27 de set. 2018

Pic de la Colomina: vies Papa Ponce i Cigrons amb Xampinyons

Com cada any, a mig setembre marxem uns quants dies amb el Pep. Aquest cop al Pirineu, veient el mal temps que anunciaven pels Alps... Anem fins a Sallente i pugem fins el refugi de la Colomina amb l'objectiu de provar l'escalada de la cara NW del pic de la Colomina (a sobre).

A la tarda ens entretenim jugant a les vies de la cara SE, però l'endemà, per començar entrem a la Papa Ponce (a sota, ressenya del Luichy).
Cal dir que tant l'aproximació (45 minuts des del telefèric), com el tracte i el menjar del refugi, van ser de 10! Sobretot si ho comparem amb altres.... També cal dir que érem els únics escaladors i, tot i que el refugi estava gairebé ple, els únics catalans.

L'indret és realment bonic, i les vies comencen fortes, com sempre que anem per primera vegada a qualsevol lloc... El primer llarg és una placa compacta amb alguns passos que ens fan posar les piles. Ja veiem que aquí el Vº no el regalen...
Però a mesura que pugem anem agafant el to, i el segon llarg ja ens agrada més: hem descobert el truc!! Adherència, confiança, i cap amunt amb decisió!
Un tercer llarg més còmode i més alpí, ens deixa dalt del cim, on fem la foto de rigor, no fos cas que no hi poguéssim tornar! Cal dir que la via està molt poc equipada, i que tot el material, des dels aliens fins al C3, i alguns tascons, ens ha estat molt útil. 
Rapelem la via seguint les reunions de la Cigrons amb xampinyons, i aprofitem per mirar-la. Com que ens agrada, decidim provar-la tot i el grau, que està una mica al nostre límit actual...

La ressenya de dalt, que he tret del Padrí de Solius, ens ajuda a entendre què passa cada cop que la paret ens fot una bofetada! 

Perquè el priimer llarg, tret d'un petit sostre ben protegit, és bastant amable.
El segon, típic llarg de cigrons (petits) i xampinyons(grans), amb alguna fissura, ens fa patir més però es deixar fer prou còmodament. 

A més, estem trobant que, tot i que les assegurances allarguen bastant, és una via segura. Sobretot perquè també portem un bon arsenal de peces per completar l'assegurança a les fissures!
Els dos llargs de la segona meitat són clarament més difícils. Ja trobem algun tram que fa una mica de por, i que després no és tan com sembla... 

Però sobretot hi ha els trams de 6a, que consisteixen en la desaparició absoluta de preses, fissures, cigrons i xampinyons. Cal fer confiança en no relliscar i tirar cap amunt, sense gaire cosa on aguantar-se, adherència pura!
Però ens en sortim i arribem a dalt, amb el bonic estany i pic de Saburó sota nostre!

Tornem a rapelar la paret (3 ràpels, R4, R3 R2 i terra) i tornem al bonic refugi de la Colomina on ens espera un bon sopar!

19 de set. 2018

Cresta del pic de Ruf al pic de Rulhe, des de la vall d'Incles

Un parell de setmanes més tard, torno a Andorra. Aquest cop amb el Pep i amb la intenció de travessar cap a l'Arieja per provar la cresta Ruf-Rulhe.

Anem molt aviat i sortim de l'aparcament de la vall d'Incles gairebé de fosc, seguint el camí que puja cap el refugi de Juclar, al costat de l'estany Gran de Juclar. 

Es lleva un dia fantàstic, que dóna molta tranquil·litat!
Després del refugi el camí travessa entremig dels estanys i s'enfila fins al coll de Juclar i, després, fins el coll de l'Alba. Des d'aquest punt, aviat arribem dalt del pic de Ruf. No hi ha cap dificultat, però no hi ha un camí clar.

Des d'allà ja veiem tota la cresta que ens separa del Rulhe, i els gendarmes centrals de major dificultat.
En teoria la cresta no és massa difícil, un llarg de IVº i la resta trams aïllats de II i IIIº. Així que optem per una estratègia molt determinada sabent que aquest és un terreny on ens movem prou bé.

Portem una única corda de 30 m en una motxilla, i en l'altra, una mica de material pel que calgui. I la vam encertar, ja que vam fer gairebé tota la cresta a pèl, tret del gran gendarme final, i els 4 ràpels que vam trobar entremig, no superaven els 15 m.
Així que anem avançant ben concentrats, gaudint d'una roca prou bona, tot i els liquens i les herbes, i acostant-nos mica a mica al nostre objectiu final.
Portem un parell de cordades al davant, un fet ben sorprenent en aquests paratges. Sobretot tractant-se d'una cresta amb una aproximació que no és cap tonteria! Això provocarà un petit embús al tram difícil, però res massa greu.

El recorregut detallat de la cresta està molt ben explicat en llibres i a la xarxa, però en el fons, cal tenir clar que s'ha de seguir la cresta sense donar-hi gaires voltes! Nosaltres ho vam així, i cada cop que trobàvem una instal·lació, feiem el ràpel corresponent, que ens ajudava a no patir tant.
Finalment arribem al gran Gendarme. Allà ens encordem i fem 3 llargs. Un primer, senzill, per acostar-nos sota la fissura difícil. Un llarg bonic i aeri.

Des d'aquí, m'acosto fins sota la fissura que té prou bon aspecte i es deixa protegit bé.
Amb les botes costa una mica d'encarrilar i les mans es refreden, però al final trobo la manera i d'una estrebada puja a sobre. És un IV atlètic, més aviat IV+!! 

Un darrer llarg encara més aeri per la cresta, ens porta al final de les dificultats principals.
Des d'allà cal desgrimpar fins un collet, i llavors ja només cal seguir canals herboses amb alguns passos de grimpada, per arribar a la canal que ens portarà al cim.
No tenia gaire bon record de la baixada del Rulhe, però ara hi trobem una sèrie de fites que afavoreixen baixar sempre seguint el millor camí.

Un llarg flanqueig entremig de blocs granítics ens torna a la collada de Juclar, on retrobem el camí del matí per baixar fins a la vall d'Incles.

Un recorregut que deixo a sota, i al Wikiloc.

13 de set. 2018

Pessons, cresta del Gargantillar

La cresta del Gargantillar (a sobre) és una d'aquestes escalades senzilles que ens regalen les crestes andorranes. Una aproximació llarga però agradable, bona roca granítica i dificultat molt baixa i irregular. 

Tot i que la toponímia en aquesta zona és una mica caòtica i depèn de la cartografia amb què la miris, la cresta del Gargantillar és la que puja al pic dels Llops o Alt del Gargantillar seguint la carena NW. 

Per anar-hi miro la ressenya del llibre de crestes del Pirineu Oriental del Pako Sanchez, però ell proposa l'accés des del bonic refugi d'Ensagents i jo prefereixo anar-hi per la vall paral·lela, per un camí més curt, directe i agradable.

Així que deixo el cotxe als Cortals d'Encamp i surto cap al refugi d'Ensagents, però a la segona cruïlla deixo el camí del refugi i marxo cap a la dreta a buscar el pas de la Clau, que permet travessar el riu d'Ensagents i entrar a la coma dels Llops. Una zona de pastura d'eugues.
El camí al principi és molt clar, i a mesura que pujo es va desdibuixant, però les fites i alguns rastres de camí, i la lògica d'anar pujant en diagonal fins a la bretxa de la carena, fan que arribi ràpidament al peu de les dificultats, en una zona on els mapes anomenen Collades Baixes.

Ahir va ploure molt, el què vol dir que he arribat aquí xop de peus. A més, els liquens de les roques estan inflats d'aigua, el que fa encara més complicada la grimpada per la cresta i calgui estar més concentrat que mai.
Les primeres dificultats són per moure's en un caos de grans blocs relliscosos, fins que arribo al primer ressalt difícil, una fissura força vertical que deu ratllar el IVº però que es deixa fer molt millor que la cresta inestable i mullada!
Hi ha dos o tres trams curts d'una dificultat semblant, però en general la cresta consisteix en grimpades aèries combinades amb algun tram curt de camí. 

Ara toca el sol i, a mesura que se'm van eixugant els peus i la roca s'escalfa, augmenta també el gaudi de la grimpada. No hi ha ningú més per aquí dalt, és una zona prou salvatge per ser Andorra, així que tot plegat fa que la sortida sigui encara millor

Aviat arribo al cim, on em relaxo després de la tensió de la cresta. Penso que puc fer més i per on baixar, i al final opto per la solució ràpida de la canal de l'Ossa, que baixa directa en direcció al refugi d'Ensagents.
Mentre baixo em vaig fixant en les crestes veïnes i el joc d'ombres dels seus gendarmes...

També en que a les parts més altres la pluja d'ahir es va convertir en una mica de neu. La primera neu de la tardor.
La baixada em porta a un caos de blocs que cal travessar per arribar a la vora de l'estany Moreno. Un flanqueig em porta al camí que surt del refugi d'Ensagents, que només cal seguir de baixada per tornar a l'aparcament.
Un recorregut que podeu veure a sota, amb el track del Wikiloc.

10 de set. 2018

Monte Pelmo

El Monte Pelmo, qui l'ha vist i no ha pensat immediatament en poder-hi pujar? Un dels cims més alts i més imposants de les Dolomites. Gros, massís i amb aspecte impenetrable. Cansat de veure'l des de qualsevol punt per la seva posició central, al final ha arribat l'hora d'entreveure els seus misteris.

Pujo amb cotxe la vall de Zoldo fins el poblet de Zoppé di Cadore, i deixo el cotxe a l'aparcament que hi ha just al costat d'on surt el camí cap al refugi Venezia.

Hi ha una bona pujada, però el magnífic camí puja suau entremig d'un bonic bosc de faigs i làrix, i al cap d'una hora arribo al passo di Rutordo. Una petita baixada i ja sóc al refugi, on faig un cafè entre els muntanyencs que travessen alguna Alta Via.
El pas clau per pujar al Pelmo és l'anomenada Cengia di Ball, una cornisa horitzontal que travessa tota la cinglera fins a una mena d'embut central, a la cara est de la muntanya.

Per arribar-hi cal enfilar-se pel camí que travessa diverses tarteres, fins situar-se sota la paret en un punt senyalitzat amb pintura vermella. Una petit grimpada dóna accés a la Cengia.

La cornisa és molt aèria i cal tenir el pas ferm, però no és difícil. Només hi ha dos passos, el segon anomenat el passo del Gatto, és el més espectacular. Abans calia passa reptant sota un sostre, d'aquí el nom, i ara hi ha un passamà que permet passar per fora. Això si, és un pas desplomat.
Finalment arribo a l'embut. Aquí s'acaben les dificultats principals i només cal seguir el camí desdibuixat que va pujant buscant els millors passos entremig de la tartera.
Mica a mica puja la boira, però també té la seva part bona: ens tapa el sol i dibuixa formes fantasmagòriques amb les carenes!

Finalment arribo a la carena final, acompanyat d'un italià que he trobat pujant. Intentem afanyar-nos abans no s'acabi de tapar del tot.
Però arribem justets! La visibilitat s'esvaeix, però encara ens permet fer alguna foto del cim, i de l'espectre de Brooken!!
Estem una bona estona al cim, menjant i esperant que la boira s'esvaeixi, però com sol passar sempre, fins que no en marxem no s'arregla el dia!

Així que ens acomiadem i tiro avall gaudint de les tarteres que tant costaven a la pujada!
Una muntanya especial, el Pelmo, no sabria dir el què, però a mi m'ha agradat molt, encara que signifiqui el final del periple dolomític d'enguany!

A sota deixo el mapa del recorregut, i al Wikiloc, el track.