L'alt Gaià és aquesta regió indefinida que tenim entre les comarques de la Conca de Barberà i l'Alt Camp. És una zona que conec molt poc, així que qualsevol excusa va ser prou bona com per anar-hi. En aquest cas, la pujada a Sant Miquel de Montclar, una talaia magnífica de la que no havia sentit a parlar-ne mai.
Per anar-hi, vam voler fer una volta una mica més llarga que la pura pujada i baixada, ara que és el millor moment per recòrrer aquests paratges plens de terres i conreus de secà.
El primer tram des de Pontils, segueix el GR cap a la carena sud, per acabar baixant cap a Vallespinosa, un llogarret perdut on fem petar la xerrada amb una padrina que torna de l'hort amb les verdures del dinar.... Ens explica el camí de Sant Miquel, tot i que diu que ara l'hi costa de fer. Ens en despedim i se la veu contenta perquè diu que ja veu lluny l'hivern, un altre de passat!
Seguim un tros la carretera fins trobar una pista que ens ajuda a arribar fins el peu del serrat. Un camí molt ben traçat ens deixa dalt de tot. Gaudim de la vista d'aquestes terres de geografia complexa, amb un horitzó de carenes plenes de molins de vent.Tindríem un bon maldecap si volguessim imitar a Don Quixot!
El retorn és força còmode amb un camí que va baixant de manera tranquil·la pel fons de vall fins prop de Pontils. Alla seguim una drecera mig perduda a través de Castellot i ben aviat retornem al poble.
No ha estat un recorregut ni llarg ni espectacular. A més, hem sortit escaldats d'un restaurant que hi ha a peu de carretera, a Querol. Tot i això, ens emportem una bona sensació de la caminada, potser perquè una descoberta, sempre és una descoberta!
