Via Sapastres, al Cingle de la To

Aquest dijous a la tarda vam pujar amb el Pep i el Toni cap a la To, una mica per celebrar que finalment s'han publicat les ressenyes del Cingle al Vèrtex, i també perquè hi havia una via, la dels Sapastres, que encara no havia repetit després de l'obertura fa una mica més de 2 anys.

Ara, a les tardes, tenim el temps just per fer aquest tipus de vies, comptant que difícilment podem començar a escalar abans de les 5. Però la via dels Sapastres ens ha agradat molt més del què ens pensàvem, i tots dos van entendre el perquè hi ha tan poques expansions a la via, senzillament no hi calen!

El primer llarg comença per una placa de regletes, vertical i amb bona presa (a sobre), i continua per un diedre vertical i un flanqueig cap a la reunió més espectacular que difícil (a sota). La llàstima és una franja de terra/herba que hi ha al mig i que l'esguerra una mica!

En aquesta tirada trobarem un espit a pocs metres de terra que assenyala l'inici de la via, i un altre espit i un clau a la reunió.

Al segon llarg el pas més complexe és just damunt la reunió, on cal pujar verticalment (a sobre) i, després d'un petit flanqueig a l'esquerra, marxar en diagonal per unes plaques cap a una alzina enorme que hi ha al fil de l'esperó.

Les plaques es poden travessar per més amunt o més avall (a sota, el Toni a la part superior), una mica al gust de l'escalador, però hi ha unes fissures que marquen la línia més lògica i més protegible. La segona reunió es fa a l'alzina.

El darrer llarg és el més bonic, puja recte amunt anat a buscar el diedre de l'esquerra (a sobre). Després, tan aviat com es pot, cal pujar al fil de l'esperó (a sota) per seguir-lo fins dalt de tot.

Aquest tram de l'esperó és magnífic, aeri, vertical, amb molt bona presa i una roca excepcional! No hi ha cap expansió en tot el llarg, però és evident que no són necessàries, alguns friends mitjans i els aliens són més que suficients.

A sobre podem veure la perspectiva de la segona reunió, abans de sortir just sota el cim, on hi trobareu un parabolt i un espit per muntar la darrera reunió.

Una via molt interessant, de les bones del Cingle. Això si, recomanable només per cordades amb esperit d'aventura, i a aquells que els agradi escalar com si estiguessin obrint via!

Montpart a la Miranda de les Boïgues

L'altre dia que vam venir per Agulles, des del cim del Pingüí, l'aire que desprèn la paret est de la Miranda de les Boïgues em va tornar a enamorar. Així que ahir a la tarda, amb el Jaume, no vam poder deixar d'anar-hi. 

Aprofitant la darrera ressenya dels Escalatroncs, que al meu parer peca lleugerament d'optimista, (personalment m'agrada més la del Luichy) i animats per la bona fama que arrossega, vam anar a la Montpart.

Després de fer una bona suada a l'aproximació (com es nota que ja tenim l'estiu a sobre...) vam arribar al collet on comença la via. Comença el Jaume i veig que no corre, però és que ja els primers passos són finets i desseguida hi ha un pas delicat. 

Després la cosa millora i, amb un flanqueig més senzill del què sembla, i amb millor roca, s'arriba a la primera reunió en una bauma clarament situada a l'esquerra.

El segon llarg és més franc i vertical. D'entrada penso que no passaré, però hi ha més bones preses del què sembla i, amb tècnica de diedre, arribo bé fins al darrer parabolt. Aquí hi ha una sortida delicada i un llarg tram fins a la reunió sense cap més assegurança, però la dificultat va de baixada.

Ara ja bufa un aire de pluja que no ens deixa escalar tranquils pero, per sort, no arribarà a Montserrat.

Vist de lluny, el darrer llarg sembla més senzill que els altres, però la realitat és ben diferent. Comença fàcil, però mica a mica es va adreçant, i la roca tampoc és excel·lent.

Ben aviat la paret comença a desplomar, i cal una afinada tècnica de diedre i algun A0 per pujar amb certa comoditat.

A la sortida estàvem contents, la via en conjunt és molt millor del què ens pensàvem, i està super equipada per no patir.

També estàvem contents de no haver-nos mullat, que tota la tarda vam estar veient els xàfecs com voltàven a l'entorn de Montserrat!

Castillonroi i Valldelou

Diumnge passat, per una vegada i sense que serveixi de precedent, vaig anar a conèixer aquestes dues escoles d'escalada. Una més tradicional, Valdellou, situada en un engorjat que em va sorprendre i, l'altra, Castillonroi, més jove i menys sobada.

Les ressenyes les vaig treure del llibre del bar, en el cas de Valdellou, i d'un post del Luichy en el cas de Castillonroi.

Cal dir que de Castilonroi només vam anar al sector dels Amics, o de los Amics (a les fotos). Un lloc agradable i asolellat, amb poca gent tot i que la nul·la aproximació i la seva proximitat a la carretera imagino que farà que no sempre sigui així.

A Castillonroi hi ha una pila de vies que estan entre el V i el 6a, la roca és bona, estan molt equipades i hi ha de tot. Jo vaig fer-ne 5 o 6 de V+ i una de 6a.

Reconec que cap estava a l'alçada de la que vaig a Finestres, però allà dalt la roca és excepcional! Només una, la núm. 26 del croquis (a sota), em va agradar més que la resta, que també estan bé.

A Valdellou, en canvi, només va ser tastar-ho una mica. Vaig fer-hi un parell de vies de V+ a la zona dels Slabs, que comencen just a peu de carretera. Aquí la roca ja no és tan adherent i es nota que fa més anys que s'hi escala....

La veritat és que l'experiència no va anar malament, feia molts anys que no anava a fer esportiva, però a part de sentir-me en una mena de gimnàs a l'aire lliure, no vaig acabar de trobar-li la gràcia!

Falcons a la Falconera

Avui m'ha arribat aquest missatge que penso que és important de donar a conèixer:

"Per primera vegada des de fa molts anys, una parella de falcons està criant al sector de la Falconera, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Per aquest motiu i de manera excepcional, aquest any no s'hi podrà escalar des del 20 d’abril fins el 15 de juliol, com a mesura d’especial protecció per a la fauna.

Els que estigueu interessats en el seguiment d’aquesta mesura podeu posar-vos en contacte amb el Centre d’Informació de coll d’Estenalles (93 831 73 00, de 10 a 15 h) o bé amb l’oficina del parc (93 831 83 50, feiners de 09 a 15 h)."

Esperem que el festeig doni bons resultats.....

La muralla de Finestres

L'any 1960, la construcció de l'embassament de Canelles va destruir la vida de molts pobles de la seva riba, inundant les seves zones de conreu i tallant les comunicacions cap a l'exterior. Un d'aquests pobles del vessant aragonès, va ser Finestres.

Aquest cap de setmana hem agafat la furgoneta i hem anat a voltar per la Baixa Ribagorça, ja tocava anar fins a Finestres per anar a veure la muralla de calcàries redreçades damunt de l'embassament.

Actualment al poble ja no hi viu ningú, tot i que una única casa mig arreglada ens diu que, de tant en tant, algú encara hi és. L'itinerari més interessant és el que travessa els antics carrers del poble i va cap a l'ermita de Sant Vicenç, situada en un replà que aprofita els estrats rocosos, on també hi ha les restes de l'antic castell.

El camí primer baixa fins al torrent, per pujar després cap a les restes de l'ermita. Uns cables i uns graons metàl·lics ajuden a arribar-hi.

L'indret és fantàstic pels geòlegs i, pels que no ho són, també.

L'ermita, com les cases del poble, està gairebé enrunada, però el lloc val la pena per ell mateix.

Un post del Luichy de no fa gaire em va tornar a fer venir ganes de conèixer-ho. Allà parla d'algunes vies equipadesaixí que, després de l'excursió, he agafat el material per provar la única on hem vist material.

Un rappel fins a peu de via per fer un top rope. Ha resultat ser un V(+/-) boníssim, roca abrasiva, vertical i super interessant. Pels forats, la roca recorda una mica Malanyeu, però és molt millor. M'hauria agradat tenir temps de fer-ne més....

Després hem pujat fins a Fet, un altre poble abandonat pels mateixos motius que Finestres. Es veu que era el nucli més important de la zona amb més de 300 persones 50 anys enrere..., i ja no en queda res!

Ens hi hem pasejat i hem arribat fins al mirador del costat de l'església, des d'on es divisen molt bé les parets de Mont-rebei. L'església està enrunada i el cementiri emboscat. Tot plegat té un aire força tètric.

A més de caminar i escalar, també hem pogut arreplegar un manat d'espàrrecs, tot adonant-nos que la primavera ja està esclatant per tot arreu!

Agulles: Vacances frustrades a la Roca Dolça, i Hello Harry i Xemeneia al Pingüí

Diumenge passat vam acabar sortint a escalar amb el Jaumegrimp. Tan temps de llegir-nos, i finalment va arribar el moment de fer-ne alguna.Com que ell és un gat vell, en tots els sentits de la paraula, i només teníem el matí per escalar, vaig deixar que decidís les vies.

I ves per on, ho va encertar de ple i ens vam endinsar en una raconada d'Agulles que no coneixia i que va acabar agradant-me molt.

Vam començar per la Roca Dolça. Aquí hi ha un parell de vies, una d'equipada normal, i una altra amb poques assegurances. Sense que hi tingui massa a veure, nosaltres vam tirar per la ben assegurada.... Ens vam trobar la roca un pèl freda de bon matí, però em va agradar molt el llarg, el vaig trobar ben distret, i interessant sense ser difícil.

Ell va triar el sostre, i s'hi va posar ben decidit. La veritat és que és un bombo que impressiona, tot i que té prou bones preses. Així que quasi el treu, d'animat com estava! Jo no, com que sóc obedient, si a la ressenya hi posa A0, doncs això....

Sense treure'ns els gats, del cim de la Roca Dolça arribes al peu del Pingüí. Allà vam tirar cap a la Hello Harry, que encara em va agradar més que l'anterior. 

Un primer llarg de flanqueig fàcil, porta a un segon llarg que es va adreçant fins gairebé desplomar. Aquí ja estava més animat i el vaig intentar força en serio, i gairebé surt! En tot cas, és ben bonic.

El darrer em va tocar a mi. Un inici senzill, un desplom en A0, i una sortida fina fins la reunió del cim. Compte amb els darrers 2 metres, que la roca està bastant trencada....

Des de dalt, la visió de la Bola de la Partió i de la Miranda de les Boïgues és extraordinària. De fet, estàvem tan animats que, tot i jugar-nos arribar tard a dinar, vam decidir de posar la cirereta al pastís.

Així que vam tancar el matí pujant la xemeneia del Pingüí, poc assegurada, però amb alguns parabolts on el grau puja una mica, i molt divertida. Sobretot el tram de la xemeneia/diedre pròpiament dit.

Un matí molt agradable, que espero que no sigui el darrer.

Nord del Cadí: canal de Panamà

Aquest dissabte, amb el Toni i la Queralt, vam anar a la recerca d'una d'aquestes canals oblidades que feia temps que tenia pendent de descobrir: la canal de Panamà. I és que amb un nom tan xocant, havia de valer la pena!

Per un dia la neu no ens va decebre, almenys durant l'aproximació estava fantàsticament dura i en poca estona ja estàvem sota la paret. I el dia tampoc, que es va llevar excepcional!

La canal arrenca uns 200 m a l'est del peu de la canal de l'Àliga, i després d'un ressalt de neu, comença la part més complexa de la via, un llarg de roca poc consistent (diuen que IV) entapissat de neu no massa dura, on te la jugues una mica.

Sorprèn que amb un llarg així les guies l'hi marquin la mateixa dificultat que la Sàbat o l'Amagada, quan en conjunt, la vaig trobar força més complicada que la de l'Àliga...., almenys amb aquest primer llarg. Les imatges de sobre i a sota parlen totes soles!

Després ve un aeri flanqueig a la dreta que et porta a la canal pròpiament dita (a la foto de l'inici, es veu molt bé la canal a partir d'aqust punt), i ja no deixarem la neu.

                                            

Potser el tram més divertit és una petita cascada de glaç penjada, i que vam agrair molt, després de trepitjar tanta roca cutre.....

La resta fins dalt de a carena ja només consisteix una sèrie de canals de neu, més dretes del que sembla, però sense cap dificultat afegida que la d'haver de fer uns flanquejos una mica penjats...., que van a buscar les franges superiors. A la pala final vam trobar unes traces que sortien de la canal Geno i que ens van anar molt bé per arribar a la carena.

El dia seguia sent excel·lent i la tranquil·litat absoluta. Sense massa pressa, intentant gaudir de la meravella de la cra nord del Cadí, vam tirar avall a buscar la canal d'Estana, enmig de la forta calor de primeres hores de la tarda.

Un rappel al final de la canal i, enfonsant-nos contínuament en la neu estovada, arribem feliços a Prat de Cadí i Estana, on ja hi teníem una cervesa esperant-nos.