on pots picar a terra en cas de patinada, però potser estava fred...

El segon llarg és una joia, una placa calcària plena de forats, amb un bombo extraordinari a dalt, molt desplomat, però amb preses gegants!

El tercer i el quart són variats, però sempre amb algun pas on t'ho has de mirar bé i una roca excel·lent.

Feia molt temps que no hi anava a la serra de Sant Joan, però ara m'han vingut ganes de tornar-hi ben aviat, tan per la roca, com per la tranquil·litat i l'entorn fantàstic.

Les darreres escalades de tarda a Montserrat.

Aquestes darreres tardes d'octubre, de bon temps i horari estiuenc, hem pogut anar aprofitant per recórrer algunes línies montserratines, curtes i intenses, i així anar retrobant mica a mica la forma perduda durant l'estiu.

Una de prou interessant és la Rodríguez a la Pelada, va ser el retorn a la roca amb el Toni. La llàstima és que just després del primer llarg, ens caigués un ruixat a sobre que ens va fer baixar...

Amb el Xavi Ariño vam aprofitar una tarda per tornar a la Codolosa, un bon lloc situat ben a prop del cotxe. Després de la magnífica Full equip, encara vam tenir temps de fer la Josep Monistrol, oberta pels germans Masó per homenatjar aquest escalador.

Després d'haver fet la via pensava que, si jo fos el Josep Monistrol, potser hauria preferit restar en l'oblit abans que no em dediquessin aquesta mena de rampa herbosa i poc compacte! Vaja, que no us la recomano.

Una altra tarda, amb el Xavi, vam poder retrobar-nos amb la Marta Doncel, a qui costa arrossegar per les parets. Aquell dia vam pujar a fer una gran clàssica, la Funció clorofílica de la Pastereta, poc complicada i molt equipada.

Però una via obligada per a tots els botànics!

I la darrera de totes, just abans del canvi d'hora, va ser la Vilmanbar, també a la Pastereta. Aquesta ja l'havíem intentat el març passat, però l'horari d'hivern ens va jugar una mala passada.

Aquest cop si que la vam acabar, i em segueix agradant molt, amb un primer llarg de somni, dur i mantingut que et deixa ben servit.

Això si, les imatge més repetides de totes aquestes tardes, han estat les postes de sol i la plana del Baix Llobregat mig a les fosques...

Cerdà-Riera a la Bandereta.

Aquestes darreres tardes de setembre, hem aprofitat força el temps abans no arribés el fatídic canvi d'hora anual. I una de les vies que tenia ganes de repetir era aquesta gran clàssica de la paret oest d'Agulles (a sobre, magnífica ressenya copiada dels Indrets d'escalada).

No deixa de ser curiós que una via on hi vam anar 20 anys enrera amb una certa por escènica, i de la que en vam sortir ben satisfets, ara l'encarem com una via per fer a la tarda en un parell d'hores.... En coses així es nota el canvi de mentalitat a l'hora d'enfocar els reptes.

De material en vam servir molt poc, i el joc dels 4 link cams va ser més que suficient per assegurar la via. El camí per arribar-hi és evident i ben fressat, i el primer llarg tan senzill com sembla a la foto, uns metres de diedre i una caminada fins a la reunió a l'alzina.

I el segon, en canvi, continua tan exigent com el recordava. Afortunadament està molt assegurat, però la majoria són claus antics i rovellats que no donen massa confiança. Amb alguna cosa extra a la fissura, queda un llarg magnífic al voltant del V/V+, ben aeri i amb el regust clàssic de les vies lògiques.

El tercer (a sobre) ja és una altra cosa. Assegurat per poder-se fer en A0 i algun pas aïllat, permet d'escalar quan et ve de gust, i agafar-te quan no vols forçar. Tot i ser molt penjat, la sensació que et deixa és ben diferent de l'anterior.

Un altre dels oblits del temps va ser el quart llarg, més difícil del què sembla, sobretot a l'inici (a sota) i molt divertit d'escalar. Un tram de diedre estrany, la xemeneia on fas el mico d'arbre en arbre, i la sortida exposada i fàcil fins la carena.

Tot i que no vam anar lents, vam arribar a dalt just a l'hora de la posta de sol, que en aquesta època es pon darrera del parc eòlic. Un altre dels avantatges d'escalar a la tarda!

Això si, vam acabant el ràppel gairebé de fosc (compte, és de gairebé 60 m!), i la tornada al cotxe la vam fer al llum dels frontals.